Fa poques hores que he aterrat a Barcelona després de passar tres dies al sud de l’Índia, a Anantapur,  visitant alguns dels projectes que el nostre ajuntament està finançant i que gestiona la Fundació Vicenç Ferrer. Coneixia la tasca de la Fundació a través del testimoni d’alguns dels seus col·laboradors, dels mitjans de comunicació i d’algun llibre, però no acabava de ser conscient de la magnitud de l’obra que aquest català universal havia engegat en aquest racó del món.

Ara fa uns mesos vàrem visitar la seu de la Fundació a Barcelona amb motiu de la proposta que havíem fet a la conselleria de Salut per tal que l’hospital que s’ha de construir per donar servei a Castellbisbal, Rubí i Sant Cugat portés el nom de Vicenç Ferrer. El director de la Fundació, Jordi Folgado, nebot del “father” com anomenen a Vicenç a l’Índia i amb una semblança física increïble amb el propi Vicenç, em va reiterar la invitació a desplaçar-me a l’Índia dient-me “si hi vas quedaràs atrapat”.

He de confessar que el món de la cooperació al desenvolupament no m’és aliè.  Hi he dedicat molts esforços al llarg de la meva vida i d’una forma molt especial quan era diputat a Madrid,  però també des de l’ajuntament, que ha estat un dels primers i dels pocs del país que dedica l’1% del pressupost a l’Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD). En aquest sentit,  i en base a l’experiència,  no em considero una persona impressionable malgrat que moltes vegades he expressat la meva admiració per persones que fan de la seva vida un exercici constant de servei als més necessitats.

Confesso que la predicció d’en Jordi s’ha complert i he quedat atrapat davant la magnitud de la feina de Vicenç Ferrer i la seva gent.  Impressionat per les condicions d’extrema pobresa en que allà viuen milions de persones, a només 300 kms de Bangalore (l’exuberant Silicon Valley indi); impressionat per la magnitud de l’obra que arriba a 2,5 milions d’éssers humans; impressionat per la intel·ligència i el “seny ordenador” de Vicenç Ferrer que va idear una estratègia transformadora d’una crua realitat i que poc a poc està retornant la dignitat a persones a qui mai els ha estat reconeguda; impressionat per l’equip, pel recolzament de tanta gent, per la determinació que va demostrar al llarg de la seva vida.

Torno carregat de vivències, d’increïbles històries personals que constitueixen les cares de la cooperació, satisfet de saber que els recursos dels santcugatencs que gestiona la Fundació són una llavor que dóna molt de fruit. Torno empetitit davant la magnitud de la feina de Vicenç Ferrer i, com va anunciar-me en Jordi Folgado, atrapat.

Podeu trobar més informació AQUí i també AQUí

Saluti;
Sig. Giuseppe Rossetto, sindaco di Alba;
Sig. Lluís Cabasés, sindaco di Serralunga;
Sig. Jordi Puigneró, assessore ai Servizi Generali, Comunicazione e Società dell’Informazione;
Sig. Xavier Amador, assessore allo Sport;
Sig. Joan Casajoana, presidente del Comitato per il Gemellaggio Sant Cugat – Alba;
Sig.ra Luciana Calda, presidentessa del Comitato per il Gemellaggio Sant Cugat – Alba;
I Castellers di Sant Cugat
Signore, signori,
Buon giorno a tutti;

Salutacions;
Sr. Giuseppe Rossetto, alcalde d’Alba;
Sr. Lluís Cabassés, alcalde de Serralunga;
Sr. Jordi Puigneró, regidor de Serveis Generals, Comunicació i Societat de la Informació;
Sr. Xavier Amador, regidor d’Esports;
Sr. Joan Casajoana, president del Comitè d’Agermanament Sant Cugat – Alba;
Sra. Luciana Calda, presidenta del Comitè d’Agermanament Alba – Sant Cugat;
Castellers de Sant Cugat
Senyores, senyors;
Bon dia a tothom;

Alcuni mesi fa, il 3 marzo, in coincidenza con la giornata di Sant Medir, patrono della città di Sant Cugat, il nostro comune ricevette una delegazione istituzionale e civile della città di Alba. Si trattava di rendere ufficiale con il protocollo che l’occasione richiedeva, il gemellaggio tra queste due città. È per questo che il sindaco di Alba, Giuseppe Rossetto, ci onorò con un discorso che esponeva l’amicizia che, già da alcuni anni, ha unito le nostre città. In questo modo, congiungevamo il passato comune che ci univa e, contemporaneamente, aprivamo le porte verso un futuro d’amicizia e di relazione condivisa.

Ara fa uns mesos, el 3 de març, coincidint amb la diada de Sant Medir, patró de la ciutat de Sant Cugat, la nostra vila va rebre una delegació institucional i civil de la ciutat d’Alba. Es tractava d’oficialitzar amb tots el protocol que l’ocasió demana l’agermanament entre aquestes dues ciutats. És per això que l’alcalde d’Alba, Giuseppe Rossetto, va honorar-nos amb un parlament que repassava l’amistat que, ja des de fa uns anys, han unit les nostres ciutats. D’aquesta manera, segellàvem el passat comú que ens unia i, al mateix temps, obríem la porta cap a un futur d’amistat i relació compartida.

