Fa 20 anys vaig assistir a la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro formant part de la delegació espanyola en la meva condició de diputat al Congrés. A la tornada el comentari més freqüent entre els delegats era que la Cimera havia estat un fracàs.

Ja llavors jo no compartia aquesta opinió. És cert que les expectatives eren molt altes i, en canvi, les sessions oficials van ser tedioses, els protocols feixucs i les actituds dels estats receloses. Ben diferent del dinamisme i del compromís dels actors no estatals, com les ONG o els ens locals i regionals, que van adoptar un ampli ventall de compromisos.

Crec que no m’erro si dic que el temps m’ha donat la raó. Els cinc acords adoptats, és a dir: la Declaració de Rio, els convenis sobre la Diversitat Biològica i sobre el Canvi Climàtic –que es concretaria uns anys més tard a Kyoto- la Declaració dels Boscos, o les “Agendes 21” són claus per entendre les polítiques ambientals dels darrers vint anys. Ara tothom està d’acord que la Cimera de la Terra va marcar un abans i un després a tot el planeta.

Durant aquest període Catalunya ha capgirat la seva fesomia ambiental. És cert que tenim importants problemes per resoldre però, si ens centrem en els vectors més rellevants, coincidirem que la situació és radicalment diferent a la que hi havia abans del 1992 en matèria d’aigua, residus, atmosfera o espais protegits. Ara tenim major coneixement d’on som i de què ens falta.

Llavors era impensable controlar tots els residus i fer-ne recollida selectiva, sanejar el 95% de les aigües residuals o tornar la vida a rius que eren clavegueres. Tot això, que està en la ment dels ciutadans, no s’hauria assolit sense l’acció de les administracions locals i de la població i de la societat; Catalunya és un dels territoris on més ajuntaments tenen Agendes 21 i on la societat civil és més exigent i participativa.

Aquesta transformació ha comportat el desenvolupament d’un sector econòmic mediambiental de referència, amb capacitat d’innovació, molt internacionalitzat i capaç d’exportar tecnologies i models de gestió.

Catalunya -Govern, ens locals, empreses i ONG- torna ara a ser present de manera activa a la Conferència de les Nacions Unides Rio+20 per renovar el compromís amb el desenvolupament sostenible i per impulsar polítiques d’economia verda i a favor de l’eradicació de la pobresa.

Els tres objectius són, altra vegada, ambiciosos i difícils d’implementar: en primer lloc, renovar el compromís amb el desenvolupament sostenible i, en aquest tema, els governs subestatals –i Catalunya particularment-  anem a totes, a diferència d’alguns estats.

En segon lloc, crear un nou marc institucional pel desenvolupament sostenible, o model de governança. Es tracta de millorar la forma de prendre decisions i de regular els conflictes d’interessos per assolir el desenvolupament sostenible i l’eradicació de la pobresa.

En tercer lloc, avançar cap a l’economia verda per millorar el benestar de les persones i l’equitat social i, a la vegada, reduir els riscos ambientals i les tensions ecològiques. Segons l’ONU l’economia verda és la que comporta baixes emissions de carboni, utilitza els recursos de forma eficient i és socialment incloent. No es tracta, doncs, de desindustrialitzar sinó de reindustrialitzar i modificar a fons les polítiques energètiques.

El Govern de Catalunya té, a més, altres objectius: impulsar la projecció internacional de Catalunya en matèria ambiental, avançar cap al ple reconeixement del caràcter governamental de les regions en el marc de les Nacions Unides, i promoure la declaració de la Regió Mediterrània com a zona d’acció prioritària en la lluita contra el canvi climàtic.

Per avançar cap aquests objectius treballem amb aliats internacionals mitjançant la Xarxa de Regions per al Desenvolupament Sostenible (nrg4SD), que copresidim, i on ens apleguem governs regionals que defensem l’eficàcia dels territoris subestatals per implementar les polítiques ambientals, o el Climate Group, el lobby de regions i empreses promovem l’economia verda.

Malgrat els esforços de la ONU, els acords previs són escassos: avui només 70 de les 329 propostes disposen d’un principi d’acord. D’aquí a una setmana, quan tornem de Rio, potser parlarem de nou de la manca de resultats de la cimera, més, encara, que fa vint anys, i dels compromisos que no s’hauran tancat a la conferència. Però estic convençut que, tal com va passar fa vint anys, els resultats quedaran molt allunyats de la dimensió dels problemes ambientals del planeta, però alhora s’obriran algunes portes a l’esperança.

( Article publicat al Diari Ara )

Saluti;
Sig. Giuseppe Rossetto, sindaco di Alba;
Sig. Lluís Cabasés, sindaco di Serralunga;
Sig. Jordi Puigneró, assessore ai Servizi Generali, Comunicazione e Società dell’Informazione;
Sig. Xavier Amador, assessore allo Sport;
Sig. Joan Casajoana, presidente del Comitato per il Gemellaggio Sant Cugat – Alba;
Sig.ra Luciana Calda, presidentessa del Comitato per il Gemellaggio Sant Cugat – Alba;
I Castellers di Sant Cugat
Signore, signori,
Buon giorno a tutti;

