El 29 de desembre de l'any passat vaig prendre possessió com a conseller de Territori i Sostenibilitat. Aquell dia, com he fet molts d'altres durant aquests dotze mesos, vaig tornar cap a casa amb Ferrocarrils de la Generalitat. A la maleta hi portava alguns dels papers que em van entregar els consellers Nadal i Baltasar i, sobretot, la il·lusió d'emprendre una nova aventura política diferent a la que havia viscut durant gairebé dotze anys a Sant Cugat.

Dotze mesos després d'aquella situació puc dir que en aquell moment no m'esperava les dificultats que ens hem trobat. En primer lloc, probablement perquè la crisi està sent més llarga del que tots prevèiem i voldríem, però sobretot perquè l'herència rebuda era molt menys brillant del que ens havien pintat.

Aquest any que acabem de deixar enrere ha estat un any de no gaire bones notícies, algunes de les quals han afectat a Territori i Sostenibilitat, un departament inversor que ha patit probablement més que cap altre els ajustaments que hem hagut de fer per evitar la fallida de la Generalitat. Però si bé el camí no està sent gens fàcil fins ara i no ho serà tampoc en aquest 2012, estic convençut que amb la feina feta fins estem construint uns fonaments molt sòlids per a la Catalunya del futur.

Aquest és un govern que ha tingut des del primer moment consciència que ens trobàvem davant d'un canvi molt profund a nivell econòmic. Difícilment es reproduiran els vells esquemes que ens han portat a anys de molta prosperitat abans d'aquesta profunda crisi. Pert tot plegat, com explica el geògraf Richard Florida, ens hem trobat amb la necessitat de fer un “gran reset” per canviar tot allò que ja no pot funcionar en el nou món que està arribant.

Però que haguem de sobreviure i projectar-nos en un món cada dia més competitiu no vol dir que haguem de renunciar a moltes de les fites que hem aconseguit en la nostra història recent. En l'aspecte nacional vivim ara mateix temps difícils. La majoria absoluta del PP de ben segur que posarà a prova la nostra voluntat de seguir sent un país que no vol renunciar a la llibertat de decidir el seu futur. En aquest sentit, la primera prova la tindrem en el plantejament del pacte fiscal, imprescindible per seguir exercint el nostre autogovern.

Molt s'ha escrit sobre les anomenades retallades que hem hagut d'aplicar, però sovint s'oblida que la principal causa d'aquest ajustament és que Catalunya no gestiona la riquesa que creen els seus ciutadans i les seves empreses. I aquí ve un segon àmbit en el que no estem disposats a fer cap passa més enrere. Aquesta no és altra que l'estat del benestar que tant ens ha costat construir.

Els màxims esforços d'aquest govern s'han dedicat a preservar el nostre sistema sanitari públic, el model escolar en català i mantenir el màxim nivell possible de despesa en polítiques de cohesió social. El departament de Territori i Sostenibilitat n'és un bon exemple. A costa de sacrificar la construcció de noves infraestructures, hem dedicat els diners al foment del transport públic, mantenint un alt nivell de qualitat de servei per als usuaris, i a posar a disposició dels ciutadans més de 2.600 pisos buits a preus per sota de mercat, per tal de garantir el dret a l'habitatge.

Dos bons exemples que serveixen per il·lustrar la voluntat d'aquest govern de seguir treballant per un país socialment més just i nacionalment més fort.

Article de Jordi Joly i Lluís Recoder amb motiu de la Jornada de l'ACM "Llei de morositat, endeutament i cancel·lació d'operacions de crèdit".

Dedicar esforços per canviar els models de gestió i la manera d’entendre la política en un entorn com l’actual s’ha convertit en una autèntica necessitat. Cal plantejar canvis perquè el món, i la societat en el seu conjunt, ja no són els mateixos.  Estem immersos en un nou paradigma en tots els sectors i en totes les activitats però, malauradament de moment,  encara no es planteja de forma seriosa i estricte que la política i el sector públic  estan també sotmesos als mateixos canvis i entorn,  quedant per tant afectats en igual mesura per la necessitat de transformació si és que volem que puguin donar resposta als entorns actuals.

Estem vivint uns moments de provisionalitat on cal saber reaccionar. Ens correspon a nosaltres establir noves bases que conformin l’estabilitat i els creixements adequats pel benestar i el progrés d’una nova era. Cal afrontar el repte de forma positiva.  Estem davant una situació històrica.  El món en el seu conjunt està immers en aquest procés. La nostra democràcia i els valors de la societat occidental han recorregut un camí extraordinari els últims dos segles. És el moment de fer un pas endavant de cara a impulsar la seva qualitat i executivitat en uns entorns globals com els actuals.

