Aquest és el títol del meu primer llibre, en el que intento recollir el meu pensament i trajectòria política des de l’any 1976 fins avui. Des de la creació de la JNC, el pas pel Congrés dels Diputats i després pel Parlament, fins l’experiència a Sant Cugat.

La llibertat com a resposta és també un llibre de reflexions sobre els meus projectes de futur i els meus interessos prioritaris: el país, l’educació, la llibertat, la força del catalanisme, el descrèdit de la política, la família o la lluita contra el canvi climàtic entre d’altres.

Resposta oral al Parlament en el Ple sobre les previsions d'inversions dels pressupostos generals de l'Estat per al 2012

No fa gaires mesos, durant el transcurs d’un acte a la Cambra de Comerç de Sabadell vaig fer una metàfora sobre el rol que juga el Vallès a Catalunya que crec val la pena repetir: deia que el Vallès és el rebost de Catalunya; aquella estança de la casa on hi guardem el menjar, la importància de la qual és de suma importància per a la vida de la llar i fins i tot equiparable al seu esplèndid rebedor, o sigui, la ciutat de Barcelona.

En aquell moment vaig dir rebost, però potser hauria estat més encertat dir que el Vallès fa també les funcions d’obrador del país, donada la importància del seu sector productiu. Metàfores a banda, ja sigui rebost o obrador, el cas és que els dos vallesos, l’Oriental i l’Occidental, juguen un paper completament essencial dins de l’economia catalana, tal com ha posat de manifest el recent estudi de la UB “El Vallès, motor productiu de Catalunya”.

No pretenc comentar al detall les xifres i les conclusions d’aquest exhaustiu estudi comparatiu (que podeu trobar aquí) però sí que vull fer unes consideracions sobre la relació entre l’economia i les infraestructures de les dues comarques.

No descobreixo res a l’afirmar que les infraestructures són un mitjà indispensable per impulsar el desenvolupament econòmic d’una determinada regió. Concebem les infraestructures de comunicació com un instrument hàbil per transportar bens tangibles, però també perquè les persones es puguin moure pel territori, sigui pel motiu que sigui. És de calaix que aquells territoris que concentren població i activitat econòmica han de disposar d’una bona xarxa d’infraestructures, ja que d’aquesta manera s’afavoreix el sector productiu donant-li sortida al mercat de manera ràpida i eficient.

El Vallès conté un seguit d’empreses i centres de diversos àmbits que, en conjunt, generen el 17% del PIB del nostre país. És una xifra molt significativa, sens dubte, que encara es veu més reforçada quan t’adones que el Valor Afegit Brut industrial del Vallès és el 25,6% del total català. 

Tanmateix, hi ha un aspecte de les conclusions de l’estudi que m’ha cridat especialment l’atenció: la importància de les exportacions. Es diu literalment que si es depura l’”efecte seu” pot resultar que el Vallès sigui el primer àmbit territorial de Catalunya en nombre d’empreses exportadores, molt per davant del Barcelonès i del Baix Llobregat. És conegut que en un context com l’actual les exportacions s’han convertit en una de les principal vies que permeten que la nostra economia aguanti els embats de la crisi estructural que patim. No en va, durant el primer quadrimestre del passat 2011 van créixer un 16%, esdevenint la cerca de mercats exteriors essencial per a la nostra recuperació econòmica, especialment important en un moment en que la demanda interna continua sota mínims. 

Així doncs, perquè el Vallès i el conjunt de Catalunya puguin exportar els seus productes industrials de manera eficient i eficaç és clau que la dotació d’infraestructures s’adeqüi a les necessitats reals del territori, cosa que malauradament encara no és així. En aquest aspecte, sobretot, cal tirar endavant aquell conjunt d’infraestructures que, d’una manera o altra, estan relacionades amb el Corredor Mediterrani, un eix que la gent de FEM Vallès no s’està de destacar amb rotunditat a la introducció de l’estudi: l’opció potent és ser corredor i mai cul-de-sac.

