Amb el títol de "Torre negra, novela gótica", el programa El escarabajo verde de TVE va emetre fa uns dies un reportatge sobre els esdeveniments dels darrers anys en el conflice entre l'Ajuntament de Sant Cugat i els propietaris i grup immobiliari per protegir la zona verda o per edificar-hi.

Font: TVE

Fa un parell de mesos ens vam trobar amb l’alcalde d’Ascó, Rafael Vidal, i vam poder comentar vàries qüestions de la vida municipal. No em va semblar que l’opinió de l’alcalde Vidal fons gens forassenyada, ans al contrari. Vaig veure un home molt preocupat pel futur del seu poble quan l’any 2023 es tanqui la nuclear que hi ha al seu municipi i que dóna feina a una part molt significativa de la població d’Ascó i  comarca, una terra econòmicament molt castigada.

Poc després, vaig anar a Copenhaguen,  on els líders mundials pretenien arreglar els problemes de la humanitat acordant accions per aturar el canvi climàtic, creant l’Agència Mundial pel Medi Ambient i pactant els objectius  de reducció d’emissions de CO2. En el breu temps que hi vaig ser i en els debats i discussions posteriors, vaig veure molta gent opinant i intentant prendre decisions per millorar el llegat ambiental  de les futures generacions, malauradament sense acords plausibles.

En ambdós casos calia prendre decisions en temes que afecten la relació de les persones amb el seu medi natural, un debat on el model energètic és clau. Avui, el debat energètic a Catalunya torna a estar damunt de la taula arran de la decisió del consistori d’Ascó de presentar-se com a seu del centre d’emmagatzemament dels residus nuclears. Residus que, per altra banda,  són generats a les centrals estatals,  fruit de les nostres necessitats i del propi desenvolupament de la nostra societat i que, ara per ara, el seu emmagatzament comporta el pagament d’un altíssim peatge a l’estat veí.El debat energètic –i com tants d’altres-  necessita un lideratge. Cal afrontar la situació i prendre decisions quelcom que darrerament, al nostre país, sembla impossible  Per això plantejo una triple visió del que crec que tenim al davant.

Els que som al capdavant del govern d’un poble o una ciutat, ens juguem l’orientació futura del poble o ciutat pel que treballem en moltes decisions. Cada quatre anys som jutjats pels nostres conciutadans. Prenem les decisions que creiem que són les millors: gestionem els nostres residus, organitzem els recursos, planifiquem els equipaments i estem al peu del carrer en contacte directe amb la gent per qui treballem.  No tinc cap dubte que l’únic que ha mogut l’alcalde d’Ascó, acompanyat per una àmplia majoria  del consistori, ha estat el fer possible el que ell creu millor per al seu poble. I això s’ha de respectar, més quan fer-ho suposa enfrontar-te al govern del teu país, al teu partit, als contraris a l’energia nuclear, a una part gens menyspreable dels mitjans de comunicació i l’opinió pública. Ha estat una actitud conseqüent i valenta, en un moment on allò que és políticament correcte domina.

Quant al discurs de defensa del medi ambient, està clar que aquest ni és ni ha estat ni ha de ser patrimoni d’algunes forces polítiques que se situen a l’extrem de l’arc parlamentari. Una força nacionalista té com a eix prioritari la defensa del seu  país i,  per tant,  la preservació del territori.  El debat sobre les alternatives energètiques és obert i hem de ser prudents però també conseqüents. Hem de saber combinar  progrés econòmic i social i respecte pel medi ambient. Podem veure què fan països com França, Holanda o Alemanya.., l’energia nuclear avui és encara una alternativa vàlida a les nostres necessitats. Respectats ambientalistes com James Lovelook la consideren ara per ara la millor alternativa als combustibles fòssils en la lluita contra el canvi climàtic. La connexió amb França garanteix el nostre subministrament elèctric però en aquest país hi ha 59 reactors nuclears. El nostre país necessita un debat madur al respecte, un debat que es troba a faltar.

I des del punt de vista nacional hem de tenir, Catalunya ha de tenir, una política ambiental consensuada i rigorosa.  Hem de tendir a ser un país autosuficient i políticament responsable en un món global. I hem de tenir un criteri català a l’hora de produir energia i a  l’hora de tractar els residus que generem, que generem nosaltres. Crec que això no ho hem d’oblidar.