La política i les organitzacions públiques en conclusió han de ser competitives, flexibles i àgils per a ser realment útils a la societat a la que representen.  Una representació forta, capacitada i madura sabrà afrontar aquest reptes de forma adequada.

Des de la política hem d’entendre que l’administració, les organitzacions públiques en el seu conjunt, aquelles que gestionen el diner públic,  són l’eina o empresa de la que disposem per a convertir les idees en realitat.  Tot això amb una única finalitat: el servei i el benefici públic. Parlant del sector públic i la seva executivitat, parlem de l’empresa col·lectiva més important d’una economia que genera, segons últimes dades Eurostat UE15, el 52% del PIB. És a dir, més de la meitat del PIB UE15 és despesa pública, gestionada per organitzacions públiques, i que forma part dels pressupostos que s’alimenten dels recursos econòmics aportats per tots els seus ciutadans. Això demana organitzacions competitives que possibilitin marcs de creixement reals i efectius, marcs de llibertat individual potents, eficaços i eficients. Això no és tecnocràcia, això és realisme.  És en definitiva allò que la societat exigeix per dret.  Es tracta de POLÍTICA en majúscules, la que ha de correspondre al segle XXI.

La gestió pública i l'involucrament de la política que ha estat sotmesa a Sant Cugat a un procés de canvi cultural atrevit i no exempt de dures dificultats,  es basa en un model que persegueix un pacte entre la política i la gestió. Un apropament de la política a la seva empresa, a l’organització pública.  Un apropament a la gestió des d’una posició eminentment política.  Un apropament a la realitat del dia a dia, d’allò que és possible sota el compliment estricte de la sostenibilitat econòmica, del que és realment estratègic per a la competitivitat i el futur d’un territori, ciutat o entorn concret, evitant tant com sigui possible qualsevol tipus de tacticisme partidista improductiu i, per descomptat,  frenant en sec la despesa descontrolada que fins al dia d’avui ha caracteritzat el comportament de les nostres administracions  i que malauradament ens ha portat a situacions realment crítiques com les actuals,  on el finançament del dèficit es posa en dubte per la manca de credibilitat i confiança per part dels mercats.

Des de la nostra manera d’entendre la política i la gestió pública, cal vincular l’estratègia i les decisions polítiques amb els recursos financers.  No és possible desenvolupar una estratègia executiva sense tenir en compte el marc d’ingressos i la restricció pressupostària. El model que ha seguit Sant Cugat incorpora un sistema de pressupostació executiva que es desenvolupa en paral·lel al pressupost tradicional.  Un és complement de l’altre. Un és executiu, per a la gestió del dia a dia, per als directius públics i per al seguiment econòmic, al mateix temps que es desenvolupen i es porten a terme totes les polítiques públiques. L’altre, el tradicional o clàssic,  està concebut sota la lògica del control ex-post.

Un directiu públic que no vulgui portar el seu compte de resultats no compleix amb els requisits mínims que han de ser exigits a qualsevol directiu en qualsevol organització. Aquesta desvinculació de la responsabilitat financera dels directius públics és una pràctica habitual dins la nostra cultura administrativa on la justificació d’allò que porta la qualificació de “públic” dóna una llicència màgica per a desvincular-se per complert dels recursos econòmics.

Si a aquesta cultura de la gestió pública clàssica li sumem la pressió política que impulsa i força despesa extra pressupostària per la seva baixa involucració amb la gestió econòmica i amb l’esforç que suposa adaptar els recursos disponibles amb la necessitat de despesa, amb l’esforç que suposa pensar i tenir en compte els processos i les dinàmiques d’execució pròpies de qualsevol empresa o organització, ja hem localitzat les causes principals que estan portant els comptes públics i al conjunt de l’economia del país molt a prop del seu col·lapse.

No voldríem ni pensar que els comptes públics locals, autonòmics i/o del govern central no incorporin en aquests moments tota la despesa real efectuada.  És a dir,  que no existeixi despesa extra pressupostària no aflorada o que s’estigui desplaçant cap a pressupostos futurs. Si això estigués passant, en un moment de consolidació fiscal com l’actual i quan la vigilància dels mercats financers és extrema, les conseqüències serien dures de veritat a causa d’una pèrdua extrema de credibilitat.

