Rodriguez  Zapatero, el president que volia passar a la història com el més “social” de la democràcia espanyola, quedarà com el responsable de la més gran retallada de drets i prestacions.  Quines coses té la vida!

Després de governar durant sis anys en harmonia amb la UGT, el passat mes de maig el fràgil castell de cartes que era la política d’aquest pèssim governant, es va enfonsar.  I ho va fer per obra i gràcia de les exigències de la Unió Europea i una part influent del món polític i econòmic internacional, preocupats per les gravíssimes conseqüències que la volàtil política de Zapatero podia representar per a l’euro. Una casa construïda sense fonaments a la primera ventada acaba caient i la frivolitat d’aquest home gestionant els afers públics s’ha guanyat un lloc destacat als manuals de males pràctiques polítiques.

La UE ens va salvar de la catàstrofe. Catàstrofe pels bancs? Pels “poderosos”? Què va! Catàstrofe per al nostre sistema públic de prestacions socials! La reacció dels sindicats la tenim avui en forma de vaga general.  Uns sindicats defraudats per un president, per un govern, que els havia fet confondre la realitat amb la ficció. Com a espectadors, una ciutadania confosa per una situació econòmica que no ofereix perspectives de millora i una opinió pública conscient que, si en Zapatero hagués governat seriosament en comptes de prendre opció per una política curterminista i frívola, probablement la situació actual convidaria a un major optimisme.

Felipe Gonzàlez i Aznar varen patir sengles vagues generals i la conseqüència va ser un viratge de llurs respectives polítiques econòmiques.  Però Zapatero no ho podrà fer i vull creure que els sindicats ho saben.  Saben que al davant tenen la Unió Europea i que no tenen  un president amb marge de maniobra, sinó un home que, per la seva mala gestió, ha estat a punt de conduir el seu país a l’abisme. Sortosament pel nostre benestar futur ara,  Europa i els mercats,  el condicionen.

Arran de la polèmica generada els darrers dies sobre l’empadronament d’immigrants sense papers a la localitat de Vic, em sorprèn l’actitud de Zapatero, ja que en aquest tema no es troba en posició de donar lliçons d’ètica a ningú. Els ajuntaments fem bé la nostra feina d’acolliment i integració dels immigrants, però el govern espanyol fa pèssimament la seva en el terreny de la immigració. La seva política d’immigració és erràtica i la pròpia Unió Europea li ha hagut de cridar l’atenció vàries vegades.

La política que duu a terme l’Ajuntament de Vic ha estat modèlica, i sovint s’ha parlat del “model Vic’ d’integració escolar o d’acolliment dels immigrants. Vic és i ha estat una ciutat modèlica pel que fa a la integració de nouvinguts i, per tant, les acusacions de xenofòbia només es poden fer des de la ignorància o la mala fe.

Els ajuntaments fan bé la seva feina, mentre que el govern incompleix les seves pròpies lleis. O és que Espanya no ha estat la gran porta d’entrada a Europa de la immigració il·legal per a satisfacció de les màfies que trafiquen amb persones? La política d’immigració de Zapatero és erràtica. El govern de l’Estat hauria de donar criteris clars i també hauria de ser conscient dels problemes que hem de gestionar els ajuntaments, sovint sense recursos. Mentre que els ajuntaments hem de ser rigorosos, l’Estat no ho és gens.

Digueu-me que és massa d’hora, que encara no ha fet res,...però el sol fet de tenir un home de color a la Casa Blanca i els seus esforços en favor del multilateralisme, en favor de la distensió mundial i de la lluita contra el canvi climàtic, per a mi són motius més que suficients  per fer-lo mereixedor d’aquest copet a l’espatlla que el premi Nobel representa.

Obama no és un líder qualsevol, és el president de la primera potència mundial I, tot i les limitacions del càrrec, les seves decisions i actituds tenen la virtut d’influir com cap en la deriva del mon.  El president Obama representa un compromís ètic no només amb el seu país: també pot representar una nova responsabilitat global amb la humanitat.

No ho té gens fàcil, el trencaclosques mundial, el cinisme de les relacions internacionals o els grups de pressió limiten la seva capacitat d’actuació, però observo amb esperança les seves decisions, crec en la seva determinació i desitjo que el front interior no el faci oblidar la seva responsabilitat en la política mundial.

