Ciutadans i ciutadanes de Sant Cugat del Vallès, autoritats.

Benvinguts de nou a la plaça Barcelona, aquesta plaça de poble al bell mig de la ciutat, aquesta plaça on qui ho vulgui escoltar, pot sentir el bategar del Sant Cugat de sempre, del poble antic dins la ciutat nova, de la vila pagesa dins la ciutat moderna, industrial, de serveis, de tot allò que hi ha dins la nostra ciutat condensat en aquest nucli entranyable fet de cases i famílies amb mot com Cal Tartaner o Cal Guillem, la Casa de la Vila, entitats antigues, carrers amb nom de sant, de ciutat, de cases, de llocs, ...sota l’ombra llunyana però omnipresent del monestir que és alhora símbol, lloc pregària naixement i comiat, festa i dol.

De nou ens trobem aquí per commemorar la Diada Nacional de Catalunya, diada festiva però sobretot, jornada d’afirmació. Només els pobles dits normals viuen la seva diada com una gran festa, però nosaltres som lluny de ser un país normal. Hi ha qui pensa som una anomalia fruit d’un defectuós procés de consolidació nacional d’Espanya que no va saber desfer-se de la diferència. Altres ens veuen com una nosa, una colla d’obstinats tancats en les nostres dèries obsedits per la diferència. Uns no ens entenen, altres ens admiren.

Nosaltres, però, som aquí, un poble viu que ha superat els reptes que li ha suggerit una història difícil, amb molta gent que malgrat defalliments puntuals se sent motivada per continuar lluitant per un país més ric i lliure, gent que pensa que la nostra llengua és un tresor a preservar i per tant, respectant a tothom, cal que sigui la llengua del país, de l’escola, de l’administració, per poder ser-ho també del treball i del carrer. I també amb gent disposada a defensar democràticament allò que els catalans i catalanes hem decidit que ens correspon.

Enguany la inquietud i la preocupació planen damunt la Diada. La profunda crisi econòmica que patim fa que a moltes llars falti la feina, els diners i, sobretot, la esperança en el futur. La crisi és global, però així com a d’altres països del nostre entorn comencen a albirar la llum al final del túnel, a Catalunya i Espanya ni els més optimistes són capaços de predir quan ens en sortirem. I els més observadors veuen amb preocupació com creix el dèficit de les administracions i, no ho oblidem, els deutes, sempre els paga algú, tant a les famílies com a les ciutats com als països, els que l’han generat o els ciutadans que venen al darrera, les futures generacions.

Preocupació perquè l’atur encara creix, l’activitat econòmica llevat d’excepcions, no arrenca. Hem de demanar que cada govern faci el que li pertoca per ajudar a superar aquesta situació i esmorteir-ne els efectes damunt les famílies i les empreses, i també, és clar, capacitat per entendre que el benestar futur del nostre país ens el juguem ara, i per tal de poder albirar un futur de prosperitat pels nostres fills i filles ens cal una bona escola, una excel·lent universitat, bones carreteres i ferrocarrils, una economia que primi el talent, en definitiva, un país de primera, modern, que recuperi el valor de l’esforç i el treball, la disciplina i el gust per la feina ben feta.

Inquietud que està generant el Tribunal Constitucional en una part important de la societat catalana per la seva lentitud alhora de dictar la sentència de l’Estatut.. Haurien d’afanyar-se els membres d’aquest tribunal, i dir el que hagin de dir ràpid, l’espera fa créixer l’escepticisme. Entre tots varem cansar els ciutadans de Catalunya en un llarg debat estatutari de tres anys, però aquest tribunal en tres anys no ha estat capaç de fer la sentència! Qué estan negociant? No vull ser pessimista, però ull amb el conflicte de legitimitats que aquests magistrats poden provocar. Que no oblidin que amb una barreja d’il.lusió i resignació, els catalans varem aprovar en referèndum un Estatut retallat, diferent del que va aprovar el Parlament. Que no ens el devaluïn més! Que pensin els magistrats del Constitucional que segons cap on vulguin conduir Espanya amb la seva sentència poden generar una gran frustració en una part de la ciutadania de Catalunya i el pacte constitucional que va possibilitar la transició política espanyola podria quedar tocat de mort. Quina alternativa ens deixarien als catalans?

