ACCIONS DE L’AJUNTAMENT DE SANT CUGAT PER FER FRONT A LA CRISI ECONÒMICA I ALINEAR EL PRESSUPOST MUNICIPAL 2009

Em vaig plantejar escriure aquest llibre fa uns mesos motivat per la preocupació que sento pel sector públic. No és una preocupació nascuda del menyspreu o de la crítica corrosiva amb  que tant sovint es tracta l’administració des de sectors de l’opinió publica i especialment empresarials. Ben al contrari, sóc ben conscient de la importància de l’administració com a garantia de la cohesió social, com a generador d’una gens menyspreable part del PIB del país i, sobretot, des de la perspectiva del servei públic que té encomanat.

Conec diverses administracions, hi he treballat i sóc ben conscient de les seves mancances. Certament l’administració ha evolucionat, unes més que les altres, però encara ens manca molt de camí a recórrer. En alguns casos, la distància entre l’evolució del sector públic i el privat és realment alarmant.

Els ciutadans tenen dret a una administració eficaç i austera. Els treballadors públics tenen dret a sentir-se part d’un col·lectiu respectat i apreciat per la ciutadania que, amb els seus impostos , finança el sector públic.  I la competitivitat del país bé que mereix una administració àgil i a l’alçada de  les circumstancies.

Sovint la política no ha estat a l’alçada de l’exigència de modernització per conformisme,  per incapacitat de vèncer les resistències al canvi o, simplement, per ignorància del rumb que està prenent el món. L’escassetat de recursos, la necessitat de gestionar millor la cosa pública i la crisi econòmica fan que els ciutadans mirin cada dia amb més desconfiança el sector públic. Així es produeix un eixamplament de la "Y" que distancia els mons privat i públic. Les exigències de competitivitat d’una economia globalitzada, fan que aquesta reforma sigui inajornable.

Des de la nostra experiència personal, en Jordi Joly i jo mateix hem volgut posar a l’abast de qui hi estigui interessat, algunes de les nostres reflexions i propostes de millora, espero que us interessin.


Si voleu més informació sobre el llibre podeu anar al web de "La política que ve"  
I si voleu més informació sobre l'acte de presentació cliqueu aquí

Saluti;
Sig. Giuseppe Rossetto, sindaco di Alba;
Sig. Lluís Cabasés, sindaco di Serralunga;
Sig. Jordi Puigneró, assessore ai Servizi Generali, Comunicazione e Società dell’Informazione;
Sig. Xavier Amador, assessore allo Sport;
Sig. Joan Casajoana, presidente del Comitato per il Gemellaggio Sant Cugat – Alba;
Sig.ra Luciana Calda, presidentessa del Comitato per il Gemellaggio Sant Cugat – Alba;
I Castellers di Sant Cugat
Signore, signori,
Buon giorno a tutti;

Salutacions;
Sr. Giuseppe Rossetto, alcalde d’Alba;
Sr. Lluís Cabassés, alcalde de Serralunga;
Sr. Jordi Puigneró, regidor de Serveis Generals, Comunicació i Societat de la Informació;
Sr. Xavier Amador, regidor d’Esports;
Sr. Joan Casajoana, president del Comitè d’Agermanament Sant Cugat – Alba;
Sra. Luciana Calda, presidenta del Comitè d’Agermanament Alba – Sant Cugat;
Castellers de Sant Cugat
Senyores, senyors;
Bon dia a tothom;

Alcuni mesi fa, il 3 marzo, in coincidenza con la giornata di Sant Medir, patrono della città di Sant Cugat, il nostro comune ricevette una delegazione istituzionale e civile della città di Alba. Si trattava di rendere ufficiale con il protocollo che l’occasione richiedeva, il gemellaggio tra queste due città. È per questo che il sindaco di Alba, Giuseppe Rossetto, ci onorò con un discorso che esponeva l’amicizia che, già da alcuni anni, ha unito le nostre città. In questo modo, congiungevamo il passato comune che ci univa e, contemporaneamente, aprivamo le porte verso un futuro d’amicizia e di relazione condivisa.

Ara fa uns mesos, el 3 de març, coincidint amb la diada de Sant Medir, patró de la ciutat de Sant Cugat, la nostra vila va rebre una delegació institucional i civil de la ciutat d’Alba. Es tractava d’oficialitzar amb tots el protocol que l’ocasió demana l’agermanament entre aquestes dues ciutats. És per això que l’alcalde d’Alba, Giuseppe Rossetto, va honorar-nos amb un parlament que repassava l’amistat que, ja des de fa uns anys, han unit les nostres ciutats. D’aquesta manera, segellàvem el passat comú que ens unia i, al mateix temps, obríem la porta cap a un futur d’amistat i relació compartida.

Oggi siano noi, la delegazione ufficiale e civile di Sant Cugat, che fa il viaggio all’inversa. Diversi membri del Comune e 200 castellers dee Castellers di Sant Cugat siamo venuti fino ad Alba per ufficializzare, adesso in Italia, il gemellaggio che, noi e voi, desideriamo da tanto tempo. Devo dire che ad Alba ci sentiamo come a casa. Di fatto mi risulta che alcuni di noi già vi possiedono una casa da diverso tempo, perché, non lo nascondiamo, i legami d'amicizia sono diventati così forti che si sono trasformati in legami d’amore. Io non dico, evidentemente, che dobbiamo arrivare a tanto, però è bello –e lo è molto– che succedano queste cose.