Oggi siano noi, la delegazione ufficiale e civile di Sant Cugat, che fa il viaggio all’inversa. Diversi membri del Comune e 200 castellers dee Castellers di Sant Cugat siamo venuti fino ad Alba per ufficializzare, adesso in Italia, il gemellaggio che, noi e voi, desideriamo da tanto tempo. Devo dire che ad Alba ci sentiamo come a casa. Di fatto mi risulta che alcuni di noi già vi possiedono una casa da diverso tempo, perché, non lo nascondiamo, i legami d'amicizia sono diventati così forti che si sono trasformati in legami d’amore. Io non dico, evidentemente, che dobbiamo arrivare a tanto, però è bello –e lo è molto– che succedano queste cose.

Avui som nosaltres, la representació oficial i civil de Sant Cugat, qui fa el viatge invers. Diversos membres de l’Ajuntament, així com 200 castellers dels Castellers de Sant Cugat ens hem desplaçat fins a Alba per oficialitzar, ara a Itàlia, l’agermanament que, uns i altres, perseguim des de fa tant de temps. He de dir que a Alba ens hi sentim com a casa. De fet, em consta que alguns de nosaltres ja hi tenen casa des de fa temps, perquè, tot sigui dit, alguns dels llaços d’amistat s’han fet tan forts que s’han transformat en llaços d’amor. Jo no dic, evidentment, que hàgim d’arribar tan enllà, però és bonic –i molt– que passin coses d’aquest tipus.

Come dicevo, questa volta veniamo ad Alba con 200 castellers, che non sono pochi. Sono sicuro che godrete dello spettacolo che vi offriranno come noi già abbiamo goduto, in diverse occasioni, degli sbandieratori, tra gli altri esempi della cultura di Alba. I castellers sono una tradizione che ci appartiene molto, della Catalogna, che risale alle tradizioni ludico-religiose del Medioevo (ma che non prende forma come tale fino al secolo XVIII), e lo scopo è quello di formare delle torri umane. Però ci potreste chiedere: perché ci avete portato i castellers come simbolo visibile della Catalogna e di Sant Cugat? La risposta è semplice: per noi i castellers rappresentano meglio di tutti alcuni dei valori che abbiamo radicato nella nostra coscienza individuale e collettiva. Costruire castelli implica uno sforzo, voglia, perseveranza, amicizia, sostegno... Fare castelli vuol dire essere uniti... Sono valori che sono sempre più rari nella nostra società, ma che sono ancora molto vivi nel caso di Alba e di Sant Cugat.

Com deia, aquest cop venim a Alba amb 200 castellers, que no són pocs. Estic segur que gaudireu de l’espectacle que us oferiran així com nosaltres ja hem gaudit, en diverses ocasions, dels sbandieratori, entre d’altres mostres de la cultura albesa. Els castellers són una tradició molt nostra, de Catalunya, que es remunta a les tradicions lúdico-religioses de l’Edat Mitjana (però que no pren cos com a tal fins al segle XVIII), i l’objectiu de la qual és fer torres humanes. Però bé podríeu dir-nos: per què ens heu portat els castellers com a símbol visible de Catalunya i Sant Cugat? La resposta és senzilla: al nostre entendre els castellers representen més bé que ningú alguns dels valors que tenim més arrelats en la nostra consciència individual i col·lectiva. Construir castells implica esforç, il·lusió, perseverança, amistat, recolzament... Fer castells vol dir fer pinya... Són valors cada cop més escassos en la nostra societat però que, encara són ben vius tant en el cas d’Alba com en el de Sant Cugat.

I castellers, che rappresentano un simbolo per tutti noi, rappresentano anche lo spirito che ha spinto al gemellaggio tra Alba e Sant Cugat. Il gemellaggio, come i castelli, è frutto di uno sforzo individuale e collettivo. Poche cose muovono tanta gente e con tanta passione a casa nostra come i castelli. È successa la stessa cosa con questo gemellaggio. È riuscito a mobilitare una buona parte della società di Sant Cugat, in special modo la parte delle associazioni, che per le sue caratteristiche, è molto sensibile a questo tipo d’iniziative.

Els castellers, que representen un símbol per a tots nosaltres, també encarnen l’esperit que ha mogut l’agermanament entre Alba i Sant Cugat. L’agermanament, com els castells, és fruit d’un esforç individual i un de col·lectiu. Poques coses mouen tanta gent i amb tanta passió a casa nostra com els castells. El mateix ha passat amb aquest agermanament. Ha aconseguit mobilitzar una bona part de la societat santcugatenca, en especial el teixit associatiu, que per les seves característiques, és molt sensible a aquest tipus d’iniciatives.

Ricordo diversi momenti degli incontri che abbiamo avuto tra cittadini di Sant Cugat e di Alba. La nostra relazione è cominciata alcuni anni fa, quando gli sbandieratori vennero a celebrare il Millenario nel 2002. Poi, atleti delle nostre squadre hanno partecipato alla corsa a staffetta tra le vostre città. In questo modo, ci sono stati anche alcuni corridori di Alba che hanno partecipato alla Mezza Maratona di Sant Cugat, come nel caso di Eufemia Magro, che l’ha vinta quest’anno. In questo modo, Sant Cugat ha anche partecipato agli atti del Giorno Internazionale della Donna ad Alba nell’anno 2004. Ma ci sono ancora altre iniziative: un gruppo di giovani studenti di Alba visitò Barcellona e si mise in contatto con le scuole di Sant Cugat. In questo modo si avviò lo studio di un programma di scambio di alunni tra le due città. Inoltre, la corale 1975 del Club Muntanyenc offrì un recital qui, ad Alba, e si organizzarono tornei di bocce. D'altra parte bisogna dire che altri abitanti di Sant Cugat che sono andati ad Alba sono un buon numero di scolari: questo è uno degli scambi più belli perché permette che le generazioni future stabiliscano dei legami.