L’actual crisi no pot ser excusa per deixar d’executar sine die aquelles infraestructures que ens són estratègiques. I és clar que tot el que està relacionat amb el Corredor Mediterrani ho és, d’estratègic. En aquest sentit, la inclusió, finalment i després de molts esforços, del Corredor Mediterrani dins de la Xarxa Transeuropea de Transports va ser una gran notícia. De seguida que la decisió de la Comissió Europea es va fer pública la Generalitat va moure fitxa i va presentar l’Agenda Catalana del Corredor Mediterrani, un full de ruta amb l’objectiu de definir aquestes actuacions i establir els seus terminis d’execució. 

Dins d’aquestes actuacions i tot parlant d’exportacions, n’hi ha una que, per la seva importància específica i urgència, destaca per sobre de tot: els accessos ferroviaris al nou moll de càrrega del Port de Barcelona, les obres del qual estan sent executades empresa multinacional xinesa, fet que dona fe de la importància del mercat asiàtic. Es pot donar la circumstància que d’aquí a quatre dies disposem del port de mercaderies més gran del sud d’Europa, però que accedir al port esdevingui una autèntica odissea, cosa que no podem tolerar de cap de les maneres i per això exigim a l’Estat que executi els accessos sense més demora. Al mateix temps, cal que totes les actuacions en matèria ferroviària i viària que manquen també es desenvolupin. Ressalto la paraula viària, doncs el Quart Cinturó, també part del Corredor Mediterrani, no ho oblidem pas, també s’ha de finalitzar. 

Ara és l’Estat qui té la pilota a la teulada i cal que es posi a treballar urgentment. Portem massa anys esperant el corredor i l’economia del Vallès i de Catalunya no pot esperar més temps. Aquest estudi dóna dades i xifres molt concretes de la que és una de les principals àrees productives del nostre país. El Vallès és una comarca legalment dividida en dues i que aglutina població, activitat econòmica i coneixement de manera exemplar. Ara el repte és aconseguir que pugui exercir tota la seva força sense restriccions i aquí cal que l’administració pública i la societat civil anem de la mà.

Ara, més que mai, cal fer valer que com el Vallès no hi ha res, emprant de nou la coneguda frase del no menys conegut poema de Pere Quart. Ara ja no es tracta de la típica i tòpica autocomplaença identitària pròpia d’un vallesà com jo, sinó d’una constatació avalada amb estudis acadèmics.

He tingut l’oportunitat de participar al “Fòrum Europa. Tribuna Catalunya”, on he plantejat les meves idees sobre infraestructures i recuperació econòmica. Adjunto el text de la meva intervenció d’aquest divendres 6 de maig.

Cal ser conscients de la transcendència de les decisions que tant els que som al govern, com els empresaris hem de prendre en els pròxims temps. I dic hem de prendre perquè la importància d’un moment com l’actual exigeix que administracions, societat civil i ciutadans remin en la mateixa direcció.

Deixin-me dir-los d’entrada que jo sóc optimista. Sens dubte ens trobem en un moment molt complicat, però si fem un repàs a la història política i econòmica d’aquest país trobarem episodis molt més dramàtics que els actuals.

Després de la Guerra de Successió, durant el segle XVIII, Catalunya es va saber sobreposar a les circumstàncies. Destruïdes les institucions polítiques del país, la societat catalana es va mobilitzar en el terreny econòmic amb projectes acadèmics, industrials i de comerç, que van servir per establir les bases d’un nou model econòmic.

Podeu continuar llegint el text en aquest document.

El desafiament energètic és probablement el més gran que té la humanitat aquest segle XXI. Estem veient aquests dies dues crisis amb diferent origen, que ens aboquen de ple al debat energètic.

La primera és la inestabilitat a la zona del Magreb i les seves conseqüències en el preu del petroli. A mesura que ens anem acostant al final de l’era dels combustibles fòssils, tots aquells esdeveniments polítics que tenen lloc als països productors o a prop d’ells cada cop tenen més repercussions econòmiques en la nostra vida quotidiana.

