Aquest és el títol del meu primer llibre, en el que intento recollir el meu pensament i trajectòria política des de l’any 1976 fins avui. Des de la creació de la JNC, el pas pel Congrés dels Diputats i després pel Parlament, fins l’experiència a Sant Cugat.

La llibertat com a resposta és també un llibre de reflexions sobre els meus projectes de futur i els meus interessos prioritaris: el país, l’educació, la llibertat, la força del catalanisme, el descrèdit de la política, la família o la lluita contra el canvi climàtic entre d’altres.

Sant Cugat ha estat objecte d'un article de pàgina sencera al prestigiós diari "Financial Times", que ens reconeix com a ciutat que té un model global per a les administracions públiques.

Us adjunto el text en anglès.

"Sant Cugat: prudent approach to cash flow pays off"

In these times of austerity, low or negative economic growth and tight credit, Catalonia’s 947 local governments – or ajuntaments – are in a bind.

Deprived of the construction and property taxes that underpinned their finances during a decade of growth, many are struggling these days to pay their bills.

Delays in remittance to suppliers of more than a year are common in some parts, while many local governments find it impossible to comply with the so-called “60-day payment rule”.

In Sant Cugat del Vallès, a dormitory city of 84,000 people in the industrial valleys north-west of central Barcelona, the local government has, in the past seven years, developed a more business-like approach to municipal administration. As part of this, it last year announced a commitment to paying all suppliers within 30 days.

What at first was seen as a media stunt, in keeping with the city’s penchant for self-promotion, is today a fact of life: cost-based budgeting combined with healthy bank credit lines has allowed the government to keep its promise.

Processing and approving invoices is generally done within 15 days; once approved, payment takes another 15. Elsewhere, in many cases, local councils drag out the approvals process to delay payment.
Apart from more streamlined bureaucracy – which includes contracting out such functions as sport facility management, street cleaning, and rubbish collection – the city council has something more fundamental in its favour: prudent cash flow management.

As with most local authorities in Spain, Sant Cugat had come to rely heavily on taxes and licences related to construction during the country’s long residential housing boom, which wound down in 2007. Of total revenues of €70m ($91m) in 2008, about €18m came from the construction sector, says Jordi Joly i Lena, deputy mayor and head of economy.

“Like everyone else, we didn’t see the crisis coming, but we knew that there would come a moment when there was no more land in the city for residential development,” he says.

“The income from construction was a variable which we did not use for current expenditure. We used that money to finance investment, not to pay suppliers.

“So when the crisis hit, we were able to pay our suppliers at 30 days.”

The objective of the policy, apart from promoting a positive image, is to give companies – particularly small, local concerns – a fighting chance to ride out the recession.

This commitment to efficiency last year won the city hall a European Public Sector Award (EPSA), for “Leadership and Management for Change”.

The city’s policies have also helped develop Sant Cugat’s business park, just to the east of the city. Called Sant Joan, the park was one of Barcelona’s early experiments in decentralisation and is now one of its best-known business estates.

It is home to R&D, logistics and administration centres for multinationals such as Hewlett-Packard and Roche and is also the site of Creápolis, where students from Esade business school mix with established businesses, government agencies and small start-ups in an interconnected campus and office complex.

Sant Joan had its share of critics at the time of conception but was backed whole-heartedly by Sant Cugat council.

Although in its early days it failed to draw the sort of high-tech investments it had promised, today it is an important part of what is promoted as the “Catalonia Innovation Triangle” (CIT).

As part of the effort to enforce its image as the centre of an innovation cluster, Sant Cugat in 2007 ran as a candidate to be the site of the European Institute of Innovation and Technology.

Despite intensive lobbying in favour of Sant Cugat, Budapest was chosen. However, according to Mr Joly i Lena, the candidacy helped the city focus on its goals.

“Although we didn’t win, it was important for us to be part of the process.”

“We want to create a CIT brand,” he says, “to the point where the Hewlett-Packards and Esades of this world use the CIT logo”.

Sant Cugat itself, meanwhile, has become a global model for public administration, according to a report by the EPSA judging committee.

“Although the city council has reduced the public debt significantly,” it says, “the administration has maintained its ability to strategically invest to improve the quality of the city ... and build strategic assets for the knowledge society.”

Copyright The Financial Times Limited 2010. You may share using our article tools. Please don't cut articles from FT.com and redistribute by email or post to the web.

http://www.ft.com/reports/catalonia-2010

Les polítiques socials i la reactivació de l’activitat econòmica han estat  les prioritats per l’ajuntament de Sant Cugat en el darrer any  i ho segueixen sent enguany i així ho reflecteixen els pressupostos.

