El 29 de desembre de l'any passat vaig prendre possessió com a conseller de Territori i Sostenibilitat. Aquell dia, com he fet molts d'altres durant aquests dotze mesos, vaig tornar cap a casa amb Ferrocarrils de la Generalitat. A la maleta hi portava alguns dels papers que em van entregar els consellers Nadal i Baltasar i, sobretot, la il·lusió d'emprendre una nova aventura política diferent a la que havia viscut durant gairebé dotze anys a Sant Cugat.

Dotze mesos després d'aquella situació puc dir que en aquell moment no m'esperava les dificultats que ens hem trobat. En primer lloc, probablement perquè la crisi està sent més llarga del que tots prevèiem i voldríem, però sobretot perquè l'herència rebuda era molt menys brillant del que ens havien pintat.

Aquest any que acabem de deixar enrere ha estat un any de no gaire bones notícies, algunes de les quals han afectat a Territori i Sostenibilitat, un departament inversor que ha patit probablement més que cap altre els ajustaments que hem hagut de fer per evitar la fallida de la Generalitat. Però si bé el camí no està sent gens fàcil fins ara i no ho serà tampoc en aquest 2012, estic convençut que amb la feina feta fins estem construint uns fonaments molt sòlids per a la Catalunya del futur.

Aquest és un govern que ha tingut des del primer moment consciència que ens trobàvem davant d'un canvi molt profund a nivell econòmic. Difícilment es reproduiran els vells esquemes que ens han portat a anys de molta prosperitat abans d'aquesta profunda crisi. Pert tot plegat, com explica el geògraf Richard Florida, ens hem trobat amb la necessitat de fer un “gran reset” per canviar tot allò que ja no pot funcionar en el nou món que està arribant.

Però que haguem de sobreviure i projectar-nos en un món cada dia més competitiu no vol dir que haguem de renunciar a moltes de les fites que hem aconseguit en la nostra història recent. En l'aspecte nacional vivim ara mateix temps difícils. La majoria absoluta del PP de ben segur que posarà a prova la nostra voluntat de seguir sent un país que no vol renunciar a la llibertat de decidir el seu futur. En aquest sentit, la primera prova la tindrem en el plantejament del pacte fiscal, imprescindible per seguir exercint el nostre autogovern.

Molt s'ha escrit sobre les anomenades retallades que hem hagut d'aplicar, però sovint s'oblida que la principal causa d'aquest ajustament és que Catalunya no gestiona la riquesa que creen els seus ciutadans i les seves empreses. I aquí ve un segon àmbit en el que no estem disposats a fer cap passa més enrere. Aquesta no és altra que l'estat del benestar que tant ens ha costat construir.

Els màxims esforços d'aquest govern s'han dedicat a preservar el nostre sistema sanitari públic, el model escolar en català i mantenir el màxim nivell possible de despesa en polítiques de cohesió social. El departament de Territori i Sostenibilitat n'és un bon exemple. A costa de sacrificar la construcció de noves infraestructures, hem dedicat els diners al foment del transport públic, mantenint un alt nivell de qualitat de servei per als usuaris, i a posar a disposició dels ciutadans més de 2.600 pisos buits a preus per sota de mercat, per tal de garantir el dret a l'habitatge.

Dos bons exemples que serveixen per il·lustrar la voluntat d'aquest govern de seguir treballant per un país socialment més just i nacionalment més fort.

Fa una anys ens va tocar viure l’angoixa de la sequera. D’aquella crisi van quedar molts comportaments i normes afavoridores de l’estalvi. Vaig viure la crisi des de l’alcaldia de Sant Cugat, en recordo l’impacte sobre les famílies, els jardins públics,...i també i recordo com ens les varem enginyar per estalviar aigua i les mesures, sovint dràstiques, que haguérem de prendre per fer front a la situació. Va ser la primera gran crisi de l’aigua del segle XXI a Catalunya, ens n’ha quedat la lliçó, prou apresa pels nostres avis, que l’aigua és un bé escàs que no podem malbaratar

Aquests dies hem debatut al Parlament de Catalunya, sobre l’aigua i la situació de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). Catalunya és davant d’una segona crisi de l’aigua, la fallida econòmica de l’Agència Catalana de l’Aigua em du a fer aquesta afirmació. La gestió del cicle de l’aigua ens han abocat a una situació que es pot qualificar com a insostenible. La gestió dels nostres recursos hídrics no pot continuar com fins al moment.