La segona crisi, és la de l’energia nuclear. El tsunami que ha colpejat la costa est de Japó ha tornat a posar damunt de la taula la idoneïtat d’aquesta font d’energia. Tornem a tenir la necessitat de qüestionar-nos si els riscos de l’energia nuclear superen els seus beneficis.

És un debat que hem d’abordar, però no ho podem fer immediatament. No sóc partidari de reaccionar a cop calent. Cal que abordem el debat energètic des de la perspectiva de la sostenibilitat del nostre model econòmic i social. I cal que hi participem tots. Ho han de fer les empreses, ho han de fer les universitats, ho han de fer les institucions de la societat civil i ho hem de fer les administracions. Tant a gran escala, com a petita escala.

El món local ha estat un actor de primer ordre en l’impuls del paradigma de sostenibilitat a nivell territorial. És prou conegut el seu rol proactiu en el desenvolupament d’Agendes 21 locals, nascudes a Rio l’any 1992, que han constituït una base sòlida per a la creació d’un marc col·lectiu favorable a la sostenibilitat a escala local i de país, i també com a instruments de referència per emmarcar i impulsar noves actuacions estratègiques.

Amb la crisi financera i l’assoliment d’un pic de producció de petroli sense precedents com a desencadenants, s’ha posat de manifest com grans reptes globals, com el canvi climàtic o la garantia de subministrament de recursos naturals, només es poden resoldre de forma integrada i aplicant reformes estructurals que permetin avançar cap a una economia més intel·ligent i sostenible, per a la qual la dimensió local serà fonamental.

Construir col·lectivament la sostenibilitat del present i del futur ens ofereix moltes d’aquestes oportunitats. En aquesta línia es posicionen les Nacions Unides que, amb el seu “Green New Deal” (2008), emmarcat dins el “Green economy report” (UNEP, 2009), postula la necessitat d’avançar cap a una economia que integri la sostenibilitat com a part fonamental d’una resposta viable a la crisis econòmica i financera mundial. En aquest document s’estimava que aquesta evolució crearia al món, d’aquí al 2030, uns 20 milions de llocs de treball relacionats amb les energies renovables, així com un milió de nous llocs de treball a la UE per assolir la reducció del 20% d’emissions de gasos amb efecte d’hivernacle (GEH).

També el procés preparatori de la Conferència mundial sobre Desenvolupament Sostenible de les Nacions Unides, a celebrar al juny de 2012, és un clar exponent de la certesa que una economia verda constitueix una oportunitat per sortir enfortits de la crisi actual. Així, s’està treballant intensament perquè aquest procés constitueixi un salt definitiu per concretar fórmules per al desplegament efectiu d’una economia verda, impulsant “oportunitats que produeixin cobeneficis significatius a curt termini” a nivell ambiental, econòmic i social.

Des del Govern de la Generalitat estem treballant per reinvindicar el rol clau que juguen no només els governs regionals sinó també els ens locals pel que fa a la implantació efectiva de les polítiques de sostenibilitat, i que així es reculli tant en el procés preparatori d’aquesta conferència com en els seus resultats finals.

L’economia verda ens dibuixa doncs nous camins a emprendre i hem de ser capaços de concretar les passes que ens conduiran cap a l’objectiu desitjat. El món local ha d’esdevenir un agent clau d’aquest procés. La promoció de l’ocupació en sectors emergents com ara la rehabilitació dels habitatges, l’eficiència energètica, la mobilitat sostenible, els serveis per a les persones, el comerç de proximitat o l’ecoturisme hauran d’esdevenir els nous motors d’una acció municipal encara més intel·ligent i sostenible. I des del govern, em comprometo a ajudar-los a aconseguir aquest objectiu.  Les polítiques ambientals seran, de fet, ja són, segell d’identitat del Departament de Territori i Sostenibilitat i, com a tal, estan presents en tots els àmbits de gestió com a garantia de qualitat del nostre país.

