Aquest any 2012 fa exactament 30 anys que el Parlament de Catalunya va aprovar la creació dels primers espais naturals protegits del nostre país, el Parc Natural de la Zona Volcànica de La Garrotxa i el Paratge Natural d’Interès Nacional del Pedraforca. La tasca de salvaguarda del nostre patrimoni natural i paisatgístic es va iniciar fins i tot abans de la restauració de la democràcia, però no serà fins a la recuperació de les nostres institucions d’autogovern que es produirà un gran impuls, també en la definició del marc legal que regula els espais naturals catalans. Als primers espais protegits els seguiran molts d’altres: els Aiguamolls de l’Empordà, el Cadí – Moixeró, el Delta de l’Ebre, El Cap de Creus i un llarg etcètera, fins arribar al que és, ara per ara, el darrer parc natural de Catalunya: el de Collserola. En total, 165 espais d'alt valor ecològic que sumen més d’un milió d’hectàrees de superfície sumant àrees terrestres i marines. Podem dir amb orgull que, a data d’avui, més del 30% del territori català es troba protegit legalment, ja sigui sota una o altra figura de protecció.

La identitat d’un poble es fonamenta en la seva història, en la seva llengua i en la seva cultura . I també, cal tenir-ho sempre present, en el seu paisatge, que no és sinó una síntesi de natura i cultura. Parlar de patrimoni natural equival a parlar d’aquells elements del territori que ens defineixen i ens fan singulars com a nació, la riquesa de la qual no es pot mesurar només en termes econòmics, sinó també per la qualitat de l'entorn natural. Als Estats Units d’Amèrica, on al segle XIX es va crear el primer parc nacional del planeta, el de Yellowstone (1872), ho tenien molt clar: en un país jove sense pràcticament patrimoni cultural acumulat, calia aprofitar els valors naturals i paisatgístics per reforçar la seva identitat nacional. Catalunya, a diferència dels EUA, és un país de la vella Europa que compta amb una història mil·lenària i un patrimoni cultural riquíssim, però no per això hem de renunciar a valorar el nostre entorn natural com a patrimoni nacional. Els cims, els rius, les valls, els boscos o les cales. Des del Canigó a l’Ebre, molts paisatges del país formen part de l’imaginari nacional de Catalunya: són els símbols que han inspirat l’origen del catalanisme, des de la Renaixença fins l’excursionisme, i que avui, també, formen part de les nostres referències geogràfiques i emocionals com a poble.

Tota aquesta reflexió ve a tomb de la necessitat de seguir posant en valor el nostre privilegiat territori i els nostres espais naturals, malgrat algú pugui pensar que aquest no és el millor moment per posar damunt de la taula aquests temes. És veritat que la principal prioritat del país en aquest moment és fer front a la crisi econòmica que patim, però el preu de la sortida de la crisi no pot ser en cap cas abdicar de la nostra manera de ser, dels nostres valors, ni tampoc el renunciar al nostre capital natural, que no només ens permet tenir un país ric en biodiversitat i sistemes naturals, sinó que ens permet, ara i en el futur, mantenir un actiu patrimonial i turístic de primer nivell i uns espais generadors de projectes econòmics per a les comunitats que hi viuen. No podem oblidar, a més, que els ecosistemes propers tenen un paper essencial en la prestació de serveis ambientals que reverteixen en la nostra qualitat de vida, com a garants de les reserves d’aigua, com a embornals de CO2 o com a espais de salut i de lleure. Protegir espais naturals vol dir, en definitiva, millorar la vida de les persones que viuen al seu voltant. La protecció dels espais naturals mesura el progrés i el civisme d’un país.

Aquest rerefons és present en les darreres decisions que ha pres el departament de Territori i Sostenibilitat en matèria d'espais naturals protegits. Amb la sortida a informació púplica del procés d'ampliació del Parc de la Serralada Litoral es culmina una primera etapa de legislatura, que ha comportat també la decisió d'ampliar el Parc Nacional d'Aigüestores i Estany de Sant Maurici i el Parc Natural de l'Alt Pirineu, dos exemples claríssims de com la declaració de zona protegida ha contribuït al desenvolupament econòmic de comarques que veien qüestionada la seva competitivitat territorial si no posaven en valor la riquesa natural que posseïen.