Ens diuen que deixem treballar als magistrats i ja fa tres anys que ho fem. Ens demanen que no els pressionem quan segurament des de Catalunya és on menys se’ls pressiona. La nostra paciència és gran, però no han d’oblidar que tal dia com avui els catalans rememoren allò que se’ns va prendre per la força fa gairebé 300 anys, i que per tant el nostre país ja hi era abans de la Constitució de 1978 com hi era fa tres segles. Nosaltres no som una comunitat autònoma més creada pel pacte constitucional que ens va retornar part del que se’ns havia arrabassat en pro de la convivència, els catalans i catalanes volem definir els límits de la nostra autonomia i no estem disposats a acceptar en silenci una sentència adversa que seria un cop molt dur d’encaixar.

La nostra força com a poble està en aconseguir unir la majoria del país en la defensa de l’autogovern, si més no ho hem d’intentar, i si malauradament arribés el moment de respondre a una sentència que afegís més aigua al vi, només una decidida voluntat de defensa de l’autogovern per damunt dels interessos de partit esdevindria el fonament sòlid de la reacció.

Una reacció que hauria de ser eficaç, no estètica: ni podem perdre el mon de vista ni deixar-nos arrossegar per una espiral de declaracions, frases i propostes que no ens duguin enlloc. No ens cal tant radicalitzar els convençuts com sumar voluntats a la causa de Catalunya, on ens hi hem de trobar tan aquells que sentim Catalunya com la nostra nació i tenim el català com a llengua pròpia, com tots els qui sense compartir del tot aquest sentiment formen part de la nostra comunitat nacional, són víctimes del dèficit fiscal català i volen construir una Catalunya de progrés pels seus fills.

Avui recordem la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714 i els defensors de la ciutat, recordem l’esforç tenaç i continuat de tantes generacions de catalans antics i nous, de tants santcugatencs i satcugatenques que han permés que Catalunya seguís viva i amb molta gent disposada a treballar per mantenir la seva identitat, per construir un futur millor, una societat moderna, justa, cohesionada i lliure. I amb aquest record ens reafirmem en la nostra voluntat de continuar essent, un poble, un poble que reclama el que li pertoca: el seu dret inalienable a decidir el seu futur en pau i llibertat.

Que la estimació per la nostra gent i la nostra terra, i l’amor a la llibertat que inspiren la Diada Nacional ens ajudin a fer realitat els nostre desitjos per a la Catalunya del segle XXI.

Visca Sant Cugat i Visca Catalunya!

Avui he anunciat que no tornaré a ser candidat  a l’Alcaldia de Sant Cugat del Vallès, això vol dir que el proper maig del 2011, jo no seré el candidat de CiU, passi el que passi.

L’any que ve farà 12 anys que sóc alcalde de la meva ciutat i penso que ja és hora de deixar pas a nova gent. Sempre he cregut que allargar excessivament la permanència en un càrrec de responsabilitat no és bo, intento ser coherent entre allò que penso i allò que faig, per tant he de donar exemple. Hi ha qui diu que si Artur Mas -com espero i desitjo- és president de la Generalitat jo podria formar part del seu govern i per tant que estic donant “el salt” a la política nacional. No puc negar que el repte em faria il·lusió, malgrat que no voldria ser conseller de qualsevol govern, només d’un que tingués com a prioritat absoluta treure Catalunya del pou on estem posats, compromès amb el país, amb la gent, amb el progrés i la llibertat nacional, un govern que arrisqués. Aquest projecte avui només l’encarna Artur Mas. Però malgrat que estic il·lusionat i confiat en les nostres possibilitats, tothom sap que encara hi ha massa incògnites a l’horitzó: guanyarem? Espero que sí. Sumarà el tripartit? Espero que no. A partir d’aquí no puc més que estar a disposició del president