Avui som nosaltres, la representació oficial i civil de Sant Cugat, qui fa el viatge invers. Diversos membres de l’Ajuntament, així com 200 castellers dels Castellers de Sant Cugat ens hem desplaçat fins a Alba per oficialitzar, ara a Itàlia, l’agermanament que, uns i altres, perseguim des de fa tant de temps. He de dir que a Alba ens hi sentim com a casa. De fet, em consta que alguns de nosaltres ja hi tenen casa des de fa temps, perquè, tot sigui dit, alguns dels llaços d’amistat s’han fet tan forts que s’han transformat en llaços d’amor. Jo no dic, evidentment, que hàgim d’arribar tan enllà, però és bonic –i molt– que passin coses d’aquest tipus.

Come dicevo, questa volta veniamo ad Alba con 200 castellers, che non sono pochi. Sono sicuro che godrete dello spettacolo che vi offriranno come noi già abbiamo goduto, in diverse occasioni, degli sbandieratori, tra gli altri esempi della cultura di Alba. I castellers sono una tradizione che ci appartiene molto, della Catalogna, che risale alle tradizioni ludico-religiose del Medioevo (ma che non prende forma come tale fino al secolo XVIII), e lo scopo è quello di formare delle torri umane. Però ci potreste chiedere: perché ci avete portato i castellers come simbolo visibile della Catalogna e di Sant Cugat? La risposta è semplice: per noi i castellers rappresentano meglio di tutti alcuni dei valori che abbiamo radicato nella nostra coscienza individuale e collettiva. Costruire castelli implica uno sforzo, voglia, perseveranza, amicizia, sostegno... Fare castelli vuol dire essere uniti... Sono valori che sono sempre più rari nella nostra società, ma che sono ancora molto vivi nel caso di Alba e di Sant Cugat.

Com deia, aquest cop venim a Alba amb 200 castellers, que no són pocs. Estic segur que gaudireu de l’espectacle que us oferiran així com nosaltres ja hem gaudit, en diverses ocasions, dels sbandieratori, entre d’altres mostres de la cultura albesa. Els castellers són una tradició molt nostra, de Catalunya, que es remunta a les tradicions lúdico-religioses de l’Edat Mitjana (però que no pren cos com a tal fins al segle XVIII), i l’objectiu de la qual és fer torres humanes. Però bé podríeu dir-nos: per què ens heu portat els castellers com a símbol visible de Catalunya i Sant Cugat? La resposta és senzilla: al nostre entendre els castellers representen més bé que ningú alguns dels valors que tenim més arrelats en la nostra consciència individual i col·lectiva. Construir castells implica esforç, il·lusió, perseverança, amistat, recolzament... Fer castells vol dir fer pinya... Són valors cada cop més escassos en la nostra societat però que, encara són ben vius tant en el cas d’Alba com en el de Sant Cugat.

I castellers, che rappresentano un simbolo per tutti noi, rappresentano anche lo spirito che ha spinto al gemellaggio tra Alba e Sant Cugat. Il gemellaggio, come i castelli, è frutto di uno sforzo individuale e collettivo. Poche cose muovono tanta gente e con tanta passione a casa nostra come i castelli. È successa la stessa cosa con questo gemellaggio. È riuscito a mobilitare una buona parte della società di Sant Cugat, in special modo la parte delle associazioni, che per le sue caratteristiche, è molto sensibile a questo tipo d’iniziative.

Els castellers, que representen un símbol per a tots nosaltres, també encarnen l’esperit que ha mogut l’agermanament entre Alba i Sant Cugat. L’agermanament, com els castells, és fruit d’un esforç individual i un de col·lectiu. Poques coses mouen tanta gent i amb tanta passió a casa nostra com els castells. El mateix ha passat amb aquest agermanament. Ha aconseguit mobilitzar una bona part de la societat santcugatenca, en especial el teixit associatiu, que per les seves característiques, és molt sensible a aquest tipus d’iniciatives.

Ricordo diversi momenti degli incontri che abbiamo avuto tra cittadini di Sant Cugat e di Alba. La nostra relazione è cominciata alcuni anni fa, quando gli sbandieratori vennero a celebrare il Millenario nel 2002. Poi, atleti delle nostre squadre hanno partecipato alla corsa a staffetta tra le vostre città. In questo modo, ci sono stati anche alcuni corridori di Alba che hanno partecipato alla Mezza Maratona di Sant Cugat, come nel caso di Eufemia Magro, che l’ha vinta quest’anno. In questo modo, Sant Cugat ha anche partecipato agli atti del Giorno Internazionale della Donna ad Alba nell’anno 2004. Ma ci sono ancora altre iniziative: un gruppo di giovani studenti di Alba visitò Barcellona e si mise in contatto con le scuole di Sant Cugat. In questo modo si avviò lo studio di un programma di scambio di alunni tra le due città. Inoltre, la corale 1975 del Club Muntanyenc offrì un recital qui, ad Alba, e si organizzarono tornei di bocce. D'altra parte bisogna dire che altri abitanti di Sant Cugat che sono andati ad Alba sono un buon numero di scolari: questo è uno degli scambi più belli perché permette che le generazioni future stabiliscano dei legami.

Recordo diversos moments de les trobades que hem tingut santcugatencs i albesos. La nostra relació va començar ja fa uns quants anys, quan els sbandieratori van venir a celebrar el Mil·lenari el 2002. Després, atletes dels nostres equips van participar en la cursa de relleus entre les vostres ciutats. Així mateix, també hi ha hagut alguns corredors d’Alba que han participat a la Mitja Marató de Sant Cugat, com és el cas d’Eufemia Magro, que l’ha guanyada enguany. Així mateix, Sant Cugat també va participar en els actes del Dia Internacional de la Dona a Alba l’any 2004. Però encara hi ha més iniciatives: un grup de joves estudiants d’Alba visita Barcelona i contacta amb les escoles de Sant Cugat. Així mateix, es posa en marxa l’estudi d’un programa d’intercanvis d’alumnes entre les dues ciutats. A més a més, la coral 1975 del Club Muntanyenc ofereix un recital aquí, a Alba, i s’organitzen tornejos de petanca. A banda, és clar, cal dir que altres santcugatencs que han anat a Alba són un bon nombre d’escolars: aquest és un dels intercanvis més bonics, perquè permet que les generacions futures estableixin lligams.