Per tot plegat, el procés que s'ha iniciat, i que compta amb un ampli suport institucional, polític i social en els territoris on es troben els tres parcs, ha de comportar una millora en tots els sentits del espais protegits a Catalunya, mantenint la tradició iniciada en aquest àmbit per la Generalitat republicana que l'any 1932 ja va incloure algunes de les zones que avui estan protegides en el Regional Planning.

Avui ningú s'imaginaria una Catalunya on no poguéssim reconèixer el Montseny, Montserrat, el Montsant o el Cadí. La nostra tasca de salvaguarda del patrimoni natural ha de continuar perquè també forma part de la nostra història, com la nostra llengua o la nostra cultura. Aquest és el propòsit del govern, que seguirà liderant tots els processos que permetin seguir aquest camí de progrés i civilitat que fa possible compaginar protecció del territori, identitat i economia.

Fa 20 anys vaig assistir a la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro formant part de la delegació espanyola en la meva condició de diputat al Congrés. A la tornada el comentari més freqüent entre els delegats era que la Cimera havia estat un fracàs.

Ja llavors jo no compartia aquesta opinió. És cert que les expectatives eren molt altes i, en canvi, les sessions oficials van ser tedioses, els protocols feixucs i les actituds dels estats receloses. Ben diferent del dinamisme i del compromís dels actors no estatals, com les ONG o els ens locals i regionals, que van adoptar un ampli ventall de compromisos.

Crec que no m’erro si dic que el temps m’ha donat la raó. Els cinc acords adoptats, és a dir: la Declaració de Rio, els convenis sobre la Diversitat Biològica i sobre el Canvi Climàtic –que es concretaria uns anys més tard a Kyoto- la Declaració dels Boscos, o les “Agendes 21” són claus per entendre les polítiques ambientals dels darrers vint anys. Ara tothom està d’acord que la Cimera de la Terra va marcar un abans i un després a tot el planeta.

Durant aquest període Catalunya ha capgirat la seva fesomia ambiental. És cert que tenim importants problemes per resoldre però, si ens centrem en els vectors més rellevants, coincidirem que la situació és radicalment diferent a la que hi havia abans del 1992 en matèria d’aigua, residus, atmosfera o espais protegits. Ara tenim major coneixement d’on som i de què ens falta.

Llavors era impensable controlar tots els residus i fer-ne recollida selectiva, sanejar el 95% de les aigües residuals o tornar la vida a rius que eren clavegueres. Tot això, que està en la ment dels ciutadans, no s’hauria assolit sense l’acció de les administracions locals i de la població i de la societat; Catalunya és un dels territoris on més ajuntaments tenen Agendes 21 i on la societat civil és més exigent i participativa.

Aquesta transformació ha comportat el desenvolupament d’un sector econòmic mediambiental de referència, amb capacitat d’innovació, molt internacionalitzat i capaç d’exportar tecnologies i models de gestió.

Catalunya -Govern, ens locals, empreses i ONG- torna ara a ser present de manera activa a la Conferència de les Nacions Unides Rio+20 per renovar el compromís amb el desenvolupament sostenible i per impulsar polítiques d’economia verda i a favor de l’eradicació de la pobresa.

Els tres objectius són, altra vegada, ambiciosos i difícils d’implementar: en primer lloc, renovar el compromís amb el desenvolupament sostenible i, en aquest tema, els governs subestatals –i Catalunya particularment-  anem a totes, a diferència d’alguns estats.

En segon lloc, crear un nou marc institucional pel desenvolupament sostenible, o model de governança. Es tracta de millorar la forma de prendre decisions i de regular els conflictes d’interessos per assolir el desenvolupament sostenible i l’eradicació de la pobresa.

En tercer lloc, avançar cap a l’economia verda per millorar el benestar de les persones i l’equitat social i, a la vegada, reduir els riscos ambientals i les tensions ecològiques. Segons l’ONU l’economia verda és la que comporta baixes emissions de carboni, utilitza els recursos de forma eficient i és socialment incloent. No es tracta, doncs, de desindustrialitzar sinó de reindustrialitzar i modificar a fons les polítiques energètiques.