Per tant, amb un futur amb tantes incògnites, queda clar que la meva decisió la desvinculo totalment del resultat de les eleccions del 28 de novembre, és una decisió en clau personal que comunico amb temps per facilitar el relleu. Ara Convergència i Unió de Sant Cugat ha de posar-se en marxa per decidir qui haurà de substituir-me en la capçalera electoral

M’agrada la política, sóc feliç participant en la construcció de la ciutat, del país i d’un món millor, sóc polític per vocació.  Quan l’any 99 pels pèls vaig ser escollit alcalde de  Sant Cugat em vaig plantejar molts reptes, alguns d’ells molt ambiciosos. Malgrat que encara no toca fer balanç, miro enrere i em sento orgullós de la ciutat que tenim, tot i ser potser més conscient que ningú de tot allò que queda per fer, que és molt. Hem estat un bon equip i treballar en equip permet que gent normal pugui fer grans coses. Això és el que hem fet a Sant Cugat.

Però ara ha arribat el moment de donar pas a noves expectatives i plantejar-me nous reptes. D’abandonar allò que tens per la mà i és segur per llençar-te a la incertesa total. Com que tinc un gran dipòsit d’il·lusió, ben segur que m’apassionaré amb allò que faci en el futur com m’he apassionat servint als meus conciutadans.

La situació del país és preocupant:  patim la crisi com ningú, desafecció política, manca de projecte col·lectiu, frustració nacional, perdem pistonada...   Però és en els moments difícils en els que tots i totes ens hi hem de posar. Potser si veiés clar el futur del país de les meves filles pensaria que el moment de retornar a la vida professional era arribat, però malauradament m’inquieta molt el futur de Catalunya.

De moment, continuaré fent d’alcalde fins el darrer dia i, és clar, ajudaré tot el que pugui al canvi polític a Catalunya

Fa poques hores que he aterrat a Barcelona després de passar tres dies al sud de l’Índia, a Anantapur,  visitant alguns dels projectes que el nostre ajuntament està finançant i que gestiona la Fundació Vicenç Ferrer. Coneixia la tasca de la Fundació a través del testimoni d’alguns dels seus col·laboradors, dels mitjans de comunicació i d’algun llibre, però no acabava de ser conscient de la magnitud de l’obra que aquest català universal havia engegat en aquest racó del món.

Ara fa uns mesos vàrem visitar la seu de la Fundació a Barcelona amb motiu de la proposta que havíem fet a la conselleria de Salut per tal que l’hospital que s’ha de construir per donar servei a Castellbisbal, Rubí i Sant Cugat portés el nom de Vicenç Ferrer. El director de la Fundació, Jordi Folgado, nebot del “father” com anomenen a Vicenç a l’Índia i amb una semblança física increïble amb el propi Vicenç, em va reiterar la invitació a desplaçar-me a l’Índia dient-me “si hi vas quedaràs atrapat”.

He de confessar que el món de la cooperació al desenvolupament no m’és aliè.  Hi he dedicat molts esforços al llarg de la meva vida i d’una forma molt especial quan era diputat a Madrid,  però també des de l’ajuntament, que ha estat un dels primers i dels pocs del país que dedica l’1% del pressupost a l’Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD). En aquest sentit,  i en base a l’experiència,  no em considero una persona impressionable malgrat que moltes vegades he expressat la meva admiració per persones que fan de la seva vida un exercici constant de servei als més necessitats.

