El veredicte dels ciutadans ha estat contundent i la confiança que Artur Mas i CiU demanàvem l’hem obtinguda a les urnes. Els catalans i catalanes han expressat el seu cansament cap el tripartit i han donat la benvinguda a l’alternança.

La responsabilitat dels guanyadors és gran. Caldrà administrar el pòsit d’esperança amb generositat, seny i valentia. La situació del país no convida a la frivolitat: crisi econòmica, crisi nacional, desorientació sobre el que ens depara el futur, una administració també desorientada i amb molt pocs recursos. Donar la volta a aquest panorama requerirà una gran dosi de lideratge, això és, capacitat de dibuixar els horitzons de futur desitjats, donar les passes necessàries per acostar-nos-hi, teixir complicitats polítiques i socials, prendre decisions difícils, i fins i tot impopulars, però necessàries.

Catalunya és un país massa petit i feble per permetre’ns el luxe de no avançar plegats cap un horitzó nacional que satisfaci les aspiracions d’una majoria del nostre poble que espera resposta al “I ara què?”, la pregunta que planava damunt la manifestació del 10 J en contra de la sentència del Constitucional sobre l’Estatut. Catalunya és un país que ha d’acabar de prendre consciència de com avança el món i, a partir d’aquí,  prendre les decisions adequades per garantir-nos un futur de prosperitat compartida, capacitat d’integració i un sòlid estat del benestar.

Però el món va ràpid i no ens espera. Per això  caldrà accelerar la reforma del nostre sistema educatiu amb l’horitzó de la qualitat, de la nostra universitat amb l’horitzó de l’excel·lència, de la nostra administració pública amb l’horitzó d’alinear-la amb una societat que demana bons serveis i que comença a ser conscient que una bona administració és un factor de competitivitat pel territori. Un país que té en l’economia la gran prioritat i que sap que és la base sòlida damunt la qual se sustenta l’estat del benestar, un conjunt de prestacions que necessiten ser reformades per ser garantides. Prioritat que comporta una aposta per la competitivitat del nostre teixit productiu, per aquells sectors on som capaços de marcar la diferència, per les infraestructures de mobilitat, sense oblidar la urgència d’acabar amb la sagnia que representa el dèficit fiscal amb l’estat.

Un país que vol ser de qualitat, ha de situar la preservació del nostre territori i equilibri mediambiental en un lloc protagonista i ha de fer de la cohesió social tret d’identitat.

Al nou govern se li ha girat feina, una feina apassionant. Gestionar el dia a dia treballant alhora pel futur vol dir fugir de la immediatesa i el tacticisme al que tan acostumats estem. Ser el govern de tots obliga a un lideratge obert al diàleg. Construir el país implica cercar sempre la cooperació institucional i tenir ben present que institucions nacionals ho són Generalitat i ajuntaments.

CiU i el qui serà d’aquí pocs dies el 129è president de Catalunya, tenen clares les prioritats. Artur Mas, ha demostrat sobradament lideratge, valentia i fortalesa per carregar damunt les seves espatlles la pesada motxilla que és la Catalunya d’inicis del segle XXI. Endavant doncs.

Aquesta setmana he tingut l'oportunitat de participar a Olot a la jornada que el grup municipal de CiU, encapçalat pel Mia Corominas, va organitzar per tractar sobre la gestió dels ajuntaments en temps de crisi. Ha estat una trobada amb d'altres alcaldes com en Josep Maria Vila d’Abadal (Vic) o en Santi Vila (Figueres).

Ha passat el temps en que es deia que CiU no és una formació política municipalista. Ara queda ben palesa la força dels alcaldes en el nostre projecte i en la construcció d'un país en xarxa.

Per la meva banda, he pogut compartir la nostra experiència a Sant Cugat, basant-me en el que explico en el llibre “La política que ve”.  He posat sobre la taula un model d’administració moderna i eficient, fonamentada en tres grups de persones: polítics competents, directius altament qualificats i funcionaris motivats. A Catalunya hi ha molta feina a fer.

Si voleu veure el resum que hem penjat a la pàgina web de CiU cliqueu: Els alcaldes de Sant Cugat, Vic i Figueres exposen a Olot la seva experiència de gestió municipal en temps de crisi.

La Joventut Nacionalista de Catalunya ha celebrat el seu 13è Congrés, hi vaig assistir dissabte. D’entrada el lloc on el feien deia molt: el centre que la Fundació Catalana de l’Esplai té al barri de Sant Cosme al Prat de Llobregat. Sant Cosme ha estat molts anys un barri al que se li esqueia  el títol de Paco Candel “Donde la ciudad cambia de nombre” i on després de molts esforços i molta inversió s’hi respira un aire de normalitat. Molts hi han gastat il·lusió en una aventura que fa anys semblava impossible en un barri proscrit.

Voldria retre dos homenatges, l’un a una persona, l’altre a un col·lectiu, sabent que seré injust doncs no parlaré de tots els qui ho mereixen. L’un és en Pere Balta, en Pere del Prat de Llobregat, lluitador incansable des del periodisme, l’activisme social i la política, primer al PSC d’en Pallach i després a Convergència.

Amb en Pere vàrem compartir anys al Congrés dels Diputats, il·lusions patriòtiques i socialdemòcrates. Per ell vaig conèixer la realitat del barri i sóc testimoni del que va fer. Va treballar per a dignificar la vida d’aquelles persones que, cercant feina i un futur per a les seves famílies, varen anar a parar a un barri que va sobreviure la provisionalitat amb que havia estat concebut.

L’altre reconeixement és per a la gent de la Fundació Catalana de l’Esplai. Activistes incansables en favor de la dignitat i la justícia, joves compromesos que en el seu dia decidiren implicar-se en la promoció personal dels fills de les famílies de la immigració dels anys 60 i 70 arribades als barris del Baix Llobregat, a través de l’educació en el temps lliure. Aquesta feina l’han dut a terme amb eficàcia, de vegades acompanyats de l’administració i d’altres marginats per governants miops que els veien com a enemics del control social que pretenien exercir des d’algun ajuntament.  Cercant nous reptes, varen aconseguir els ajuts que els han permès aixecar al mig del barri un focus de cultura, civisme i punt de trobada. Un centre que ja no és una illa en el desert perquè el barri abandona a gran velocitat la marginalitat en que va néixer.

I és aquí on la JNC ha fet el Congrés. Tot un símbol per a una organització que va néixer amb un missatge compromès socialment, amb voluntat transformadora de la societat, en un sentit de progrés, i impulsor de la llibertat nacional de Catalunya.

Aquesta és la JNC que, amb molts altres, vaig veure néixer l’any 80 i que ha esdevingut l’Escola de Patriotes que vàrem somiar. Una organització influent dins de CDC, moduladora del missatge del partit, i alhora capaç de convertir el sentiment nacional, més o menys difús dels seus militants, en quelcom sòlid que esdevingui motor de vida.

No puc negar que dissabte em vaig emocionar. No és tendresa de vell, que no ho sóc. Són les llàgrimes invisibles d’algú que ha dedicat més de la meitat de la seva vida al servei d’un ideal i constata que aquest és compartit pels qui representen el futur de Catalunya.

Per molt anys JNC.