Tutto questo –e non solo il gemellaggio ufficiale, anche se bello– é ciò che garantirà il futuro della relazione tra Alba e Sant Cugat. Non dico che l’atto istituzionale non sia importante, perché si che lo è, ma i legami d’amicizia –i legami affettivi–, sono quelli che valgono davvero. Sono quelli che ci permettono di veder crescere questa relazione che ora ufficializziamo e della quale ci sentiamo orgogliosi.

Tot això –i no pas l’agermanament oficial, per més bonic que sigui– és el que garantirà el futur de la relació entre Alba i Sant Cugat. No dic que l’acte institucional no sigui important, perquè ho és. Però compte, els llaços d’amistat –els llaços afectius–, són els efectius de debò. Són ells els qui ens permetran veure créixer aquesta relació que ara oficialitzem i de la qual ens sentim tan orgullosos.

Come Sant Cugat, Alba ha risposto alla richiesta di una società civile inquieta. Ora abbiamo due città gemellate che vedono come i loro cittadini si mescolano. Ne è la riprova il fatto che sia alle feste di Sant Medir sia alla Fiera del Tartufo troviamo catalani e piemontesi. Questa unione è ogni volta più stretta e per questo l’abbiamo voluta racchiudere in un simbolo regalandovi un porró. Un porró è un contenitore di vetro di forma conica, con una bocca nella parte superiore, stretta, attraverso la quale si riempie e un’altra ampia che si stringe, e attraverso la punta di quest'ultima viene fuori un filo di liquido quando si inclina il contenitore. Il porró è un oggetto tipicamente catalano e serve, normalmente, per bere vino, uno degli elementi più caratteristici di Alba. Con quest’oggetto così quotidiano, vogliamo simbolizzare l’unione delle nostre città, un’unione festiva che possono condividere tutti.

Com Sant Cugat, Alba ha respost a la demanda d’una societat civil inquieta. Ara tenim dues ciutats agermanades que veuen com els seus ciutadans es barregen. Prova d’això és que, tant a les festes de Sant Medir com a la Fira de la Tòfona hi trobem catalans i piemontesos. Aquesta unió és cada dia més estreta i és per això que l’hem volgut simbolitzar tot lliurant-vos un porró. Un porró és un vas de vidre de forma cònica, amb un broc en la part superior, estreta, per on s’omple, i amb un altre de llarg que arrenca de prop del fons i va aprimant-se, per la punta del qual brolla un rajolí de líquid en decantar convenientment el vas. El porró és un objecte típicament català i serveix, normalment, per veure vi, un dels elements més característics d’Alba. Amb aquest objecte tan quotidià, volem simbolitzar la unió de les nostres ciutats, una unió festiva que pot ser compartida per tothom.

E, per finire, voglio fare un ultimo riferimento alla costruzione europea. Come sapete, l’Unione Europea che stiamo formando è frutto di un lungo processo. La storia del nostro continente è molto diversa da quella degli altri. In Europa, c’e una serie di nazioni e regioni (come i catalani e i piemontesi) che, durate i secoli e a prescindere dagli Stati, hanno vissuto tutti i tipi di epoche –alcune più magre, altre dorate– ma che ora hanno deciso costruire un presente e un futuro comuni. Questa è una garanzia per la pace e la prosperità di tutto gli europei e le europee delle nostre terre. In questo ambiente di convivenza, uno degli esempi più vicini è il gemellaggio di due città. Alba e Sant Cugat hanno confermato un compromesso con Europa, che è anche un compromesso con la pace e la prosperità comuni.

I, per acabar, vull fer una darrera referència a la construcció europea. Com sabeu, la Unió Europea que estem bastint és fruit d’un llarg procés. La història del nostre continent és molt diferent a la d’altres. A Europa, hi ha un reguitzell de nacions i regions (com els catalans i els piemontesos) que, al llarg dels segles i a banda dels Estats, han viscut tota mena d’èpoques –algunes de magres, d’altres de daurades– però que, ara, han decidit construir un present i un futur comuns. Això és una garantia per a la pau i la prosperitat de tots els europeus i europees i de les nostres terres. En aquest marc de convivència, un dels exemples més proper és l’agermanament de dues ciutats. Alba i Sant Cugat han segellat avui un compromís amb Europa, que també és un compromís amb la pau i la prosperitat comunes.

Spero che questi desideri diventino realtà e che possiamo scambiarci emozioni ed esperienze per molti anni.

Espero que aquests desitjos que acabo d’anunciar es facin realitat i que, per molts anys, puguem intercanviar emocions i experiències.

Viva Alba! Viva Sant Cugat!

Visca Alba! Visca Sant Cugat!

(un cop acabades les intervencions dels portanveus municipals)

Permeteu-me també unes paraules, perquè arribem al final del mandat.