Confesso que la predicció d’en Jordi s’ha complert i he quedat atrapat davant la magnitud de la feina de Vicenç Ferrer i la seva gent.  Impressionat per les condicions d’extrema pobresa en que allà viuen milions de persones, a només 300 kms de Bangalore (l’exuberant Silicon Valley indi); impressionat per la magnitud de l’obra que arriba a 2,5 milions d’éssers humans; impressionat per la intel·ligència i el “seny ordenador” de Vicenç Ferrer que va idear una estratègia transformadora d’una crua realitat i que poc a poc està retornant la dignitat a persones a qui mai els ha estat reconeguda; impressionat per l’equip, pel recolzament de tanta gent, per la determinació que va demostrar al llarg de la seva vida.

Torno carregat de vivències, d’increïbles històries personals que constitueixen les cares de la cooperació, satisfet de saber que els recursos dels santcugatencs que gestiona la Fundació són una llavor que dóna molt de fruit. Torno empetitit davant la magnitud de la feina de Vicenç Ferrer i, com va anunciar-me en Jordi Folgado, atrapat.

Podeu trobar més informació AQUí i també AQUí

Avui, els companys i companyes del consistori de Sant Cugat del Vallès, en representació dels grups polítics de CiU, PSC, ICV i ERC hem aprovat una declaració en defensa de l'Estatut i contra la sentència del Tribunal Constitucional. Em permeto reproduir-la en aquest espai web:

Declaració enfront de la sentència del Tribunal Constitucional de 28 de juny que escapça l’Estatut d’Autonomia de Catalunya

Aquest dilluns 28 de juny de 2010 passarà a la història de la nostra nació com un dia trist, el Tribunal Constitucional ha emès la seva sentència sobre el recurs interposat pel Partit Popular en contra de l’Estatut d’Autonomia que el poble català va referendar el dia 18 de juny de 2006, declarant inconstitucionals un conjunt d’articles i reinterpretant-ne un altre nombrós conjunt.

La sentència ha arribat després de quatre anys de deliberacions. Si a aquest fet, hi afegim que l’any 2007 es va produir la caducitat del mandat d’un grup de membres del Tribunal i les continuades filtracions a la premsa de la marxa de les deliberacions, contravenint de forma flagrant el deure de discreció que afecta a tots els membres del Tribunal, ens trobem amb la trista realitat que l’òrgan que ha emès la sentència està mancat d’autoritat moral i fins i tot de legitimitat a ulls d’una gran part de la ciutadania de Catalunya.

En aquest context, la sentència és una atac a la dignitat dels catalans i catalanes, vinguin d’on vinguin i parlin en la llengua que parlin i ha caigut com un gerro d’aigua freda damunt la ciutadania de Catalunya, una ciutadania castigada durament per una crisi econòmica que ha portat la preocupació i fins i tot desesperança a moltes llars i que, al nostre país, ha adquirit una rellevància especial per la inacceptable dèficit fiscal que patim.

Davant d’aquesta situació, com a representants de la ciutadania de Sant Cugat, volem reiterar el nostre compromís amb Catalunya i els seus ciutadans, conscients de la transcendental importància que té l’autogovern en la millora de la vida dels nostres conciutadans i conciutadanes. Estem convençuts que les aspiracions nacionals del nostre poble han de tenir la seva concreció a través del pacte polític expressat pel Parlament, les Corts generals i el poble de Catalunya mitjançant referèndum i que, en cap cas, pot ser trencat i amputat per un tribunal, i menys quan aquest es troba en una situació precària.  

En aquests moments difícils per al nostre país, una amplíssima majoria del Consistori, per sobre de les nostres legítimes diferències, volem i som capaços d’expressar la nostra unitat en la defensa de l’Estatut que va votar en referèndum el poble de Catalunya. Una llei avalada directament pel vot dels ciutadans té una força moral i política que ha estat ignorada pel Tribunal Constitucional.