La vinya, el vi, el cava, formen part de la nostra cultura, però també del nostre futur econòmic. Amb motiu d’una trobada amb viticultors del Penedès, he tingut ocasió d'acostar-me a la realitat del sector i copsar-ne alguns dels seus problemes i  alhora oportunitats.

Es tracta d'en sector amb un potencial altíssim, que en els darrers anys ha fet un bon camí cap a la qualitat. El sector pot tenir un gran futur però topa amb dèficits endèmics. Deixeu-me esmentar-ne un: així com en el cas del cava el seu prestigi en el mercat interior és força alt, no passa el mateix amb el vi on els productes elaborats a Catalunya de vegades fins i tot son absents de les cartes d'alguns restaurants en benefici dels vins de la DO Rioja o Ribera de Duero, excel·lents però no pas millors que els nostres. Possiblement estiguem davant d'un problema d'autoestima i poc prestigi d'uns excel·lents productes. Això ho hem de resoldre. És coherent que a Catalunya del total consumit només un terç sigui vi català? En absolut, això no crec que passi enlloc més.

Tenim exemples molt propers que ens haurien de fer pensar. El beaujolais a França és un bon exemple de com s’ha fet d’un excedent de vi un negoci pròsper. Tota una operació de marketing ben pensada i dissenyada. O l'interessant cas de la nostra ciutat germana, Alba, al Piemont, que ha sabut convertir els seus magnífics vins en una industria turística que impulsa la venda directa, el coneixement del paisatge, la cultura, el seu entorn i gastronomia.

La cultura del vi, hauria d’estar associada al perfil del nostre país. Hauria de ser un reclam més. Tenim grans fortaleses, com al Piemont, qualitat, paisatge, gastronomia, cultura,... Coincidíem  amb els viticultors penedesencs en la necessitat de potenciar l’enoturisme, tant a nivell internacional com local. El Penedès, pròxim a l’àrea de  Barcelona, disposa de 4 milions de potencials visitants!

Vaig intentar esbrinar fins a quin punt, coincidint en el diagnòstic de la situació, hi havia coincidència i esforç per tal de trobar solucions plegats. Com em temia,la feblesa de l'associacionisme limita la capacitat de promoció conjunta, un mal massa típic del país que, esperem, la crisi ajudi a superar. També es va posar de manifest com les empreses més internacionalitzades estan aguantant millor les vaques magres.

M’explicaven altres problemes com el baixíssim preu del raïm que castiga una part del sector, el pagès. En aquest sentit la demanda de funcionament de la Taula del Sector, constituïda però inoperant, fou unànime. I no puc passar per alt la queixa justificada de l’actuació de les administracions públiques: excés de legislació, poca sinèrgia entre els diferents organismes involucrats, insuficient promoció. Per posar en marxa un celler  es necessiten gairebé 3 anys!

Tenim terra, vinyes, vins de qualitat, pagesos que volen viure del seu treball  cooperatives, empresaris, cellers, restauradors, paisatge, cultura,... tots els ingredients per ser una potència vitivinícola mundial. No deixem que se'ns malmeti la collita. Si tots ens hi posem, podem tenir una gran anyada.

Quan t’enfiles als edificis alts que voregen l’autopista que ara coneixem com B30, entens que dels antics romans feien passar la Via Augusta pel Vallès. El corredor vallesà era la via prinicpal de comunicació que des de la capital de l’Imperi connectava amb la capital de la Hispània Citerior, Tarraco.

Avui aquest tram central de l’autopista AP-7 / B-30 és un dels eixos econòmics amb més projecció del país ja que és un eix de comunicació enfocat cap a l’economia de futur, és a dir, cap a la innovació, l’I+D+i, la qualitat i el coneixement.