El Govern de Catalunya té, a més, altres objectius: impulsar la projecció internacional de Catalunya en matèria ambiental, avançar cap al ple reconeixement del caràcter governamental de les regions en el marc de les Nacions Unides, i promoure la declaració de la Regió Mediterrània com a zona d’acció prioritària en la lluita contra el canvi climàtic.

Per avançar cap aquests objectius treballem amb aliats internacionals mitjançant la Xarxa de Regions per al Desenvolupament Sostenible (nrg4SD), que copresidim, i on ens apleguem governs regionals que defensem l’eficàcia dels territoris subestatals per implementar les polítiques ambientals, o el Climate Group, el lobby de regions i empreses promovem l’economia verda.

Malgrat els esforços de la ONU, els acords previs són escassos: avui només 70 de les 329 propostes disposen d’un principi d’acord. D’aquí a una setmana, quan tornem de Rio, potser parlarem de nou de la manca de resultats de la cimera, més, encara, que fa vint anys, i dels compromisos que no s’hauran tancat a la conferència. Però estic convençut que, tal com va passar fa vint anys, els resultats quedaran molt allunyats de la dimensió dels problemes ambientals del planeta, però alhora s’obriran algunes portes a l’esperança.

( Article publicat al Diari Ara )

El 29 de desembre de l'any passat vaig prendre possessió com a conseller de Territori i Sostenibilitat. Aquell dia, com he fet molts d'altres durant aquests dotze mesos, vaig tornar cap a casa amb Ferrocarrils de la Generalitat. A la maleta hi portava alguns dels papers que em van entregar els consellers Nadal i Baltasar i, sobretot, la il·lusió d'emprendre una nova aventura política diferent a la que havia viscut durant gairebé dotze anys a Sant Cugat.

Dotze mesos després d'aquella situació puc dir que en aquell moment no m'esperava les dificultats que ens hem trobat. En primer lloc, probablement perquè la crisi està sent més llarga del que tots prevèiem i voldríem, però sobretot perquè l'herència rebuda era molt menys brillant del que ens havien pintat.

Aquest any que acabem de deixar enrere ha estat un any de no gaire bones notícies, algunes de les quals han afectat a Territori i Sostenibilitat, un departament inversor que ha patit probablement més que cap altre els ajustaments que hem hagut de fer per evitar la fallida de la Generalitat. Però si bé el camí no està sent gens fàcil fins ara i no ho serà tampoc en aquest 2012, estic convençut que amb la feina feta fins estem construint uns fonaments molt sòlids per a la Catalunya del futur.

Aquest és un govern que ha tingut des del primer moment consciència que ens trobàvem davant d'un canvi molt profund a nivell econòmic. Difícilment es reproduiran els vells esquemes que ens han portat a anys de molta prosperitat abans d'aquesta profunda crisi. Pert tot plegat, com explica el geògraf Richard Florida, ens hem trobat amb la necessitat de fer un “gran reset” per canviar tot allò que ja no pot funcionar en el nou món que està arribant.

Però que haguem de sobreviure i projectar-nos en un món cada dia més competitiu no vol dir que haguem de renunciar a moltes de les fites que hem aconseguit en la nostra història recent. En l'aspecte nacional vivim ara mateix temps difícils. La majoria absoluta del PP de ben segur que posarà a prova la nostra voluntat de seguir sent un país que no vol renunciar a la llibertat de decidir el seu futur. En aquest sentit, la primera prova la tindrem en el plantejament del pacte fiscal, imprescindible per seguir exercint el nostre autogovern.

Molt s'ha escrit sobre les anomenades retallades que hem hagut d'aplicar, però sovint s'oblida que la principal causa d'aquest ajustament és que Catalunya no gestiona la riquesa que creen els seus ciutadans i les seves empreses. I aquí ve un segon àmbit en el que no estem disposats a fer cap passa més enrere. Aquesta no és altra que l'estat del benestar que tant ens ha costat construir.

