No fa gaires mesos, durant el transcurs d’un acte a la Cambra de Comerç de Sabadell vaig fer una metàfora sobre el rol que juga el Vallès a Catalunya que crec val la pena repetir: deia que el Vallès és el rebost de Catalunya; aquella estança de la casa on hi guardem el menjar, la importància de la qual és de suma importància per a la vida de la llar i fins i tot equiparable al seu esplèndid rebedor, o sigui, la ciutat de Barcelona.

En aquell moment vaig dir rebost, però potser hauria estat més encertat dir que el Vallès fa també les funcions d’obrador del país, donada la importància del seu sector productiu. Metàfores a banda, ja sigui rebost o obrador, el cas és que els dos vallesos, l’Oriental i l’Occidental, juguen un paper completament essencial dins de l’economia catalana, tal com ha posat de manifest el recent estudi de la UB “El Vallès, motor productiu de Catalunya”.

No pretenc comentar al detall les xifres i les conclusions d’aquest exhaustiu estudi comparatiu (que podeu trobar aquí) però sí que vull fer unes consideracions sobre la relació entre l’economia i les infraestructures de les dues comarques.

No descobreixo res a l’afirmar que les infraestructures són un mitjà indispensable per impulsar el desenvolupament econòmic d’una determinada regió. Concebem les infraestructures de comunicació com un instrument hàbil per transportar bens tangibles, però també perquè les persones es puguin moure pel territori, sigui pel motiu que sigui. És de calaix que aquells territoris que concentren població i activitat econòmica han de disposar d’una bona xarxa d’infraestructures, ja que d’aquesta manera s’afavoreix el sector productiu donant-li sortida al mercat de manera ràpida i eficient.

El Vallès conté un seguit d’empreses i centres de diversos àmbits que, en conjunt, generen el 17% del PIB del nostre país. És una xifra molt significativa, sens dubte, que encara es veu més reforçada quan t’adones que el Valor Afegit Brut industrial del Vallès és el 25,6% del total català. 

Tanmateix, hi ha un aspecte de les conclusions de l’estudi que m’ha cridat especialment l’atenció: la importància de les exportacions. Es diu literalment que si es depura l’”efecte seu” pot resultar que el Vallès sigui el primer àmbit territorial de Catalunya en nombre d’empreses exportadores, molt per davant del Barcelonès i del Baix Llobregat. És conegut que en un context com l’actual les exportacions s’han convertit en una de les principal vies que permeten que la nostra economia aguanti els embats de la crisi estructural que patim. No en va, durant el primer quadrimestre del passat 2011 van créixer un 16%, esdevenint la cerca de mercats exteriors essencial per a la nostra recuperació econòmica, especialment important en un moment en que la demanda interna continua sota mínims. 

Així doncs, perquè el Vallès i el conjunt de Catalunya puguin exportar els seus productes industrials de manera eficient i eficaç és clau que la dotació d’infraestructures s’adeqüi a les necessitats reals del territori, cosa que malauradament encara no és així. En aquest aspecte, sobretot, cal tirar endavant aquell conjunt d’infraestructures que, d’una manera o altra, estan relacionades amb el Corredor Mediterrani, un eix que la gent de FEM Vallès no s’està de destacar amb rotunditat a la introducció de l’estudi: l’opció potent és ser corredor i mai cul-de-sac.

L’actual crisi no pot ser excusa per deixar d’executar sine die aquelles infraestructures que ens són estratègiques. I és clar que tot el que està relacionat amb el Corredor Mediterrani ho és, d’estratègic. En aquest sentit, la inclusió, finalment i després de molts esforços, del Corredor Mediterrani dins de la Xarxa Transeuropea de Transports va ser una gran notícia. De seguida que la decisió de la Comissió Europea es va fer pública la Generalitat va moure fitxa i va presentar l’Agenda Catalana del Corredor Mediterrani, un full de ruta amb l’objectiu de definir aquestes actuacions i establir els seus terminis d’execució. 

Dins d’aquestes actuacions i tot parlant d’exportacions, n’hi ha una que, per la seva importància específica i urgència, destaca per sobre de tot: els accessos ferroviaris al nou moll de càrrega del Port de Barcelona, les obres del qual estan sent executades empresa multinacional xinesa, fet que dona fe de la importància del mercat asiàtic. Es pot donar la circumstància que d’aquí a quatre dies disposem del port de mercaderies més gran del sud d’Europa, però que accedir al port esdevingui una autèntica odissea, cosa que no podem tolerar de cap de les maneres i per això exigim a l’Estat que executi els accessos sense més demora. Al mateix temps, cal que totes les actuacions en matèria ferroviària i viària que manquen també es desenvolupin. Ressalto la paraula viària, doncs el Quart Cinturó, també part del Corredor Mediterrani, no ho oblidem pas, també s’ha de finalitzar. 