Des de l’ajuntament fa temps que estem aplicant mesures que ens preparen per afrontar una crisi com l’actual. Tot i que tenim una economia sanejada, no podem baixar la guàrdia. Cal seguir pensant en millorar la nostra gestió per ser més competitius i aconseguir estalviar recursos. Nosaltres també patim directament la crisi econòmica, tenim menys ingressos  i no podem deixar d’oferir els serveis que reclama la ciutadania.  Alhora  hem de continuar treballant el marc d’ingressos a partir de la col·laboració amb altres institucions públiques o entitats privades.

La dotació pressupostària per a les polítiques socials a Sant Cugat ha tingut un increment de més del 26% respecte l’any anterior. Hem creat una bossa per contingències derivades de la crisi, hem ampliat la xarxa d’equipaments assistencials i hem augmentat el nombre de treballadors socials i educadors.

Aquesta crisi ens està deixant una alta factura social i per això, des del municipi on governo, hi estem fent front amb uns pressupostos que prioritzen l’atenció a les persones més afectades.

Aquestes i d’altres consideracions al respecte, les trobareu al següent document adjunt.


Per veure el document sencer cliqueu aquí

Em sembla una frivolitat dir que ha arribat “l’hora dels sacrificis” quan els ajuntaments ja fa molts anys que pateixen problemes econòmics, que ara s’han incrementat com a conseqüència de la crisi. Des dels ajuntaments podem donar alguna lliçó a la ministra d'Economia, Elena Salgado, del patiment que suposa gestionar un municipi amb pocs recursos. Ara és el moment que sigui el Govern de l’Estat qui ho demostri i la solució no és pujar els impostos, això ho sap fer qualsevol.

La ministra Salgado demostra ser poc coneixedora de la situació de crisi pel la qual passen els ajuntaments per diferents motius:

1.- Històricament, els municipis dels nostre país han estat mal finançats. Des de fa temps, estem afrontant les nostres obligacions i els nostres serveis amb un sistema de finançament insuficient, sense els recursos propis necessaris i amb massa dependència dels recursos de les administracions supralocals. El finançament municipal és l’únic que no ha estat revisat en tota la present etapa democràtica. El percentatge dels ingressos de l’Estat que reben els ajuntaments continua sent del 12,9%, el mateix que a finals dels anys 70. Des d’aleshores ençà els serveis que ofereixen els ajuntaments s’han multiplicat per molt alhora que el nivell d’exigència de la ciutadania.

2.- Les mancances del sistema de finançament local encara s’estan agreujant més amb l’actual crisi econòmica, degut a la disminució dels ingressos municipals, i sobretot per l’increment de la demanda de serveis d’àmbit social i del mercat laboral, que estan augmentant la necessitat d’ajut als nostres ciutadans per part de l’ajuntament sense que tinguem recursos per fer-hi front. Els ens locals són les administracions més febles del conjunt d’administracions, i alhora, les que presten més serveis a les persones per la seva proximitat i eficàcia.

3.- La mesura que anuncia el president Zapatero de congelar durant un any el deute dels ajuntaments és positiva però del tot insuficient perquè no soluciona el problema de fons.

4.- És urgent i prioritari establir un nou model de finançament local, que permeti als ajuntaments seguir prestant els serveis a la ciutadania, i garantir la cohesió social en pobles i ciutats. De no ser així, no podrem seguir suportant l’esforç econòmic i social que representa destinar bona part del pressupost municipal a partides que no ens són pròpies.

5.- Una mesura concreta que també ajudaria a solucionar el problema estructural seria la supressió de l’IVA en les obres municipals que afronten els ajuntaments. Dels 8.000 milions d’euros que l’Estat ha donat als ajuntaments a través dels fons FEIL (Plan E), el 16% ha retornat a l’Estat a través del pagament de l’IVA de les obres contractades.

6.- Declaracions com les de la ministra Salgado refermen la voluntat de molts ajuntaments catalans de dependre financerament de la Generalitat i no del Govern de l’Estat, ja que l’executiu estatal demostra un gran desconeixement del món local.