Fa uns dies he pogut assistir a la presentació de l’estudi “Estructura industrial i tecnològica dels municipis del tram central de l’ AP-7 / B-30”. Aquest treball fa una anàlisi complerta i econòmicament detallada dels municipis que formen part de l’eix de la B-30.  L’estudi l’ha elaborat Joaquim Solà, professor del departament de Teoria Econòmica de la Universitat de Barcelona, i ha estat encarregat pel Centre d’Economia Industrial, aporta interessants dades sobre un dels entorns econòmics i industrials amb més projecció de futur al nostre país.

A l’entorn de Sabadell, Terrassa, Sant Cugat, Rubí,  Cerdanyola, Barberà i Ripollet hi ha empreses nacionals i internacionals de primer nivell.  Universitats com la UAB, UPC, UIC o Esade-Creàpolis, centres d’investigació com el Sincrotró Alba o l’Esport Parc Internacional Catalunya i un entorn social i natural de qualitat per desenvolupar projectes empresarials.  Algú ha dit, molt encertadament, que la B-30 és la nova rambla de Catalunya.

A nivell local,  hem lluitat per promoure el model econòmic que tenim en el nostre entorn. Ja fa dos anys i mig que els ajuntaments de Sant Cugat, Rubí i Cerdanyola –en aquell moment tots tres de diferent color polític- ens vam unir per crear el “Catalonia Innovation Triangle” (CIT), un consorci que té com a objectiu promoure un entorn d’excel·lència a l’eix de la B-30.  No vam pensar en promocionar un municipi, sinó una peça de territori que juga un paper important dins del nostre país. I treballem perquè així sigui. La combinació dels agents implicats:  administració, sector privat, universitats i centres de recerca, associacions empresarials i altres, pot ser una garantia d’èxit per al nostre futur.

Si volem mantenir el nostre estat del benestar caldrà que impulsem una nova economia basada en la innovació i canviar els nostres vells models productius. Avui ja no podem créixer com a país tan sols oferint mà d’obra barata. I ha de ser ara, precisament en l’actual context econòmic de crisi, que cal aprofitar per dur a terme les reformes necessàries per garantir la nostra competitivitat.  Crec que el model innovador de l’eix de la B-30 s’ha de posar com a exemple per aplicar-ho a d’altres zones de Catalunya. I ha de ser la Generalitat qui ha de liderar aquesta transformació perquè l’economia catalana continuï estant al capdavant de l’Estat Espanyol i sigui competitiva a nivell europeu i mundial. Emulant el plantejament de Josep Torres i Bages,  “Catalunya serà innovadora o no serà”.

El Vallès ha crescut.  La primera concentració industrial de l’Estat està al voltant de la B30. Imaginem-la amb el quart cinturó acabat, el trens d’alta velocitat en marxa i les empreses i universitats produint i innovant a ple rendiment.

Sant Cugat ha estat objecte d'un article de pàgina sencera al prestigiós diari "Financial Times", que ens reconeix com a ciutat que té un model global per a les administracions públiques.

Us adjunto el text en anglès.

"Sant Cugat: prudent approach to cash flow pays off"

In these times of austerity, low or negative economic growth and tight credit, Catalonia’s 947 local governments – or ajuntaments – are in a bind.

Deprived of the construction and property taxes that underpinned their finances during a decade of growth, many are struggling these days to pay their bills.

Delays in remittance to suppliers of more than a year are common in some parts, while many local governments find it impossible to comply with the so-called “60-day payment rule”.

In Sant Cugat del Vallès, a dormitory city of 84,000 people in the industrial valleys north-west of central Barcelona, the local government has, in the past seven years, developed a more business-like approach to municipal administration. As part of this, it last year announced a commitment to paying all suppliers within 30 days.

What at first was seen as a media stunt, in keeping with the city’s penchant for self-promotion, is today a fact of life: cost-based budgeting combined with healthy bank credit lines has allowed the government to keep its promise.

Processing and approving invoices is generally done within 15 days; once approved, payment takes another 15. Elsewhere, in many cases, local councils drag out the approvals process to delay payment.
Apart from more streamlined bureaucracy – which includes contracting out such functions as sport facility management, street cleaning, and rubbish collection – the city council has something more fundamental in its favour: prudent cash flow management.