La no existència de les “factures dels calaixos”, el compliment estricte i rigorós del principi d’anualitat,  ha estat senzillament la fórmula utilitzada per l’Ajuntament de Sant Cugat durant tots aquests últims anys.  Una fórmula que li ha permès fer front a totes les seves obligacions amb tercers de forma ràpida, tot i que se l’acusava des de diferents sectors d’expertesa professional que seria una ciutat insostenible econòmicament pel model urbanístic i de desenvolupament portat a terme, per la seva extensió, per la seva poca densitat de població i pel nivell de qualitat imposat en el manteniment.

Finalment aquesta mateixa ciutat, i sota els efectes d’una crisi demolidora, ha estat capaç de tenir unes finances fortes i sanejades que li han permès prendre una decisió política de primer nivell: fixar com a objectiu el pagament a 30 dies a tots els proveïdors facilitant l’accés a la liquiditat al món empresarial. Garantir la liquiditat del circulant a l’empresa privada que treballa per l’administració pública és una mesura pública i social de primer ordre que possibilita l’estabilitat econòmica i laboral dels treballadors implicats en la mateixa; això és política de foment de l’ocupació directe al sistema.

Com podem demanar des de la política que els bancs facilitin crèdit quan el sector públic té una demora mitjana en els seus pagaments de 12 a 18 mesos? Com es pot entendre una situació com aquesta?

El pagament a 30 dies és la gran prova de foc. LA CAIXA AL FINAL, ÉS L’ ÚNICA QUE NO ENGANYA. El paper, (els pressupostos) ho han aguantat tot fins que impacta la crisi que ens destapa totes les vergonyes. No tenim el menor dubte. ÉS IMPOSSIBLE COMPLIR AMB LA LLEI DE PAGAMENT A 30 DIES SI NO ES CORREGEIX DE FORMA INMEDIATA L’EXISTÈNCIA DE DESPESA EXTRA PRESSUPOSTÀRIA, si no es corregeix el costum d’encarregar obres o serveis sense disposar dels recursos econòmics per a fer-hi front, de fer encàrrecs i compromisos de despesa sense la consignació pressupostària corresponent, si no es corregeix el costum de traslladar el que no ens entra al pressupost d’aquest any cap al pressupost de l’any vinent i “JA HO ARREGLAREM”.  Si aquesta, per desgràcia, és la manera que tenim d’entendre un procés tant delicat com és el de la consolidació fiscal, tenim un problema molt seriós. No podem parlar de cap reforma a l’administració, no podem parlar de cap tipus de transformació, no podem parlar de management, de bona gestió, ni d’eficàcia ni d’eficiència, si no desterrem d’una vegada per totes aquest conjunt de pràctiques que malauradament han format part de la nostra cultura política i que no haurien d’haver existit mai en un país que pretén estar entre els més avançats.

Alemanya està com està.  És país de referència en la credibilitat del deute que alimenta el seu dèficit perquè ha estat rigorosa, perquè és estricta dins el seu marc d’ingressos, perquè si fa dèficit ho fa per a les inversions i no com a resultat corrent, És molt comprensible que li costi assumir el cost de pràctiques com les descrites i que a sobre estan posant en risc al conjunt i viabilitat del projecte comú europeu mentre ells actuaven rigorosament i nosaltres estàvem de festa.

El problema doncs per pagar a 30 dies de forma diligent està a la base, està en la gestió econòmica de les institucions públiques, en la realitat del seu marc d’ingressos pressupostaris, en la certesa que la despesa és única i exclusivament allò que possibilita aquest marc i no el desborda. Si això es compleix, no hi ha cap motiu pel que una administració local no pugui fer front als seus compromisos de caixa de forma correcte. Com resoldre-ho ? Com aconseguir que no sigui possible l’ existència d’aquesta pràctica d’una forma ràpida i eficaç? Doncs fent responsable al conjunt dels actors, desenvolupant una altre llei que acompanyi a la de l’obligació del pagament a 30 dies que deixi clar que tota factura efectuada sense la comanda/contracte corresponent serà nul·la de ple dret. No hi ha en definitiva enriquiment injust per part de l’administració si no hi ha comanda/contracte escrit. Aquesta ha de ser l’ única garantia vàlida d’una empresa privada vers l’administració pública per a assegurar el seu correcte pagament.