Des de la nostra convicció que Catalunya és una nació,  expressem:

1.-El nostre rebuig a la sentència del Tribunal Constitucional de 28 de juny de 2010 que retalla les aspiracions nacionals de Catalunya aprovades en el nostre Parlament i referendades per la ciutadania, mina les bases del pacte constitucional i qüestiona l’encaix de Catalunya a Espanya en menysprear la nostra identitat i voluntat d’autogovern.

2.-La manca de legitimitat d’un Tribunal Constitucional caducat i que ha fonamentat la seva actuació en la lògica partidista i en una interpretació minimalista del dret a l’autogovern

3.-La nostra convicció que l’Estatut d’Autonomia aprovat pel Parlament de Catalunya per amplíssima majoria en data 30 de setembre de 2005 constituïa un marc on una part significativa del poble de Catalunya veia reflectides les seves aspiracions nacionals i, alhora, esdevenia un marc de pacte polític entre Catalunya i Espanya.

4.-El nostre suport a les institucions polítiques de Catalunya en la defensa de l’Estatut aprovat pel nostre poble.

5.-La nostra convicció que l’autogovern de Catalunya és, a més del reconeixement institucional del nostre dret a decidir com a poble, un instrument clau per a la millora de la qualitat de vida dels nostres conciutadans i conciutadanes i que l’equilibri fiscal entre Catalunya i l’Estat és un clam de justícia per part d’uns ciutadans que paguen els seus impostos però no n’obtenen un retorn suficient, fet que els empobreix dia rere dia.

6.-El nostre suport a la resposta unitària a la sentència per part del poble de Catalunya, les seves institucions i forces polítiques i socials i, en especial, a la manifestació convocada per Òmnium Cultural el dia 10 de juliol a Barcelona, sota el lema “Som una Nació. Nosaltres decidim”.

7.-El nostre compromís amb Catalunya i el dret inalienable a decidir el futur per part dels seus ciutadans i ciutadanes i, alhora, la nostra convicció que la reacció davant d’aquesta sentència ha de ser duradora en el temps, ferma i no tàctica, i que faci entendre a la societat i institucions espanyoles que Catalunya no es dóna per vençuda


Sant Cugat del Vallès, 30 de juny de 2010

Les polítiques socials i la reactivació de l’activitat econòmica han estat  les prioritats per l’ajuntament de Sant Cugat en el darrer any  i ho segueixen sent enguany i així ho reflecteixen els pressupostos.

Des de l’ajuntament fa temps que estem aplicant mesures que ens preparen per afrontar una crisi com l’actual. Tot i que tenim una economia sanejada, no podem baixar la guàrdia. Cal seguir pensant en millorar la nostra gestió per ser més competitius i aconseguir estalviar recursos. Nosaltres també patim directament la crisi econòmica, tenim menys ingressos  i no podem deixar d’oferir els serveis que reclama la ciutadania.  Alhora  hem de continuar treballant el marc d’ingressos a partir de la col·laboració amb altres institucions públiques o entitats privades.

La dotació pressupostària per a les polítiques socials a Sant Cugat ha tingut un increment de més del 26% respecte l’any anterior. Hem creat una bossa per contingències derivades de la crisi, hem ampliat la xarxa d’equipaments assistencials i hem augmentat el nombre de treballadors socials i educadors.

Aquesta crisi ens està deixant una alta factura social i per això, des del municipi on governo, hi estem fent front amb uns pressupostos que prioritzen l’atenció a les persones més afectades.

Aquestes i d’altres consideracions al respecte, les trobareu al següent document adjunt.


Per veure el document sencer cliqueu aquí

Amb el títol de "Torre negra, novela gótica", el programa El escarabajo verde de TVE va emetre fa uns dies un reportatge sobre els esdeveniments dels darrers anys en el conflice entre l'Ajuntament de Sant Cugat i els propietaris i grup immobiliari per protegir la zona verda o per edificar-hi.