Ara tenim els embassaments del país plens, però tenim la caixa buida. L’ACA va tancat l’exercici passat amb un dèficit pressupostari de 106 M€ i un endeutament de 1.367 M€ que provoca, en el 2011, uns venciments de 211 M€.

Com a govern no volem defugir els problemes. Per això hem proposat un seguit de mesures per redreçar la situació econòmica de la gestió de l’aigua com reduir despeses, refinançar el deute o estudiar l’increment  del cànon, gradualment i causant el menor impacte en una població que ja està prou escanyada per la crisi.

I a mitjà termini proposo que reflexionem sobre el model de gestió i en aquest sentit  plantejo si podem destinar 3.500 M€ per a millorar la garantia de subministrament  amb mesures com dessalinització, regeneració i reutilització, modernització de regadius, per a obtenir 389 hm3 anuals, o, per contra, hi ha altres infraestructures, de menor esforç inversor, capaces d’aportar més recurs, i amb menors costos d’explotació?

Podem tenir depuradores que, abocant directament a mar, i no a llera, incorporin sistemes d’eliminació de nutrients, amb els conseqüents costos, quan a la resta d’Europa això no succeeix?

Té sentit, per a petits nuclis de població, projectar complexes depuradores amb sistemes altament consumptius d’energia, o, atès el baix impacte al medi, podríem anar a sistemes més senzills?

Aquestes i d’altres qüestions són les que caldrà posar properament al damunt la taula. Hem de sanejar econòmicament la gestió de l’aigua tot reflexionant sobre el model que tenim. Es tracta de fer-lo sostenible ambientalment, però també econòmicament.

El desafiament energètic és probablement el més gran que té la humanitat aquest segle XXI. Estem veient aquests dies dues crisis amb diferent origen, que ens aboquen de ple al debat energètic.

La primera és la inestabilitat a la zona del Magreb i les seves conseqüències en el preu del petroli. A mesura que ens anem acostant al final de l’era dels combustibles fòssils, tots aquells esdeveniments polítics que tenen lloc als països productors o a prop d’ells cada cop tenen més repercussions econòmiques en la nostra vida quotidiana.

La segona crisi, és la de l’energia nuclear. El tsunami que ha colpejat la costa est de Japó ha tornat a posar damunt de la taula la idoneïtat d’aquesta font d’energia. Tornem a tenir la necessitat de qüestionar-nos si els riscos de l’energia nuclear superen els seus beneficis.

És un debat que hem d’abordar, però no ho podem fer immediatament. No sóc partidari de reaccionar a cop calent. Cal que abordem el debat energètic des de la perspectiva de la sostenibilitat del nostre model econòmic i social. I cal que hi participem tots. Ho han de fer les empreses, ho han de fer les universitats, ho han de fer les institucions de la societat civil i ho hem de fer les administracions. Tant a gran escala, com a petita escala.

El món local ha estat un actor de primer ordre en l’impuls del paradigma de sostenibilitat a nivell territorial. És prou conegut el seu rol proactiu en el desenvolupament d’Agendes 21 locals, nascudes a Rio l’any 1992, que han constituït una base sòlida per a la creació d’un marc col·lectiu favorable a la sostenibilitat a escala local i de país, i també com a instruments de referència per emmarcar i impulsar noves actuacions estratègiques.

Amb la crisi financera i l’assoliment d’un pic de producció de petroli sense precedents com a desencadenants, s’ha posat de manifest com grans reptes globals, com el canvi climàtic o la garantia de subministrament de recursos naturals, només es poden resoldre de forma integrada i aplicant reformes estructurals que permetin avançar cap a una economia més intel·ligent i sostenible, per a la qual la dimensió local serà fonamental.