Els màxims esforços d'aquest govern s'han dedicat a preservar el nostre sistema sanitari públic, el model escolar en català i mantenir el màxim nivell possible de despesa en polítiques de cohesió social. El departament de Territori i Sostenibilitat n'és un bon exemple. A costa de sacrificar la construcció de noves infraestructures, hem dedicat els diners al foment del transport públic, mantenint un alt nivell de qualitat de servei per als usuaris, i a posar a disposició dels ciutadans més de 2.600 pisos buits a preus per sota de mercat, per tal de garantir el dret a l'habitatge.

Dos bons exemples que serveixen per il·lustrar la voluntat d'aquest govern de seguir treballant per un país socialment més just i nacionalment més fort.

Fa una anys ens va tocar viure l’angoixa de la sequera. D’aquella crisi van quedar molts comportaments i normes afavoridores de l’estalvi. Vaig viure la crisi des de l’alcaldia de Sant Cugat, en recordo l’impacte sobre les famílies, els jardins públics,...i també i recordo com ens les varem enginyar per estalviar aigua i les mesures, sovint dràstiques, que haguérem de prendre per fer front a la situació. Va ser la primera gran crisi de l’aigua del segle XXI a Catalunya, ens n’ha quedat la lliçó, prou apresa pels nostres avis, que l’aigua és un bé escàs que no podem malbaratar

Aquests dies hem debatut al Parlament de Catalunya, sobre l’aigua i la situació de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). Catalunya és davant d’una segona crisi de l’aigua, la fallida econòmica de l’Agència Catalana de l’Aigua em du a fer aquesta afirmació. La gestió del cicle de l’aigua ens han abocat a una situació que es pot qualificar com a insostenible. La gestió dels nostres recursos hídrics no pot continuar com fins al moment.

Ara tenim els embassaments del país plens, però tenim la caixa buida. L’ACA va tancat l’exercici passat amb un dèficit pressupostari de 106 M€ i un endeutament de 1.367 M€ que provoca, en el 2011, uns venciments de 211 M€.

Com a govern no volem defugir els problemes. Per això hem proposat un seguit de mesures per redreçar la situació econòmica de la gestió de l’aigua com reduir despeses, refinançar el deute o estudiar l’increment  del cànon, gradualment i causant el menor impacte en una població que ja està prou escanyada per la crisi.

I a mitjà termini proposo que reflexionem sobre el model de gestió i en aquest sentit  plantejo si podem destinar 3.500 M€ per a millorar la garantia de subministrament  amb mesures com dessalinització, regeneració i reutilització, modernització de regadius, per a obtenir 389 hm3 anuals, o, per contra, hi ha altres infraestructures, de menor esforç inversor, capaces d’aportar més recurs, i amb menors costos d’explotació?

Podem tenir depuradores que, abocant directament a mar, i no a llera, incorporin sistemes d’eliminació de nutrients, amb els conseqüents costos, quan a la resta d’Europa això no succeeix?

Té sentit, per a petits nuclis de població, projectar complexes depuradores amb sistemes altament consumptius d’energia, o, atès el baix impacte al medi, podríem anar a sistemes més senzills?

Aquestes i d’altres qüestions són les que caldrà posar properament al damunt la taula. Hem de sanejar econòmicament la gestió de l’aigua tot reflexionant sobre el model que tenim. Es tracta de fer-lo sostenible ambientalment, però també econòmicament.

El desafiament energètic és probablement el més gran que té la humanitat aquest segle XXI. Estem veient aquests dies dues crisis amb diferent origen, que ens aboquen de ple al debat energètic.

La primera és la inestabilitat a la zona del Magreb i les seves conseqüències en el preu del petroli. A mesura que ens anem acostant al final de l’era dels combustibles fòssils, tots aquells esdeveniments polítics que tenen lloc als països productors o a prop d’ells cada cop tenen més repercussions econòmiques en la nostra vida quotidiana.

La segona crisi, és la de l’energia nuclear. El tsunami que ha colpejat la costa est de Japó ha tornat a posar damunt de la taula la idoneïtat d’aquesta font d’energia. Tornem a tenir la necessitat de qüestionar-nos si els riscos de l’energia nuclear superen els seus beneficis.