Recordo diversos moments de les trobades que hem tingut santcugatencs i albesos. La nostra relació va començar ja fa uns quants anys, quan els sbandieratori van venir a celebrar el Mil·lenari el 2002. Després, atletes dels nostres equips van participar en la cursa de relleus entre les vostres ciutats. Així mateix, també hi ha hagut alguns corredors d’Alba que han participat a la Mitja Marató de Sant Cugat, com és el cas d’Eufemia Magro, que l’ha guanyada enguany. Així mateix, Sant Cugat també va participar en els actes del Dia Internacional de la Dona a Alba l’any 2004. Però encara hi ha més iniciatives: un grup de joves estudiants d’Alba visita Barcelona i contacta amb les escoles de Sant Cugat. Així mateix, es posa en marxa l’estudi d’un programa d’intercanvis d’alumnes entre les dues ciutats. A més a més, la coral 1975 del Club Muntanyenc ofereix un recital aquí, a Alba, i s’organitzen tornejos de petanca. A banda, és clar, cal dir que altres santcugatencs que han anat a Alba són un bon nombre d’escolars: aquest és un dels intercanvis més bonics, perquè permet que les generacions futures estableixin lligams.

Tutto questo –e non solo il gemellaggio ufficiale, anche se bello– é ciò che garantirà il futuro della relazione tra Alba e Sant Cugat. Non dico che l’atto istituzionale non sia importante, perché si che lo è, ma i legami d’amicizia –i legami affettivi–, sono quelli che valgono davvero. Sono quelli che ci permettono di veder crescere questa relazione che ora ufficializziamo e della quale ci sentiamo orgogliosi.

Tot això –i no pas l’agermanament oficial, per més bonic que sigui– és el que garantirà el futur de la relació entre Alba i Sant Cugat. No dic que l’acte institucional no sigui important, perquè ho és. Però compte, els llaços d’amistat –els llaços afectius–, són els efectius de debò. Són ells els qui ens permetran veure créixer aquesta relació que ara oficialitzem i de la qual ens sentim tan orgullosos.

Come Sant Cugat, Alba ha risposto alla richiesta di una società civile inquieta. Ora abbiamo due città gemellate che vedono come i loro cittadini si mescolano. Ne è la riprova il fatto che sia alle feste di Sant Medir sia alla Fiera del Tartufo troviamo catalani e piemontesi. Questa unione è ogni volta più stretta e per questo l’abbiamo voluta racchiudere in un simbolo regalandovi un porró. Un porró è un contenitore di vetro di forma conica, con una bocca nella parte superiore, stretta, attraverso la quale si riempie e un’altra ampia che si stringe, e attraverso la punta di quest'ultima viene fuori un filo di liquido quando si inclina il contenitore. Il porró è un oggetto tipicamente catalano e serve, normalmente, per bere vino, uno degli elementi più caratteristici di Alba. Con quest’oggetto così quotidiano, vogliamo simbolizzare l’unione delle nostre città, un’unione festiva che possono condividere tutti.

Com Sant Cugat, Alba ha respost a la demanda d’una societat civil inquieta. Ara tenim dues ciutats agermanades que veuen com els seus ciutadans es barregen. Prova d’això és que, tant a les festes de Sant Medir com a la Fira de la Tòfona hi trobem catalans i piemontesos. Aquesta unió és cada dia més estreta i és per això que l’hem volgut simbolitzar tot lliurant-vos un porró. Un porró és un vas de vidre de forma cònica, amb un broc en la part superior, estreta, per on s’omple, i amb un altre de llarg que arrenca de prop del fons i va aprimant-se, per la punta del qual brolla un rajolí de líquid en decantar convenientment el vas. El porró és un objecte típicament català i serveix, normalment, per veure vi, un dels elements més característics d’Alba. Amb aquest objecte tan quotidià, volem simbolitzar la unió de les nostres ciutats, una unió festiva que pot ser compartida per tothom.

E, per finire, voglio fare un ultimo riferimento alla costruzione europea. Come sapete, l’Unione Europea che stiamo formando è frutto di un lungo processo. La storia del nostro continente è molto diversa da quella degli altri. In Europa, c’e una serie di nazioni e regioni (come i catalani e i piemontesi) che, durate i secoli e a prescindere dagli Stati, hanno vissuto tutti i tipi di epoche –alcune più magre, altre dorate– ma che ora hanno deciso costruire un presente e un futuro comuni. Questa è una garanzia per la pace e la prosperità di tutto gli europei e le europee delle nostre terre. In questo ambiente di convivenza, uno degli esempi più vicini è il gemellaggio di due città. Alba e Sant Cugat hanno confermato un compromesso con Europa, che è anche un compromesso con la pace e la prosperità comuni.

I, per acabar, vull fer una darrera referència a la construcció europea. Com sabeu, la Unió Europea que estem bastint és fruit d’un llarg procés. La història del nostre continent és molt diferent a la d’altres. A Europa, hi ha un reguitzell de nacions i regions (com els catalans i els piemontesos) que, al llarg dels segles i a banda dels Estats, han viscut tota mena d’èpoques –algunes de magres, d’altres de daurades– però que, ara, han decidit construir un present i un futur comuns. Això és una garantia per a la pau i la prosperitat de tots els europeus i europees i de les nostres terres. En aquest marc de convivència, un dels exemples més proper és l’agermanament de dues ciutats. Alba i Sant Cugat han segellat avui un compromís amb Europa, que també és un compromís amb la pau i la prosperitat comunes.