Ara és l’Estat qui té la pilota a la teulada i cal que es posi a treballar urgentment. Portem massa anys esperant el corredor i l’economia del Vallès i de Catalunya no pot esperar més temps. Aquest estudi dóna dades i xifres molt concretes de la que és una de les principals àrees productives del nostre país. El Vallès és una comarca legalment dividida en dues i que aglutina població, activitat econòmica i coneixement de manera exemplar. Ara el repte és aconseguir que pugui exercir tota la seva força sense restriccions i aquí cal que l’administració pública i la societat civil anem de la mà.

Ara, més que mai, cal fer valer que com el Vallès no hi ha res, emprant de nou la coneguda frase del no menys conegut poema de Pere Quart. Ara ja no es tracta de la típica i tòpica autocomplaença identitària pròpia d’un vallesà com jo, sinó d’una constatació avalada amb estudis acadèmics.

Vivim aquests dies pendents del desenllaç dels problemes en les centrals nuclears japoneses, de l'evolució de les revoltes al nord d'Àfrica i de les conseqüències que puguin tenir aquestes dues crisis en el nostre model econòmic. El XXI és un segle que viu accelerat i que, des del fatídic 11 de setembre de 2001, no ens deixa respirar amb els seus convulsos canvis polítics, econòmics i socials. Canvis globals que ens toquen de ple i que requereixen una adaptació constant per competir en el món.

Estem doncs davant un dilema històric i hem de tenir clar els nostres horitzons polítics i econòmics. Avui m’agradaria escriure sobre una infraestructura que simbolitza perfectament d'on venim i cap a on volem anar. Escrivia Cambó fa un segle que defensar la riquesa de Catalunya era defensar la seva llibertat. Avui, en ple segle XXI, la sentència és, si més no, més encertada.

Sens dubte els parlo d'una infraestructura que, de fer-se bé, marcarà el nostre avenir els anys vinents. El Corredor Ferroviari del Mediterrani pot  esdevenir per a Catalunya -i també per a Espanya-, el que va ser la Via Augusta en temps de l'Imperi Romà: un eix creador de riquesa i creixement durant segles.

No obstant això, convé refrescar la memòria per saber en quin punt ens trobem i no permetre que ningú no aixequi expectatives infundades sense proves fefaents d'un canvi polític profund. Els catalans i les catalanes tenim sobrada, i encara molt recent, experiència a donar-nos de cara amb la dura realitat centrípeta de totes les institucions de l'Estat. No revelo res si dic que la política d'infraestructures ha estat, és i seguirà sent essencialment radial i centralitzadora. Com s'entén sinó l'aposta que PP i PSOE han fet en els últims vint anys pel model d'Alta Velocitat? És normal haver rebut en l'últim quart de segle més de 150.000 milions d'euros en ajudes comunitàries i seguir mantenint un vergonyant tram de via única en la principal connexió ferroviària entre Europa i Espanya?

Aquest model i el menyspreu a l'eix Mediterrània només s'entén des d'una visió recentralizadora i la missió –en alguns més dissimulada que en altres- de fer de Madrid l'únic pol econòmic de la Península. Les xifres parlen soles. Malgrat sumar el 45% de totes les exportacions espanyoles, l'arc mediterrani només acumula el 26% del capital d'infraestructures.

La història, doncs, ens ha fet escèptics. Tanmateix en els últims mesos hem vist moviments que ens permeten un cert grau d'optimisme. L'aliança amb València i Múrcia i la mobilització de tota la societat civil catalana amb un mateix objectiu obliga el govern espanyol a comprometre's públicament d’una vegada per totes amb el Corredor del Mediterrània.

El ministre Blanco ha entès bé el missatge i avui estarà a Barcelona presentant la seva proposta d'eix. No obstant això, el meu temor –i  de molts catalans i catalanes- és que, una vegada més, la promeses caiguin en sac foradat. No n’hi ha prou amb les paraules. La situació econòmica i el dèficit històric d'infraestructures de Catalunya obliguen al ministre a presentar un pla que inclogui una memòria pressupostària i una periodització de les obres.