Salutacions;
Sr. Giuseppe Rossetto, alcalde d’Alba;
Sr. Lluís Cabassés, alcalde de Serralunga;
Sr. Jordi Puigneró, regidor de Serveis Generals, Comunicació i Societat de la Informació;
Sr. Xavier Amador, regidor d’Esports;
Sr. Joan Casajoana, president del Comitè d’Agermanament Sant Cugat – Alba;
Sra. Luciana Calda, presidenta del Comitè d’Agermanament Alba – Sant Cugat;
Castellers de Sant Cugat
Senyores, senyors;
Bon dia a tothom;

Alcuni mesi fa, il 3 marzo, in coincidenza con la giornata di Sant Medir, patrono della città di Sant Cugat, il nostro comune ricevette una delegazione istituzionale e civile della città di Alba. Si trattava di rendere ufficiale con il protocollo che l’occasione richiedeva, il gemellaggio tra queste due città. È per questo che il sindaco di Alba, Giuseppe Rossetto, ci onorò con un discorso che esponeva l’amicizia che, già da alcuni anni, ha unito le nostre città. In questo modo, congiungevamo il passato comune che ci univa e, contemporaneamente, aprivamo le porte verso un futuro d’amicizia e di relazione condivisa.

Ara fa uns mesos, el 3 de març, coincidint amb la diada de Sant Medir, patró de la ciutat de Sant Cugat, la nostra vila va rebre una delegació institucional i civil de la ciutat d’Alba. Es tractava d’oficialitzar amb tots el protocol que l’ocasió demana l’agermanament entre aquestes dues ciutats. És per això que l’alcalde d’Alba, Giuseppe Rossetto, va honorar-nos amb un parlament que repassava l’amistat que, ja des de fa uns anys, han unit les nostres ciutats. D’aquesta manera, segellàvem el passat comú que ens unia i, al mateix temps, obríem la porta cap a un futur d’amistat i relació compartida.

Oggi siano noi, la delegazione ufficiale e civile di Sant Cugat, che fa il viaggio all’inversa. Diversi membri del Comune e 200 castellers dee Castellers di Sant Cugat siamo venuti fino ad Alba per ufficializzare, adesso in Italia, il gemellaggio che, noi e voi, desideriamo da tanto tempo. Devo dire che ad Alba ci sentiamo come a casa. Di fatto mi risulta che alcuni di noi già vi possiedono una casa da diverso tempo, perché, non lo nascondiamo, i legami d'amicizia sono diventati così forti che si sono trasformati in legami d’amore. Io non dico, evidentemente, che dobbiamo arrivare a tanto, però è bello –e lo è molto– che succedano queste cose.

Avui som nosaltres, la representació oficial i civil de Sant Cugat, qui fa el viatge invers. Diversos membres de l’Ajuntament, així com 200 castellers dels Castellers de Sant Cugat ens hem desplaçat fins a Alba per oficialitzar, ara a Itàlia, l’agermanament que, uns i altres, perseguim des de fa tant de temps. He de dir que a Alba ens hi sentim com a casa. De fet, em consta que alguns de nosaltres ja hi tenen casa des de fa temps, perquè, tot sigui dit, alguns dels llaços d’amistat s’han fet tan forts que s’han transformat en llaços d’amor. Jo no dic, evidentment, que hàgim d’arribar tan enllà, però és bonic –i molt– que passin coses d’aquest tipus.

Come dicevo, questa volta veniamo ad Alba con 200 castellers, che non sono pochi. Sono sicuro che godrete dello spettacolo che vi offriranno come noi già abbiamo goduto, in diverse occasioni, degli sbandieratori, tra gli altri esempi della cultura di Alba. I castellers sono una tradizione che ci appartiene molto, della Catalogna, che risale alle tradizioni ludico-religiose del Medioevo (ma che non prende forma come tale fino al secolo XVIII), e lo scopo è quello di formare delle torri umane. Però ci potreste chiedere: perché ci avete portato i castellers come simbolo visibile della Catalogna e di Sant Cugat? La risposta è semplice: per noi i castellers rappresentano meglio di tutti alcuni dei valori che abbiamo radicato nella nostra coscienza individuale e collettiva. Costruire castelli implica uno sforzo, voglia, perseveranza, amicizia, sostegno... Fare castelli vuol dire essere uniti... Sono valori che sono sempre più rari nella nostra società, ma che sono ancora molto vivi nel caso di Alba e di Sant Cugat.

Com deia, aquest cop venim a Alba amb 200 castellers, que no són pocs. Estic segur que gaudireu de l’espectacle que us oferiran així com nosaltres ja hem gaudit, en diverses ocasions, dels sbandieratori, entre d’altres mostres de la cultura albesa. Els castellers són una tradició molt nostra, de Catalunya, que es remunta a les tradicions lúdico-religioses de l’Edat Mitjana (però que no pren cos com a tal fins al segle XVIII), i l’objectiu de la qual és fer torres humanes. Però bé podríeu dir-nos: per què ens heu portat els castellers com a símbol visible de Catalunya i Sant Cugat? La resposta és senzilla: al nostre entendre els castellers representen més bé que ningú alguns dels valors que tenim més arrelats en la nostra consciència individual i col·lectiva. Construir castells implica esforç, il·lusió, perseverança, amistat, recolzament... Fer castells vol dir fer pinya... Són valors cada cop més escassos en la nostra societat però que, encara són ben vius tant en el cas d’Alba com en el de Sant Cugat.