Spero che questi desideri diventino realtà e che possiamo scambiarci emozioni ed esperienze per molti anni.

Espero que aquests desitjos que acabo d’anunciar es facin realitat i que, per molts anys, puguem intercanviar emocions i experiències.

Viva Alba! Viva Sant Cugat!

Visca Alba! Visca Sant Cugat!

Benvolguts santcugatencs  i santcugatenques de la Unió Europea,

Un any més ens trobem en el marc incomparable del nostre Monestir per celebrar el 9 de maig, Dia d’Europa. Enguany, però, aquesta celebració és molt especial a la nostra ciutat i a tot el territori de la Unió Europea. I ho és perquè donem la benvinguda als ciutadans d’Hongria, Estònia, Eslovènia, Letònia, Lituània, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Xipre i Malta, els deu estats que des del passat 1 de maig són membres de ple dret de la Unió Europea.

La incorporació d’aquests estats a la Unió Europea és del tot positiva per moltes raons, però sobretot ho és perquè amb l’Europa dels 25 cicatritzen definitivament les ferides obertes per dues guerres mundials i per gairebé mig segle de trencament social, polític, econòmic i cultural del nostre continent. El passat 1 de maig Europa deixava enrera el segle XX i feia el primer gran pas per construir l’Europa del segle XXI. Una “Europa Unida en la Diversitat”, tal com diu el lema de la celebració d’aquest 9 de maig.

El procés per unificar l’Europa occidental i l’antiga Europa de l’est no ha estat fàcil. De fet, és un procés encara obert que no finalitzarà fins que tots els països dels antics estats de l’Europa de l’est s’integrin definitivament a la Unió Europea. Però el pas que s’ha donat és un pas de gegant. El 8 de novembre de 1989, un dia abans de la caiguda del mur de Berlín, pocs esperàvem que a l’endemà es produirien uns fets que canviarien el curs de la història. Va ser aquell mateix mes de novembre de 1989 quan Europa es va posar a treballar per fer realitat la unificació, primer d’Alemanya i després de tot el continent.

Juntament amb els vuit països de l’antiga Europa de l’est, hem de donar també la benvinguda a dos països de la mediterrània: Malta i Xipre. Aquests dos països marcaran, encara més, el caràcter mediterrani que, entre d’altres, té la Unió Europea. Els països mediterranis sabem perfectament el significat de la paraula diversitat. Des de temps ancestrals, els pobles mediterranis han compartit –no sense contratemps i enfrontaments sagnants– idees, coneixements, llengües i cultures. Un d’aquests dos nous membres mediterranis de la Unió Europea ha de superar encara l’enfrontament i la divisió que mantenen els dos pobles que formen part del país. Amb la incorporació de Xipre torna a haver-hi a Europa una capital i un país dividit per un mur. És necessari treballar intensament per superar aquesta negativa herència del passat.

El 9 de maig de 1950, Robert Schuman, ministre francès d’Afers Exteriors, va fer la declaració que avui celebrem i va posar la llavor de l’actual Unió Europea. Schuman va dir aquell dia que “la pau mundial només es pot salvaguardar mitjançant esforços creadors proporcionals als perills que l’amenacen”. Aquesta frase és el pilar sobre el qual es va aixecar la Unió Europea. Per tant, la Unió Europea està obligada a traslladar el seu model de pau, solidaritat i creixement econòmic a tot el món. I ho ha de fer en col·laboració de la resta de potències mundials però des d’una posició d’independència i no de submissió.

Per a la ciutat de Sant Cugat, Europa ha estat sempre una prioritat. Som un municipi europeu que té la voluntat d’estrènyer els lligams amb altres municipis de la Unió Europea. De fet, en els darrers anys hem establert una relació d’intercanvi cultural i col·laboració amb el municipi italià d’Alba, amb el qual estem en procés d’agermanament. El nostre desig és que aquest tipus de relació amb altres municipi europeus s’intensifiqui en el futur. La construcció de l’Europa dels estats va per bon camí, la construcció de l’Europa dels pobles i regions té un camí difícil, però de la construcció de l’Europa dels municipis ni se’n parla. En la mesura que puguem, volem liderar, des de Sant Cugat, la construcció de l’Europa dels municipis.

Els hi vull donar la benvinguda un any més a l’acte de celebració del Dia d’Europa, especialment als santcugatenques i santcugatenques originaris dels nous països membres. Enguany l’acte s’emmarca dins la particular celebració que fem a Sant Cugat del Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004, un esdeveniment, que a l’igual que la Unió Europea, aposta per la pau i interculturalitat.

Amb el desig que ben aviat puguem celebrar l’aprovació de la nostra Constitució comuna i que aquesta tingui en compte les particularitats culturals i lingüístiques de Catalunya, els hi desitjo que passin un feliç Dia d’Europa.


Lluís Recoder, alcalde de Sant Cugat del Vallès

Sant Cugat ha estat objecte d'un article de pàgina sencera al prestigiós diari "Financial Times", que ens reconeix com a ciutat que té un model global per a les administracions públiques.

Us adjunto el text en anglès.