El recorregut és dur. La política no ha volgut afrontar temes com aquests per entendre que no aporten resultats polítics a curt termini.  La política clàssica ha cregut fins ara, de forma equivocada, que tot això no interessava al ciutadà.  Un gran error. Precisament la ciutadania, i la societat en el seu conjunt amb tots els seus actors, ja estan esgotats de la manca de rigor, de la manca de preparació, d’autoexigència i molt sovint d’ètica,  d’aquells que estan a la política i en general en el sector públic, d’aquells qui tenen les responsabilitats més rellevants i clau en un país, territori o ciutat.

L’objectiu ha de ser arribar a tenir un pressupost públic net, actualitzat, real i preparat per a fer front als canvis que la conjuntura del dia a dia exigeixi a través de processos interns polítics i tècnics àgils i eficaços, pagar a tots els proveïdors de forma ràpida i fluida, disposar d’escenaris de riscos i contingències, tenir una organització pública professional, competitiva i motivada.  Difícil? De ben segur.  És que ho tenen fàcil les empreses i totes les persones que treballen al sector privat? Ho tenen fàcil les empreses per a competir en escenaris cada dia més exigents?  Ho té fàcil la tecnologia per a superar-se de forma constant i a preus de mercat?.  Aquesta ha de ser doncs la nostra tasca dins el sector públic i és necessari fer-ho amb èxit,  perquè del nostre èxit depenen la resta d’actors. La política i la gestió pública impacten directament sobre les possibilitats de desenvolupament i creixement d’una economia.

Si s’assoleix l’objectiu no deixaran d’existir els problemes ni les restriccions, per descomptat, però la fortalesa de les nostres institucions i la seva capacitat operativa vers la societat no tindran res a veure.

Malauradament com a país hem fet tard davant un escenari de crisi tant dur. És per això que cal reaccionar i sacsejar tot el sistema, cal superar les reformes per passar directament a les transformacions. Els processos de consolidació fiscal, quan un arriba tard, es converteixen en un autèntic drama senzillament perquè ja no hi ha temps per a posar en funcionament aquelles mesures “que haurien de ser”. Cal prendre les decisions “que podem”, aquelles que tenen un impacte immediat en el retall de la despesa pública,  deixant de banda criteris racionals i organitzatius correctes que són els que haurien de prevaldre. En paral·lel però a les decisions urgents i d’escenificació davant els mercats,  caldria prendre una altra bateria de mesures més conjunturals, més pensades de cara al llarg termini. Aquí sí que estaríem garantint compromís, estabilitat, credibilitat i confiança real.

En definitiva, en aquests moments haurem de suportar les conseqüències de no haver entès que la consolidació fiscal no són uns deures que de forma cíclica i puntual han de ser atesos. Els processos de consolidació fiscal existeixen per a ser tinguts en compte sempre i, molt en especial, durant els moments àlgids de l’economia, precisament quan més flueixen els ingressos.

A disgust hem d’acceptar doncs les mesures d’impacte ràpid però a la vegada hem d’exigir canvis culturals i polítics perquè això no ens torni a passar. Si el 94% de la despesa pública és despesa consolidada no discrecional, és a dir, despesa pública invariable en el curt termini (12 mesos), cal posar en marxa mecanismes que ataquin aquesta quantitat i la corregeixin per la via de la productivitat i l’eficiència, per al via de l’optimització dels processos i del replantejament dels serveis prestats. Gran part d’aquest volum és resultat d’uns processos ineficients .... i és que no hi ha eficiència possible on no existeix funció directiva competitiva i capacitats professionals i polítiques.

És l’hora de ser realistes i auto exigents. És l’hora de la reacció.  Tenim tot allò que cal i de ben segur que amb el rumb correcte, no només ens en sortirem sinó que construirem un país motivat, orgullós i capaç d’afrontar grans reptes de futur.

Barcelona, 3 de desembre de 2010

Per segon cop consecutiu Sant Cugat del Vallès torna a ocupar el primer lloc del rànquing de municipis més transparents de l'Estat, d'entre els de més de 50.000 habitants, segons ha publicat aquesta setmana l'ONG Transparència Internacional Espanya. Me n'alegro.

La nostra ciutat ha aconseguit la màxima puntuació possible, 100 punts sobre 100, en les cinc categories en què es divideix l'índex, i empata amb cinc ajuntaments més, entre els quals el de Sabadell. Vull felicitar totes les ciutats que han excel·lit en aquest índex.