És un debat que hem d’abordar, però no ho podem fer immediatament. No sóc partidari de reaccionar a cop calent. Cal que abordem el debat energètic des de la perspectiva de la sostenibilitat del nostre model econòmic i social. I cal que hi participem tots. Ho han de fer les empreses, ho han de fer les universitats, ho han de fer les institucions de la societat civil i ho hem de fer les administracions. Tant a gran escala, com a petita escala.

El món local ha estat un actor de primer ordre en l’impuls del paradigma de sostenibilitat a nivell territorial. És prou conegut el seu rol proactiu en el desenvolupament d’Agendes 21 locals, nascudes a Rio l’any 1992, que han constituït una base sòlida per a la creació d’un marc col·lectiu favorable a la sostenibilitat a escala local i de país, i també com a instruments de referència per emmarcar i impulsar noves actuacions estratègiques.

Amb la crisi financera i l’assoliment d’un pic de producció de petroli sense precedents com a desencadenants, s’ha posat de manifest com grans reptes globals, com el canvi climàtic o la garantia de subministrament de recursos naturals, només es poden resoldre de forma integrada i aplicant reformes estructurals que permetin avançar cap a una economia més intel·ligent i sostenible, per a la qual la dimensió local serà fonamental.

Construir col·lectivament la sostenibilitat del present i del futur ens ofereix moltes d’aquestes oportunitats. En aquesta línia es posicionen les Nacions Unides que, amb el seu “Green New Deal” (2008), emmarcat dins el “Green economy report” (UNEP, 2009), postula la necessitat d’avançar cap a una economia que integri la sostenibilitat com a part fonamental d’una resposta viable a la crisis econòmica i financera mundial. En aquest document s’estimava que aquesta evolució crearia al món, d’aquí al 2030, uns 20 milions de llocs de treball relacionats amb les energies renovables, així com un milió de nous llocs de treball a la UE per assolir la reducció del 20% d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH).

També el procés preparatori de la Conferència mundial sobre Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides, a celebrar al juny de 2012, és un clar exponent de la certesa que una economia verda constitueix una oportunitat per sortir enfortits de la crisi actual. Així, s’està treballant intensament perquè aquest procés constitueixi un salt definitiu per concretar fórmules per al desplegament efectiu d’una economia verda, impulsant “oportunitats que produeixin cobeneficis significatius a curt termini” a nivell ambiental, econòmic i social.

Des del Govern de la Generalitat estem treballant per reinvindicar el rol clau que juguen no només els governs regionals sinó també els ens locals pel que fa a la implantació efectiva de les polítiques de sostenibilitat, i que així es reculli tant en el procés preparatori d’aquesta conferència com en els seus resultats finals.

L’economia verda ens dibuixa doncs nous camins a emprendre i hem de ser capaços de concretar les passes que ens conduiran cap a l’objectiu desitjat. El món local ha d’esdevenir un agent clau d’aquest procés. La promoció de l’ocupació en sectors emergents com ara la rehabilitació dels habitatges, l’eficiència energètica, la mobilitat sostenible, els serveis per a les persones, el comerç de proximitat o l’ecoturisme hauran d’esdevenir els nous motors d’una acció municipal encara més intel·ligent i sostenible. I des del govern, em comprometo a ajudar-los a aconseguir aquest objectiu.  Les polítiques ambientals seran, de fet, ja són, segell d’identitat del Departament de Territori i Sostenibilitat i, com a tal, estan presents en tots els àmbits de gestió com a garantia de qualitat del nostre país.

Amb el títol de "Torre negra, novela gótica", el programa El escarabajo verde de TVE va emetre fa uns dies un reportatge sobre els esdeveniments dels darrers anys en el conflice entre l'Ajuntament de Sant Cugat i els propietaris i grup immobiliari per protegir la zona verda o per edificar-hi.

Font: TVE

Fa un parell de mesos ens vam trobar amb l’alcalde d’Ascó, Rafael Vidal, i vam poder comentar vàries qüestions de la vida municipal. No em va semblar que l’opinió de l’alcalde Vidal fons gens forassenyada, ans al contrari. Vaig veure un home molt preocupat pel futur del seu poble quan l’any 2023 es tanqui la nuclear que hi ha al seu municipi i que dóna feina a una part molt significativa de la població d’Ascó i  comarca, una terra econòmicament molt castigada.