"Sant Cugat: prudent approach to cash flow pays off"

In these times of austerity, low or negative economic growth and tight credit, Catalonia’s 947 local governments – or ajuntaments – are in a bind.

Deprived of the construction and property taxes that underpinned their finances during a decade of growth, many are struggling these days to pay their bills.

Delays in remittance to suppliers of more than a year are common in some parts, while many local governments find it impossible to comply with the so-called “60-day payment rule”.

In Sant Cugat del Vallès, a dormitory city of 84,000 people in the industrial valleys north-west of central Barcelona, the local government has, in the past seven years, developed a more business-like approach to municipal administration. As part of this, it last year announced a commitment to paying all suppliers within 30 days.

What at first was seen as a media stunt, in keeping with the city’s penchant for self-promotion, is today a fact of life: cost-based budgeting combined with healthy bank credit lines has allowed the government to keep its promise.

Processing and approving invoices is generally done within 15 days; once approved, payment takes another 15. Elsewhere, in many cases, local councils drag out the approvals process to delay payment.
Apart from more streamlined bureaucracy – which includes contracting out such functions as sport facility management, street cleaning, and rubbish collection – the city council has something more fundamental in its favour: prudent cash flow management.

As with most local authorities in Spain, Sant Cugat had come to rely heavily on taxes and licences related to construction during the country’s long residential housing boom, which wound down in 2007. Of total revenues of €70m ($91m) in 2008, about €18m came from the construction sector, says Jordi Joly i Lena, deputy mayor and head of economy.

“Like everyone else, we didn’t see the crisis coming, but we knew that there would come a moment when there was no more land in the city for residential development,” he says.

“The income from construction was a variable which we did not use for current expenditure. We used that money to finance investment, not to pay suppliers.

“So when the crisis hit, we were able to pay our suppliers at 30 days.”

The objective of the policy, apart from promoting a positive image, is to give companies – particularly small, local concerns – a fighting chance to ride out the recession.

This commitment to efficiency last year won the city hall a European Public Sector Award (EPSA), for “Leadership and Management for Change”.

The city’s policies have also helped develop Sant Cugat’s business park, just to the east of the city. Called Sant Joan, the park was one of Barcelona’s early experiments in decentralisation and is now one of its best-known business estates.

It is home to R&D, logistics and administration centres for multinationals such as Hewlett-Packard and Roche and is also the site of Creápolis, where students from Esade business school mix with established businesses, government agencies and small start-ups in an interconnected campus and office complex.

Sant Joan had its share of critics at the time of conception but was backed whole-heartedly by Sant Cugat council.

Although in its early days it failed to draw the sort of high-tech investments it had promised, today it is an important part of what is promoted as the “Catalonia Innovation Triangle” (CIT).

As part of the effort to enforce its image as the centre of an innovation cluster, Sant Cugat in 2007 ran as a candidate to be the site of the European Institute of Innovation and Technology.

Despite intensive lobbying in favour of Sant Cugat, Budapest was chosen. However, according to Mr Joly i Lena, the candidacy helped the city focus on its goals.

“Although we didn’t win, it was important for us to be part of the process.”

“We want to create a CIT brand,” he says, “to the point where the Hewlett-Packards and Esades of this world use the CIT logo”.

Sant Cugat itself, meanwhile, has become a global model for public administration, according to a report by the EPSA judging committee.

“Although the city council has reduced the public debt significantly,” it says, “the administration has maintained its ability to strategically invest to improve the quality of the city ... and build strategic assets for the knowledge society.”

Copyright The Financial Times Limited 2010. You may share using our article tools. Please don't cut articles from FT.com and redistribute by email or post to the web.

http://www.ft.com/reports/catalonia-2010

La setmana passada,  vàrem poder comptar amb Richard Boyatzis al fòrum SantCugatTribuna, que organitzem cada dos mesos.

Durant la seva ponència Boyatzis, un dels pensadors de referència mundial en el camp del lideratge i intel·ligència emocional, va assegurar que els líders són les persones capaces de despertar emocions i inspirar el seu entorn, d’actuar en positiu prenent decisions pensant en el futur, a llarg termini.

Mirant l’entorn penso que ara més que mai, ens vindria molt bé un lideratge així, la crisi exigeix líders, persones amb visió de futur a tots els nivells.

Un lideratge del que malauradament estem mancats a nivell polític tant a Catalunya com a nivell estatal. A Catalunya les propostes sorgides del govern sovint es neutralitzen per l’oposició d’una part del propi govern. Les esforçades individualitats, com podria ser el cas del Conseller Maragall i el seu ingent intent de modernitzar el nostre sistema educatiu, queden ofuscades per les contradiccions internes del govern tripartit. Com deia Sergi Mas en el seu alter ego del president Montilla al Polònia “qui diu que no tenim projecte?, en tenim set o vuit i tots diferents”.

A Catalunya ens cal un lideratge fort i clar, que escolti, que sàpiga despertar emocions i que sigui capaç de dibuixar i transmetre un clar projecte de país. Sense aquest lideratge no ens en sortirem, sense la seva força no serem capaços de reaccionar des de les institucions a la possible sentència adversa contra l’Estatut. L’oposició i societat civil podran liderar la reacció, però sense la clarividència i decisió del govern, aquesta sempre quedarà a mig camí i Espanya continuarà sense prendre’ns seriosament.