Construir col·lectivament la sostenibilitat del present i del futur ens ofereix moltes d’aquestes oportunitats. En aquesta línia es posicionen les Nacions Unides que, amb el seu “Green New Deal” (2008), emmarcat dins el “Green economy report” (UNEP, 2009), postula la necessitat d’avançar cap a una economia que integri la sostenibilitat com a part fonamental d’una resposta viable a la crisis econòmica i financera mundial. En aquest document s’estimava que aquesta evolució crearia al món, d’aquí al 2030, uns 20 milions de llocs de treball relacionats amb les energies renovables, així com un milió de nous llocs de treball a la UE per assolir la reducció del 20% d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH).

També el procés preparatori de la Conferència mundial sobre Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides, a celebrar al juny de 2012, és un clar exponent de la certesa que una economia verda constitueix una oportunitat per sortir enfortits de la crisi actual. Així, s’està treballant intensament perquè aquest procés constitueixi un salt definitiu per concretar fórmules per al desplegament efectiu d’una economia verda, impulsant “oportunitats que produeixin cobeneficis significatius a curt termini” a nivell ambiental, econòmic i social.

Des del Govern de la Generalitat estem treballant per reinvindicar el rol clau que juguen no només els governs regionals sinó també els ens locals pel que fa a la implantació efectiva de les polítiques de sostenibilitat, i que així es reculli tant en el procés preparatori d’aquesta conferència com en els seus resultats finals.

L’economia verda ens dibuixa doncs nous camins a emprendre i hem de ser capaços de concretar les passes que ens conduiran cap a l’objectiu desitjat. El món local ha d’esdevenir un agent clau d’aquest procés. La promoció de l’ocupació en sectors emergents com ara la rehabilitació dels habitatges, l’eficiència energètica, la mobilitat sostenible, els serveis per a les persones, el comerç de proximitat o l’ecoturisme hauran d’esdevenir els nous motors d’una acció municipal encara més intel·ligent i sostenible. I des del govern, em comprometo a ajudar-los a aconseguir aquest objectiu.  Les polítiques ambientals seran, de fet, ja són, segell d’identitat del Departament de Territori i Sostenibilitat i, com a tal, estan presents en tots els àmbits de gestió com a garantia de qualitat del nostre país.

Amb el títol de "Torre negra, novela gótica", el programa El escarabajo verde de TVE va emetre fa uns dies un reportatge sobre els esdeveniments dels darrers anys en el conflice entre l'Ajuntament de Sant Cugat i els propietaris i grup immobiliari per protegir la zona verda o per edificar-hi.

Font: TVE

Fa un parell de mesos ens vam trobar amb l’alcalde d’Ascó, Rafael Vidal, i vam poder comentar vàries qüestions de la vida municipal. No em va semblar que l’opinió de l’alcalde Vidal fons gens forassenyada, ans al contrari. Vaig veure un home molt preocupat pel futur del seu poble quan l’any 2023 es tanqui la nuclear que hi ha al seu municipi i que dóna feina a una part molt significativa de la població d’Ascó i  comarca, una terra econòmicament molt castigada.

Poc després, vaig anar a Copenhaguen,  on els líders mundials pretenien arreglar els problemes de la humanitat acordant accions per aturar el canvi climàtic, creant l’Agència Mundial pel Medi Ambient i pactant els objectius  de reducció d’emissions de CO2. En el breu temps que hi vaig ser i en els debats i discussions posteriors, vaig veure molta gent opinant i intentant prendre decisions per millorar el llegat ambiental  de les futures generacions, malauradament sense acords plausibles.

En ambdós casos calia prendre decisions en temes que afecten la relació de les persones amb el seu medi natural, un debat on el model energètic és clau. Avui, el debat energètic a Catalunya torna a estar damunt de la taula arran de la decisió del consistori d’Ascó de presentar-se com a seu del centre d’emmagatzemament dels residus nuclears. Residus que, per altra banda,  són generats a les centrals estatals,  fruit de les nostres necessitats i del propi desenvolupament de la nostra societat i que, ara per ara, el seu emmagatzament comporta el pagament d’un altíssim peatge a l’estat veí.El debat energètic –i com tants d’altres-  necessita un lideratge. Cal afrontar la situació i prendre decisions quelcom que darrerament, al nostre país, sembla impossible  Per això plantejo una triple visió del que crec que tenim al davant.

