Un esdeveniment musical històric, únic i irrepetible per una bona causa. El concert a favor de la fundació que fa recerca contra el VIH!

https://vimeo.com/lluitacontralasida

Aquesta passada setmana, he estat interpel·lat al Parlament pel grup socialista respecte a les nostres intencions sobre el “Pla de barris”. Una interpel·lació gens innocent que cal emmarcar dins l’estratègia del PSC d’insistir en la denúncia de les “retallades socials”. Fora bo que els qui ens han portat a la crisi de les finances públiques a Catalunya mantinguessin una actitud més responsable i ens ajudessin a superar-la. No està de més recordar que, si el dèficit públic català és un desbocat 3,9% del PIB, és mercès a l’acció d’un tripartit liderat per ells mateixeos, tot i tenir el compromís de situar-lo el 2010 en el 2,4% del PIB. Una reducció que el mes de novembre el govern socialista espanyol va certificar, però que el temps ha demostrat que era falsa.

Aquest govern no defuig les responsabilitats però no és en cap cas responsable de la situació financera de la Generalitat. La Llei de Barris va ser adoptada amb el consens de tots els grups parlamentaris, inclòs el de CiU. Reconec la important feina de remodelació i de cohesió social, que a amb la Llei, s’està desenvolupant en molts municipis.

La clau de volta de l’aplicació de la llei de barris és la imprescindible coordinació entre Generalitat, ajuntaments i veïns i veïnes. Vaig tenir l’oportunitat, com alcalde, de defensar i desenvolupar un projecte de remodelació urbana al barri de Les Planes a l’empara de la llei, i sóc conscient del que està representant per a la transformació del barri. Com a conseller he pogut copsar aquests mateixos efectes a molts altres barris de pobles i ciutats del país.

En aquest sentit, la principal demanda que  rebo dels ajuntaments, no és tant la necessitat i urgència d’una nova convocatòria, sinó la necessitat de poder finalitzar les més de 140 actuacions que estan desenvolupant-se i la possibilitat que els ajuntaments puguin ampliar el termini per fer les seves aportacions. Escoltar el país i el territori vol dir saber que quan comences una feina, no la pots deixar a mitges. Les administracions no podem deixar serrells pendents.

El govern seguirà amb l’aplicació de la Llei de Barris i en funció de les disponibilitats pressupostàries, que encara no coneixem, programarem les convocatòries per tal que puguin realitzar-se nous projectes. I els ajuntaments disposaran de dos anys més de pròrroga per a fer les seves aportacions en els projectes en marxa.

El nostre Govern és el govern de tots i , entre els seus primers objectius, hi ha el de la cohesió social. Com a país, no podem deixar enrere als que més ens necessiten. Aquelles parts del  territori més degradades, nosaltres les atendrem. Més tard o més d’hora, forma part del nostre sentiment, per més que s’entestin en negar-ho aquells que, amb la seva irresponsabilitat al capdavant del govern, han arribat a posar en risc l’estat del benestar.

Rodriguez  Zapatero, el president que volia passar a la història com el més “social” de la democràcia espanyola, quedarà com el responsable de la més gran retallada de drets i prestacions.  Quines coses té la vida!

Després de governar durant sis anys en harmonia amb la UGT, el passat mes de maig el fràgil castell de cartes que era la política d’aquest pèssim governant, es va enfonsar.  I ho va fer per obra i gràcia de les exigències de la Unió Europea i una part influent del món polític i econòmic internacional, preocupats per les gravíssimes conseqüències que la volàtil política de Zapatero podia representar per a l’euro. Una casa construïda sense fonaments a la primera ventada acaba caient i la frivolitat d’aquest home gestionant els afers públics s’ha guanyat un lloc destacat als manuals de males pràctiques polítiques.