Aquesta manca de lideratge també l’estem patint a nivell estatal. És significatiu que un diari com el The Wall Street Journal qualifiqui Zapatero de governant “que ho deixa tot per demà pensant que el demà no arribarà mai”.  Un govern que actua més pensant en les properes eleccions que en el futur del país.  On són les decisions que necessitem, quan Espanya és a tocar el 20% d’aturats?

Però el lideratge no ha de ser només polític, n’hi ha d’altres i un de molt important és el lideratge l’empresarial. En temps de crisi els emprenedors i empresaris han de ser més líders que mai. Perquè en ells està la clau del creixement econòmic.  Des de les administracions hem de crear les condicions, però la riquesa es crea a partir del teixit empresarial.  És una llàstima sentir empresaris que estan tancant portes i em manifesten que  si no canvien molt les coses, quan això torni a anar bé, no pensen contractar ningú. Espero que aquest sigui només un sentiment passatger, sinó és així malament anirem

Ens calen empresaris, ens calen emprenedors.  La taxa d’emprenedors ha disminuït en l’últim any. I sembla ser que la causa principal n’és la por, la por al fracàs.  Aquí estigmatitzem els qui fracassen. També bancs, inversors, mitjans, .. posen la creu sense tenir en compte que qui emprèn s’està jugant la seva professió, reputació i en la majoria de cassos, el seu patrimoni, i que el qui més s’equivoca és qui no fa res.

Jeff Hoffman, un exitós emprenedor, deia l’altre dia en una entrevista que “si no t’equivoques, és que estàs fent malament alguna cosa”.  Perquè amb l’equivocació ve l’aprenentatge.  Alguna cosa estem fent malament quan a països com els EEUU,  el fracassar una vegada es veu com un valor positiu de cara a una nova iniciativa i aquí més de la meitat dels que volen “reemprende” no ho poden fer per manca de finançament.

Està clar que és funció de tots el canviar també la nostra cultura empresarial i entendre que equivocar-se serveix per aprendre i tornar a intentar-ho sent més savis. Thomas A. Edison va fer 10.000 assajos abans de trobar el filament ideal per la seva bombeta incandescent? Més de 10.000. Us ho imagineu?

I per als maniqueus que encara veuen totes les virtuts al sector públic i defectes al privat un recordatori: sense emprenedors que creen riquesa no hi ha ni bona sanitat, educació, carreteres,...per tant més val que creem un entorn favorable a l’emprenedoria i deixem de mirar-la amb desconfiança.

L’editorial del Financial Times del passat dimarts, 5 de gener, està dedicat a la Presidència rotatòria espanyola de la UE en uns termes que val la pena de tenir en compte.

Després de fer referència a l’atac informàtic pel qual a la web de la  Presidència rotatòria va aparèixer Mr. Bean enlloc de Zapatero, l’editorial afirma que el programa espanyol per la Presidència “és extraordinàriament anodí, fins i tot pels estàndards poc exigents de la majoria de les Presidències de la Unió Europea”. I és que, pel Financial Times, que Zapatero es vulgui concentrar en “complir les tasques del Tractat de Lisboa” i no la crisi econòmica, suposa tornar a cometre “l’equivocació típica de la Unió Europea: concentrant-se en afinar els acords institucionals, enlloc de tractar els problemes reals que molesten els ciutadans europeus”.

L’editorial, que posa en dubte que Espanya, “un país colpejat molt durament per la recessió global i amb un 20 % d’atur”sigui el país més adequat per guiar la UE en aquest moment, reclama atenció sobre els temes econòmics per què “el creixement és encara feble a Europa - i Espanya no és cap excepció”. Així, reclama que, durant la Presidència espanyola, els governs europeus debatin si retiren els estímuls fiscals que van posar a terme l’any passat i que s’estigui molt atent a una “possible” crisi financera a Grècia o Letònia.

L’endemà, el mateix periòdic publicava la notícia que l’atur estava a punt de superar els quatre milions de persones.

No és la primera vegada en els darrers mesos que el Financial Times té una posició molt crítica amb Espanya i més concretament amb la política econòmica del Govern Zapatero.

L’u de setembre del 2009 publicava un article titulat  "Pigs in muck” (porcs a la brutícia) on es feia un acrònim  amb les inicials dels països que patien una greu recessió: (P)ortugal, (I)taly, (G)reece, (S)pain, per situar-los enfront dels BRIC(Brasil, Rússia, Índia i “China”) ponències emergents.

El 16 de novembre va publicar el seu rànking anual sobre els millors i els pitjors ministres d’economia europeus. Helena Salgado era la quarta començant per la cua. Darrera només hi havia Hongria, Grècia i Irlanda.

El Financial Times no és l’única publicació internacional prestigiosa que es mostra molt crítica amb la política econòmica espanyola. En les seves prediccions per l’any 2010, Newsweek augura que serà un any molt difícil per Espanya a causa de l’augment exagerat del seu dèficit públic. El setmanari parla de l’augment d’impostos, d’un atur que arribarà al 20% i que tot plegat endarrerirà la recuperació econòmica d’Espanya, enfront de la majoria dels altres països europeus que la consolidaran el 2010.

El 6 de gener, el Wall Street Journal publicava un article titulat “Stimulus doesn’t rouse Spain”(Els estímuls no revifen Espanya), en els que explicava les mesures monetàries i fiscals han estabilitzar l’economia de l’euro-zona amb Alemanya enfront, però no a l’economia espanyola.

El mateix dia, The Guardian, fent referència també a l’atac informàtic de la web de la presidència espanyola, deia que Zapatero havia volgut presentar-se a si mateix com el Barack Obama d’Europa, però que –de moment- només havia aparegut com Mr. Bean.