Els que som al capdavant del govern d’un poble o una ciutat, ens juguem l’orientació futura del poble o ciutat pel que treballem en moltes decisions. Cada quatre anys som jutjats pels nostres conciutadans. Prenem les decisions que creiem que són les millors: gestionem els nostres residus, organitzem els recursos, planifiquem els equipaments i estem al peu del carrer en contacte directe amb la gent per qui treballem.  No tinc cap dubte que l’únic que ha mogut l’alcalde d’Ascó, acompanyat per una àmplia majoria  del consistori, ha estat el fer possible el que ell creu millor per al seu poble. I això s’ha de respectar, més quan fer-ho suposa enfrontar-te al govern del teu país, al teu partit, als contraris a l’energia nuclear, a una part gens menyspreable dels mitjans de comunicació i l’opinió pública. Ha estat una actitud conseqüent i valenta, en un moment on allò que és políticament correcte domina.

Quant al discurs de defensa del medi ambient, està clar que aquest ni és ni ha estat ni ha de ser patrimoni d’algunes forces polítiques que se situen a l’extrem de l’arc parlamentari. Una força nacionalista té com a eix prioritari la defensa del seu  país i,  per tant,  la preservació del territori.  El debat sobre les alternatives energètiques és obert i hem de ser prudents però també conseqüents. Hem de saber combinar  progrés econòmic i social i respecte pel medi ambient. Podem veure què fan països com França, Holanda o Alemanya.., l’energia nuclear avui és encara una alternativa vàlida a les nostres necessitats. Respectats ambientalistes com James Lovelook la consideren ara per ara la millor alternativa als combustibles fòssils en la lluita contra el canvi climàtic. La connexió amb França garanteix el nostre subministrament elèctric però en aquest país hi ha 59 reactors nuclears. El nostre país necessita un debat madur al respecte, un debat que es troba a faltar.

I des del punt de vista nacional hem de tenir, Catalunya ha de tenir, una política ambiental consensuada i rigorosa.  Hem de tendir a ser un país autosuficient i políticament responsable en un món global. I hem de tenir un criteri català a l’hora de produir energia i a  l’hora de tractar els residus que generem, que generem nosaltres. Crec que això no ho hem d’oblidar.

De ben segur que podríem fer d’altres lectures, com l’econòmica o l’europeïsta. El que és clar és que hi ha moments en que és necessari prendre decisions. Ja n’hi ha prou d’indecisions i de paraules d’acontentament. No es pot ser ministre d’Indústria i  fomentar un pla d’energia nuclear i alhora de la veritat desdir-se’n. Som en una cruïlla i hem de triar el camí.  Necessitem lideratge de partits i de governs. Sabem el què volem? Sabem què vol i què necessita  el país? Solucionem els nostres debats amb decisió. Pel bé del país, prou de vol gallinaci.

Us adjunto la declaració que vam fer al Tibidabo amb en Xavier Trias i altres caps de llista i regidors del CIU  demanant la creació de Collserola com a Parc Natural.

Petició de Convergència i Unió al Govern de la Generalitat de declaració immediata de Collserola com a Parc Natural

Antecedents.

Convergència i Unió des de la Diputació de Barcelona des de la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona des dels ajuntaments de Barcelona, Sant Cugat del Vallès, Cerdanyola del Vallès, El Papiol i d’altres han demanat reiteradament que el Govern de la Generalitat de Catalunya declari de forma immediata la Serra de Collserola com a Parc Natural.

Actualment el consorci del Parc de Collserola exerceix les competències de gestió de l’espai d’interès natural “Serra de Collserola” i de l’àmbit de protecció definit al Pla Especial d’Ordenació i Protecció del Medi Natural del Parc de Collserola, de conformitat amb allò que s’estableix a l’ article 4 dels estatuts del Consorci.