S'ha presentat el nou sistema de finançament i amb gran rebombori se'ns intenta convèncer de la seva bondat i de la maldat de CiU perquè no se suma a l'entusiasme general. Fóra desitjable que el govern de Catalunya centrés els esforços en l'explicació del nou model més que en la desqualificació de l'adversari. Nosaltres intentem explicar el nostre no, un no polític que no bloqueja l'acord, un no legítim i responsable que neix de la convicció que aquest nou sistema ni és tan bo com se'ns ven, ni és el que ara ens toca. Un no que ens deixa les mans lliures per intentar canviar-lo si algun dia els ciutadans decideixen que hem de liderar el govern del país. M'explico.

1r. S'afirma que el nou sistema millora l'anterior. Jo també ho crec, encara que no ho podem afirmar amb la contundència desitjable perquè en el document aprovat hi ha massa incògnites, però tots els nous acords de finançament han millorat l'acord precedent, només faltaria. Aquest acord deu millorar l'acord CiU-PP com aquell va millorar l'acord CiU-PSOE en l'època de Felipe González. El detall omès pels qui s'obstinen a comparar el nou acord amb el de l'època Aznar és que entremig d'ambdós s'ha produït un fet cabdal del qual l'acord prescindeix en gran part, el nou Estatut.

2n. I és que aquest acord de finançament vulnera un Estatut que en el tema del finançament no era neutre, al contrari, n'era un dels motius principals. Es pot agafar com es vulgui, però això és així i fallaríem si ens conforméssim amb el que se'ns proposa amb el simple argument que és millor que el d'abans. Nosaltres per aquí no hi passem, i com que no tenim la necessitat de garantir la unitat del govern tripartit, no estem disposats a abandonar la nostra feina d'oposició responsable, que quan convé al país signa acords amb el govern -sense anar més lluny, la recent llei d'educació-, però que quan cal es planta malgrat que se la pressioni per terra, mar i aire. Per arribar aquí no sé si tot l'esforç del nou Estatut ha valgut la pena.

3r. No deixa de sorprendre la posició dels qui varen rebutjar l'Estatut per insuficient i en canvi ara beneeixen un acord que encara descafeïna més aquell insuficient text estatutari. De segur que han primat altres interessos, amb els quals no ens sentim coresponsables ni compromesos. En el cantó socialista probablement han pesat la necessitat d'acabar amb la tibantor amb el partit germà i les urgències de caixa. En això tampoc se'ns pot demanar que ens en fem coresponsables.

4t. Recomanaria als representants del govern una mica de mesura, no cal tirar tants coets ni obsedir-se en la desqualificació de l'adversari. Cadascú té les seves prioritats, fidelitats i urgències, la nostra única prioritat és el servei al país i el nostre projecte per Catalunya. Amb les xifres que ens avancen ens parlen d'un ingrés addicional per al 2009 d'entre 2.100 i 2.200 milions d'euros, quan el dèficit reconegut pel govern el 2008 és de 4.862 milions d'euros, i enguany anem pel mateix camí; per tant, el forat de la Generalitat continua essent immens, el problema financer hi és i si no posen ordre a les finances públiques patirem: els dèficits al final algú els ha de pagar, i acostumen a ser els ciutadans. El tema del finançament ja és prou difícil d'entendre per fer-lo més complicat. Penso que massa actors ja tenien prefixada la reacció fos quin fos l'acord: en uns casos mana la defensa a ultrança del tripartit enfront de CiU, per tant tot és bo; en d'altres qualsevol acord era defensable si millorava l'anterior -l'Estatut era només una anècdota- i tots accepten el peix al cove, en aquest cas mal entès, que tant se'ns va criticar.

Lamento no compartir la visió optimista i d'un cert alleujament, però és que ni amb la millor intenció ho puc fer. Temps al temps.

http://paper.avui.cat/article/politica/169975/lacord/ignora/lestatut.html

Fa unes setmanes vaig participar a Oviedo en una jornada organitzada pel Consejo Económico y Social del Principado de Asturias al voltant de “La supervivència dels petits i mitjans ajuntaments”. Conjuntament amb els alcaldes de Valdepeñas i Medina del Campo varem poder intercanviar idees i compartir opinions sobre el greu problema del finançament municipal, un problema real i greu. I coincidírem en que es tracta d’una realitat que haurem d’arreglar nosaltres, doncs no es veu ni voluntat política ni capacitat real per part del Govern de l’Estat per fer-ho. El nou model de finançament municipal no pot incrementar la pressió fiscal i per tant requereix d’una nova distribució del marc fiscal a l’Estat, però en el moment on s’està negociant el finançament autonòmic i quan el Govern espanyol no pot afegir recursos addicionals al sistema local després d’haver-se ventilat frívolament el superàvit pressupostari, està clar que poc podem esperar de Madrid, per tant cal ser austers i aprofitar la oportunitat per a modernitzar les maquinàries administratives municipals mirant de donar els mateixos serveis amb uns ingressos ajustats.