L'Ajuntament de Sant Cugat ha superat la puntuació de l'any passat, quan vam aconseguir encapçalar en solitari la llista de municipis més transparents de l'Estat amb 98'8 punts sobre 100. L'índex del 2010 de Transparència Internacional Espanya atorga la màxima puntuació, de 100 punts, a la nostra ciutat, en una primera posició compartida amb cinc municipis més: Sabadell, Bilbao, Gijón, Ponferrada i Puerto de Santamaría. D'aquesta manera, Sant Cugat és l'únic municipi de l'Estat que aconsegueix liderar el rànquing per segon any consecutiu.

Transparència Internacional analitza 80 indicadors dividits en cinc àrees de transparència que avaluen la informació sobre la corporació municipal, les relacions amb els ciutadans, la transparència econòmica i financera, la transparència en la contractació de serveis i, per últim, la transparència en matèria d'urbanisme i obres públiques. En totes les categories Sant Cugat obté 100 punts sobre 100, millorant la marca de l'any passat, quan només obtenia una puntuació inferior en l'apartat d'informació sobre la corporació.

Entre tots els que treballem a l'ajuntament hem aconseguit estar al capdemunt del  el rànquing dues vegades consecutives. És un privilegi presidir un consistori que assoleix fites com aquestes i que fan millorar la confiança en el servei públic.

Em vaig plantejar escriure aquest llibre fa uns mesos motivat per la preocupació que sento pel sector públic. No és una preocupació nascuda del menyspreu o de la crítica corrosiva amb  que tant sovint es tracta l’administració des de sectors de l’opinió publica i especialment empresarials. Ben al contrari, sóc ben conscient de la importància de l’administració com a garantia de la cohesió social, com a generador d’una gens menyspreable part del PIB del país i, sobretot, des de la perspectiva del servei públic que té encomanat.

Conec diverses administracions, hi he treballat i sóc ben conscient de les seves mancances. Certament l’administració ha evolucionat, unes més que les altres, però encara ens manca molt de camí a recórrer. En alguns casos, la distància entre l’evolució del sector públic i el privat és realment alarmant.

Els ciutadans tenen dret a una administració eficaç i austera. Els treballadors públics tenen dret a sentir-se part d’un col·lectiu respectat i apreciat per la ciutadania que, amb els seus impostos , finança el sector públic.  I la competitivitat del país bé que mereix una administració àgil i a l’alçada de  les circumstancies.

Sovint la política no ha estat a l’alçada de l’exigència de modernització per conformisme,  per incapacitat de vèncer les resistències al canvi o, simplement, per ignorància del rumb que està prenent el món. L’escassetat de recursos, la necessitat de gestionar millor la cosa pública i la crisi econòmica fan que els ciutadans mirin cada dia amb més desconfiança el sector públic. Així es produeix un eixamplament de la "Y" que distancia els mons privat i públic. Les exigències de competitivitat d’una economia globalitzada, fan que aquesta reforma sigui inajornable.

Des de la nostra experiència personal, en Jordi Joly i jo mateix hem volgut posar a l’abast de qui hi estigui interessat, algunes de les nostres reflexions i propostes de millora, espero que us interessin.


Si voleu més informació sobre el llibre podeu anar al web de "La política que ve"  
I si voleu més informació sobre l'acte de presentació cliqueu aquí

Aquesta setmana he assistit a la Doc Sessió d’Artur Mas al 22@ on ens ha explicat la seva visió sobre l’administració i les institucions del país

El format de la presentació m’ha agradat força, és innovador, permet el diàleg, alhora que facilita la transmissió dels conceptes de manera entenedora, res a veure amb els mítings polítics habituals. El fons de la sessió ha estat contundent:  la realitat de l’administració pública a Catalunya és francament millorable, el necessitem un canvi urgent.

Es calcula que el dèficit públic de la Generalitat és d’uns 30.000 Milions d’€ . Hem passat de tenir 140.000 funcionaris l’any 2003 a tenir-ne 226.000 el 2010. El món econòmic pateix l’anomenat  “Impost del temps” per establir-se al nostre país, és a dir, la lentitud estalviable a molts procediments administratius que podrien facilitar les coses a qui vol crear feina i riquesa.

En un moment de crisi com l’actual, on les reformes estructurals són un clam, la reforma de les institucions no en pot quedar al marge. És sorprenent el poc que la majoria de responsables polítics esmenten aquesta necessària reforma.

La veu de Sant Cugat va ser present a l’acte a través de la intervenció de la Mercè Conesa, tinent d’alcalde de territori, que va explicar les mesures que de fa temps hem adoptat, en la línia de rigor pressupostari, transparència, celeritat en el pagament dels proveïdors, gestió per processos, i un llarg etcètera que han convertit la nostra ciutat en referent de gestió i competitivitat pública

Us deixo el vídeo de la DocSessió.

