Vaig néixer a Barcelona el 29 de setembre de 1958, sóc el gran d'una gran família de nou fills i filles. Estic casat amb l’Anna Lloveras des de fa 25 anys i tenim tres filles l'Anna, la Mireia i la Cristina. Vivim a Sant Cugat del Vallès.


Després de cursar el batxillerat als Escolapis de Sarrià em vaig llicenciar en Dret a la Universitat de Barcelona i em vaig especialitzar en Dret Urbanístic. Posteriorment, vaig diplomar-me en Institucions Europees. Sempre he tingut un profund afany de justícia i per a mi el dret era la manera de contribuir a fer d'aquest anhel una realitat. Vaig considerar la idea d'esdevenir jutge, que vaig descartar, decantant-me per l’urbanisme: volia ajudar a posar ordre en la disbauxa visible a tants pobles i ciutats del nostre país motivada pel creixement anàrquic dels anys 60 i 70. Catalunya i la justícia social han estat i són les meves passions i la política penso que és la millor manera de servir aquests ideals, encara que no l'única.

Al marge de la política, i de la meva família és clar, m'agrada compartir el temps amb els meus amics, m'apassionen la natura i la muntanya, la bicicleta de muntanya i l'esquí, la bona música, llegir, el cinema i el teatre, viatjar, en fi, que el poc temps que em deixa la meva dedicació política l'omplen moltes activitats. Sóc vitalista de mena i no m'agrada tenir la sensació que la vida se m'esmunyeix entre els dits com la sorra de platja. Sóc una persona espiritual, crec en la transcendència de la persona i la vida després de la mort, fet que em dóna una gran fortalesa.

Aquest és el títol del meu primer llibre, en el que intento recollir el meu pensament i trajectòria política des de l’any 1976 fins avui. Des de la creació de la JNC, el pas pel Congrés dels Diputats i després pel Parlament, fins l’experiència a Sant Cugat.

La llibertat com a resposta és també un llibre de reflexions sobre els meus projectes de futur i els meus interessos prioritaris: el país, l’educació, la llibertat, la força del catalanisme, el descrèdit de la política, la família o la lluita contra el canvi climàtic entre d’altres.

Conseller de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya

Des de gener de 2011. 

Diputat al Parlament de Catalunya

Vaig ser diputat del Parlament de Catalunya des de 1999 fins el 2006 on vaig desenvolupar responsabilitats membre de la Comissió de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana, membre de la Comissió de Política Territorial, membre de la Comissió d'Economia, Finances i Pressupost, membre de la Comissió Permanent de Legislatura sobre la Unió Europea i d'Actuacions Exteriors, Cooperació i Solidaritat, membre de la Comissió Permanent de Legislatura per a la Societat de la Informació, portaveu de CiU a la Comissió de Control Parlamentari de l'Actuació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió i de les Empreses Filials, membre de la Comissió de Control de l'Actuació de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, secretari de la Comissió de Control Parlamentari dels Crèdits Destinats a Despeses Reservades de l'Administració de la Generalitat i secretari de la Comissió de Matèries Secretes o Reservades.

Alcalde de Sant Cugat del Vallès

Alcalde de Sant Cugat del Vallès des de 1999, vicepresident cinquè de la Diputació de Barcelona, vicepresident de l'Associació Catalana de Municipis i membre de la Comissió d'Urbanisme de Barcelona fins  el gener de 2011. 
Les eleccions de 1999 CiU a Sant Cugat va obtenir un total de 9 regidors dels 25 del consistori i el PSC 8, de poc va anar que s'edités el tripartit, ja que el candidat socialista va rebre els vots des seus, dels dos regidors d'IC i dels dos d'ERC, mentre que jo em vaig quedar amb els 9 de CiU. Vaig esdevenir alcalde com a cap de la llista més votada. Després de diferents converses i de governar en solitari 8 mesos, vaig formar govern amb el Partit Popular.

El maig de 2003 la situació era diferent i els resultats ens van donar un regidor més - en vàrem obtenir 10-. Llavors, la coalició de govern es va fer amb Esquerra Republicana de Catalunya.

Finalment, a les eleccions de maig del 2007, la ciutadania ens va donar el màxim de la seva confiança i vam assolir 14 regidors, el que ens donava una majoria absoluta sobrada i el PSC, va obtenir 4 regidors. Tot i això, vam intentar reeditar la coalició amb ERC, però les seves bases no ho van acceptar.