De ben segur que podríem fer d’altres lectures, com l’econòmica o l’europeïsta. El que és clar és que hi ha moments en que és necessari prendre decisions. Ja n’hi ha prou d’indecisions i de paraules d’acontentament. No es pot ser ministre d’Indústria i  fomentar un pla d’energia nuclear i alhora de la veritat desdir-se’n. Som en una cruïlla i hem de triar el camí.  Necessitem lideratge de partits i de governs. Sabem el què volem? Sabem què vol i què necessita  el país? Solucionem els nostres debats amb decisió. Pel bé del país, prou de vol gallinaci.

Us adjunto la declaració que vam fer al Tibidabo amb en Xavier Trias i altres caps de llista i regidors del CIU  demanant la creació de Collserola com a Parc Natural.

Petició de Convergència i Unió al Govern de la Generalitat de declaració immediata de Collserola com a Parc Natural

Antecedents.

Convergència i Unió des de la Diputació de Barcelona des de la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona des dels ajuntaments de Barcelona, Sant Cugat del Vallès, Cerdanyola del Vallès, El Papiol i d’altres han demanat reiteradament que el Govern de la Generalitat de Catalunya declari de forma immediata la Serra de Collserola com a Parc Natural.

Actualment el consorci del Parc de Collserola exerceix les competències de gestió de l’espai d’interès natural “Serra de Collserola” i de l’àmbit de protecció definit al Pla Especial d’Ordenació i Protecció del Medi Natural del Parc de Collserola, de conformitat amb allò que s’estableix a l’ article 4 dels estatuts del Consorci.

Com a conseqüència de l’anterior i com a culminació del procés de millora de la protecció de la Serra de Collserola, des del Consorci i des de l’Administració Local amb territori al Parc, s’ha vingut impulsant la conversió de l’espai d’interès natural conformat pel Parc de Collserola, en un Parc Natural a l’empara del que preveu la Llei 12/1985, de 13 de juny d’espais naturals de Catalunya.

Els objectius bàsics del Parc Natural de Collserola són:

La protecció, conservació i millora de llur patrimoni natural i dels valors geològics, biològics, ecològics, paisatgístics, etnològics i culturals inclosos en el seu àmbit en tant que reserva ambiental estratègica al si de l’àrea metropolitana de Barcelona.

L’establiment d’un règim de gestió activa i directa adreçada a mantenir la viabilitat ecològica a llarg termini dels ecosistemes naturals i dels artificials, així com de les espècies associades a aquests que existeixen al Parc.

Implantar una regulació i delimitació dels usos i activitats de caràcter educatiu, científic, forestal, de gestió de fauna, agrícola, recreatiu, turístic i urbanístic de l’espai natural per tal d’integrar i fer compatibles aquestes activitats amb les finalitats de conservació i de protecció del patrimoni natural i de la biodiversitat del Parc.

Implantar un règim al Parc que promogui la superació de l’aïllament de la Serra de Collserola, que eviti la fragmentació i urbanització dels espais agroforestals que hi conté, que aporti serveis i béns ambientals al conjunt de la ciutadania, i que incorpori solucions als problemes i necessitats metropolitanes sense sacrificar-ne la qualitat ambiental del seu àmbit, revisant o promovent la desclassificació de totes les previsions actuals que atemptin contra la integritat de l’espai on contradiguin els presents objectius.

En aquest sentit, i com a pas previ a la Declaració, l’Assemblea General extraordinària del Consorci de Collserola, en sessió de 23 de juliol de 2008 i amb presència del govern de la Generalitat, va aprovar el conveni interadministratiu a signar amb la Generalitat per a la seva incorporació al Consorci i la seva implicació en la gestió i el finançament de l’espai natural protegit de la Serra de Collserola.

Aquest conveni suposa, entre d’altres aspectes:

Aprovar la incorporació de la Generalitat de Catalunya, mitjançant el Departament de Medi Ambient i Habitatge,al Consorci del Parc de Collserola.

Fixar aportacions econòmiques a través de les quals la Generalitat de Catalunya es compromet a realitzar l’escaient aportació econòmica fins a equiparar les aportacions de les dues entitats fundadores del Consorci.

El compromís de la Generalitat de Catalunya a aprovar la declaració de la Serra de Collserola com a Parc Natural, mitjançant Decret, conforme el procediment derivat de la Llei 12/1985, de 13 de juny, d’espais naturals.

Durant els darrers 4 anys s’han anat fent totes les passes necessàries per tal que aquesta Declaració de Parc Natural fos una realitat, s`han mantingut reunions i s’han arribat a acords amb tots els municipis afectats per tal de tirar endavant aquesta Declaració i s’han anat assegurant per part del Govern de la Generalitat que la mateixa seria immediata, fins el punt d’anar anotant dates que després no s’han complert.