Opino que el Nobel vol ser un impuls i suport a aquest compromís, massa important per deixar-lo de banda. Representa un gest de confiança i recolzament per part de qui li ha concedit.

Tot això, és clar, sense desmerèixer altres candidats que fan i han fet molt per la pau i el benestar de la humanitat però que, malauradament, no tenen al seu abast els instruments que tindrà Obama a les seves mans per millorar el món.

Endavant Mr President!

Ha mort en Porcel, no ha estat per sorpresa, sabíem de la seva malaltia i també de l’optimisme aparent amb que l’afrontava. En una llarga conversa a la seva casa de Valldoreix, poc després de la seva primera intervenció quirúrgica, treia tot el ferro i importància al que ell qualificava d’ensurt, prova de la seva desbordant vitalitat. Aquests dies es parlarà molt d’ell i de la seva obra i voldria fer algunes aportacions personals a la biografia d’en Baltasar.

Ell era ell, era un home de caràcter que, com ahir vaig sentir a l’expresident Pujol, de vegades era incòmode expressant el que sentia. Va ser una home sovint menystingut malgrat el seu excepcional nivell, menystingut pel sectarisme d’una certa esquerra catalana que demana adhesions incondicionals com a passaport a la glòria. Altrament, l’oblit és el càstig.

I ell era un home que evolucionà d’un anarquisme individualista a un liberalisme en el sentit modern de la paraula. Però la fe marxista que l’hauria redimit davant d’aquest món, mai el va seduir, com mai no el seduïren les causes que situaven l’estat per damunt la persona. No es cert que no fos un home compromès amb el país. Ho fou pel sol fet de dur el català als més alts nivells d’excel·lència literària, però alhora sentia la causa de la defensa del català i dels drets nacionals de Catalunya com la seva causa. Molts recordaran, com jo, el seu vibrant discurs a la Nit Literària d’Omnium Sant Cugat de fa dos anys, en la qual transformà el seu discurs d’escriptor homenatjat en una defensa de la llengua menystinguda i del país atacat des de dins i des de fora. Aquesta era una part del Porcel que vaig conèixer, però per damunt de tot era un gran novel·lista, un excel·lent novel·lista i escriptor. Obres com “El Cor del senglar”, “L’emperador o l’ull del vent” o “Olímpia a mitja nit”, que són part de la seva darrera producció, el situen entre els millors dels millors a nivell universal. I per acabar deixeu-me reproduir una part de la seva dedicatòria en el llibre d’honor de l’Ajuntament de Sant Cugat, quan l’any 2000 va ser el pregoner de la festa major, el meu primer pregoner com alcalde. Deia així:

”...m’agrada el poble antic, els carrers estrets i empedrats, la presència romàntica del Monestir, i m’agraden els jardins tranquils, amb les garses que volen senyorívoles...I crec que les viles com Sant Cugat tenen un paper important a jugar en el futur català dins d’Europa: el convertir realment Catalunya en una xarxa homogènia, plena de vectors, com ja havia passat a principis de segle”

Baltasar Porcel, descansa en pau, la teva obra et mantindrà viu entre nosaltres i els que vindran darrera nostre.

“El catalanisme és la conquista de majories per impedir la desaparició d’un poble. I la conquista de majories depèn de convèncer políticament també aquells que ni tan sols saben que viuen en una nació diferent d’Espanya” Josep Termes.

Historiador, intel·ligent, obrerista, patriota, coherent, ...paraules que defineixen Josep Termes, una de les ments que més preclarament ha analitzat la Catalunya del segle XX. En fer la afirmació que reprodueixo ben segur que la seva intenció no és afegir aigua al vi o refredar la exaltació patriòtica amb la intenció oculta de moderar les nostres aspiracions nacionals.