Diputat al Congrés dels Diputats

Entre els anys 1986 i 1999 vaig ser diputat de Les Corts Espanyoles on vaig desenvolupar responsabilitats com portaveu adjunt del Grup des de l'última legislatura i fins al gener de 1999, portaveu de les comissions d'Assumptes Exteriors, Medi Ambient i de Cooperació amb el Tercer Món i membre de les comissions d'indústria, Infraestructures, Constitucional, Justícia i Estatut del Diputat. 

Membre d'Institucions Europees

He estat també membre de les Assemblees Parlamentàries del Consell d'Europa i membre de l'Assemblea Parlamentària de la Unió Europea Occidental. 

Militància política

Sóc militant de Convergència Democràtica de Catalunya des de l'any 1976, vaig ser fundador de la Joventut Nacionalista de Catalunya, membre del Comitè Executiu Nacional de la JNC (1982-1884), president del Consell Nacional de la Joventut Nacionalista de Catalunya (1984-1986), secretari general (1986-88) i president (1988-1991), vicesecretari de la Mesa del Consell Nacional de CDC, membre del Comitè Executiu Nacional de CDC fins 1999, membre de la Comissió per la Refundació del Catalanisme (2007). Actualment sóc president de la Comissió Nacional de Política Municipal de CDC (2008) i membre del Comitè Executiu Nacional.

Avui presento el llibre La llibertat com a resposta, a les 19:30h a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, carrer Valldonzella 23, de Barcelona.

La presentació es a càrrec d'Artur Mas, secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya.

Aquesta setmana presento als mitjans de comunicació el meu primer llibre, "La Llibertat com a Resposta", tot i que la presentació al públic en general la faré a finals de març.

En el llibre repasso en primera persona els moments claus de la meva trajectòria política i vital i exposo un seguit de reflexions sobre els meus projectes de futur i els meus interessos prioritaris: el país, el medi ambient, l’educació, la llibertat, la importància del món local, la força del catalanisme o la lluita contra el descrèdit de la política, entre d'altres.

Pots confirmar la teva assistència aquí.

Ciutadans i ciutadanes de Sant Cugat del Vallès, autoritats.

Benvinguts de nou a la plaça Barcelona, aquesta plaça de poble al bell mig de la ciutat, aquesta plaça on qui ho vulgui escoltar, pot sentir el bategar del Sant Cugat de sempre, del poble antic dins la ciutat nova, de la vila pagesa dins la ciutat moderna, industrial, de serveis, de tot allò que hi ha dins la nostra ciutat condensat en aquest nucli entranyable fet de cases i famílies amb mot com Cal Tartaner o Cal Guillem, la Casa de la Vila, entitats antigues, carrers amb nom de sant, de ciutat, de cases, de llocs, ...sota l’ombra llunyana però omnipresent del monestir que és alhora símbol, lloc pregària naixement i comiat, festa i dol.

De nou ens trobem aquí per commemorar la Diada Nacional de Catalunya, diada festiva però sobretot, jornada d’afirmació. Només els pobles dits normals viuen la seva diada com una gran festa, però nosaltres som lluny de ser un país normal. Hi ha qui pensa som una anomalia fruit d’un defectuós procés de consolidació nacional d’Espanya que no va saber desfer-se de la diferència. Altres ens veuen com una nosa, una colla d’obstinats tancats en les nostres dèries obsedits per la diferència. Uns no ens entenen, altres ens admiren.

Nosaltres, però, som aquí, un poble viu que ha superat els reptes que li ha suggerit una història difícil, amb molta gent que malgrat defalliments puntuals se sent motivada per continuar lluitant per un país més ric i lliure, gent que pensa que la nostra llengua és un tresor a preservar i per tant, respectant a tothom, cal que sigui la llengua del país, de l’escola, de l’administració, per poder ser-ho també del treball i del carrer. I també amb gent disposada a defensar democràticament allò que els catalans i catalanes hem decidit que ens correspon.

Enguany la inquietud i la preocupació planen damunt la Diada. La profunda crisi econòmica que patim fa que a moltes llars falti la feina, els diners i, sobretot, la esperança en el futur. La crisi és global, però així com a d’altres països del nostre entorn comencen a albirar la llum al final del túnel, a Catalunya i Espanya ni els més optimistes són capaços de predir quan ens en sortirem. I els més observadors veuen amb preocupació com creix el dèficit de les administracions i, no ho oblidem, els deutes, sempre els paga algú, tant a les famílies com a les ciutats com als països, els que l’han generat o els ciutadans que venen al darrera, les futures generacions.

