Aquest és el títol del meu primer llibre, en el que intento recollir el meu pensament i trajectòria política des de l’any 1976 fins avui. Des de la creació de la JNC, el pas pel Congrés dels Diputats i després pel Parlament, fins l’experiència a Sant Cugat.

La llibertat com a resposta és també un llibre de reflexions sobre els meus projectes de futur i els meus interessos prioritaris: el país, l’educació, la llibertat, la força del catalanisme, el descrèdit de la política, la família o la lluita contra el canvi climàtic entre d’altres.

Avui presento el llibre La llibertat com a resposta, a les 19:30h a la Facultat de Comunicació Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, carrer Valldonzella 23, de Barcelona.

La presentació es a càrrec d'Artur Mas, secretari general de Convergència Democràtica de Catalunya.

Aquesta setmana presento als mitjans de comunicació el meu primer llibre, "La Llibertat com a Resposta", tot i que la presentació al públic en general la faré a finals de març.

En el llibre repasso en primera persona els moments claus de la meva trajectòria política i vital i exposo un seguit de reflexions sobre els meus projectes de futur i els meus interessos prioritaris: el país, el medi ambient, l’educació, la llibertat, la importància del món local, la força del catalanisme o la lluita contra el descrèdit de la política, entre d'altres.

Pots confirmar la teva assistència aquí.

La setmana passada,  vàrem poder comptar amb Richard Boyatzis al fòrum SantCugatTribuna, que organitzem cada dos mesos.

Durant la seva ponència Boyatzis, un dels pensadors de referència mundial en el camp del lideratge i intel·ligència emocional, va assegurar que els líders són les persones capaces de despertar emocions i inspirar el seu entorn, d’actuar en positiu prenent decisions pensant en el futur, a llarg termini.

Mirant l’entorn penso que ara més que mai, ens vindria molt bé un lideratge així, la crisi exigeix líders, persones amb visió de futur a tots els nivells.

Un lideratge del que malauradament estem mancats a nivell polític tant a Catalunya com a nivell estatal. A Catalunya les propostes sorgides del govern sovint es neutralitzen per l’oposició d’una part del propi govern. Les esforçades individualitats, com podria ser el cas del Conseller Maragall i el seu ingent intent de modernitzar el nostre sistema educatiu, queden ofuscades per les contradiccions internes del govern tripartit. Com deia Sergi Mas en el seu alter ego del president Montilla al Polònia “qui diu que no tenim projecte?, en tenim set o vuit i tots diferents”.

A Catalunya ens cal un lideratge fort i clar, que escolti, que sàpiga despertar emocions i que sigui capaç de dibuixar i transmetre un clar projecte de país. Sense aquest lideratge no ens en sortirem, sense la seva força no serem capaços de reaccionar des de les institucions a la possible sentència adversa contra l’Estatut. L’oposició i societat civil podran liderar la reacció, però sense la clarividència i decisió del govern, aquesta sempre quedarà a mig camí i Espanya continuarà sense prendre’ns seriosament.

Aquesta manca de lideratge també l’estem patint a nivell estatal. És significatiu que un diari com el The Wall Street Journal qualifiqui Zapatero de governant “que ho deixa tot per demà pensant que el demà no arribarà mai”.  Un govern que actua més pensant en les properes eleccions que en el futur del país.  On són les decisions que necessitem, quan Espanya és a tocar el 20% d’aturats?

Però el lideratge no ha de ser només polític, n’hi ha d’altres i un de molt important és el lideratge l’empresarial. En temps de crisi els emprenedors i empresaris han de ser més líders que mai. Perquè en ells està la clau del creixement econòmic.  Des de les administracions hem de crear les condicions, però la riquesa es crea a partir del teixit empresarial.  És una llàstima sentir empresaris que estan tancant portes i em manifesten que  si no canvien molt les coses, quan això torni a anar bé, no pensen contractar ningú. Espero que aquest sigui només un sentiment passatger, sinó és així malament anirem

Ens calen empresaris, ens calen emprenedors.  La taxa d’emprenedors ha disminuït en l’últim any. I sembla ser que la causa principal n’és la por, la por al fracàs.  Aquí estigmatitzem els qui fracassen. També bancs, inversors, mitjans, .. posen la creu sense tenir en compte que qui emprèn s’està jugant la seva professió, reputació i en la majoria de cassos, el seu patrimoni, i que el qui més s’equivoca és qui no fa res.