I castellers, che rappresentano un simbolo per tutti noi, rappresentano anche lo spirito che ha spinto al gemellaggio tra Alba e Sant Cugat. Il gemellaggio, come i castelli, è frutto di uno sforzo individuale e collettivo. Poche cose muovono tanta gente e con tanta passione a casa nostra come i castelli. È successa la stessa cosa con questo gemellaggio. È riuscito a mobilitare una buona parte della società di Sant Cugat, in special modo la parte delle associazioni, che per le sue caratteristiche, è molto sensibile a questo tipo d’iniziative.

Els castellers, que representen un símbol per a tots nosaltres, també encarnen l’esperit que ha mogut l’agermanament entre Alba i Sant Cugat. L’agermanament, com els castells, és fruit d’un esforç individual i un de col·lectiu. Poques coses mouen tanta gent i amb tanta passió a casa nostra com els castells. El mateix ha passat amb aquest agermanament. Ha aconseguit mobilitzar una bona part de la societat santcugatenca, en especial el teixit associatiu, que per les seves característiques, és molt sensible a aquest tipus d’iniciatives.

Ricordo diversi momenti degli incontri che abbiamo avuto tra cittadini di Sant Cugat e di Alba. La nostra relazione è cominciata alcuni anni fa, quando gli sbandieratori vennero a celebrare il Millenario nel 2002. Poi, atleti delle nostre squadre hanno partecipato alla corsa a staffetta tra le vostre città. In questo modo, ci sono stati anche alcuni corridori di Alba che hanno partecipato alla Mezza Maratona di Sant Cugat, come nel caso di Eufemia Magro, che l’ha vinta quest’anno. In questo modo, Sant Cugat ha anche partecipato agli atti del Giorno Internazionale della Donna ad Alba nell’anno 2004. Ma ci sono ancora altre iniziative: un gruppo di giovani studenti di Alba visitò Barcellona e si mise in contatto con le scuole di Sant Cugat. In questo modo si avviò lo studio di un programma di scambio di alunni tra le due città. Inoltre, la corale 1975 del Club Muntanyenc offrì un recital qui, ad Alba, e si organizzarono tornei di bocce. D'altra parte bisogna dire che altri abitanti di Sant Cugat che sono andati ad Alba sono un buon numero di scolari: questo è uno degli scambi più belli perché permette che le generazioni future stabiliscano dei legami.

Recordo diversos moments de les trobades que hem tingut santcugatencs i albesos. La nostra relació va començar ja fa uns quants anys, quan els sbandieratori van venir a celebrar el Mil·lenari el 2002. Després, atletes dels nostres equips van participar en la cursa de relleus entre les vostres ciutats. Així mateix, també hi ha hagut alguns corredors d’Alba que han participat a la Mitja Marató de Sant Cugat, com és el cas d’Eufemia Magro, que l’ha guanyada enguany. Així mateix, Sant Cugat també va participar en els actes del Dia Internacional de la Dona a Alba l’any 2004. Però encara hi ha més iniciatives: un grup de joves estudiants d’Alba visita Barcelona i contacta amb les escoles de Sant Cugat. Així mateix, es posa en marxa l’estudi d’un programa d’intercanvis d’alumnes entre les dues ciutats. A més a més, la coral 1975 del Club Muntanyenc ofereix un recital aquí, a Alba, i s’organitzen tornejos de petanca. A banda, és clar, cal dir que altres santcugatencs que han anat a Alba són un bon nombre d’escolars: aquest és un dels intercanvis més bonics, perquè permet que les generacions futures estableixin lligams.

Tutto questo –e non solo il gemellaggio ufficiale, anche se bello– é ciò che garantirà il futuro della relazione tra Alba e Sant Cugat. Non dico che l’atto istituzionale non sia importante, perché si che lo è, ma i legami d’amicizia –i legami affettivi–, sono quelli che valgono davvero. Sono quelli che ci permettono di veder crescere questa relazione che ora ufficializziamo e della quale ci sentiamo orgogliosi.

Tot això –i no pas l’agermanament oficial, per més bonic que sigui– és el que garantirà el futur de la relació entre Alba i Sant Cugat. No dic que l’acte institucional no sigui important, perquè ho és. Però compte, els llaços d’amistat –els llaços afectius–, són els efectius de debò. Són ells els qui ens permetran veure créixer aquesta relació que ara oficialitzem i de la qual ens sentim tan orgullosos.

Come Sant Cugat, Alba ha risposto alla richiesta di una società civile inquieta. Ora abbiamo due città gemellate che vedono come i loro cittadini si mescolano. Ne è la riprova il fatto che sia alle feste di Sant Medir sia alla Fiera del Tartufo troviamo catalani e piemontesi. Questa unione è ogni volta più stretta e per questo l’abbiamo voluta racchiudere in un simbolo regalandovi un porró. Un porró è un contenitore di vetro di forma conica, con una bocca nella parte superiore, stretta, attraverso la quale si riempie e un’altra ampia che si stringe, e attraverso la punta di quest'ultima viene fuori un filo di liquido quando si inclina il contenitore. Il porró è un oggetto tipicamente catalano e serve, normalmente, per bere vino, uno degli elementi più caratteristici di Alba. Con quest’oggetto così quotidiano, vogliamo simbolizzare l’unione delle nostre città, un’unione festiva che possono condividere tutti.