En aquest sentit, Catalunya té pendents quatre actuacions irrenunciables: la finalització del desdoblament de la via única entre Tarragona i Vandellòs, els nous accessos ferroviaris al Port de Barcelona, la connexió en ample UIC del Port de Tarragona i la incorporació del tercer rail per a mercaderies en la línia convencional des de Portbou fins a Alcanar. Sense aquests elements, difícilment serà creïble l'aposta del govern espanyol  pel Corredor Mediterrani.

PD Aquest article ha estat publicat La Vanguardia http://www.lavanguardia.es/

Estem assistint aquests dies a un apassionant debat sobre el futur de l'aeroport de Girona. La setmana passada va ser motiu d'una interpel·lació del PSC al Parlament, feta pel responsable d'infraestructures d'aquest partit, Roberto Labandera. Una intervenció que, ho haig de dir, em va sorprendre per la duresa del to utilitzat pel diputat de l'oposició.

L'aeroport de Girona és una infraestructura estratègica per al país. Aquí no hi ha discussió possible. I així ho he manifestat en totes les ocasions que he tingut des que sóc el conseller responsable de les infraestructures del país. L'aeroport no només és un actiu per Girona i la Costa Brava, sinó per tot el país, ja que està amb prou feines a una hora d'on hi viuen cinc milions de catalans.

Per tot plegat, entenc la preocupació que ha generat al territori l'anunci de Ryanair de disminuir unilateralment els vols que efectua a Girona. Són temps difícils per a la nostra economia i decisions com aquesta poden generar més incertesa. Però els temps de crisi també són temps per qüestionar, repensar i decidir quin és el model que volem per les nostres infraestructures.

Tindrem temps en els pròxims quatre anys per redefinir un model que ens permeti ser més competitius a Europa i al món. Hem d'apostar pel Corredor del Mediterrani, millorar les connexions dels ports de Tarragona i Barcelona o repensar el model de finançament de les infraestructures, entre moltes d'altres coses.Tot això ho farem.

Però el que ens urgeix més en aquest moment és repensar el model aeroportuari. Ho hem de fer perquè l'Estat ha acceptat per fi trencar el monopoli d'Aena en la gestió dels aeroports. Per a ells, no es tracta d'una aposta fruit de la convicció que un model descentralitzat i de competència entre aeroports és millor que un model centralitzat al servei de Barajas. Es tracta d'una aposta fruit de la necessitat que té l'Estat d'ingressar recursos després d'haver estirat més el braç que la màniga amb les inversions en alguns aeroports o en el model radial d'alta velocitat.

Però sigui com sigui, hem d'aprofitar la redefinició d'aquest model perquè s'aproximi al màxim a la nostra voluntat de gestionar totes les infraestructures estratègiques del país. Ho hem d'aprofitar a l'aeroport del Prat -en parlaré en un altre post- i ho hem d'aprofitar a Girona, que indiscutiblement ha de ser traspassat com mana l'Estatut.

Per tot plegat, m'agradaria que tots veiéssim el conflicte obert per Ryanair des d'una perspectiva de futur. Tenim un contracte amb la companyia fins a finals de 2011 i tenim un preacord que hem de revisar. La nostra voluntat és asseure'ns amb la companyia per parlar-ne amb tranquil·litat, sense les presses que alguns intenten posar-nos fent electoralisme amb una qüestió delicada pel país i per la societat gironina. Tenim fins a finals d'any per tancar un acord que consolidi la presència de Ryanair a Girona, però no podem deslligar les negociacions amb la companyia del canvi de model aeroportuari.

Si sense competències competències aeroportuàries -i l'interès d'Aena de portar Ryanair a Barcelona- Girona s'ha mantingut per sobre dels 4 milions de passatgers anuals, que passarà quan Generalitat i institucions gironines puguin decidir les polítiques estratègiques? Doncs que estic convençut Girona recuperarà passatgers de la mà de Ryanair i d'altres companyies que ja han manifestat l'interès de volar des de Girona.

Aquesta setmana he participat com a ponent a l'edició per Europa del Personal Democracy Forum (PdF).

Concretament he intervingut a la taula Online Political Organizing in Regional and Local Campaigns dedicada a la participació política a través de les tecnologies de la informació i la comunació.

Una de les idees que he compartit  és que un cop fas el salt a la xarxa 2.o ja quedes atrapat. Com puc estar al Twitter amb un miler de Followers i no respondre quan em fan un Missatge Directe o menció? Si pel carrer parlo quan la gent m'atura, a la xarxa també ho he de fer.