Jeff Hoffman, un exitós emprenedor, deia l’altre dia en una entrevista que “si no t’equivoques, és que estàs fent malament alguna cosa”.  Perquè amb l’equivocació ve l’aprenentatge.  Alguna cosa estem fent malament quan a països com els EEUU,  el fracassar una vegada es veu com un valor positiu de cara a una nova iniciativa i aquí més de la meitat dels que volen “reemprende” no ho poden fer per manca de finançament.

Està clar que és funció de tots el canviar també la nostra cultura empresarial i entendre que equivocar-se serveix per aprendre i tornar a intentar-ho sent més savis. Thomas A. Edison va fer 10.000 assajos abans de trobar el filament ideal per la seva bombeta incandescent? Més de 10.000. Us ho imagineu?

I per als maniqueus que encara veuen totes les virtuts al sector públic i defectes al privat un recordatori: sense emprenedors que creen riquesa no hi ha ni bona sanitat, educació, carreteres,...per tant més val que creem un entorn favorable a l’emprenedoria i deixem de mirar-la amb desconfiança.

L’agost del 2001, estava passant uns dies de vacances amb la família. Entretant, a Sant Cugat avançaven les obres de la llavors polèmica remodelació de la Plaça Octavià –la plaça del Monestir-. Una decisió ens neguitejava al Jan Carbó, tinent d’alcalde d’urbanisme del moment, i a mi: quin tipus de pedra havíem de posar en un lloc tan emblemàtic.

Els arquitectes de l’obra havien viatjat a Navarra i el País Basc per tal de veure propostes sobre el terreny i havien tornat amb mostres i fotos, però no en teníem prou. La decisió era compromesa pel que,  d’un dia per l’altre,  en Jan,  jo i les nostres esposes i filles vam agafar una furgoneta i vam anar cap allà en un viatge llampec. Vam passar una nit a Pamplona, vam visitar pedres de places i carrers de pobles i ciutats (per a desesperació de les nostres filles) i vam tornar carregats amb una pedra de 40 quilos que va anar directe al Laboratori general d’Assaig de la UAB i que és el tipus de pedra que avui cobreix les places Octavià i Augusta i el carrer de la Torre.

Però no volia parlar de pedres sinó explicar que, quan vam arribar a Pamplona, ens vàrem trobar amb la plaça del Castillo oberta, al cor d’Iruña, ja que s’estava construint un pàrquing al que envoltava la polèmica. Per l’interès del moment (nosaltres també vivíem una polèmica amb les obres de la nostra plaça) ens vam interessar pel tema i, especialment, per un nombrós grup de nens que embolcallats amb grans bosses d’escombraries a manera de bata i animats per pares i mestres, estaven pintant missatges i dibuixos a la tanca que envoltava les obres.

La nostra sorpresa va ser majúscula en comprovar que les criatures escrivien frases de la categoria de “Barcina a la cocina”, en al·lusió a l’alcaldessa de la ciutat. Una frase masclista i lamentable però res comparat amb els “d’ETA mátala”, “Barcina pim, pam pum”, a part de fotos de l’alcaldessa amb la diana al cap,... En fi, que les nostres mentalitats pacífiques i catalanes van quedar esparverades en veure la barbaritat que perpetraven aquelles criatures amb l’escalf dels seus progenitors i educadors.

He recordat la patètica situació en llegir l’article de Natàlia Molero titulat “Mestres covards, manipuladors” on posa exemples de la instrumentalització dels infants per part d’adults, fet que conculca greument la Declaració dels Drets dels Infants promulgada per l’ONU l’any 1959. L’autora recorda les postals que va rebre l’ambaixador d’Israel a Espanya des d’escoles de Barcelona, València i Saragossa, escrites per nens de 9 anys amb missatges tan “innocents” com “Porqué matáis por dinero”, “Judíos marcharos a otro lugar que no os quieren” o “Señor embajador, tendréis que pensar un poco (mucho) en los demás y no matar a mayores y a pequeños”, ...exemples d’utilització de les criatures al servei de les fòbies dels adults, allunyades de la reflexió crítica que hem d’esperar dels bons educadors, siguin pares, mares o mestres.