La UE ens va salvar de la catàstrofe. Catàstrofe pels bancs? Pels “poderosos”? Què va! Catàstrofe per al nostre sistema públic de prestacions socials! La reacció dels sindicats la tenim avui en forma de vaga general.  Uns sindicats defraudats per un president, per un govern, que els havia fet confondre la realitat amb la ficció. Com a espectadors, una ciutadania confosa per una situació econòmica que no ofereix perspectives de millora i una opinió pública conscient que, si en Zapatero hagués governat seriosament en comptes de prendre opció per una política curterminista i frívola, probablement la situació actual convidaria a un major optimisme.

Felipe Gonzàlez i Aznar varen patir sengles vagues generals i la conseqüència va ser un viratge de llurs respectives polítiques econòmiques.  Però Zapatero no ho podrà fer i vull creure que els sindicats ho saben.  Saben que al davant tenen la Unió Europea i que no tenen  un president amb marge de maniobra, sinó un home que, per la seva mala gestió, ha estat a punt de conduir el seu país a l’abisme. Sortosament pel nostre benestar futur ara,  Europa i els mercats,  el condicionen.

Fa poques hores que he aterrat a Barcelona després de passar tres dies al sud de l’Índia, a Anantapur,  visitant alguns dels projectes que el nostre ajuntament està finançant i que gestiona la Fundació Vicenç Ferrer. Coneixia la tasca de la Fundació a través del testimoni d’alguns dels seus col·laboradors, dels mitjans de comunicació i d’algun llibre, però no acabava de ser conscient de la magnitud de l’obra que aquest català universal havia engegat en aquest racó del món.

Ara fa uns mesos vàrem visitar la seu de la Fundació a Barcelona amb motiu de la proposta que havíem fet a la conselleria de Salut per tal que l’hospital que s’ha de construir per donar servei a Castellbisbal, Rubí i Sant Cugat portés el nom de Vicenç Ferrer. El director de la Fundació, Jordi Folgado, nebot del “father” com anomenen a Vicenç a l’Índia i amb una semblança física increïble amb el propi Vicenç, em va reiterar la invitació a desplaçar-me a l’Índia dient-me “si hi vas quedaràs atrapat”.

He de confessar que el món de la cooperació al desenvolupament no m’és aliè.  Hi he dedicat molts esforços al llarg de la meva vida i d’una forma molt especial quan era diputat a Madrid,  però també des de l’ajuntament, que ha estat un dels primers i dels pocs del país que dedica l’1% del pressupost a l’Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD). En aquest sentit,  i en base a l’experiència,  no em considero una persona impressionable malgrat que moltes vegades he expressat la meva admiració per persones que fan de la seva vida un exercici constant de servei als més necessitats.

Confesso que la predicció d’en Jordi s’ha complert i he quedat atrapat davant la magnitud de la feina de Vicenç Ferrer i la seva gent.  Impressionat per les condicions d’extrema pobresa en que allà viuen milions de persones, a només 300 kms de Bangalore (l’exuberant Silicon Valley indi); impressionat per la magnitud de l’obra que arriba a 2,5 milions d’éssers humans; impressionat per la intel·ligència i el “seny ordenador” de Vicenç Ferrer que va idear una estratègia transformadora d’una crua realitat i que poc a poc està retornant la dignitat a persones a qui mai els ha estat reconeguda; impressionat per l’equip, pel recolzament de tanta gent, per la determinació que va demostrar al llarg de la seva vida.

Torno carregat de vivències, d’increïbles històries personals que constitueixen les cares de la cooperació, satisfet de saber que els recursos dels santcugatencs que gestiona la Fundació són una llavor que dóna molt de fruit. Torno empetitit davant la magnitud de la feina de Vicenç Ferrer i, com va anunciar-me en Jordi Folgado, atrapat.

Podeu trobar més informació AQUí i també AQUí

Les polítiques socials i la reactivació de l’activitat econòmica han estat  les prioritats per l’ajuntament de Sant Cugat en el darrer any  i ho segueixen sent enguany i així ho reflecteixen els pressupostos.