He explicat una de les experiències que em van fer veure la immediatesa de les xarxes socials. Va ser durant les fortes nevades que enguany van caure a Sant Cugat mentre jo era de viatge a Hamburg. A través del Facebook i el Twitter, vaig poder informar molts ciutadans de l’evolució dels esdeveniments. Explicar-los quines escoles estaven tancades, quins carrers tallats o quan es restablia el servei de trens, tot en directe, al moment. Aquest volum d’informació i rapidesa donen vertigen, és un somni fet realitat per als que ens agrada resoldre els problemes de la gent i el país.

En la meva xerrada al PdF he comentat aquest gràfic que mostra les vies de comunicació que tinc amb els meus conciutadans. El quadre exposa els 13 canals a través dels quals hom s’està adreçant a mi. L’espectre s’ha ampliat, abans s’adreçaven a l’Alcalde per una primitiva instància que passava pel registre i ara la gent m’envia DMs (Direct Missatges) del twitter per demanar que els arregli el carrer.

Ara els veïns i veïnes de la meva ciutat, Sant Cugat del Vallès, però també els de tot Catalunya i de tots els racons de món poden adreçar-se a mi. Sempre els atenem, més tard o més d’hora, però crec que això és la base d’una política moderna, d'una democràcia personal.

Després de la gran manifestació, molta gent es pregunta: i ara què faran els polítics? Tenen raó, ara és l’hora de la política. La societat civil ja s’ha pronunciat i, es miri com es miri, ho ha fet de forma massiva. Ara toca moure fitxa a la política.

El 10J milers de  ciutadans i ciutadanes de Catalunya, persones de diferents edats, ideologies, nivells socioculturals i origen es van manifestar. Com han reproduït els mitjans de comunicació, el crit més sentit va ser el d’independència, expressió del sentiment de molta gent que, o mai ha cregut, o ja ha deixat de creure en aquesta Espanya.  Però el sentiment més transversal i que unia els qui cridaven i els milers que es manifestaven en silenci, era el de cansament davant d’una Espanya que ni vol escoltar, ni vol entendre el sentiment d’una part importantíssima d’aquest poble perquè ha arribat a la conclusió que, a més de no tenir voluntat de fer-ho, tampoc en té cap necessitat. L’antic sentiment tan ben descrit per Maragall i Espriu planava sobre un cúmul de manifestants.

Qui s’apunta?

La reacció no hauria de quedar en la bromera que representa una manifestació per important que sigui. No ens ho podem permetre, l’energia civil que es va manifestar dissabte hauria de canalitzar-se políticament. Fora desitjable un front comú, traslladar la unitat cívica i política al camp de l’acció. Tots els partits que d’una forma o altra ens sentim catalanistes, sense distinció, hauríem de trobar-nos en una resolució al Parlament de Catalunya que fixés un llistó comú de la reivindicació i que poguéssim plantejar conjuntament al Parlament espanyol. L’Estatut aprovat pel Parlament català el 30 de setembre de 2005 marcava un horitzó nacional ambiciós i, tal i com ens va unir fa ara cinc anys –almenys aparentment-  ho hauria de tornar a permetre ara. Aquesta afirmació unida al rebuig de la sentència fora el desitjable, però no sé si serà possible.

El President Montilla ja ha advertit que no vol que els altres, és a dir CiU, “facin trampetes” suposo que referint-se a que no intentem elevar massa el llistó de la reivindicació, ja que aquesta ha de ser assumida pel PSOE. Estem doncs on estàvem i al PSC se li torna a plantejar el seu etern dilema, Catalunya o el PSOE. La resposta històrica ja la sabem, però no perdem l’esperança malgrat el trist espectacle al voltant del lema de la manifestació que primer acceptaren i després no.

El govern ha de liderar

Aquest advertiment del President segueix el guió ancestral que inspira l’acció del tripartit: la culpa sempre és del PP, de CiU o dels dos alhora. Aquesta cançó de l’enfadós no pot amagar el que sembla que s’està coent i és que és molt probable que el govern no sigui capaç de bastir una posició comuna de defensa de l’autogovern i rebuig a la sentència. Aquests dies ja ho hem intuït: el PSC diu que endavant amb el rebuig però ull amb inquietar al PSOE, ERC torna amb la independència i continuen mantenint Montilla de president i IC demana un referèndum.