Han passat gairebé quatre anys des que varem constituir el Consistori sorgit de les eleccions de l’any 2003. Jo no sé vostès, però a mi m’han passat volant i suposo que això és degut a la intensitat que ens ha tocat viure aquests anys. El fet és que aquest darrer Ple el celebrem a la nova Casa de la Vila, un bon símbol de dinamisme de Sant Cugat i d’un Ajuntament que ha d’estar-hi a l’alçada. No faré un balanç exhaustiu del que han estat aquests quatre anys, fora impossible fer-ho en uns pocs minuts. No ha estat un mandat d’anar fent, ha estat un mandat intens. Sant Cugat és una ciutat jove i dinàmica, antiga i nova a l’hora, moderna i tradicional també, molt exigent, i demana un Govern Municipal  actiu, que estigui a l’alçada del seu dinamisme i el potenciï, un Govern Municipal il·lusionat, amb idees i que defugi la rutina.

Si més no penso que l’ha tingut. Així m’ho vaig plantejar en assumir l’Alcaldia l’any 99 i penso que ho he mantingut, però són els ciutadans els qui ho hauran de jutjar.

Durant aquests anys l’Ajuntament ha bullit quant a activitats, idees i projectes, i també crec, amb tota la modèstia, que hem donat a la ciutat l’orientació que li convenia. Ben segur que hem comés errors i els lamento, sobretot quan aquests afecten a persones, però sempre he cregut que qui més s’equivoca és qui no actua. I per tant hem arriscat quan calia, i sempre ho hem fet pensant en el bé comú. No ens ha espantat prendre decisions difícils si estàvem convençuts que calia fer-ho. També és cert que no hem arribat a tot arreu, que no hem resolt tots els problemes i demandes de veïns i veïnes. Algú em va dir fa temps que en una ciutat la feina no s’acaba mai, i quina raó tenia. Sempre queden coses per fer, problemes per resoldre, i mai no hi ha diners per a tot. Però és inqüestionable que n’hem resolt alguns d’històrics, ho hem posat fil a l’agulla per fer-ho. I que la solució d’històriques mancances està ben encarrilada. Ens tocava ser ambiciosos i ho hem estat. Durant aquest mandat pràcticament hem tancat el creixement residencial amb la finalització dels barris del Turó de Can Mates i Vullpalleres, segons el full de ruta que varem aprovar en un amplíssim consens l’anterior mandat. Amb això hem consolidat un model urbanístic singular dins del nostre entorn: amb moltes zones verdes, poc dens, pensat per a les persones. Crec que ens podem sentir orgullosos del nostre model i la majoria dels nostres conciutadans se’n senten.

Aquest ha estat un mandat on la idea de continuar tancant el centre al trànsit rodat per obrir-lo a les persones, ha avançat amb força, i a més amb una gran complicitat veïnal i del comerç local un cop vençudes les reticències inicials. Qui assumeixi el Govern de la Ciutat el proper juny haurà de continuar-ho, perquè avui ja ningú dubta que ha suposat una millora radical del centre històric pels veïns, per la mobilitat, pel comerç, per la nostra identitat, pel medi ambient o per la qualitat de vida de la Ciutat en general.

Hem continuat millorant els equipaments culturals, invertint en equipaments esportius, desenvolupant el mapa escolar, problemàtic en altre temps, ampliant els centres cívics i els espais per a entitats, impulsant la millora de l’atenció sanitària, cuidant l’entorn natural i plantejant amb decisió i eficàcia la defensa de Torre Negra. Ampliant els nostres parcs i plantant arbres urbans a dojo, construint habitatge públic sense parar per a ajudar a aquells col·lectius nombrosos i especialment als joves, als qui l’espiral embogida de preus exclou del mercat. Mimar a la nostra gent gran, millorant els serveis socials, afrontant amb decisió el problema de la mobilitat i aportant-ne solucions. Avançant en la urbanització dels districtes, promovent una economia que vol ser puntera i un llarg etcètera.

Aquest mandat quedarà en la memòria de la ciutat, per fets tant diversos com el tancament del creixement, la inauguració del Parc del Turó Can Mates, de les Places de Can Quitèria, Sant Antoni, Lluís Millet o Del Rei. Per l’obertura del Pav 3, el fitness de la Rambla del  Celler i el camp de Rugbi. Per l’aprovació del Pla Especial de la Torre Negra i la protecció de Can Montmany. Pel Pla de Cultura i la consolidació del Museu del Monestir. Per la legalització dels habitatges fora de l’ordenació de La Floresta i Can Borrull. Per la candidatura a acollir la seu de l’Institut Europeu de Tecnologia i pel consorci de la B- 30. Per l’obertura de l’Estació de Renfe. La inauguració de les escoles del Turó de Can Mates i de l’Olivera, i de l’IES Pla Farreras. Per l’arribada dels Mossos. Pel nou Ajuntament. Per l’assignatura del conveni per la desaparició de les línies d’alta tensió a Valldoreix i Mira- Sol, o per haver assolit l’objectiu de dedicar l’1% del pressupost de l’ajut oficial al desenvolupament. Pel trasllat de l’escorxador, per la Masia Torre Blanca i la nit més jove. Per una llista llarguíssima d’actuacions petites però importants en la vida de les persones: carrers arranjats, barris urbanitzats, millores en els serveis de recollida de residus i enllumenat públic. L’increment dels mitjans materials i humans de la nostra Policia Local. Per la inversió en l’atenció ciutadana o els avenços en la gestió administrativa i el rigor pressupostari. Per un esforç enorme en habitatge públic, i tantes altres iniciatives que completarien aquesta llista maldestra i que segur que els meus companys i companyes de Govern Municipal ho estan fent de memòria.

Si a més aquest mandat ha servit per mantenir la bona convivència a la ciutat, si hem fet créixer aquest sentit de pertinença al poble que viu dins nostre, si les nostres senyes d’identitat s’han reforçat i si som una ciutat on la vida tranquil·la i relaxada són possibles, ens en podem sentir satisfets.