Com Sant Cugat, Alba ha respost a la demanda d’una societat civil inquieta. Ara tenim dues ciutats agermanades que veuen com els seus ciutadans es barregen. Prova d’això és que, tant a les festes de Sant Medir com a la Fira de la Tòfona hi trobem catalans i piemontesos. Aquesta unió és cada dia més estreta i és per això que l’hem volgut simbolitzar tot lliurant-vos un porró. Un porró és un vas de vidre de forma cònica, amb un broc en la part superior, estreta, per on s’omple, i amb un altre de llarg que arrenca de prop del fons i va aprimant-se, per la punta del qual brolla un rajolí de líquid en decantar convenientment el vas. El porró és un objecte típicament català i serveix, normalment, per veure vi, un dels elements més característics d’Alba. Amb aquest objecte tan quotidià, volem simbolitzar la unió de les nostres ciutats, una unió festiva que pot ser compartida per tothom.

E, per finire, voglio fare un ultimo riferimento alla costruzione europea. Come sapete, l’Unione Europea che stiamo formando è frutto di un lungo processo. La storia del nostro continente è molto diversa da quella degli altri. In Europa, c’e una serie di nazioni e regioni (come i catalani e i piemontesi) che, durate i secoli e a prescindere dagli Stati, hanno vissuto tutti i tipi di epoche –alcune più magre, altre dorate– ma che ora hanno deciso costruire un presente e un futuro comuni. Questa è una garanzia per la pace e la prosperità di tutto gli europei e le europee delle nostre terre. In questo ambiente di convivenza, uno degli esempi più vicini è il gemellaggio di due città. Alba e Sant Cugat hanno confermato un compromesso con Europa, che è anche un compromesso con la pace e la prosperità comuni.

I, per acabar, vull fer una darrera referència a la construcció europea. Com sabeu, la Unió Europea que estem bastint és fruit d’un llarg procés. La història del nostre continent és molt diferent a la d’altres. A Europa, hi ha un reguitzell de nacions i regions (com els catalans i els piemontesos) que, al llarg dels segles i a banda dels Estats, han viscut tota mena d’èpoques –algunes de magres, d’altres de daurades– però que, ara, han decidit construir un present i un futur comuns. Això és una garantia per a la pau i la prosperitat de tots els europeus i europees i de les nostres terres. En aquest marc de convivència, un dels exemples més proper és l’agermanament de dues ciutats. Alba i Sant Cugat han segellat avui un compromís amb Europa, que també és un compromís amb la pau i la prosperitat comunes.

Spero che questi desideri diventino realtà e che possiamo scambiarci emozioni ed esperienze per molti anni.

Espero que aquests desitjos que acabo d’anunciar es facin realitat i que, per molts anys, puguem intercanviar emocions i experiències.

Viva Alba! Viva Sant Cugat!

Visca Alba! Visca Sant Cugat!

Benvolguts santcugatencs  i santcugatenques de la Unió Europea,

Un any més ens trobem en el marc incomparable del nostre Monestir per celebrar el 9 de maig, Dia d’Europa. Enguany, però, aquesta celebració és molt especial a la nostra ciutat i a tot el territori de la Unió Europea. I ho és perquè donem la benvinguda als ciutadans d’Hongria, Estònia, Eslovènia, Letònia, Lituània, Polònia, Txèquia, Eslovàquia, Xipre i Malta, els deu estats que des del passat 1 de maig són membres de ple dret de la Unió Europea.

La incorporació d’aquests estats a la Unió Europea és del tot positiva per moltes raons, però sobretot ho és perquè amb l’Europa dels 25 cicatritzen definitivament les ferides obertes per dues guerres mundials i per gairebé mig segle de trencament social, polític, econòmic i cultural del nostre continent. El passat 1 de maig Europa deixava enrera el segle XX i feia el primer gran pas per construir l’Europa del segle XXI. Una “Europa Unida en la Diversitat”, tal com diu el lema de la celebració d’aquest 9 de maig.

El procés per unificar l’Europa occidental i l’antiga Europa de l’est no ha estat fàcil. De fet, és un procés encara obert que no finalitzarà fins que tots els països dels antics estats de l’Europa de l’est s’integrin definitivament a la Unió Europea. Però el pas que s’ha donat és un pas de gegant. El 8 de novembre de 1989, un dia abans de la caiguda del mur de Berlín, pocs esperàvem que a l’endemà es produirien uns fets que canviarien el curs de la història. Va ser aquell mateix mes de novembre de 1989 quan Europa es va posar a treballar per fer realitat la unificació, primer d’Alemanya i després de tot el continent.

Juntament amb els vuit països de l’antiga Europa de l’est, hem de donar també la benvinguda a dos països de la mediterrània: Malta i Xipre. Aquests dos països marcaran, encara més, el caràcter mediterrani que, entre d’altres, té la Unió Europea. Els països mediterranis sabem perfectament el significat de la paraula diversitat. Des de temps ancestrals, els pobles mediterranis han compartit –no sense contratemps i enfrontaments sagnants– idees, coneixements, llengües i cultures. Un d’aquests dos nous membres mediterranis de la Unió Europea ha de superar encara l’enfrontament i la divisió que mantenen els dos pobles que formen part del país. Amb la incorporació de Xipre torna a haver-hi a Europa una capital i un país dividit per un mur. És necessari treballar intensament per superar aquesta negativa herència del passat.