Sant Cugat ha estat objecte d'un article de pàgina sencera al prestigiós diari "Financial Times", que ens reconeix com a ciutat que té un model global per a les administracions públiques.

Us adjunto el text en anglès.

"Sant Cugat: prudent approach to cash flow pays off"

In these times of austerity, low or negative economic growth and tight credit, Catalonia’s 947 local governments – or ajuntaments – are in a bind.

Deprived of the construction and property taxes that underpinned their finances during a decade of growth, many are struggling these days to pay their bills.

Delays in remittance to suppliers of more than a year are common in some parts, while many local governments find it impossible to comply with the so-called “60-day payment rule”.

In Sant Cugat del Vallès, a dormitory city of 84,000 people in the industrial valleys north-west of central Barcelona, the local government has, in the past seven years, developed a more business-like approach to municipal administration. As part of this, it last year announced a commitment to paying all suppliers within 30 days.

What at first was seen as a media stunt, in keeping with the city’s penchant for self-promotion, is today a fact of life: cost-based budgeting combined with healthy bank credit lines has allowed the government to keep its promise.

Processing and approving invoices is generally done within 15 days; once approved, payment takes another 15. Elsewhere, in many cases, local councils drag out the approvals process to delay payment.
Apart from more streamlined bureaucracy – which includes contracting out such functions as sport facility management, street cleaning, and rubbish collection – the city council has something more fundamental in its favour: prudent cash flow management.

As with most local authorities in Spain, Sant Cugat had come to rely heavily on taxes and licences related to construction during the country’s long residential housing boom, which wound down in 2007. Of total revenues of €70m ($91m) in 2008, about €18m came from the construction sector, says Jordi Joly i Lena, deputy mayor and head of economy.

“Like everyone else, we didn’t see the crisis coming, but we knew that there would come a moment when there was no more land in the city for residential development,” he says.

“The income from construction was a variable which we did not use for current expenditure. We used that money to finance investment, not to pay suppliers.

“So when the crisis hit, we were able to pay our suppliers at 30 days.”

The objective of the policy, apart from promoting a positive image, is to give companies – particularly small, local concerns – a fighting chance to ride out the recession.

This commitment to efficiency last year won the city hall a European Public Sector Award (EPSA), for “Leadership and Management for Change”.

The city’s policies have also helped develop Sant Cugat’s business park, just to the east of the city. Called Sant Joan, the park was one of Barcelona’s early experiments in decentralisation and is now one of its best-known business estates.

It is home to R&D, logistics and administration centres for multinationals such as Hewlett-Packard and Roche and is also the site of Creápolis, where students from Esade business school mix with established businesses, government agencies and small start-ups in an interconnected campus and office complex.

Sant Joan had its share of critics at the time of conception but was backed whole-heartedly by Sant Cugat council.

Although in its early days it failed to draw the sort of high-tech investments it had promised, today it is an important part of what is promoted as the “Catalonia Innovation Triangle” (CIT).

As part of the effort to enforce its image as the centre of an innovation cluster, Sant Cugat in 2007 ran as a candidate to be the site of the European Institute of Innovation and Technology.

Despite intensive lobbying in favour of Sant Cugat, Budapest was chosen. However, according to Mr Joly i Lena, the candidacy helped the city focus on its goals.

“Although we didn’t win, it was important for us to be part of the process.”

“We want to create a CIT brand,” he says, “to the point where the Hewlett-Packards and Esades of this world use the CIT logo”.

Sant Cugat itself, meanwhile, has become a global model for public administration, according to a report by the EPSA judging committee.

“Although the city council has reduced the public debt significantly,” it says, “the administration has maintained its ability to strategically invest to improve the quality of the city ... and build strategic assets for the knowledge society.”

Copyright The Financial Times Limited 2010. You may share using our article tools. Please don't cut articles from FT.com and redistribute by email or post to the web.

http://www.ft.com/reports/catalonia-2010

La setmana passada,  vàrem poder comptar amb Richard Boyatzis al fòrum SantCugatTribuna, que organitzem cada dos mesos.

Durant la seva ponència Boyatzis, un dels pensadors de referència mundial en el camp del lideratge i intel·ligència emocional, va assegurar que els líders són les persones capaces de despertar emocions i inspirar el seu entorn, d’actuar en positiu prenent decisions pensant en el futur, a llarg termini.

Mirant l’entorn penso que ara més que mai, ens vindria molt bé un lideratge així, la crisi exigeix líders, persones amb visió de futur a tots els nivells.