Tot això ha requerit una gran dosi d’il·lusió i d’esforç, un esforç que ha recaigut de forma molt directa damunt dels treballadors i treballadores d’aquesta casa, que han hagut de seguir un ritme de treball i exigència molt forts. Els hi ho vull agrair a tots, començant pel Gerent, el Secretari General, l’Interventor, la Vicesecretària, els treballadors dels diferents àmbits, als policies locals, als membres de la Brigada d’Obres, a tots i cada un d’ells, als treballadors de les societats municipals. Soc conscient, que han estat uns anys de molta feina i que majoritàriament s’hi han abocat amb dedicació i esforç. Els agraeixo el seu treball i lleialtat de tot cor.

I un record molt especial pels qui han treballat amb mi més colze a colze, per aquelles persones que cada matí em veien entrar pel despatx, a vegades silenciós, amagant el neguit o a vegades pot ser fins i tot el mal humor: la Dolors, la Iolanda, el Pablo, la Mireia, l’Anna, el Josep, la Maribel, la Rosa, en Jordi, el Ramon, l’Antonio, i tantes altres persones.

Als regidors i regidores de l’oposició, els vull agrair la seva dedicació a la Ciutat. La seva lleialtat a la Institució i el  respecte mutu que ens hem mantingut. Penso que entre tots hem aconseguit que per damunt de les diferències polítiques regnés un clima de respecte mutu i la consciència de que la defensa de l’interès de la ciutat està per damunt de tot. Pot ser algú pensarà que això ha tret espectacle al debat polític, jo en canvi ho celebro. Massa sovint a la política li sobra enfrontament i espectacularitat i li falta eficàcia i rigor. Fins i tot els agraeixo l’esforç esmerçat al servei de les seves legítimes ambicions personals i polítiques. Penso que entre tots hem fet possible el manteniment d’un bon clima polític i personal i que han estat comptades les ocasions on s’ha sobrepassat el límit d’allò que és acceptable, d’allò que és admissible sense malmetre la convivència. És mèrit de tots i hem d’estar satisfets i orgullosos. I fora bo que ens comprometéssim a treballar per tal que el bon clima continuï presidint les nostres relacions polítiques i personals. Aquesta actitud dignifica la política i avui que això cal més que mai.

Sé que la de la oposició és una feina dura. Quan vaig accedir a l’Alcaldia venia d’uns llargs 13 anys d’oposició parlamentària a Madrid. No és poden imaginar la meva alegria pensant que tenia la oportunitat de treballar per a la meva ciutat i el meu país des del Govern. He constatat durant aquests anys que la tasca de l’oposició a l’Ajuntament no és gens fàcil i fins i tot sovint és poc agraïda. També els meus companys de CIU a l’oposició a tants llocs m’ho testimonien, per tant rebin el testimoni del meu respecte, però també els haig de dir, no els descobriré res, que intentaré tornar a governar i per tant que vostès continuïn a l’oposició.

Als regidors d’ERC, companys del Govern Municipal, els vull agrair la seva capacitat de treball, les seves aportacions, la seva lleialtat i fins i tot les seves discrepàncies. Entre tots, CIU i ERC, hem donat estabilitat al Govern, hem conduit el timó de la nau d’aquest Ajuntament durant aquests quatre anys i ho hem fet amb la voluntat de servir als sancugatencs i a la nostra nació, Catalunya. Hem sabut vèncer les discrepàncies i donar estabilitat i això ha estat molt bo per a Sant Cugat.

Varem començar plegats un camí fa quatre anys que tot recorrent-lo ens ha fet créixer en la confiança personal i política i hem estat capaços d’abstreure’ns de les sacsejades de la política nacional, que sovint han enfundat els nostres partits.

Gràcies per tot el que hem pogut fer plegats, crec que ha estat una bona experiència la de compartir el Govern i que la Ciutat ho valori.

Als meus companys de CIU, us dono les gràcies per la vostra impagable dedicació, per les renúncies personals, pel treball continu i tenaç. Sé que alguns més d’una vegada us heu preguntat si valia la pena l’esforç, l’oblit de la família, la renúncia al temps que tothom necessita per ell mateix, la manca de reconeixement per part d’una societat que se sent molt exigida i és molt exigent, que estalvia l’agraïment però no la critica. La memòria és selectiva i amb el temps només recordareu els bons moments, l’obra feta i l’immens privilegi d’haver pogut servir a la vostra ciutat, als vostres conciutadans i conciutadanes una satisfacció que mai ningú no us podrà prendre.

També us agraeixo que heu sabut interpretar els meus silencis, que heu suportat els meus neguits, la meva exigència. Si us he fallat no sabeu quant ho lamento. He intentat multiplicar-me per entendre a tothom i fins i tot en aquells terrenys on em mostro més insensible i maldestre, com ho és el de la psicologia femenina, fet imperdonable a qui comparteix la seva vida amb quatre dones, l’Anna i les meves tres filles. Vam començar aquest mandat 25 regidors il·lusionats, uns pot ser més que altres, pot ser alguns estaven resignats. N’havia un a qui la il·lusió el desbordava, era en Jaume Tubau, que a mig camí va haver d’abandonar la nau, però que va mantenir la dedicació fins al darrer moment. A l’enyorat Jaume, els regidors i regidores de CIU l’hem trobat a faltar especialment, però hem compartit aquesta pèrdua amb la resta del Consistori, que com un sol home o una sola dona, el va recolzar fins al darrer dia i va fer pinya amb els qui més l’estimaven a la seva mort. Descansi en pau.

Sortosament, el gran ensurt que ens va donar en Josep Romero, ha quedat en això, un gran ensurt, i ara el tenim eixerit com sempre.