Prou temps que ha tingut el govern tripartit per acordar la reacció i encara no ho ha fet. Això és especialment greu perquè no oblidem que l’oposició pot ajudar però qui ha de liderar la reacció és el govern del país. Aquest desacord del govern és una mostra més d’aquells fets que han esdevingut normals en un país que no ho és i que serien totalment increïbles en qualsevol país normal. Els marcians que ha popularitzat el Polonia i que ens observen des de l’espai es fan un fart de riure amb el lamentablement originals que arribem a ser.

Hi ha un model d’estat possible?

Els socialistes segueixen parlant d’estat federal, hi ha qui parla de modificar la Constitució que el Tribunal Constitucional ha encotillat,... tot plegat són vies mortes si no hi ha ningú a l’altra banda que ens vulgui escoltar.

La meva lamentable conclusió és que el nacionalisme excloent dels polítics espanyols supera la seva intel·ligència política i avui la majoria d’ells se senten satisfets amb la contundent sentència, infumable per a nosaltres  i alleugeridora per a ells. Només he sentit Rubalcaba fer una afirmació en el sentit que cal escoltar la veu del poble català manifestant-se el 10 J, però ull, que la seva gran intel·ligència només es superada pel seu cinisme.

Un govern que representi  la veu poble

Què ens queda, doncs? Ens queda la necessitat de tenir un govern català prou fort, amb un ampli recolzament social, capaç de bastir consensos, amb les mans lliures i les idees clares, en definitiva, un govern que, a diferència de l’actual, defensi un projecte compartit. Necessitem un govern que dugui a la realitat el sentiment que es va manifestar el 10 de juliol.

Hem de fer-nos respectar sense posar en perill la unitat civil del país, per tant hem d’estar disposats a defensar allò que pugui generar amplis consensos dins la nostra societat com ho és el concert econòmic. Hem d’estar disposats a córrer riscos, només així farem por, hem de deixar de ser terriblement previsibles, tant que ja ens tenen la mida presa.

I hem d’apropar-nos a Europa. Vaig adherir-me, amb èxit escàs, a la idea d’Enric Juliana que defensava la presència d’una gran bandera europea a la manifestació de dissabte. Aconseguir el recolzament dels nostres veïns perquè ens ajudin i s’ho prenguin seriosament. Una Europa que està patint la ineficàcia i demagògia d’un govern espanyol que, fins i tot, ha posat en perill l’estabilitat de l’economia de la zona euro.

Com va dir Artur Mas després de la manifestació: “a Catalunya comença una transició i hem de passar de l’estat de les autonomies al dret a decidir dels catalans”.

I aquesta, d’en Joan Sales, una mica més crua, però no exempta de raó: “Des de fa 500 anys, els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta, doncs, de deixar de ser catalans? No, sinó de deixar de ser imbècils.”

Mans a la feina, és el moment de la política, però de la política en majúscules.

Aquests dies tenim les festes de Sant Joan i moltes festes majors que també inclouen jocs pirotècnics, correfocs, la Flama del Canigó o les activitats de diables.

Quan vaig trucar els Diables de Sant Cugat del Vallès per proposar-los de fer el Pregó de la Festa Major d'enguany, em van confessar el seu primer pensament: "l'alcalde ens truca directament? Quina n'haurem fet.?"

Joves, transgressors i, en el fons, tradicionals i entranyables. Perquè els Diables són uns representants emblemàtics de les nostres festes i tradicions topulars. I ara que la legislació comunitària els va fer un escac, calia posar-se al seu costat, fer pinya amb ells. I per demostrar que estem contra la directiva europea que amenaça celebracions com la Patum, els balls de diables, els correfocs o la revetlla de Sant Joan, què millor que donar-los la paraula i el protagonisme, com a pregoners de la nostra Festa Major.

Ja hi ha hagut manifestacions multitudinàries, com la de Berga, amb milers de persones i representants de centenars de colles de diables i bestiari dels Països Catalans, en contra de la directiva europea que regula l’ús del material pirotècnic.

Cal recordar que el correfoc, un acte celebrat majoritàriament a Catalunya, però també al  País Valencià, Illes Balears i Catalunya Nord, té les seves arrels en el Ball de diables ja documentat en el segle XII, i que no va ser fins al XX que va prendre la seva forma actual.

Sant Cugat compta amb un nombre importat d’entitats que treballen dins del camp de la Cultura Popular i Tradicional Catalana. Des de fa molts anys són les protagonistes i dinamitzadores de moltes de les festes i tradicions locals, que amb el temps s’han consolidant i han donat lloc a un calendari festiu ric i variat amb mostres de cultura popular i tradicional catalana.