Unes criatures que només alguns manipulen i de les que alguns també n’han abusat,  com tristament comprovem en els escàndols sexuals dels que han estat víctimes menors. Unes criatures que a Occident sovint sobre protegim amb aquesta idea d’estalviar-los els nostres patiments infantils, de pensar que han de ser feliços, ja que la vida serà dura amb ells, o de no confrontar-los amb la frustració, idea molt present en moviments pedagògics que han estat hegemònics en el nostre sistema educatiu i que penso tenen una part important de responsabilitat en el seus pobres resultats.

La importància i impacte d’aquestes realitats és diferent. Són fenòmens incomparables, alguns clarament delictius però que a tots, en la mesura de les nostres responsabilitat, ens han de fer pensar en el bagatge que els deixem en forma d’odi, traumes, valors, maduresa, doncs,  al cap i a la fi,  de grans seran, en gran part, allò que de petits els haguem ajudat a ser.

"La llei d’educació no és la llei dels mestres" ha dit Vicenç Villatoro tot comentant el rebuig majoritari dels professionals de l’escola pública a la nova llei que una enquesta del departament d’Educació de la Generalitat ha posat de manifest. Totalment d’acord amb Villatoro, perquè tot reconeixent els drets laborals del col·lectiu d’ensenyants, es tracta d’una de les poques lleis que s’han fet darrerament a Catalunya amb una clara voluntat de reforma estructural, de fons. Hem d’anar sacsejant aquesta societat adormida si volem ser un país de primera, les velles i antigues maneres de comportar-nos col·lectivament no ens serveixen front a les noves regles de joc de l’oberta economia mundial. El mercat no espera a ningú i els territoris competeixen entre sí.

I, el que des del meu credo socialdemòcrata és més important, és que la competitivitat del nostre país és l'única garantia de manteniment quan no millora del nostre estat del benestar: si no creem riquesa no la podrem repartir, i per crear riquesa cal ser competitius.

Per tant ens calen reformes estructurals de fons, la de l'educació és una, per posar-nos al nivell dels millors, Singapur a nivell mundial, Finlàndia a nivell europeu o... la Rioja i Navarra! a nivell espanyol. Sí, sí, el bressol dels moviments de renovació pedagògica que hem estat s’ha vist àmpliament superat per comunitats com aquestes. Això només pot deixar indiferent als qui no volen que res es mogui, però el col·lectiu més inquiet dels ensenyats i el conjunt de la societat no poden restar immòbils.

I a banda de l’educació hi ha altres fronts on calen reformes valentes, l’un és el de la universitat: massa immòbil, massa desconnectada de la realitat del mercat, necessitada d’avaluació i exigència per part dels qui la paguen amb els seus impostos. Busqueu en els diferents rànquings sobre les universitats mundials, mireu on surten les nostres, no quedareu contents, no hi som. Una segona que m’afecta molt directament: l’administració pública, la eterna reforma pendent –com la de la justícia- Avui, on tothom és avaluat –el botiguer pels seus clients, el treballador pel seu cap, el metge pels pacients,..- el servidor públic també té el dret a ser exigit, avaluat i recompensat pel seu esforç. Mentre no ho fem continuen perdent oportunitats com a país i els bons funcionaris han de viure en mig de la desconfiança dels seus conciutadans.

Només els més conservadors s’oposen a aquestes reformes que el món reclama. Què ha passat amb la llei d’educació? IC, que sota l’etiqueta del progressisme representa la defensa a ultrança de l’statu quo, n’ha fet cavall de batalla de l’immobilisme. Qui estarà en contra de la reforma de la universitat, de la funció pública, o de la política d’infrastructures, un altre canvi necessari i urgent?

Al segle XXI, res és com semblava fa escasses dècades i la bandera del progrés ha canviat de mans.

Aquesta setmana presento als mitjans de comunicació el meu primer llibre, "La Llibertat com a Resposta", tot i que la presentació al públic en general la faré a finals de març.

En el llibre repasso en primera persona els moments claus de la meva trajectòria política i vital i exposo  un seguit de reflexions sobre els meus projectes de futur i els meus interessos prioritaris: el país, el medi ambient, l'educació,  la llibertat, la importància del món local,  la força del catalanisme o la lluita contra el descrèdit de la política, entre d'altres.