El 9 de maig de 1950, Robert Schuman, ministre francès d’Afers Exteriors, va fer la declaració que avui celebrem i va posar la llavor de l’actual Unió Europea. Schuman va dir aquell dia que “la pau mundial només es pot salvaguardar mitjançant esforços creadors proporcionals als perills que l’amenacen”. Aquesta frase és el pilar sobre el qual es va aixecar la Unió Europea. Per tant, la Unió Europea està obligada a traslladar el seu model de pau, solidaritat i creixement econòmic a tot el món. I ho ha de fer en col·laboració de la resta de potències mundials però des d’una posició d’independència i no de submissió.

Per a la ciutat de Sant Cugat, Europa ha estat sempre una prioritat. Som un municipi europeu que té la voluntat d’estrènyer els lligams amb altres municipis de la Unió Europea. De fet, en els darrers anys hem establert una relació d’intercanvi cultural i col·laboració amb el municipi italià d’Alba, amb el qual estem en procés d’agermanament. El nostre desig és que aquest tipus de relació amb altres municipi europeus s’intensifiqui en el futur. La construcció de l’Europa dels estats va per bon camí, la construcció de l’Europa dels pobles i regions té un camí difícil, però de la construcció de l’Europa dels municipis ni se’n parla. En la mesura que puguem, volem liderar, des de Sant Cugat, la construcció de l’Europa dels municipis.

Els hi vull donar la benvinguda un any més a l’acte de celebració del Dia d’Europa, especialment als santcugatenques i santcugatenques originaris dels nous països membres. Enguany l’acte s’emmarca dins la particular celebració que fem a Sant Cugat del Fòrum Universal de les Cultures Barcelona 2004, un esdeveniment, que a l’igual que la Unió Europea, aposta per la pau i interculturalitat.

Amb el desig que ben aviat puguem celebrar l’aprovació de la nostra Constitució comuna i que aquesta tingui en compte les particularitats culturals i lingüístiques de Catalunya, els hi desitjo que passin un feliç Dia d’Europa.


Lluís Recoder, alcalde de Sant Cugat del Vallès

(Article que vaig escriure fa 10 anys adaptat a les circumstàncies d’avui)

Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
I, tanmateix, la remor persisteix

Miquel Martí i Pol

Fa 35 anys de la signatura a Madrid dels acords tripartits, acords que són l’inici del conflicte del Sàhara Occidental. Un conflicte que omple de vergonya i del que han estat víctimes,  i encara en són, milers d’homes, dones i nens sahrauís que continuen patint a la seva pell, molts d’ells a l’exili, el drama d’un procés de descolonització inacabat. Un poble que no renuncia a decidir lliurement el seu futur malgrat que se’ls ha negat reiteradament el dret a la lliure determinació.

És un conflicte que no figura dins les prioritats de l’agenda internacional. Fets com els recentment esdevinguts a l'Aaiun el retornen a la memòria d’una comunitat internacional condicionada pel Marroc, país que es nega a parlar de qualsevol solució que no passi per la integració del Sàhara dins el seu estat.

Si l’actitud tradicional de l’administració espanyola davant del conflicte ha estat la de mantenir una posició definida com d’estricta neutralitat, fet que a la pràctica ha significat recolzament tàcit a la part forta del conflicte, el Marroc, molts ajuntaments hem mantingut sempre una actitud molt diferent, clara, bel·ligerant, a favor de la justícia.  I ho hem fet perquè la sort d’aquest poble, d’aquests centenars de milers d’éssers humans, ens interessa i ens preocupa. Ens  interessa als qui sentim com a propi el drama dels qui pateixen, ens interessa als qui fem nostra la causa del respecte als drets humans i la d’un món on els pobles puguin decidir lliurement el seu futur sense imposicions. Però el problema sahrauí el sentim encara més proper perquè és innegable l’existència d’una responsabilitat espanyola, encara que fos de la dictadura, en l’origen del conflicte i, en conseqüència,  un deure moral de tots els qui integrem l’Estat en la seva resolució pacífica.

Sovint es parla del component ètic de la política internacional. Es pretén que les relacions internacionals deixin de moure’s en exclusiva per interessos comercials o estratègics. Molts governs utilitzen sovint aquest concepte, l’espanyol també, però caldria que no fos només de paraula.  Calen acció i compromís reals. Cal allunyar-se d’actituds hipòcrites davant del conflicte, com la de la influent França, sense anar més lluny,  que celebra la Declaració Universal dels Drets Humans alhora que dóna recolzament incondicional al Marroc,  mentre espera que el temps faci oblidar el conflicte menyspreant els centenars de milers de persones que malviuen de l’almoina de l’ONU en un desert de lloguer de sorra i pedres.

Molts ajuntaments catalans assumim la responsabilitat històrica i humana amb totes les víctimes del conflicte. Homes, dones i criatures, refugiats en definitiva,  que un dia van ser obligats a deixar les seves cases, la seva terra, (en molts cassos ni tan sols la coneixen) i que esperen tornar aviat a casa. És per això que desenvolupem una política activa a favor de la causa sahrauí, de solidaritat amb les víctimes del conflicte, de sensibilització de l’opinió pública. El nostre compromís, que és el dels nostres conciutadans, ens legitima i omple de força per exigir a les altres administracions que estiguin a l’alçada de les circumstàncies i per demanar als nostres amics sahrauís que no defalleixin, que estem amb ells i que esperem poder celebrar la llibertat del seu poble.