Des de l’ajuntament fa temps que estem aplicant mesures que ens preparen per afrontar una crisi com l’actual. Tot i que tenim una economia sanejada, no podem baixar la guàrdia. Cal seguir pensant en millorar la nostra gestió per ser més competitius i aconseguir estalviar recursos. Nosaltres també patim directament la crisi econòmica, tenim menys ingressos  i no podem deixar d’oferir els serveis que reclama la ciutadania.  Alhora  hem de continuar treballant el marc d’ingressos a partir de la col·laboració amb altres institucions públiques o entitats privades.

La dotació pressupostària per a les polítiques socials a Sant Cugat ha tingut un increment de més del 26% respecte l’any anterior. Hem creat una bossa per contingències derivades de la crisi, hem ampliat la xarxa d’equipaments assistencials i hem augmentat el nombre de treballadors socials i educadors.

Aquesta crisi ens està deixant una alta factura social i per això, des del municipi on governo, hi estem fent front amb uns pressupostos que prioritzen l’atenció a les persones més afectades.

Aquestes i d’altres consideracions al respecte, les trobareu al següent document adjunt.


Per veure el document sencer cliqueu aquí

Fa 60 anys, els estats van refrendar el seu compromís de “promoure el progrés social i elevar el nivell de vida dins d’un concepte més ampli de la llibertat” i van reconèixer que “els éssers humans només es poden alliberar del temor i de la misèria si es creen condicions en les que totes les persones puguin gaudir de tots els drets humans”.

El 10 de desembre de 1948, l'Assemblea General de les Nacions Unides, reunida al Palau de Chaillot de París, aprovà i proclamà la Declaració Universal dels Drets Humans. Es tracta d'un document de trenta articles en què se subratllen els drets humans considerats bàsics i que son inherents a totes les persones sense excepció. Va ser el primer i més bàsic d'una sèrie de tractats que es varen redactar fins a l'any 1966 i que completen la Carta Internacional de Drets Humans, que després de ser sotmesa a votació el 1976 es convertí en llei internacional.

El document es va idear com un conjunt d'objectius que els governants mundials havien de maldar per assolir. Com a llei internacional, s’ha convertit en una arma utilitzada sovint per pressionar els governs doncs es tracta d'un document d'obligat compliment per a tots els estats membres de la ONU. Per tal de vigilar-ne el compliment l'any 2006 es va crear en el si de les Nacions Unides el Consell dels Drets Humans.

En adoptar la Declaració Universal el 10 de desembre de 1948, els estats es van comprometre a respectar i fer complir el conjunt de drets humans, civils, econòmics, polítics, socials i culturals, proclamant així el dret de tothom a una vida digne.

Tanmateix, malgrat  la Declaració Universal dels Drets Humans, les dades d’incompliment segueixen sent esgarrifoses: les dades més recents indiquen que milers de persones són ser executades pels seus estats respectius i s’han documentat casos de tortura i maltractaments a més de 81 països. 45 països tenen presos i preses de consciència detinguts. 854 milions de persones pateixen la tortura de la fam i 1.100 milions de persones, de les quals més de la meitat són dones, no tenen accés al dret a un habitatge digne. 75 milions de nens no tenen cobert el seu dret a l’escolarització.

Sant Cugat al sumar-se a l’aniversari de la Declaració reitera el seu compromís en la defensa d’aquests drets universals, indivisibles i interdependents.

Aquest compromís es vol reflectir en diverses direccions:

- A nivell internacional, desenvolupant accions de cooperació que possibilitin el fet d’assegurar els drets bàsics als ciutadans de països en vies de desenvolupament, solidaritzant-nos amb les persones que pateixen la violació sistemàtica dels seus drets i denunciant-ne els agressors.

- A nivell local, garantint aquests drets als ciutadans i ciutadanes, treballant per superar les situacions de pobresa, atur i menyspreu cap a les diferències culturals i a les persones nouvingudes, recolzant la tasca de les entitats i associacions que treballen a favor dels drets humans i sensibilitzant tots els ciutadans respecte de la defensa i compliment d’aquests drets.

El 25 de novembre celebrem el Dia internacional de la no violència contra les dones i , aprofitant la data assenyalada vull fer un comentari.