As with most local authorities in Spain, Sant Cugat had come to rely heavily on taxes and licences related to construction during the country’s long residential housing boom, which wound down in 2007. Of total revenues of €70m ($91m) in 2008, about €18m came from the construction sector, says Jordi Joly i Lena, deputy mayor and head of economy.

“Like everyone else, we didn’t see the crisis coming, but we knew that there would come a moment when there was no more land in the city for residential development,” he says.

“The income from construction was a variable which we did not use for current expenditure. We used that money to finance investment, not to pay suppliers.

“So when the crisis hit, we were able to pay our suppliers at 30 days.”

The objective of the policy, apart from promoting a positive image, is to give companies – particularly small, local concerns – a fighting chance to ride out the recession.

This commitment to efficiency last year won the city hall a European Public Sector Award (EPSA), for “Leadership and Management for Change”.

The city’s policies have also helped develop Sant Cugat’s business park, just to the east of the city. Called Sant Joan, the park was one of Barcelona’s early experiments in decentralisation and is now one of its best-known business estates.

It is home to R&D, logistics and administration centres for multinationals such as Hewlett-Packard and Roche and is also the site of Creápolis, where students from Esade business school mix with established businesses, government agencies and small start-ups in an interconnected campus and office complex.

Sant Joan had its share of critics at the time of conception but was backed whole-heartedly by Sant Cugat council.

Although in its early days it failed to draw the sort of high-tech investments it had promised, today it is an important part of what is promoted as the “Catalonia Innovation Triangle” (CIT).

As part of the effort to enforce its image as the centre of an innovation cluster, Sant Cugat in 2007 ran as a candidate to be the site of the European Institute of Innovation and Technology.

Despite intensive lobbying in favour of Sant Cugat, Budapest was chosen. However, according to Mr Joly i Lena, the candidacy helped the city focus on its goals.

“Although we didn’t win, it was important for us to be part of the process.”

“We want to create a CIT brand,” he says, “to the point where the Hewlett-Packards and Esades of this world use the CIT logo”.

Sant Cugat itself, meanwhile, has become a global model for public administration, according to a report by the EPSA judging committee.

“Although the city council has reduced the public debt significantly,” it says, “the administration has maintained its ability to strategically invest to improve the quality of the city ... and build strategic assets for the knowledge society.”

Copyright The Financial Times Limited 2010. You may share using our article tools. Please don't cut articles from FT.com and redistribute by email or post to the web.

http://www.ft.com/reports/catalonia-2010

Les polítiques socials i la reactivació de l’activitat econòmica han estat  les prioritats per l’ajuntament de Sant Cugat en el darrer any  i ho segueixen sent enguany i així ho reflecteixen els pressupostos.

Des de l’ajuntament fa temps que estem aplicant mesures que ens preparen per afrontar una crisi com l’actual. Tot i que tenim una economia sanejada, no podem baixar la guàrdia. Cal seguir pensant en millorar la nostra gestió per ser més competitius i aconseguir estalviar recursos. Nosaltres també patim directament la crisi econòmica, tenim menys ingressos  i no podem deixar d’oferir els serveis que reclama la ciutadania.  Alhora  hem de continuar treballant el marc d’ingressos a partir de la col·laboració amb altres institucions públiques o entitats privades.

La dotació pressupostària per a les polítiques socials a Sant Cugat ha tingut un increment de més del 26% respecte l’any anterior. Hem creat una bossa per contingències derivades de la crisi, hem ampliat la xarxa d’equipaments assistencials i hem augmentat el nombre de treballadors socials i educadors.

Aquesta crisi ens està deixant una alta factura social i per això, des del municipi on governo, hi estem fent front amb uns pressupostos que prioritzen l’atenció a les persones més afectades.

Aquestes i d’altres consideracions al respecte, les trobareu al següent document adjunt.


Per veure el document sencer cliqueu aquí