Ahir Sant Cugat va aprovar per unanimitat una declaració sobre el conflicte, la gent dels campaments, les víctimes dels territoris ocupats, l’apagada informativa,… No ens falten motius per reiterar la nostra solidaritat.

Aquesta setmana he participat com a ponent a l'edició per Europa del Personal Democracy Forum (PdF).

Concretament he intervingut a la taula Online Political Organizing in Regional and Local Campaigns dedicada a la participació política a través de les tecnologies de la informació i la comunació.

Una de les idees que he compartit  és que un cop fas el salt a la xarxa 2.o ja quedes atrapat. Com puc estar al Twitter amb un miler de Followers i no respondre quan em fan un Missatge Directe o menció? Si pel carrer parlo quan la gent m'atura, a la xarxa també ho he de fer.

He explicat una de les experiències que em van fer veure la immediatesa de les xarxes socials. Va ser durant les fortes nevades que enguany van caure a Sant Cugat mentre jo era de viatge a Hamburg. A través del Facebook i el Twitter, vaig poder informar molts ciutadans de l’evolució dels esdeveniments. Explicar-los quines escoles estaven tancades, quins carrers tallats o quan es restablia el servei de trens, tot en directe, al moment. Aquest volum d’informació i rapidesa donen vertigen, és un somni fet realitat per als que ens agrada resoldre els problemes de la gent i el país.

En la meva xerrada al PdF he comentat aquest gràfic que mostra les vies de comunicació que tinc amb els meus conciutadans. El quadre exposa els 13 canals a través dels quals hom s’està adreçant a mi. L’espectre s’ha ampliat, abans s’adreçaven a l’Alcalde per una primitiva instància que passava pel registre i ara la gent m’envia DMs (Direct Missatges) del twitter per demanar que els arregli el carrer.

Ara els veïns i veïnes de la meva ciutat, Sant Cugat del Vallès, però també els de tot Catalunya i de tots els racons de món poden adreçar-se a mi. Sempre els atenem, més tard o més d’hora, però crec que això és la base d’una política moderna, d'una democràcia personal.

Fa poques hores que he aterrat a Barcelona després de passar tres dies al sud de l’Índia, a Anantapur,  visitant alguns dels projectes que el nostre ajuntament està finançant i que gestiona la Fundació Vicenç Ferrer. Coneixia la tasca de la Fundació a través del testimoni d’alguns dels seus col·laboradors, dels mitjans de comunicació i d’algun llibre, però no acabava de ser conscient de la magnitud de l’obra que aquest català universal havia engegat en aquest racó del món.

Ara fa uns mesos vàrem visitar la seu de la Fundació a Barcelona amb motiu de la proposta que havíem fet a la conselleria de Salut per tal que l’hospital que s’ha de construir per donar servei a Castellbisbal, Rubí i Sant Cugat portés el nom de Vicenç Ferrer. El director de la Fundació, Jordi Folgado, nebot del “father” com anomenen a Vicenç a l’Índia i amb una semblança física increïble amb el propi Vicenç, em va reiterar la invitació a desplaçar-me a l’Índia dient-me “si hi vas quedaràs atrapat”.

He de confessar que el món de la cooperació al desenvolupament no m’és aliè.  Hi he dedicat molts esforços al llarg de la meva vida i d’una forma molt especial quan era diputat a Madrid,  però també des de l’ajuntament, que ha estat un dels primers i dels pocs del país que dedica l’1% del pressupost a l’Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD). En aquest sentit,  i en base a l’experiència,  no em considero una persona impressionable malgrat que moltes vegades he expressat la meva admiració per persones que fan de la seva vida un exercici constant de servei als més necessitats.

Confesso que la predicció d’en Jordi s’ha complert i he quedat atrapat davant la magnitud de la feina de Vicenç Ferrer i la seva gent.  Impressionat per les condicions d’extrema pobresa en que allà viuen milions de persones, a només 300 kms de Bangalore (l’exuberant Silicon Valley indi); impressionat per la magnitud de l’obra que arriba a 2,5 milions d’éssers humans; impressionat per la intel·ligència i el “seny ordenador” de Vicenç Ferrer que va idear una estratègia transformadora d’una crua realitat i que poc a poc està retornant la dignitat a persones a qui mai els ha estat reconeguda; impressionat per l’equip, pel recolzament de tanta gent, per la determinació que va demostrar al llarg de la seva vida.

Torno carregat de vivències, d’increïbles històries personals que constitueixen les cares de la cooperació, satisfet de saber que els recursos dels santcugatencs que gestiona la Fundació són una llavor que dóna molt de fruit. Torno empetitit davant la magnitud de la feina de Vicenç Ferrer i, com va anunciar-me en Jordi Folgado, atrapat.

Podeu trobar més informació AQUí i també AQUí

Sant Cugat ha estat objecte d'un article de pàgina sencera al prestigiós diari "Financial Times", que ens reconeix com a ciutat que té un model global per a les administracions públiques.

Us adjunto el text en anglès.

"Sant Cugat: prudent approach to cash flow pays off"

In these times of austerity, low or negative economic growth and tight credit, Catalonia’s 947 local governments – or ajuntaments – are in a bind.

Deprived of the construction and property taxes that underpinned their finances during a decade of growth, many are struggling these days to pay their bills.

Delays in remittance to suppliers of more than a year are common in some parts, while many local governments find it impossible to comply with the so-called “60-day payment rule”.