Davant l’opinió d'una part de la premsa internacional més prestigiosa sobren comentaris.

Digueu-me que és massa d’hora, que encara no ha fet res,...però el sol fet de tenir un home de color a la Casa Blanca i els seus esforços en favor del multilateralisme, en favor de la distensió mundial i de la lluita contra el canvi climàtic, per a mi són motius més que suficients  per fer-lo mereixedor d’aquest copet a l’espatlla que el premi Nobel representa.

Obama no és un líder qualsevol, és el president de la primera potència mundial I, tot i les limitacions del càrrec, les seves decisions i actituds tenen la virtut d’influir com cap en la deriva del mon.  El president Obama representa un compromís ètic no només amb el seu país: també pot representar una nova responsabilitat global amb la humanitat.

No ho té gens fàcil, el trencaclosques mundial, el cinisme de les relacions internacionals o els grups de pressió limiten la seva capacitat d’actuació, però observo amb esperança les seves decisions, crec en la seva determinació i desitjo que el front interior no el faci oblidar la seva responsabilitat en la política mundial.

Opino que el Nobel vol ser un impuls i suport a aquest compromís, massa important per deixar-lo de banda. Representa un gest de confiança i recolzament per part de qui li ha concedit.

Tot això, és clar, sense desmerèixer altres candidats que fan i han fet molt per la pau i el benestar de la humanitat però que, malauradament, no tenen al seu abast els instruments que tindrà Obama a les seves mans per millorar el món.

Endavant Mr President!

Vaig tenir ocasió de participar la setmana passada a Brussel·les en una trobada excepcional. No és freqüent que al Parlament Europeu s'hi apleguin centenars d'alcaldes i alcaldesses d'arreu del continent units per un mateix objectiu: lluitar contra l'enemic invisible i una de les grans malalties que afecten el planeta, el Canvi Climàtic.

Sota la presidència del president de la Comissió Europea,  Durao Barrosso, uns 300 alcaldes i alcaldesses de grans ciutats com ara Paris, Londres, Amsterdam, Budapest, Lisboa o Madrid, de viles i pobles com Castellnou de Bages, Cardedeu o Fogars de la Selva, passant per Heidelberg, Munic, Lyon, Sevilla, Figueres, Donosti, Grenoble o Sant Cugat del Vallès, varem signar el Pacte d'Alcaldes contra el Canvi Climàtic, assumint públicament el compromís comú de reduir abans de l'any 2020, un mínim del 20% dels gasos d'efecte hivernacle en relació a les emissions de l'any 2000 i fer que almenys el 20% de la nostra energia provingui de fonts renovables.

Són compromisos que tenen un valor especial venint com venen del món local que haurà de fer un esforç de conscienciació dels ciutadans i ciutadanes i alhora de presa de decisions molt gran, amb les limitacions d'actuació que això suposa sobretot a casa nostra, tant en l'àmbit normatiu com en el financer. Tanmateix, la voluntat hi és, el compromís també, i per tant l'esforç no hi mancarà i els resultats esperem que es facin notar ben aviat amb una clara contribució del món local a la lluita contra el canvi climàtic. A Sant Cugat ja hem posat en marxa la nostra estratègia local que consta de 146 mesures concretes.

A Brussel·les no hi érem tots els que hi havíem de ser. Vaig poder seguir les al·locucions dels alcaldes de Paris, Londres, Budapest..., però no la del nostre Cap i Casal, Barcelona. L'autoanomenada capital de la Pau, no ha considerat convenient adherir-se encara a aquest Pacte d'Alcaldes tot i que així es va proposar des del grup municipal de CiU a Barcelona, un error que cal que s’esmeni ben aviat.

Una notícia d'avui a La Vanguardia indica que "el canvi climàtic s'accelera més del previst en augmentar els gasos d'efecte hivernacle produïts entre els anys 2000 i 2007", segons afirma Chris Field, membre del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) de l'ONU.

Només apareixen noticies negatives que no fan més que incrementar la preocupació sobre la gravetat de la catàstrofe que ens amenaça. Obama pensa que la revolució verda serà una de les conseqüències d’aquesta crisi, nosaltres ens apuntem a la idea i treballem per fer que així sigui.

El drama de Gaza omple aquests dies pàgines de diaris i informatius de televisió. La informació, especialment la audiovisual, des del meu punt de vista està excessivament mancada de la mínima i exigible profunditat, és epidèrmica i incapaç de traslladar a la opinió pública les causes reals d’un conflicte antic que sembla enquistat al Pròxim Orient, just al punt on es creuen les tres religions monoteistes -judaisme, cristianisme i islamisme - on es troben Orient i Occident, dues concepcions del mon, el lloc on qualsevol esdeveniment s’amplifica fins a convertir-se en “el tema”.

Les imatges són colpidores, criatures mortes, famílies desfetes, un balanç de víctimes absolutament decantat en contra dels palestins. L’agressivitat, el fanatisme i la manca d’escrúpols de Hamas topa amb la fortalesa d’un dels exercits més potents i motivats del món, esperonat per la cursa de la supervivència que és la seva raó de ser, que en l’intent de colpejar els qui els ataquen castiga una població civil indefensa i utilitzada per els islamistes.