Des dels anys 80 fins a l’actualitat el nombre d’entitats d’aquest àmbit ha crescut. Recentment s'ha constituït, a Sant Cugat, la Coordinadora d'entitats de Cultura Popular i Tradicional Catalana i hem acordat la creació del Centre de Cultura Popular i Tradicional Catalana,  per tal promoure la recerca i l'estudi sobre la cultura popular i tradicional, i la coordinació i foment de  sinèrgies entre els diferents grups, a més de donar-los suport tècnic i administratiu.

Mentrestant, protegim i gaudim, amb prudència però amb legítim orgull i plenitud, d'unes festes i fradicions com són la Flama del Canigó, del Foc de Sant Joan, els correfocs, etc. Unes festes que, gràcies a entitats com els Diables, ens identifiquen i ens projecten al món com a membres de la cultura catalana.

Tornem-hi amb el cas Vic, ara arran de l’afirmació de la comissària europea d’interior, Cecilia Malström que, responent la pregunta de l’eurodiputat Ramon Tremosa, ha dit que a Europa no es pot fer la vista grossa amb la immigració il·legal com durant tant de temps han fet els governs espanyols d’un i altre signe.

Com ja vaig dir en el seu moment, la ciutat de Vic ha estat exemple d’una activa política d’acollida a la nova immigració i la seva experiència d’integració escolar dels nouvinguts és modélica.  Per tant les acusacions de xenofòbia cap a l’ajuntament de la ciutat, només són explicables des de la immaduresa amb que una certa esquerra ha tractat aquest tema. Jutjar una ciutat amb un 25% d’immigració des d’una ciutat com ho és Sant Cugat, amb una taxa del 8%,  és molt difícil. Nosaltres empadronem i continuarem empadronant els immigrants amb independència de la seva situació legal fins que no se’ns faci fer el contrari, de la mateixa manera que un parell de vegades l’any depurem el padró per donar de baixa aquelles persones immigrades que no han complert el requisit legal de la confirmació de la seva situació.

Des de la nostra experiència ens podem imaginar la realitat de la ciutat de Vic.  Part de la població es troba en situació de feblesa i requereix integració social, alhora que demanda ajut a l’administració. Nosaltres,  com a ajuntament,  ho vivim en el nostre dia a dia. La nostra responsabilitat i sentit de la justícia ens fa actuar, com a Vic, davant de les situacions de necessitat que se’ns plantegen. I això, com a Vic, ho fem sovint sols.

Es per això que resulta irritant rebre lliçons de moral per part del President espanyol qui, des del seu pedestal monclovita,  va assenyalar acusadorament a l’ajuntament de la capital d’Osona quan és per culpa de la seva política irresponsable en la matèria que els ajuntaments hem de resoldre situacions que ens superen. El tema de la immigració l’hem de tractar. N’hem de parlar i ho hem de fer amb maduresa, precisament el que li manca a una part dels nostres opinadors polítics. No parlar-ne, com de vegades se’ns demana, no condueix a res. Només a deixar el terreny lliure als qui volen aprofitar el conflicte per atiar la xenofòbia.

El conflicte hi és i cal tractar-lo prenent nota dels errors que han comès altres països i des del nostre tarannà acollidor i civilitzat. Però defugir-lo, jugar a la demagògia, desqualificar al qui se surt del políticament correcte o simplement discrepa, està fora de lloc i jo, personalment, no hi vull jugar. No fa gaires anys que un candidat a la presidència de la Generalitat o un alcalde de Barcelona, es tancaven en una església en solidaritat amb uns immigrants. Tampoc fa gaire que l’aeroport de Barajas era porta d’entrada principal de la immigració il·legal a Europa. I l’economia submergida s’ha aprofitat de la presència entre nosaltres de persones en situació irregular. Tots aquests fets han tingut i tenen lloc a casa nostra davant la sorpresa de l’Europa culta, civilitzada i democràtica. Mirem d’assemblar-nos-hi en allò bo que tenen.  Amb capacitat per afrontar els problemes amb maduresa, des de la centralitat democràtica, defugint l’extremisme xenòfob o la immaduresa bonista. Si fossin capaços de fer-ho, ben segur que les coses ens sortiríem millor. Ja veiem on ens porta la inacció. A la generació dels conflictes que, precisament, hem volgut evitar,