Preocupació perquè l’atur encara creix, l’activitat econòmica llevat d’excepcions, no arrenca. Hem de demanar que cada govern faci el que li pertoca per ajudar a superar aquesta situació i esmorteir-ne els efectes damunt les famílies i les empreses, i també, és clar, capacitat per entendre que el benestar futur del nostre país ens el juguem ara, i per tal de poder albirar un futur de prosperitat pels nostres fills i filles ens cal una bona escola, una excel·lent universitat, bones carreteres i ferrocarrils, una economia que primi el talent, en definitiva, un país de primera, modern, que recuperi el valor de l’esforç i el treball, la disciplina i el gust per la feina ben feta.

Inquietud que està generant el Tribunal Constitucional en una part important de la societat catalana per la seva lentitud alhora de dictar la sentència de l’Estatut.. Haurien d’afanyar-se els membres d’aquest tribunal, i dir el que hagin de dir ràpid, l’espera fa créixer l’escepticisme. Entre tots varem cansar els ciutadans de Catalunya en un llarg debat estatutari de tres anys, però aquest tribunal en tres anys no ha estat capaç de fer la sentència! Qué estan negociant? No vull ser pessimista, però ull amb el conflicte de legitimitats que aquests magistrats poden provocar. Que no oblidin que amb una barreja d’il.lusió i resignació, els catalans varem aprovar en referèndum un Estatut retallat, diferent del que va aprovar el Parlament. Que no ens el devaluïn més! Que pensin els magistrats del Constitucional que segons cap on vulguin conduir Espanya amb la seva sentència poden generar una gran frustració en una part de la ciutadania de Catalunya i el pacte constitucional que va possibilitar la transició política espanyola podria quedar tocat de mort. Quina alternativa ens deixarien als catalans?

Ens diuen que deixem treballar als magistrats i ja fa tres anys que ho fem. Ens demanen que no els pressionem quan segurament des de Catalunya és on menys se’ls pressiona. La nostra paciència és gran, però no han d’oblidar que tal dia com avui els catalans rememoren allò que se’ns va prendre per la força fa gairebé 300 anys, i que per tant el nostre país ja hi era abans de la Constitució de 1978 com hi era fa tres segles. Nosaltres no som una comunitat autònoma més creada pel pacte constitucional que ens va retornar part del que se’ns havia arrabassat en pro de la convivència, els catalans i catalanes volem definir els límits de la nostra autonomia i no estem disposats a acceptar en silenci una sentència adversa que seria un cop molt dur d’encaixar.

La nostra força com a poble està en aconseguir unir la majoria del país en la defensa de l’autogovern, si més no ho hem d’intentar, i si malauradament arribés el moment de respondre a una sentència que afegís més aigua al vi, només una decidida voluntat de defensa de l’autogovern per damunt dels interessos de partit esdevindria el fonament sòlid de la reacció.

Una reacció que hauria de ser eficaç, no estètica: ni podem perdre el mon de vista ni deixar-nos arrossegar per una espiral de declaracions, frases i propostes que no ens duguin enlloc. No ens cal tant radicalitzar els convençuts com sumar voluntats a la causa de Catalunya, on ens hi hem de trobar tan aquells que sentim Catalunya com la nostra nació i tenim el català com a llengua pròpia, com tots els qui sense compartir del tot aquest sentiment formen part de la nostra comunitat nacional, són víctimes del dèficit fiscal català i volen construir una Catalunya de progrés pels seus fills.

Avui recordem la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714 i els defensors de la ciutat, recordem l’esforç tenaç i continuat de tantes generacions de catalans antics i nous, de tants santcugatencs i satcugatenques que han permés que Catalunya seguís viva i amb molta gent disposada a treballar per mantenir la seva identitat, per construir un futur millor, una societat moderna, justa, cohesionada i lliure. I amb aquest record ens reafirmem en la nostra voluntat de continuar essent, un poble, un poble que reclama el que li pertoca: el seu dret inalienable a decidir el seu futur en pau i llibertat.

Que la estimació per la nostra gent i la nostra terra, i l’amor a la llibertat que inspiren la Diada Nacional ens ajudin a fer realitat els nostre desitjos per a la Catalunya del segle XXI.

Visca Sant Cugat i Visca Catalunya!