Poc després, vaig anar a Copenhaguen,  on els líders mundials pretenien arreglar els problemes de la humanitat acordant accions per aturar el canvi climàtic, creant l’Agència Mundial pel Medi Ambient i pactant els objectius  de reducció d’emissions de CO2. En el breu temps que hi vaig ser i en els debats i discussions posteriors, vaig veure molta gent opinant i intentant prendre decisions per millorar el llegat ambiental  de les futures generacions, malauradament sense acords plausibles.

En ambdós casos calia prendre decisions en temes que afecten la relació de les persones amb el seu medi natural, un debat on el model energètic és clau. Avui, el debat energètic a Catalunya torna a estar damunt de la taula arran de la decisió del consistori d’Ascó de presentar-se com a seu del centre d’emmagatzemament dels residus nuclears. Residus que, per altra banda,  són generats a les centrals estatals,  fruit de les nostres necessitats i del propi desenvolupament de la nostra societat i que, ara per ara, el seu emmagatzament comporta el pagament d’un altíssim peatge a l’estat veí.El debat energètic –i com tants d’altres-  necessita un lideratge. Cal afrontar la situació i prendre decisions quelcom que darrerament, al nostre país, sembla impossible  Per això plantejo una triple visió del que crec que tenim al davant.

Els que som al capdavant del govern d’un poble o una ciutat, ens juguem l’orientació futura del poble o ciutat pel que treballem en moltes decisions. Cada quatre anys som jutjats pels nostres conciutadans. Prenem les decisions que creiem que són les millors: gestionem els nostres residus, organitzem els recursos, planifiquem els equipaments i estem al peu del carrer en contacte directe amb la gent per qui treballem.  No tinc cap dubte que l’únic que ha mogut l’alcalde d’Ascó, acompanyat per una àmplia majoria  del consistori, ha estat el fer possible el que ell creu millor per al seu poble. I això s’ha de respectar, més quan fer-ho suposa enfrontar-te al govern del teu país, al teu partit, als contraris a l’energia nuclear, a una part gens menyspreable dels mitjans de comunicació i l’opinió pública. Ha estat una actitud conseqüent i valenta, en un moment on allò que és políticament correcte domina.

Quant al discurs de defensa del medi ambient, està clar que aquest ni és ni ha estat ni ha de ser patrimoni d’algunes forces polítiques que se situen a l’extrem de l’arc parlamentari. Una força nacionalista té com a eix prioritari la defensa del seu  país i,  per tant,  la preservació del territori.  El debat sobre les alternatives energètiques és obert i hem de ser prudents però també conseqüents. Hem de saber combinar  progrés econòmic i social i respecte pel medi ambient. Podem veure què fan països com França, Holanda o Alemanya.., l’energia nuclear avui és encara una alternativa vàlida a les nostres necessitats. Respectats ambientalistes com James Lovelook la consideren ara per ara la millor alternativa als combustibles fòssils en la lluita contra el canvi climàtic. La connexió amb França garanteix el nostre subministrament elèctric però en aquest país hi ha 59 reactors nuclears. El nostre país necessita un debat madur al respecte, un debat que es troba a faltar.

I des del punt de vista nacional hem de tenir, Catalunya ha de tenir, una política ambiental consensuada i rigorosa.  Hem de tendir a ser un país autosuficient i políticament responsable en un món global. I hem de tenir un criteri català a l’hora de produir energia i a  l’hora de tractar els residus que generem, que generem nosaltres. Crec que això no ho hem d’oblidar.

De ben segur que podríem fer d’altres lectures, com l’econòmica o l’europeïsta. El que és clar és que hi ha moments en que és necessari prendre decisions. Ja n’hi ha prou d’indecisions i de paraules d’acontentament. No es pot ser ministre d’Indústria i  fomentar un pla d’energia nuclear i alhora de la veritat desdir-se’n. Som en una cruïlla i hem de triar el camí.  Necessitem lideratge de partits i de governs. Sabem el què volem? Sabem què vol i què necessita  el país? Solucionem els nostres debats amb decisió. Pel bé del país, prou de vol gallinaci.