Un lideratge del que malauradament estem mancats a nivell polític tant a Catalunya com a nivell estatal. A Catalunya les propostes sorgides del govern sovint es neutralitzen per l’oposició d’una part del propi govern. Les esforçades individualitats, com podria ser el cas del Conseller Maragall i el seu ingent intent de modernitzar el nostre sistema educatiu, queden ofuscades per les contradiccions internes del govern tripartit. Com deia Sergi Mas en el seu alter ego del president Montilla al Polònia “qui diu que no tenim projecte?, en tenim set o vuit i tots diferents”.

A Catalunya ens cal un lideratge fort i clar, que escolti, que sàpiga despertar emocions i que sigui capaç de dibuixar i transmetre un clar projecte de país. Sense aquest lideratge no ens en sortirem, sense la seva força no serem capaços de reaccionar des de les institucions a la possible sentència adversa contra l’Estatut. L’oposició i societat civil podran liderar la reacció, però sense la clarividència i decisió del govern, aquesta sempre quedarà a mig camí i Espanya continuarà sense prendre’ns seriosament.

Aquesta manca de lideratge també l’estem patint a nivell estatal. És significatiu que un diari com el The Wall Street Journal qualifiqui Zapatero de governant “que ho deixa tot per demà pensant que el demà no arribarà mai”.  Un govern que actua més pensant en les properes eleccions que en el futur del país.  On són les decisions que necessitem, quan Espanya és a tocar el 20% d’aturats?

Però el lideratge no ha de ser només polític, n’hi ha d’altres i un de molt important és el lideratge l’empresarial. En temps de crisi els emprenedors i empresaris han de ser més líders que mai. Perquè en ells està la clau del creixement econòmic.  Des de les administracions hem de crear les condicions, però la riquesa es crea a partir del teixit empresarial.  És una llàstima sentir empresaris que estan tancant portes i em manifesten que  si no canvien molt les coses, quan això torni a anar bé, no pensen contractar ningú. Espero que aquest sigui només un sentiment passatger, sinó és així malament anirem

Ens calen empresaris, ens calen emprenedors.  La taxa d’emprenedors ha disminuït en l’últim any. I sembla ser que la causa principal n’és la por, la por al fracàs.  Aquí estigmatitzem els qui fracassen. També bancs, inversors, mitjans, .. posen la creu sense tenir en compte que qui emprèn s’està jugant la seva professió, reputació i en la majoria de cassos, el seu patrimoni, i que el qui més s’equivoca és qui no fa res.

Jeff Hoffman, un exitós emprenedor, deia l’altre dia en una entrevista que “si no t’equivoques, és que estàs fent malament alguna cosa”.  Perquè amb l’equivocació ve l’aprenentatge.  Alguna cosa estem fent malament quan a països com els EEUU,  el fracassar una vegada es veu com un valor positiu de cara a una nova iniciativa i aquí més de la meitat dels que volen “reemprende” no ho poden fer per manca de finançament.

Està clar que és funció de tots el canviar també la nostra cultura empresarial i entendre que equivocar-se serveix per aprendre i tornar a intentar-ho sent més savis. Thomas A. Edison va fer 10.000 assajos abans de trobar el filament ideal per la seva bombeta incandescent? Més de 10.000. Us ho imagineu?

I per als maniqueus que encara veuen totes les virtuts al sector públic i defectes al privat un recordatori: sense emprenedors que creen riquesa no hi ha ni bona sanitat, educació, carreteres,...per tant més val que creem un entorn favorable a l’emprenedoria i deixem de mirar-la amb desconfiança.

“Refer el país, millorar els serveis: per la dignitat dels veïns de les comarques gironines”

Les comarques gironines, la nostra gent, els nostres municipis, les nostres empreses, han patit les conseqüències del temporal de neu i vent que es va produir el dilluns dia 8 de març.

Els alcaldes de les comarques gironines que hem viscut a primera línia des del dilluns l'evolució de la crisi, volem expressar a l'opinió pública del país, especialment als nostres conciutadans de les comarques gironines, i en nom d'ells, el nostre clam perquè l’experiència que ens ha tocat patir no es repeteixi mai més en allò que sigui responsabilitat de les administracions i de les empreses de serveis públics . Ha estat una experiència evitable en bona part. Una experiència que ha de servir per prendre mesures que millorin tot allò que sabem que ha fallat, si cal corregint protocols i destinant inversions, millorant coordinació, informació i recursos humans i materials.