"Si no penses en el teu futur, no el tindràs". Aquesta és una de les reflexions que John Kenneth Galbraith, un dels economistes més influents del segle XX, feia en el llibre que va dedicar al Crash del 29. Malgrat pugui semblar una sentència òbvia, massa sovint els problemes del present, especialment si és complicat i dur com aquests dies, ens impedeixen veure clar el camí de futur que hem de seguir.

Que citi un economista de prestigi no és casualitat perquè l'economia té molt a veure amb la reflexió de caire més polític que m'agradaria fer. Avui Catalunya es troba en una doble cruïlla històrica. Davant nostre tenim un enorme desafiament econòmic: el repte de competir amb el món sencer i aprofundir en el nostre estat del benestar. Fins fa pocs anys, les nostres empreses competien entre elles, amb les d'altres indrets d'Espanya i, en alguns sectors, amb empreses europees.

Ara però aquest desafiament és global. La puixança de països com Xina, Índia o Brasil ha canviat les regles i no ens queda més remei que apuntar-nos a aquest gran joc a nivell planetari. Ja vam tenir un desafiament similar al segle XIX i ens en vam sortir prou bé. Catalunya va ser un país capaç de fer la revolució industrial sense tenir ni ferro, ni carbó, ni cotó i, a més a més, formant part d'un Estat en fallida i colpejat per constants guerres. De la fortalesa de la nostra economia en depèn el vigor del nostre benestar.

Però per poder fer front al repte que ens posa el segle XXI, abans necessitem resoldre també el nostre futur polític. La cruïlla on estem la tenim tots molt clara: Catalunya necessita tenir els instruments d'estat necessaris per defensar-se al món. I, és evident que ja fa massa anys, que l'Estat espanyol no ens permet gaudir d'aquests instruments. Tornem a estar davant d'una afirmació òbvia, però que cada dia que passa suscita un consens polític, econòmic i social més ampli.

Un estat no ha de ser una finalitat en si mateix, sinó un instrument per millorar les condicions de vida del ciutadans. I Espanya, en la visió que genera més consens, s'ha convertit en una finalitat en sí mateixa: un estat on tot el poder polític i econòmic es concentri a Madrid. L'anomenada Villa y Corte ha esdevingut un entramat polític, funcionarial i econòmic que s'ha convertit en el principal obstacle a l'encaix de Catalunya.

Tot i el meu compromís sobiranista, sempre he estat pragmàtic i he defugit les grans declaracions, amb voluntat de servir eficaçment a Catalunya a través del diàleg sincer amb l'Estat. Sempre he cregut en la necessitat de construir ponts. Passa però que la sensació que massa sovint he tingut és que aquesta voluntat només era evident a la part catalana. Que tots els intents en aquest sentit des de les diferents sensibilitats del catalanisme, des del federalisme fins el sobiranisme, topaven una vegada rere una altra amb la paret del centralisme espanyol, avalat tant pel PP com pel PSOE.

El 30 de setembre de 2005 des de Catalunya vam intentar construir l'últim gran pont. Aquell dia, enmig d'un esclat de joia, el Parlament va aprovar un Estatut que era la gran oportunitat de l'Estat per acceptar la relació bilateral amb Catalunya. Aquell pont fa temps que ha quedat completament esmicolat per la nul·la voluntat dels partits i institucions espanyoles a complir no només la lletra sinó també l'esperit del text.

Som doncs en temps de descompte. El congrés de Convergència Democràtica de Catalunya d'aquest cap de setmana serà una nova constatació que la centralitat política d'aquest país s'ha mogut molt en els darrers anys. Ja no ens plantegem canviar Espanya. Ens plantegem com exercir el dret a decidir el nostre futur.

El pacte fiscal és el nostre horitzó immediat. L'acceptació per part de l'Estat d'un pacte basat en el concert econòmic és l'última oportunitat que els camins de Catalunya i Espanya no continuïn separant-se. La nostra convicció política i la crisi econòmica que ens posa contra les cordes fa que aquesta vegada l'objectiu sigui àmpliament compartit i irrenunciable per institucions i partits.

Però hem d'estar preparats per si, una altra vegada, aquest pont és dinamitat fins i tot abans de construir-se. D'aquí la frase inicial d'aquest article que cal pensar en el futur. I el futur passa perquè Catalunya decideixi quin és el seu propi horitzó, que no ha de ser altra que el de tenir l'estat que garanteixi la defensa dels seus valors ciutadans, econòmics i culturals i la projecti al món com una nació oberta, moderna i democràtica.

Article publicat al Diari ARA. Imatge de Francesc Melcior / Diari ARA.