En nom propi vull agrair també a tot el Consistori el suport que li heu donat. Estic segur que si el deixéssim parlar ell ho faria, però avui no li toca parlar.

Sant Cugat del Vallès ha donat a aquest mandat un gran salt endavant. Era una ciutat admirada i crec que ens podem sentir satisfets pensant que després d’aquests quatre anys encara ho és més i que la nostra contribució ho ha fet possible. Sé que el mèrit és de tots. Que el mèrit de tots els avenços no és només nostre, és mèrit també d’una ciutadania dinàmica com poques, d’un teixit associatiu molt viu i de la col·laboració d’altres Administracions de vegades també responsables d’algunes de les nostres mancances. Amb totes hem col·laborat cordialment i de forma franca, sense tenir en compte el signe polític de qui hi havia al capdavant. De la mateixa manera que no ha dubtat a enfrontar-nos-hi quan ha estat necessari fer-ho en defensa de l’interés de la Ciutat.

I per últim un agraïment als mitjans de comunicació. De la mateixa manera que la nostra activitat és frenètica, la seva i la vostra també. Joves professionals entregats a la vostra feina i a més gent responsable, tossuts en la vostra determinació amb els qui més d’un cop d’entrada m’he enfadat sense dir-ho, però de vegades m’he adonat que, o bé no m’explicava bé o no tenia raó, encara que la crítica no m’entusiasmi, si és sincera sempre porta quelcom de bo.

En el terreny més personal, jo hem dono per molt satisfet i ben pagat, i penso que el meu temps ha estat ben invertit. M’he fet una mica més savi. Penso que tots hem aprés de l’experiència. Alcibíades va demanar a Sòcrates “Vull governar la ciutat. Quins consells hem dónes? Cóm em preparo?” i Sòcrates li va dir “Mira, si vols governar la ciutat, primer t’has de governar a tu mateix, perquè si un no es governa a ell mateix, no sé com governarà la ciutat” Aquesta frase la reprodueix Ángel Gabilondo, en una conferència que vaig llegir i que portava un nom suggerent, “El valor de lo político, corazón y coraje”. Penso que la recomanació de Sòcrates està a l’alçada de l’autor i cal que tothom que vulgui seure en aquesta cadira que avui ocupo jo, la tingui ben present.

He intentat governar escoltant a tothom, intentant estar a tot arreu, m’he dedicat amb cos i ànima a Sant Cugat, que ha estat la meva única prioritat, i que fins i tot hem va fer decidir deixar el Parlament de Catalunya. He intentat dignificar la política amb el meu comportament i he intentat fer-ho també amb el meu exemple. No sé si ho he aconseguit, però ho he intentat.

Si algú s’ha sentit alguna vegada desatès per l’Alcalde, li demano disculpes, si algú creu que no li he fet prou atenció, que hem disculpi i li demano que entengui que governar obliga a prendre decisions difícils  i que és impossible contentar a tothom. Només he actuat en favor d’allò que he cregut que era d’interès general i de la Ciutat, i que és ni mes ni menys el que intentaré fer els propers anys, des de l’Alcaldia, és clar.

Si els ciutadans així ho volen estaré encantat i il·lusionat de tornar-hi, si no és així, sempre els estaré agraït per haver-m’ho permés, per haver-me permés treballar pel meu poble i la meva gent.

Després d’una dilatada vida política aquesta haurà estat una digna combinació i sense cap mena de dubte allà on més he patit, allà on més m’hi he abocat i allà on he estat més feliç.

Moltes gràcies i s’aixeca la sessió.

Presidenta de l’EMD de Valldoreix,
autoritats,
pregonera de la Festa Major de Valldoreix 2003,
ciutadans i ciutadanes de Valldoreix,
ciutadans i ciutadanes de Sant Cugat,

Molt bona nit a tothom,

Estic molt content d’acompanyar-vos un any més en l’acte d’obertura oficial de la Festa Major de l’Entitat.

Sant Cugat és una ciutat especial.

La fa especial tenir tan bones comunicacions.

La fa especial tenir un monument tan important com el Monestir.

La fa especial un entorn natural, únic en l’espai metropolità.

Però, sobretot, qui fa especial Sant Cugat, és la seva gent.

Uns ciutadans i ciutadanes que han decidit, que hem decidit, organitzar-nos d’una manera especial.

Ens hem organitzat en diversos col·lectius territorials en el sí del municipi. Amb un tipus d’institució, o un altre, segons l’esdevenir històric.

Tot això ens ha aportat a que siguem una ciutat amb un poble a dins, o varis pobles a dins.

M’encanta aquesta diversitat. I dintre d’aquesta diversitat, destaca, com a poble, Valldoreix, per la seva singularitat.
Valldoreix va néixer a l’edat mitjana, com ho demostren restes com el Castell de Canals, però quan Valldoreix configura la seva personalitat jurídica actual és als anys 60, a través de la força de l’Associació de Propietaris i Veïns, que aglutinà en aquella època tot el col·lectiu valldoreixenc, i que impulsà un model urbanístic que és conegut, i que arriba fins a nosaltres, amb el nom de “ciutat jardí”.

Hem de dir que aquest model va empeltar tot el territori del municipi, fins allà on va ser possible. Sant Cugat és apreciat per ser una ciutat amb molts espais verds, amb zones enjardinades, parcs, casetes amb jardí, etc.

Així ens veuen també des de fora. Forma part del que jo anomeno la “marca Sant Cugat”. I amb la determinació d’aquesta marca Valldoreix va tenir un paper essencial.

És per això que he dit que Valldoreix té una singularitat molt especial en el conjunt de tot el municipi.