Font: TVE

L’agost del 2001, estava passant uns dies de vacances amb la família. Entretant, a Sant Cugat avançaven les obres de la llavors polèmica remodelació de la Plaça Octavià –la plaça del Monestir-. Una decisió ens neguitejava al Jan Carbó, tinent d’alcalde d’urbanisme del moment, i a mi: quin tipus de pedra havíem de posar en un lloc tan emblemàtic.

Els arquitectes de l’obra havien viatjat a Navarra i el País Basc per tal de veure propostes sobre el terreny i havien tornat amb mostres i fotos, però no en teníem prou. La decisió era compromesa pel que,  d’un dia per l’altre,  en Jan,  jo i les nostres esposes i filles vam agafar una furgoneta i vam anar cap allà en un viatge llampec. Vam passar una nit a Pamplona, vam visitar pedres de places i carrers de pobles i ciutats (per a desesperació de les nostres filles) i vam tornar carregats amb una pedra de 40 quilos que va anar directe al Laboratori general d’Assaig de la UAB i que és el tipus de pedra que avui cobreix les places Octavià i Augusta i el carrer de la Torre.

Però no volia parlar de pedres sinó explicar que, quan vam arribar a Pamplona, ens vàrem trobar amb la plaça del Castillo oberta, al cor d’Iruña, ja que s’estava construint un pàrquing al que envoltava la polèmica. Per l’interès del moment (nosaltres també vivíem una polèmica amb les obres de la nostra plaça) ens vam interessar pel tema i, especialment, per un nombrós grup de nens que embolcallats amb grans bosses d’escombraries a manera de bata i animats per pares i mestres, estaven pintant missatges i dibuixos a la tanca que envoltava les obres.

La nostra sorpresa va ser majúscula en comprovar que les criatures escrivien frases de la categoria de “Barcina a la cocina”, en al·lusió a l’alcaldessa de la ciutat. Una frase masclista i lamentable però res comparat amb els “d’ETA mátala”, “Barcina pim, pam pum”, a part de fotos de l’alcaldessa amb la diana al cap,... En fi, que les nostres mentalitats pacífiques i catalanes van quedar esparverades en veure la barbaritat que perpetraven aquelles criatures amb l’escalf dels seus progenitors i educadors.

He recordat la patètica situació en llegir l’article de Natàlia Molero titulat “Mestres covards, manipuladors” on posa exemples de la instrumentalització dels infants per part d’adults, fet que conculca greument la Declaració dels Drets dels Infants promulgada per l’ONU l’any 1959. L’autora recorda les postals que va rebre l’ambaixador d’Israel a Espanya des d’escoles de Barcelona, València i Saragossa, escrites per nens de 9 anys amb missatges tan “innocents” com “Porqué matáis por dinero”, “Judíos marcharos a otro lugar que no os quieren” o “Señor embajador, tendréis que pensar un poco (mucho) en los demás y no matar a mayores y a pequeños”, ...exemples d’utilització de les criatures al servei de les fòbies dels adults, allunyades de la reflexió crítica que hem d’esperar dels bons educadors, siguin pares, mares o mestres.

Unes criatures que només alguns manipulen i de les que alguns també n’han abusat,  com tristament comprovem en els escàndols sexuals dels que han estat víctimes menors. Unes criatures que a Occident sovint sobre protegim amb aquesta idea d’estalviar-los els nostres patiments infantils, de pensar que han de ser feliços, ja que la vida serà dura amb ells, o de no confrontar-los amb la frustració, idea molt present en moviments pedagògics que han estat hegemònics en el nostre sistema educatiu i que penso tenen una part important de responsabilitat en el seus pobres resultats.

La importància i impacte d’aquestes realitats és diferent. Són fenòmens incomparables, alguns clarament delictius però que a tots, en la mesura de les nostres responsabilitat, ens han de fer pensar en el bagatge que els deixem en forma d’odi, traumes, valors, maduresa, doncs,  al cap i a la fi,  de grans seran, en gran part, allò que de petits els haguem ajudat a ser.