Termes, catalanista convençut, sap que Catalunya serà allò que vulgui el seu poble i jo afegeixo, que al segle XXI les limitacions que històricament han pesat sobre els pobles i nacions que volen escriure lliurement el seu futur, aniran desapareixent de forma progressiva. Però Termes és conscient com molts més, que en aquest país hi conviuen adscripcions nacionals diferents i que el gran mèrit del catalanisme polític de la fi del segle XX ha estat la seva capacitat d’esdevenir majoritari en un país nacionalment plural. Per tant, dins l’agenda del catalanisme polític, cultural i social, l'extensió de la consciència nacional ha de continuar figurant en un lloc destacadíssim, altrament podríem perdre la Nació i amb ella una part fonamental del nostre ésser. Ha estat virtut nostra la capacitat de sumar i convèncer,  qualsevol progrés nacional necessita d’aquesta lenta, feixuga però il·lusionant capacitat de continuar-ho fent.

No és que desitgi que el PNB cedeixi la presidència del govern basc al PSE-PSOE, però arriscant-me a equivocar-me, afirmo amb seguretat que Patxi Lopez serà el proper lehendakari, i això serà així perquè al crit de Patxi lehendakari! socialistes i populars uniran els seus vots per fer possible un govern segons ells no-nacionalista, o nacionalista d’una altra nació, segons la meva manera de veure les coses.

A Euskadi funciona l’eix nacional per damunt de qualsevol altre, quan els qui defensen la supremacia del sentiment nacional espanyol se senten amenaçats i sumen, passa el que passarà a Euskadi. A alguns els pot sorprendre aquest acord quan fa un any aquí i allà els socialistes alçaven el fantasma del PP –els homes de negre, si tu no vas ellos vuelven,...- com si fos el papu, i ara van i tranquil·lament s’ajunten.

Quan es consumi l’acord, no estalviaran arguments per justificar-lo i, probablement, el de la violència etarra en serà un d’important, però que ningú no es deixi enganyar: el PNB és el principal enemic d’ETA a Euskadi, o com a mínim ho és tant com socialistes i populars. En un moment com aquest l’acord més sòlid fóra el del PNB-socialistes, un compromís transversal dins la societat basca, però deixo escrit que això no passarà; seria massa difícil de pair per a massa polítics, opinadors i ciutadans intoxicats per les fòbies dels defensors del centralisme més ranci deixar passar l’oportunitat de descavalcar el PNB del govern basc.
El BNG a l’oposició, CiU també, el PNB aviat, només ERC resisteix: és decisiva, però fins quan? Potser el dia que s’adonin que els volen ben esquifits ja serà tard per a ells i potser per al nacionalisme català.

Quan vaig arribar l’any 99 a l’Alcaldia de Sant Cugat en Toni Farrés deixava la de Sabadell, en certa forma doncs només ens varem creuar en les nostres responsabilitats municipals. Però al poc temps ens varem trobar i parlar, i això ho repetírem sovint i amb excuses diverses.

L’any 99 jo era un nouvingut a la política local a la recerca de referents, i en Toni Farrés n’era un i dels bons, confesso que per a mi era com una mena de mite, no només per a mi, també ho era per a una part del món local català.

Recordo que en veure cables elèctrics penjant per tants llocs de la ciutat, pensava que això no devia tenir solució ja que ni a Sabadell ho havien pogut arreglar! En Toni havia convertit la il·lusió dels primers ajuntaments democràtics en energia creadora i transformadora, estimava Sabadell i això el va dur a tenir una visió transversal i integradora de la ciutat, on tots els actors de la vida sabadellenca havien de jugar el seu paper.

Home del PSUC com era i advocat laboralista que havia estat, va entendre ràpidament la importància  del teixit industrial o de la banca als qui convidà a jugar el paper protagonista que els pertocava en el futur de la ciutat.