Com a conseqüència de l’anterior i com a culminació del procés de millora de la protecció de la Serra de Collserola, des del Consorci i des de l’Administració Local amb territori al Parc, s’ha vingut impulsant la conversió de l’espai d’interès natural conformat pel Parc de Collserola, en un Parc Natural a l’empara del que preveu la Llei 12/1985, de 13 de juny d’espais naturals de Catalunya.

Els objectius bàsics del Parc Natural de Collserola són:

La protecció, conservació i millora de llur patrimoni natural i dels valors geològics, biològics, ecològics, paisatgístics, etnològics i culturals inclosos en el seu àmbit en tant que reserva ambiental estratègica al si de l’àrea metropolitana de Barcelona.

L’establiment d’un règim de gestió activa i directa adreçada a mantenir la viabilitat ecològica a llarg termini dels ecosistemes naturals i dels artificials, així com de les espècies associades a aquests que existeixen al Parc.

Implantar una regulació i delimitació dels usos i activitats de caràcter educatiu, científic, forestal, de gestió de fauna, agrícola, recreatiu, turístic i urbanístic de l’espai natural per tal d’integrar i fer compatibles aquestes activitats amb les finalitats de conservació i de protecció del patrimoni natural i de la biodiversitat del Parc.

Implantar un règim al Parc que promogui la superació de l’aïllament de la Serra de Collserola, que eviti la fragmentació i urbanització dels espais agroforestals que hi conté, que aporti serveis i béns ambientals al conjunt de la ciutadania, i que incorpori solucions als problemes i necessitats metropolitanes sense sacrificar-ne la qualitat ambiental del seu àmbit, revisant o promovent la desclassificació de totes les previsions actuals que atemptin contra la integritat de l’espai on contradiguin els presents objectius.

En aquest sentit, i com a pas previ a la Declaració, l’Assemblea General extraordinària del Consorci de Collserola, en sessió de 23 de juliol de 2008 i amb presència del govern de la Generalitat, va aprovar el conveni interadministratiu a signar amb la Generalitat per a la seva incorporació al Consorci i la seva implicació en la gestió i el finançament de l’espai natural protegit de la Serra de Collserola.

Aquest conveni suposa, entre d’altres aspectes:

Aprovar la incorporació de la Generalitat de Catalunya, mitjançant el Departament de Medi Ambient i Habitatge,al Consorci del Parc de Collserola.

Fixar aportacions econòmiques a través de les quals la Generalitat de Catalunya es compromet a realitzar l’escaient aportació econòmica fins a equiparar les aportacions de les dues entitats fundadores del Consorci.

El compromís de la Generalitat de Catalunya a aprovar la declaració de la Serra de Collserola com a Parc Natural, mitjançant Decret, conforme el procediment derivat de la Llei 12/1985, de 13 de juny, d’espais naturals.

Durant els darrers 4 anys s’han anat fent totes les passes necessàries per tal que aquesta Declaració de Parc Natural fos una realitat, s`han mantingut reunions i s’han arribat a acords amb tots els municipis afectats per tal de tirar endavant aquesta Declaració i s’han anat assegurant per part del Govern de la Generalitat que la mateixa seria immediata, fins el punt d’anar anotant dates que després no s’han complert.

Un cop passat el darrer termini que apuntava que s’aprovaria abans d’acabar l’any 2008, no disposem de cap informació que indiqui que la Declaració del Parc Natural de Collserola s’hagi de produir en els propers mesos ni disposem d’informació que indiqui quins són els compromisos econòmics que la Generalitat de Catalunya està disposada a assumir en aquest marc.

Convergència i Unió insta al Govern de la Generalitat de Catalunya a tramitar el Decret de Declaració de la Serra de Collserola com a Parc Natural, d’acord amb la Llei, de manera immediata.Demanem al Govern de la Generalitat de Catalunya que assumeixi els acords que es van establir en el Conveni aprovat per l’assemblea general extraordinària del Consorci del Parc de Collserola en sessió del 23 de juliol del 2008, amb presència de representants del Govern de la Generalitat.