Com a portaveus del món local volem expressar la nostra queixa per les dificultats que hem patit durant les fases més crítiques de la crisi, provocades per una manca de comunicació i d’informació, davant de les actuacions previstes per les administracions i les empreses de subministrament energètic, per les operadores de telecomunicacions, així com per les concessionàries d’infraestructures de la comunicació. No hi ha res pitjor que la poca informació, o d’insuficient.

La manca de subministrament elèctric, que ha estat el principal problema viscut i que n’ha comportat d’altres, s’està allargant molt més del que seria desitjable, i està provocant un greu perjudici a la ciutadania i al teixit econòmic i empresarial dels nostres municipis.

No és acceptable que en situacions com les viscudes, les companyies elèctriques actuïn amb tanta opacitat, i ofereixin als alcaldes una informació tant poc precisa, i sovint poc creïble. No és acceptable, que les companyies elèctriques actuïn amb tant poca celeritat per oferir alternatives a la manca de subministrament elèctric des de la xarxa. Aquesta manca de previsió i de resposta immediata, ha fet que el problema s’hagi allargat molt més del que és comprensible i tolerable en situacions d’emergència com la viscuda.

No és acceptable que aquesta manca de subministrament hagi provocat un greu problema sobre els sistemes de telecomunicació. Quan més els hem necessitat no els hem disposat, ni els hem pogut fer servir.

El col·lapse integral del sistema –llum, telecomunicacions, xarxa viària, transport públic, informació pública— ha caigut sobre les espatlles dels nostres conciutadans. Reconèixer-ho seria un acte de justícia i de reparació moral als centenars de milers d’afectats per aquest temporal, i reforçaria el servei que la política local ha prestat.

Hem hagut de destinar recursos econòmics, que no tenim, per poder donar resposta i protegir els nostres conciutadans mentre esperàvem, l'arribada d'una ajuda promesa que mai no acabava d'arribar. L’ajut ha arribat tard i no en la mesura necessària.

És per tot això que manifestem les següents reclamacions:

1. Que les companyies elèctriques assumeixin la responsabilitat que ha comportat la manca de subministrament elèctric, i les conseqüències que se’n deriven.

2.Que el Govern de Catalunya, recollint el clam dels alcaldes, exigeixi a les companyies elèctriques, que reestableixin , posant tots els mitjans necessaris, el subministrament elèctric a tota la població que ens aquests moments encara es troba afectada, en la major brevetat possible.

Així mateix, que obligui a les companyies elèctriques a fer una auditoria de l’estat de totes les línies de distribució, tant les afectades com no, a fi i efecte d’invertir-hi els recursos necessaris, perquè mai més, davant de situacions imprevistes, es repeteixi una situació com la que hem viscut.

3. Que el Govern de la Generalitat de Catalunya revisi els protocols d’actuació i de protecció civil davant de situacions d’emergència, per tal de fer-los més àgils i operatius; i que els recursos necessaris es posin ràpidament al servei dels municipis i dels ciutadans.

Tanmateix, que es revisin i millorin els sistemes de comunicació i informació, tant pel que fa als serveis propis del Govern, com al dels altres operadors implicats en el territori.

4. Que davant les dificultats econòmiques dels nostres municipis, i tenint en compte l’esforç econòmic que hem hagut de suportar per fer front a l’emergència viscuda, que el Govern de Catalunya obri de manera immediata i àgil, línies d’ajuts als municipis per fer front a les despeses que els ajuntaments hem assumit per recuperar la normalitat, i per atendre als ciutadans afectats.

Igualment, i per fer front a les conseqüències del temporal, que els diferents departaments de la Generalitat implicats, obrin línies d’ajuts per minimitzar els efectes de la nevada, especialment pel que a la neteja de boscos i restauració de camins.

És per això que, fent-nos portaveu dels nostres veïns i veïnes, gosem alçar la veu col·lectivament per reclamar canvis en els protocols d’actuació, recursos i disculpes a qui en responsabilitat pertoqui perquè en el futur, quan s'esdevingui una nevada o altres situacions d’emergència no haguem de patir una situació com la que hem viscut i s’està vivint aquest dies. Que l'experiència ens serveixi a tots plegats per ser millor governants, millors servidors públics, millors prestadors de servei públic, millors ciutadans.

Finalment, volem agrair la comprensió i solidaritat dels nostres conciutadans, el suport desinteressat que hem rebut d’ells, i de moltes persones anònimes que ens estan ajudant. Així com també a tot el personal que ha intervingut en els operatius”.