Tot i que, afortunadament, els rols socials dels homes i de les dones han canviat molt als darrers anys, encara cal fer molt de camí. De vegades, malgrat creure que estem conscienciats, el camí l’hem de fer nosaltres mateixos, al nostre interior.

Els prejudicis que associen unes activitats i uns comportaments determinats amb un sexe encara són vigents. Entre tots i totes hauríem d’aconseguir invertir-los de mica en mica, per molt que costi. Són aquelles idees que tenim profundament interioritzades i que, massa sovint, determinen la nostra conducta. Em refereixo a pensaments com hi ha feines d’homes i feines de dones; els nens no ploren, les nenes sí, seguides d’un llarg etcètera prou conegut per tothom.

No vull pecar d’il·lús i és per això que vull afirmar que res no és impossible. De la mateixa manera que hem après a pensar així, podem aprendre a pensar diferent. No és complicat. Només es tracta de posar-se en la pell de l’altre i veure fins a quin punt hem construït arbitrarietats al voltant del gènere.

L’1 d’octubre s’ha commemorat el Dia Internacional de la Gent Gran. A Sant Cugat hem fet una lluïda celebració protagonitzada per les associacions que agrupen aquest col·lectiu.  Ha estat una festa que ha pres el centre de la ciutat tot rememorant el centenari de Mercè Rodoreda. La gent gran ha reivindicat el seu paper a la nostra ciutat, un paper diferent i canviant, cada vegada vivim més anys, amb millor salut i la gent gran durant aquesta etapa de la vida ha de rebre serveis i afecte però també pot donar molt.

Que vivim més ho diuen les estadístiques però també la meva petita experiència. Des que sóc alcalde felicito personalment a casa seva els avis i àvies centenàries i per carta els qui fan 80 i 90 anys i he pogut veure com aquest col·lectiu ha anat creixent els darrers anys d’una manera continuada.

Hem avançat molt en el terreny de les polítiques assistencials i, especialment, en els recursos que la nostra societat posa al servei d’aquesta gent gran que vol viure de forma independent com els ajuts a domicili, les teleassistències o l’habitatge públic pensat especialment per aquest col·lectiu.

Tenim un repte de futur que és el de millorar les vies de participació activa d’aquest col·lectiu. Més anys de vida, més salut, vol dir més anys per fer coses i per omplir-lo aprenent, cuidant-se o transmetent coneixements i actituds als més joves.

A Sant Cugat tenim bona experiència: als casals d’avis on ells mateixos s’autoorganitzen amb el nostre ajut per aprendre, divertir-se o cuidar el seu estat físic. O amb les Aules d’Extensió Universitària que ofereixen una formació continuada de nivell i actualitat. O l’Escola d’Adults que és un recurs educatiu per aquells i aquelles que quan tocava no van poder anar a escola per les circumstàncies d’una vida difícil. Però em pregunto sovint que podem fer per tal d’utilitzar el gran capital de coneixement acumulat  per molts homes i dones que han tingut una extensa vida laboral i que ara, arribada la jubilació, voldrien posar aquests recursos al servei de la societat. D’entrada, crec que és oportú replantejar-se l’edat de jubilació, si més no amb caràcter voluntari per alguns col·lectius. No és el mateix treballar de manobre als 65 anys que fer-ho de metge. Quin error tan greu va cometre el Departament de Salut  al jubilar obligatòriament els metges i metgesses d’entre 65 i 70 anys! Enviar a casa gent que sap de la seva feina, que pot i vol treballar i, a més fer-ho, en un país que no té prou metges per cobrir les seves necessitats és un autèntic disbarat.

Aquest és un exemple del que no s’ha de fer. Però hem d’anar molt més enllà; cada cop  aquest col·lectiu de joves jubilats serà més gran i prescindir-ne és un luxe per al conjunt de la societat i un menyspreu per aquesta gent gran que voldria ser molt més activa. Des de Sant Cugat esperem proposar ben aviat iniciatives interessants en aquesta línia.