Aquesta capacitat de sumar el va fer líder, un líder per a molts, per als seus de sempre i també per a aquells que el situaven per damunt de les sigles que encapçalava i el veien com algú amb visió estratègica de ciutat, obertura de mires i capacitat d’il·lusionar en un projecte compartit. Vaig tenir ocasió de conèixer la personalitat i copsar la intel·ligència d’en Toni quan ell ja havia deixat l’Alcaldia, parlàrem llargament de la ciutat en abstracte, de les noves tecnologies, del país i , és clar, de l’espai més pròxim que compartíem, el Vallès. El projecte de donar cos a l’Eix de la B-30 probablement va néixer d’aquests converses, en Toni veia l’enorme potencial d’aquest espai, i defensava la necessitat d’unir els esforços de la universitat, l'empresa i el món local per generar sinergies i potenciar un dels espais amb més futur dins d’una Catalunya tan necessitada de polítiques d’impuls a la recerca i el coneixement. Confesso que m’hauria fet molta il·lusió que en Toni fos l’executor d’aquest projecte, ningú no ho hauria fet millor que ell. Malauradament no ha pogut ser, però el Consorci de la B 30, el Triangle d’Innovació de Catalunya va endavant i la seva sola existència serà un silenciós homenatge a la seva visió de futur i capacitat. El divendres 13 de febrer vaig anar a l’Ajuntament de Sabadell a acomiadar-me’n, a retre-li un silenciós homenatge en nom propi i de la nostra ciutat, un homenatge que poc tenia a veure amb el protocol i molt amb el sentiment i el respecte a un d’aquells homes que ha ajudat a fer gran la seva ciutat i amb la seva actitud vital, obertura de mires i capacitat intel·lectual al servei de la comunitat ha contribuït a fer de Catalunya un país millor i, per tant, més lliure.

Descansa en pau Toni!

A finals de l’any 1980 vaig tornar a Barcelona després d’haver passat catorze mesos fora fent la mili. Com tants joves després del llarg parèntesi vaig haver de tornar-me a situar, reprendre estudis, buscar feina.... Un amic amb qui compartíem ideals i lluites polítiques de nom Ermengol Passola, em va comentar que el seu pare necessitava una persona que pogués coordinar els temes jurídics de la seva empresa, Mobles Maldà. D’aquesta manera, a només una assignatura del títol de llicenciat en dret, a finals de 1981 vaig començar a treballar a les ordres de qui des d’aleshores seria per a mi el senyor Passola. No només vaig fer la feina encomanada movent-me amunt i avall, endreçant arxius, preparant documents i fent d’enllaç amb els despatxos especialitzats amb qui treballava, sinó que vaig tenir l’oportunitat de parlar llargament amb ell, escoltar-lo, conèixer-lo.

El senyor Passola era un home executiu, un empresari lluitador i amb idees, tot ho feia fàcil, els seus consells eren intel·ligents i amables, les crítiques constructives i, a més, la nostra complicitat en el terreny de les idees i de les aspiracions pel país eren totals. Recordo que endreçant papers que feia anys que ningú no havia tocat vaig descobrir i arxivar documents dels inicis de la Cova del Drac, de Concèntric, d’Edigsa, una edició facsímil i clandestina de la “Justificació de Catalunya” de Mossèn Armengou, papers que em transportaven al temps on pocs es jugaven els diners “fent país”, intentant salvar els mots, promovent el que calia i podien per salvar la llengua i la cultura catalana tot somiant amb el país democràtic, culte i lliure amb el que somiaren i pel que lluitaren tants patriotes i el franquisme estroncà. La meva feina a Maldà acabà al cap d’un any quan ja com a advocat vaig poder orientar-me cap a la meva vocació, l’urbanisme. Mai no vaig perdre del tot el contacte amb el senyor Passola, massa interessos comuns ens unien, ambdós pertanyíem al col·lectiu format per aquells milers de catalans i catalanes per als qui la causa de Catalunya era la nostra causa, ell hi pertanyia amb mèrit, jo modestament. Conservo a la memòria la imatge de dolor que cobria el seu rostre el dia del funeral del seu estimat Ferran, el fill a qui la malaltia s’endugué amb vint i tants anys deixant vídua i una nena petita que, per casualitat ahir vaig saber que ja es metgessa. Amb quina passió vivia les primeres passes de la Generalitat recuperada. Amb quin orgull exhibia als actes públics la Creu de Sant Jordi! Com sentia el seu simbolisme! Amb quina intensitat sentia Catalunya! Però amb el nou any ens deixà, molts han parlat d’ell, del seu compromís. Jo també volia fer-ho i aquest és el meu senzill i emocionat homenatge al senyor Passola, referent de compromís il·lusionat amb Catalunya, memòria contra el defalliment. Descansi en pau senyor Passola.