Un cop passat el darrer termini que apuntava que s’aprovaria abans d’acabar l’any 2008, no disposem de cap informació que indiqui que la Declaració del Parc Natural de Collserola s’hagi de produir en els propers mesos ni disposem d’informació que indiqui quins són els compromisos econòmics que la Generalitat de Catalunya està disposada a assumir en aquest marc.

Convergència i Unió insta al Govern de la Generalitat de Catalunya a tramitar el Decret de Declaració de la Serra de Collserola com a Parc Natural, d’acord amb la Llei, de manera immediata.Demanem al Govern de la Generalitat de Catalunya que assumeixi els acords que es van establir en el Conveni aprovat per l’assemblea general extraordinària del Consorci del Parc de Collserola en sessió del 23 de juliol del 2008, amb presència de representants del Govern de la Generalitat.

Estem en crisi, no cal recordar-ho, famílies, empreses, administracions..., tothom s’estreny el cinturó, és el que toca per arribar a final de mes. Les administracions ens hem compromès a no traslladar als veïns la caiguda d’ingressos que estem patint, només faltaria collar econòmicament als qui ja pateixen prou. Això ens obliga a fer millor les coses, retallar el que és prescindible per gastar allà on som més necessaris. És per això que el que passa amb l’Autoritat del Transport Metropolità només s’explica des de la més pura insensibilitat cap el que estem passant. Ni més ni menys que han decidit pujar els principals títols de transport públic un 7%. Això vol dir que a partir de l’1 de gener la T-10 de dues zones, la que utilitzen els santcugatencs per baixar a Barcelona com la gent de Sabadell, de Rubí o Molins de Rei, es puja 1 Euro. La d’una zona s’apuja 50 cèntims.

A Sant Cugat hem creat la T-Infant gratuïta pels menors de 12 anys, a l’àmbit de l’ATM també ho han fet, però a un cost de 35 euros any, quan a Barcelona es varen comprometre a fer-la també gratuïta. Sobren els qualificatius. Penso que el tripartit que governa l’ATM ha donat mostres d’una nul·la capacitat d’entendre els problemes de la gent.

A moltes ciutats dels voltants de Barcelona, milers de persones que es desplacen a aquella ciutat de manera diària, patiran aquest abusiu augment. Com a alcalde sento indignació davant d’una decisió en la que no podem intervenir però que afecta de ple els meus conciutadans i els de tantes ciutats de l’entorn metropolità.

En front d’aquest abús, encara reivindico amb més força que totes les estacions de FGC i Renfe de la nostra ciutat s’incloguin dins la zona 1. La T-10 de 2 zones ens costa 14,40 euros i a partir de gener 15,40! Si fóssim zona 1 pagaríem 7,70 euros. Val la pena ser zona 1, no?

Sembla que el Govern de la Generalitat vol reduir el nombre de bosses de plàstic que circulen al país. Bé, no sé si el govern fa seva la proposta del departament de Medi Ambient perquè ja he escoltat crítiques del soci majoritari, el PSC. Fora bo per al prestigi del Govern i del país que abans de llençar propostes a l’opinió pública miressin de posar-se d’acord.

La mesura em sembla encertada, i si em mereix alguna crítica és per la seva prudència. És retrògrad i fora de temps continuar inundant els supermercats, els nostres domicilis i els abocadors d’aquestes bosses d’un sol ús que després de ser usades en el curt trajecte entre el comerç i el domicili, resten anys i panys a un abocador, un racó d’una carretera o qualsevol lloc on el vent o l’incivisme se l’enduguin. Alternatives n’hi ha, qui no recorda la imatge habitual de les pel·lícules hollywoodianes on un home o una dona surten amb una gran paperina de paper del supermercat? Què se n’ha fet de la bossa que evitava que el pa adquirís aquesta textura de goma tan desagradable? I del cabàs de vímet i el carret de la compra?.

Els supers i les grans superfícies sembla que en són contraris. De fet no tots, alguns fa temps que les cobren, però aquesta oposició no ha d’esdevenir obstacle. Els canvis requereixen decisió, i si una part del nostre comerç no vol córrer riscos – més que controlats- el govern ha d’actuar en defensa del medi ambienti i l’interès general. No sé veure cap perjudici en els comptes de resultats de cap comerç si tots, obligats per llei, no poden despatxar bosses gratuïtament.

Em ve a la memòria el debat que la vianantització dels centres urbans provoca arreu on s’intenta tancar els carrers als cotxes per obrir-los a les persones. Molt sovint l’oposició inicial d’una part del comerciants esdevé silenciosa satisfacció quan els carrers són plens de gent mercès a la vianantització que prèviament havien blasmat i fins i tot els qui duien la pancarta, ho dissimulen.