D’altra banda, de tots és sabut, que enguany iniciem un mandat, i no és la primera vegada, on els colors polítics en el govern de l’EMD de Valldoreix i en el govern de l’Ajuntament de Sant Cugat, no són coincidents, o no ho són del tot.

Vull aprofitar l’ocasió d’avui per fer públic el meu compromís amb el poble de Valldoreix de que aquest fet no serà mai causa de conflicte o de problemàtica. Ans al contrari. Estarem al costat de l’EMD per tot allò que se’ns demani. No podia ser d’una altra manera.

Crec que les dues administracions tenim suficient experiència a l’hora d’organitzar els diversos serveis ciutadans sense haver d’entrar en cap de conflicte competencial.


Tan és així que el model “Sant Cugat-Valldoreix” s’ha posat d’exemple com la millor solució davant d’algun conflicte territorial de caire municipal que existeix en el territori català. Estic molt content que ens posin d’exemple.

Bé i ja n’hi ha prou de parlar de coses tan serioses, que avui comença la Festa Major.

Per fer-ne el pregó, una de les valldoreixenques més internacionals, una de les millors actrius que ha donat mai l’escena catalana. Amb tots vostès la guapíssima Sílvia Munt.

Moltes gràcies i bona nit.

Amb el títol de “Generositat Metropolitana” vaig escriure un article ja fa uns quants anys que ara, havent-lo rellegit, continua vigent. Deia aleshores que la proposta governamental apuntava cap a una institució mes de gestió que no pas política, idea que perviu en l’actual projecte governamental. Ho celebro, celebro especialment que persisteixi el canvi d’opinió del principal partit del govern que fa uns anys defensava exactament el contrari. Des de Sant Cugat no ens hem mogut d’allà on érem: defensàvem i defensem un govern metropolità de gestió.

S’anuncia un àrea metropolitana ampliada, que unificarà les entitats metropolitanes existents i que, potser, es dotarà d’alguna competència nova. Amb aquesta solució uns guanyen i els altres perden, perquè  és evident que les propostes per a la organització metropolitana són diferents. Així, en el divers  panorama metropolità, l’anàlisi que es fa des de Barcelona, la capital de Catalunya, és sensiblement diferent al que es fa des de l’altre costat de Collserola o  més enllà del Besòs i del Llobregat.

S’ha abandonat la idea de ressuscitar una corporació amb bandera i himne, és a dir, de ressuscitar la institució que, al 1987, el Parlament de Catalunya  va dissoldre; una corporació que aleshores es volia que actués com a contrapoder al Govern de la Generalitat. Avui això ja no es planteja, fet que confirma el caràcter de contrapoder que se li volia donar en aquell moment. Sigui benvinguda la rectificació.

Celebro, insisteixo, aquest canvi d’opinió. Aquest país és massa petit per perdre el temps en confrontacions institucionals i no ens podem permetre separar o, gairebé, fracturar l’àrea de Barcelona de la resta del país. Necessitem un govern nacional que articuli i vertebri el territori, i aquest només pot ser el Govern de la Generalitat.

Sóc dels que creuen en la necessitat d’unir esforços  i treballar conjuntament per trobar solucions als problemes de futur  d’uns ciutadans que no tenen en compte els límits municipals en el moment d’anar a treballar, estudiar, generar residus, moure’s o anar de copes. Fa falta una estratègia metropolitana. Crec  en  això i penso que la majoria d’alcaldes metropolitans també ho creuen.

Molt sovint penso que des de la ciutat de Barcelona i, especialment, els seus líders no comparteixen aquesta visió metropolitana, malgrat  que, aparentment, en siguin uns grans defensors, però des d’una perspectiva diferent, poc generosa. I amb aquesta actitud no es pot liderar l’interès comú dels municipis metropolitans. La visió barcelonina sembla que comprèn el fet metropolità com un pas més en l’expansió històrica de la ciutat i com una possible solució als problemes que la saturació urbana de la capital ha generat. En aquesta percepció, el concepte compartir no hi té cabuda. Compartir què? Equipaments, centralitat cultural, mobilitat...

Algú, des de Barcelona, pensa que l’estació del TGV podria no ubicar-se obligatòriament al centre de la capital? Algú, des de Barcelona, creu que la Biblioteca Provincial, després de l’intent frustrat d’ubicar-la al Born, es podria instal·lar a Badalona o a l’Hospitalet? Algú, des de Barcelona, es va plantejar els efectes negatius que portaria per a l’AP-7 /B-30 la decisió de prohibir el pas de camions per les rondes? Algú, des de Barcelona, s’ha plantejat donar suport als ajuntaments que defensem en solitari complicats processos de preservació de la serralada de Collserola, el pulmó natural de tota l’àrea metropolitana en contes de posar bastons a les rodes del procés de declaració de la serra com a Parc Natural?

Una autèntica visió metropolitana demana entendre el territori com un tot, especialment quan és necessari planificar i prendre decisions i, això, fins ara, sembla que no ha encaixat dins dels plans dels governants de Barcelona. Amb aquesta actitud no es pot liderar el territori circumdant ni generar el clima de confiança necessari per treballar en equip.

L’àrea metropolitana necessita una Barcelona oberta al territori que l’envolta, sense aspiracions de limitar l’autonomia i la identitat local de cada municipi; una Barcelona solidària i disposada a cedir, quan sigui necessari, el protagonisme a altres ciutats.