El finançament s’ha acabat convertint en una autèntica obsessió per als alcaldes i alcaldesses. Al problema del finançament no resolt, se li afegeix la creixent demanda de serveis per part de la ciutadania.  I  amb la crisi el problema s’agreuja i molt.

Els ajuntaments catalans esperem que arribi el dia on puguem discutir sobre els nostres recursos amb el govern de la Generalitat. Mentrestant, què podem fer? Hi ha una opció que descarto i és pujar els impostos municipals, prou malament ho estan passant les famílies i empreses. Per tant no hi ha altra una solució que millorar la gestió municipal, alguns fa anys que ho intentem, d’altres se n’estan adonant que ara és el moment de fer-ho. I és que, deixeu-me insistir un cop més en allò que diuen els xinesos: crisi és problema i alhora oportunitat.

Podeu veure la trascripció en castellà de la meva conferència aquí.

Estem en crisi, no cal recordar-ho, famílies, empreses, administracions..., tothom s’estreny el cinturó, és el que toca per arribar a final de mes. Les administracions ens hem compromès a no traslladar als veïns la caiguda d’ingressos que estem patint, només faltaria collar econòmicament als qui ja pateixen prou. Això ens obliga a fer millor les coses, retallar el que és prescindible per gastar allà on som més necessaris. És per això que el que passa amb l’Autoritat del Transport Metropolità només s’explica des de la més pura insensibilitat cap el que estem passant. Ni més ni menys que han decidit pujar els principals títols de transport públic un 7%. Això vol dir que a partir de l’1 de gener la T-10 de dues zones, la que utilitzen els santcugatencs per baixar a Barcelona com la gent de Sabadell, de Rubí o Molins de Rei, es puja 1 Euro. La d’una zona s’apuja 50 cèntims.

A Sant Cugat hem creat la T-Infant gratuïta pels menors de 12 anys, a l’àmbit de l’ATM també ho han fet, però a un cost de 35 euros any, quan a Barcelona es varen comprometre a fer-la també gratuïta. Sobren els qualificatius. Penso que el tripartit que governa l’ATM ha donat mostres d’una nul·la capacitat d’entendre els problemes de la gent.

A moltes ciutats dels voltants de Barcelona, milers de persones que es desplacen a aquella ciutat de manera diària, patiran aquest abusiu augment. Com a alcalde sento indignació davant d’una decisió en la que no podem intervenir però que afecta de ple els meus conciutadans i els de tantes ciutats de l’entorn metropolità.

En front d’aquest abús, encara reivindico amb més força que totes les estacions de FGC i Renfe de la nostra ciutat s’incloguin dins la zona 1. La T-10 de 2 zones ens costa 14,40 euros i a partir de gener 15,40! Si fóssim zona 1 pagaríem 7,70 euros. Val la pena ser zona 1, no?

En xinès la paraula CRISI la conformen dos ideogrames : el WEI i el XI. El primer (Wei) significa perill, mentre que el sogon (Xi) significa oportunitat. Per als xinesos una cris és un problema i alhora significa una oportunitat per a millorar.

Aquesta idea la tinc molt present en aquests temps de turbulències. Passada l'alegria de la bonança económica ara és l'hora de posar ordre en la nostra vida col.lectiva i, perquè no, personal. ara és el moment de plantejar-nos els valors sobre els que volen edificar el nostre futur col.lectiu, és hora d'endreçar la nostra administració pública, el nostre sistema educatiu, les bases del nostre benestar.

Des de l'Ajuntament de Sant Cugat hem presentat un paquet de mesures que volem prendre a nivell local per fer front a l'actual crisi que podeu trobar en el document annex.

Són mesures de xoc davant d'una situació complexa que tocarà de ple la part més vulnerable de la nostra societat i on la capacitat que té l'administració de corregir desequilibris s'haurà de fer més present que mai. Està clar que parlem de mesures de xoc i d'accions que aprofundeixen una línia que fa anys segueix aquest Ajuntament, és per això que la nostra política d'habitage públic és referent a Catalunya i a Espanya, que la nostra implicació en la promoció de l'economia més innovadora és constant i que per nosaltres qualitat de vida és tenir una ciutat on el benestar arribi a tothom.

Davant d'aquesta "Wei-Xi" és el moment d'actual localment enfront d'una situació global.