In Sant Cugat del Vallès, a dormitory city of 84,000 people in the industrial valleys north-west of central Barcelona, the local government has, in the past seven years, developed a more business-like approach to municipal administration. As part of this, it last year announced a commitment to paying all suppliers within 30 days.

What at first was seen as a media stunt, in keeping with the city’s penchant for self-promotion, is today a fact of life: cost-based budgeting combined with healthy bank credit lines has allowed the government to keep its promise.

Processing and approving invoices is generally done within 15 days; once approved, payment takes another 15. Elsewhere, in many cases, local councils drag out the approvals process to delay payment.
Apart from more streamlined bureaucracy – which includes contracting out such functions as sport facility management, street cleaning, and rubbish collection – the city council has something more fundamental in its favour: prudent cash flow management.

As with most local authorities in Spain, Sant Cugat had come to rely heavily on taxes and licences related to construction during the country’s long residential housing boom, which wound down in 2007. Of total revenues of €70m ($91m) in 2008, about €18m came from the construction sector, says Jordi Joly i Lena, deputy mayor and head of economy.

“Like everyone else, we didn’t see the crisis coming, but we knew that there would come a moment when there was no more land in the city for residential development,” he says.

“The income from construction was a variable which we did not use for current expenditure. We used that money to finance investment, not to pay suppliers.

“So when the crisis hit, we were able to pay our suppliers at 30 days.”

The objective of the policy, apart from promoting a positive image, is to give companies – particularly small, local concerns – a fighting chance to ride out the recession.

This commitment to efficiency last year won the city hall a European Public Sector Award (EPSA), for “Leadership and Management for Change”.

The city’s policies have also helped develop Sant Cugat’s business park, just to the east of the city. Called Sant Joan, the park was one of Barcelona’s early experiments in decentralisation and is now one of its best-known business estates.

It is home to R&D, logistics and administration centres for multinationals such as Hewlett-Packard and Roche and is also the site of Creápolis, where students from Esade business school mix with established businesses, government agencies and small start-ups in an interconnected campus and office complex.

Sant Joan had its share of critics at the time of conception but was backed whole-heartedly by Sant Cugat council.

Although in its early days it failed to draw the sort of high-tech investments it had promised, today it is an important part of what is promoted as the “Catalonia Innovation Triangle” (CIT).

As part of the effort to enforce its image as the centre of an innovation cluster, Sant Cugat in 2007 ran as a candidate to be the site of the European Institute of Innovation and Technology.

Despite intensive lobbying in favour of Sant Cugat, Budapest was chosen. However, according to Mr Joly i Lena, the candidacy helped the city focus on its goals.

“Although we didn’t win, it was important for us to be part of the process.”

“We want to create a CIT brand,” he says, “to the point where the Hewlett-Packards and Esades of this world use the CIT logo”.

Sant Cugat itself, meanwhile, has become a global model for public administration, according to a report by the EPSA judging committee.

“Although the city council has reduced the public debt significantly,” it says, “the administration has maintained its ability to strategically invest to improve the quality of the city ... and build strategic assets for the knowledge society.”

Copyright The Financial Times Limited 2010. You may share using our article tools. Please don't cut articles from FT.com and redistribute by email or post to the web.

http://www.ft.com/reports/catalonia-2010

La setmana passada,  vàrem poder comptar amb Richard Boyatzis al fòrum SantCugatTribuna, que organitzem cada dos mesos.

Durant la seva ponència Boyatzis, un dels pensadors de referència mundial en el camp del lideratge i intel·ligència emocional, va assegurar que els líders són les persones capaces de despertar emocions i inspirar el seu entorn, d’actuar en positiu prenent decisions pensant en el futur, a llarg termini.

Mirant l’entorn penso que ara més que mai, ens vindria molt bé un lideratge així, la crisi exigeix líders, persones amb visió de futur a tots els nivells.

Un lideratge del que malauradament estem mancats a nivell polític tant a Catalunya com a nivell estatal. A Catalunya les propostes sorgides del govern sovint es neutralitzen per l’oposició d’una part del propi govern. Les esforçades individualitats, com podria ser el cas del Conseller Maragall i el seu ingent intent de modernitzar el nostre sistema educatiu, queden ofuscades per les contradiccions internes del govern tripartit. Com deia Sergi Mas en el seu alter ego del president Montilla al Polònia “qui diu que no tenim projecte?, en tenim set o vuit i tots diferents”.

A Catalunya ens cal un lideratge fort i clar, que escolti, que sàpiga despertar emocions i que sigui capaç de dibuixar i transmetre un clar projecte de país. Sense aquest lideratge no ens en sortirem, sense la seva força no serem capaços de reaccionar des de les institucions a la possible sentència adversa contra l’Estatut. L’oposició i societat civil podran liderar la reacció, però sense la clarividència i decisió del govern, aquesta sempre quedarà a mig camí i Espanya continuarà sense prendre’ns seriosament.

Aquesta manca de lideratge també l’estem patint a nivell estatal. És significatiu que un diari com el The Wall Street Journal qualifiqui Zapatero de governant “que ho deixa tot per demà pensant que el demà no arribarà mai”.  Un govern que actua més pensant en les properes eleccions que en el futur del país.  On són les decisions que necessitem, quan Espanya és a tocar el 20% d’aturats?