Malgrat que  no disposem d’un ens de gestió comú,  l’àrea metropolitana ha demostrat la seva capacitat per tirar endavant projectes col·lectius molt importants per als ciutadans. La integració tarifària del transport públic és un excel·lent exemple d’allò que es pot fer. L’Autoritat Metropolitana del Transport, malgrat  les seves dificultats, gràcies a l’empenta en el seu dia de la Generalitat de Catalunya, ha promogut un dels projectes més importants dels últims anys per impulsar l’ús del transport públic.  Collserola o el Pla General Metropolita (PGM) són alguns dels temes que, amb urgència, haurà d’abordar la nova administració metropolitana. La declaració de Collserola com a Parc Natural és una llum de esperança. I és inajornable  adaptar urgentment el PGM a la realitat actual. Molts dels problemes urbanístics que arrosseguem deriven d’aquest pla, aprovat  al 1976,  que cada vegada que la Generalitat governada per CiU intentava modificar comptava amb l’oposició socialista, i que fa anys que s’hauria d’haver revisat.  També  haurem de parlar de residus, de sanejament i de moltes altres qüestions que afecten la vida quotidiana dels nostres conciutadans.

I tot això és necessari fer-ho amb el màxim de consens. Per tant posem fil a l’agulla i fem-ho bé.

Fa un parell de mesos ens vam trobar amb l’alcalde d’Ascó, Rafael Vidal, i vam poder comentar vàries qüestions de la vida municipal. No em va semblar que l’opinió de l’alcalde Vidal fons gens forassenyada, ans al contrari. Vaig veure un home molt preocupat pel futur del seu poble quan l’any 2023 es tanqui la nuclear que hi ha al seu municipi i que dóna feina a una part molt significativa de la població d’Ascó i  comarca, una terra econòmicament molt castigada.

Poc després, vaig anar a Copenhaguen,  on els líders mundials pretenien arreglar els problemes de la humanitat acordant accions per aturar el canvi climàtic, creant l’Agència Mundial pel Medi Ambient i pactant els objectius  de reducció d’emissions de CO2. En el breu temps que hi vaig ser i en els debats i discussions posteriors, vaig veure molta gent opinant i intentant prendre decisions per millorar el llegat ambiental  de les futures generacions, malauradament sense acords plausibles.

En ambdós casos calia prendre decisions en temes que afecten la relació de les persones amb el seu medi natural, un debat on el model energètic és clau. Avui, el debat energètic a Catalunya torna a estar damunt de la taula arran de la decisió del consistori d’Ascó de presentar-se com a seu del centre d’emmagatzemament dels residus nuclears. Residus que, per altra banda,  són generats a les centrals estatals,  fruit de les nostres necessitats i del propi desenvolupament de la nostra societat i que, ara per ara, el seu emmagatzament comporta el pagament d’un altíssim peatge a l’estat veí.El debat energètic –i com tants d’altres-  necessita un lideratge. Cal afrontar la situació i prendre decisions quelcom que darrerament, al nostre país, sembla impossible  Per això plantejo una triple visió del que crec que tenim al davant.

Els que som al capdavant del govern d’un poble o una ciutat, ens juguem l’orientació futura del poble o ciutat pel que treballem en moltes decisions. Cada quatre anys som jutjats pels nostres conciutadans. Prenem les decisions que creiem que són les millors: gestionem els nostres residus, organitzem els recursos, planifiquem els equipaments i estem al peu del carrer en contacte directe amb la gent per qui treballem.  No tinc cap dubte que l’únic que ha mogut l’alcalde d’Ascó, acompanyat per una àmplia majoria  del consistori, ha estat el fer possible el que ell creu millor per al seu poble. I això s’ha de respectar, més quan fer-ho suposa enfrontar-te al govern del teu país, al teu partit, als contraris a l’energia nuclear, a una part gens menyspreable dels mitjans de comunicació i l’opinió pública. Ha estat una actitud conseqüent i valenta, en un moment on allò que és políticament correcte domina.

Quant al discurs de defensa del medi ambient, està clar que aquest ni és ni ha estat ni ha de ser patrimoni d’algunes forces polítiques que se situen a l’extrem de l’arc parlamentari. Una força nacionalista té com a eix prioritari la defensa del seu  país i,  per tant,  la preservació del territori.  El debat sobre les alternatives energètiques és obert i hem de ser prudents però també conseqüents. Hem de saber combinar  progrés econòmic i social i respecte pel medi ambient. Podem veure què fan països com França, Holanda o Alemanya.., l’energia nuclear avui és encara una alternativa vàlida a les nostres necessitats. Respectats ambientalistes com James Lovelook la consideren ara per ara la millor alternativa als combustibles fòssils en la lluita contra el canvi climàtic. La connexió amb França garanteix el nostre subministrament elèctric però en aquest país hi ha 59 reactors nuclears. El nostre país necessita un debat madur al respecte, un debat que es troba a faltar.

I des del punt de vista nacional hem de tenir, Catalunya ha de tenir, una política ambiental consensuada i rigorosa.  Hem de tendir a ser un país autosuficient i políticament responsable en un món global. I hem de tenir un criteri català a l’hora de produir energia i a  l’hora de tractar els residus que generem, que generem nosaltres. Crec que això no ho hem d’oblidar.

De ben segur que podríem fer d’altres lectures, com l’econòmica o l’europeïsta. El que és clar és que hi ha moments en que és necessari prendre decisions. Ja n’hi ha prou d’indecisions i de paraules d’acontentament. No es pot ser ministre d’Indústria i  fomentar un pla d’energia nuclear i alhora de la veritat desdir-se’n. Som en una cruïlla i hem de triar el camí.  Necessitem lideratge de partits i de governs. Sabem el què volem? Sabem què vol i què necessita  el país? Solucionem els nostres debats amb decisió. Pel bé del país, prou de vol gallinaci.