Des de Catalunya i Espanya l’opinió pública i publicada s’arrenglera majoritàriament amb la víctima, el poble palestí, sovint amb una força discursiva inusual en tants i tants conflictes que colpegen diferents parts del món. Barcelona es torna a convertir en capital de la pau, escenari de manifestacions amb la presència de membres del Govern que demanen el trencament de relacions diplomàtiques amb Israel, crits a favor de Hamas i altres contrasentits barrejats amb tanta gent de bona fe que el que vol és que s’aturi la violència farta de veure la mort i el patiment. Òbviament em sento orgullós que el Cap i Casal de tant en quant esdevingui “capital mundial de la pau”, però hauríem de ser capaços d’esdevenir també capital mundial de la excel·lència, la innovació, la recerca i sembla que això no interessa a una part excessiva de la nostra societat i ni a la majoria del nostre Govern.

I veient la contundència amb que aquests dies els dits acusatoris s’han aixecat contra Israel m’ha vingut a la memòria una entrevista a La Vanguardia de fa uns anys al Premi Nobel Amos Oz, pacifista israelià, partidari del diàleg amb els àrabs i de l’estat palestí, excel·lent literat, amb novel·les delicioses i unes memòries que no em canso de recomanar. A propòsit de la superioritat moral amb que Europa encarava el conflicte ell recomanava que “Europa hauria de meditar abans d’assenyalar amb el dit, especialment, -deia-, perquè alguns dels conflictes més sagnants són el resultat de l’imperialisme, del colonialisme europeu o de l’antisemitisme. Per això, seria més útil per Europa enlloc de dir qui son els dolents, preguntar ¿podem ajudar?” El 27 de gener els jueus i gent d’arreu del món rememoren l’holocaust, un bon moment per reflexionar: què se n’ha fet de la rica cultura jueva catalana-medieval? I dels jueus espanyols? Bé, ja ho sabem, els Reis Catòlics varen començar una feina que la Inquisició rematà. I de la cultura jueva centreeuropea: Austwitz, Mathaussen, Bierkenau, ...éssers humans convertits en cendra. On son els jueus d’Orient? Què els hi hem fet entre tots a aquesta gent, no nosaltres però si els nostres avantpassats, governants, església? La nostra intolerància al cap i a la fi. De tot aquell dolor i desesperació ve el mal d’avui. M’aturo i amb Amos Oz pregunto, què podem fer per resoldre el problema d’Orient Pròxim, per acabar amb tant de patiment? Des de la llunyania física demano perdó a l’abandonat poble palestí, des de la responsabilitat d’europeu espero que el poble jueu sigui capaç algun dia de perdonar-nos el mal que durant segles els hem infringit i la indigna superioritat moral amb que sovint els jutgem!

Fa 60 anys, els estats van refrendar el seu compromís de “promoure el progrés social i elevar el nivell de vida dins d’un concepte més ampli de la llibertat” i van reconèixer que “els éssers humans només es poden alliberar del temor i de la misèria si es creen condicions en les que totes les persones puguin gaudir de tots els drets humans”.

El 10 de desembre de 1948, l'Assemblea General de les Nacions Unides, reunida al Palau de Chaillot de París, aprovà i proclamà la Declaració Universal dels Drets Humans. Es tracta d'un document de trenta articles en què se subratllen els drets humans considerats bàsics i que son inherents a totes les persones sense excepció. Va ser el primer i més bàsic d'una sèrie de tractats que es varen redactar fins a l'any 1966 i que completen la Carta Internacional de Drets Humans, que després de ser sotmesa a votació el 1976 es convertí en llei internacional.

El document es va idear com un conjunt d'objectius que els governants mundials havien de maldar per assolir. Com a llei internacional, s’ha convertit en una arma utilitzada sovint per pressionar els governs doncs es tracta d'un document d'obligat compliment per a tots els estats membres de la ONU. Per tal de vigilar-ne el compliment l'any 2006 es va crear en el si de les Nacions Unides el Consell dels Drets Humans.

En adoptar la Declaració Universal el 10 de desembre de 1948, els estats es van comprometre a respectar i fer complir el conjunt de drets humans, civils, econòmics, polítics, socials i culturals, proclamant així el dret de tothom a una vida digne.

Tanmateix, malgrat  la Declaració Universal dels Drets Humans, les dades d’incompliment segueixen sent esgarrifoses: les dades més recents indiquen que milers de persones són ser executades pels seus estats respectius i s’han documentat casos de tortura i maltractaments a més de 81 països. 45 països tenen presos i preses de consciència detinguts. 854 milions de persones pateixen la tortura de la fam i 1.100 milions de persones, de les quals més de la meitat són dones, no tenen accés al dret a un habitatge digne. 75 milions de nens no tenen cobert el seu dret a l’escolarització.

Sant Cugat al sumar-se a l’aniversari de la Declaració reitera el seu compromís en la defensa d’aquests drets universals, indivisibles i interdependents.

Aquest compromís es vol reflectir en diverses direccions:

- A nivell internacional, desenvolupant accions de cooperació que possibilitin el fet d’assegurar els drets bàsics als ciutadans de països en vies de desenvolupament, solidaritzant-nos amb les persones que pateixen la violació sistemàtica dels seus drets i denunciant-ne els agressors.

- A nivell local, garantint aquests drets als ciutadans i ciutadanes, treballant per superar les situacions de pobresa, atur i menyspreu cap a les diferències culturals i a les persones nouvingudes, recolzant la tasca de les entitats i associacions que treballen a favor dels drets humans i sensibilitzant tots els ciutadans respecte de la defensa i compliment d’aquests drets.