Però el lideratge no ha de ser només polític, n’hi ha d’altres i un de molt important és el lideratge l’empresarial. En temps de crisi els emprenedors i empresaris han de ser més líders que mai. Perquè en ells està la clau del creixement econòmic.  Des de les administracions hem de crear les condicions, però la riquesa es crea a partir del teixit empresarial.  És una llàstima sentir empresaris que estan tancant portes i em manifesten que  si no canvien molt les coses, quan això torni a anar bé, no pensen contractar ningú. Espero que aquest sigui només un sentiment passatger, sinó és així malament anirem

Ens calen empresaris, ens calen emprenedors.  La taxa d’emprenedors ha disminuït en l’últim any. I sembla ser que la causa principal n’és la por, la por al fracàs.  Aquí estigmatitzem els qui fracassen. També bancs, inversors, mitjans, .. posen la creu sense tenir en compte que qui emprèn s’està jugant la seva professió, reputació i en la majoria de cassos, el seu patrimoni, i que el qui més s’equivoca és qui no fa res.

Jeff Hoffman, un exitós emprenedor, deia l’altre dia en una entrevista que “si no t’equivoques, és que estàs fent malament alguna cosa”.  Perquè amb l’equivocació ve l’aprenentatge.  Alguna cosa estem fent malament quan a països com els EEUU,  el fracassar una vegada es veu com un valor positiu de cara a una nova iniciativa i aquí més de la meitat dels que volen “reemprende” no ho poden fer per manca de finançament.

Està clar que és funció de tots el canviar també la nostra cultura empresarial i entendre que equivocar-se serveix per aprendre i tornar a intentar-ho sent més savis. Thomas A. Edison va fer 10.000 assajos abans de trobar el filament ideal per la seva bombeta incandescent? Més de 10.000. Us ho imagineu?

I per als maniqueus que encara veuen totes les virtuts al sector públic i defectes al privat un recordatori: sense emprenedors que creen riquesa no hi ha ni bona sanitat, educació, carreteres,...per tant més val que creem un entorn favorable a l’emprenedoria i deixem de mirar-la amb desconfiança.

L’editorial del Financial Times del passat dimarts, 5 de gener, està dedicat a la Presidència rotatòria espanyola de la UE en uns termes que val la pena de tenir en compte.

Després de fer referència a l’atac informàtic pel qual a la web de la  Presidència rotatòria va aparèixer Mr. Bean enlloc de Zapatero, l’editorial afirma que el programa espanyol per la Presidència “és extraordinàriament anodí, fins i tot pels estàndards poc exigents de la majoria de les Presidències de la Unió Europea”. I és que, pel Financial Times, que Zapatero es vulgui concentrar en “complir les tasques del Tractat de Lisboa” i no la crisi econòmica, suposa tornar a cometre “l’equivocació típica de la Unió Europea: concentrant-se en afinar els acords institucionals, enlloc de tractar els problemes reals que molesten els ciutadans europeus”.

L’editorial, que posa en dubte que Espanya, “un país colpejat molt durament per la recessió global i amb un 20 % d’atur”sigui el país més adequat per guiar la UE en aquest moment, reclama atenció sobre els temes econòmics per què “el creixement és encara feble a Europa - i Espanya no és cap excepció”. Així, reclama que, durant la Presidència espanyola, els governs europeus debatin si retiren els estímuls fiscals que van posar a terme l’any passat i que s’estigui molt atent a una “possible” crisi financera a Grècia o Letònia.

L’endemà, el mateix periòdic publicava la notícia que l’atur estava a punt de superar els quatre milions de persones.

No és la primera vegada en els darrers mesos que el Financial Times té una posició molt crítica amb Espanya i més concretament amb la política econòmica del Govern Zapatero.

L’u de setembre del 2009 publicava un article titulat  "Pigs in muck” (porcs a la brutícia) on es feia un acrònim  amb les inicials dels països que patien una greu recessió: (P)ortugal, (I)taly, (G)reece, (S)pain, per situar-los enfront dels BRIC(Brasil, Rússia, Índia i “China”) ponències emergents.

El 16 de novembre va publicar el seu rànking anual sobre els millors i els pitjors ministres d’economia europeus. Helena Salgado era la quarta començant per la cua. Darrera només hi havia Hongria, Grècia i Irlanda.

El Financial Times no és l’única publicació internacional prestigiosa que es mostra molt crítica amb la política econòmica espanyola. En les seves prediccions per l’any 2010, Newsweek augura que serà un any molt difícil per Espanya a causa de l’augment exagerat del seu dèficit públic. El setmanari parla de l’augment d’impostos, d’un atur que arribarà al 20% i que tot plegat endarrerirà la recuperació econòmica d’Espanya, enfront de la majoria dels altres països europeus que la consolidaran el 2010.

El 6 de gener, el Wall Street Journal publicava un article titulat “Stimulus doesn’t rouse Spain”(Els estímuls no revifen Espanya), en els que explicava les mesures monetàries i fiscals han estabilitzar l’economia de l’euro-zona amb Alemanya enfront, però no a l’economia espanyola.

El mateix dia, The Guardian, fent referència també a l’atac informàtic de la web de la presidència espanyola, deia que Zapatero havia volgut presentar-se a si mateix com el Barack Obama d’Europa, però que –de moment- només havia aparegut com Mr. Bean.

Davant l’opinió d'una part de la premsa internacional més prestigiosa sobren comentaris.