Últim espot de campanya de Convergència i Unió per les eleccions nacionals del mes de novembre de 2012.

Aquest any 2012 fa exactament 30 anys que el Parlament de Catalunya va aprovar la creació dels primers espais naturals protegits del nostre país, el Parc Natural de la Zona Volcànica de La Garrotxa i el Paratge Natural d’Interès Nacional del Pedraforca. La tasca de salvaguarda del nostre patrimoni natural i paisatgístic es va iniciar fins i tot abans de la restauració de la democràcia, però no serà fins a la recuperació de les nostres institucions d’autogovern que es produirà un gran impuls, també en la definició del marc legal que regula els espais naturals catalans. Als primers espais protegits els seguiran molts d’altres: els Aiguamolls de l’Empordà, el Cadí – Moixeró, el Delta de l’Ebre, El Cap de Creus i un llarg etcètera, fins arribar al que és, ara per ara, el darrer parc natural de Catalunya: el de Collserola. En total, 165 espais d'alt valor ecològic que sumen més d’un milió d’hectàrees de superfície sumant àrees terrestres i marines. Podem dir amb orgull que, a data d’avui, més del 30% del territori català es troba protegit legalment, ja sigui sota una o altra figura de protecció.

La identitat d’un poble es fonamenta en la seva història, en la seva llengua i en la seva cultura . I també, cal tenir-ho sempre present, en el seu paisatge, que no és sinó una síntesi de natura i cultura. Parlar de patrimoni natural equival a parlar d’aquells elements del territori que ens defineixen i ens fan singulars com a nació, la riquesa de la qual no es pot mesurar només en termes econòmics, sinó també per la qualitat de l'entorn natural. Als Estats Units d’Amèrica, on al segle XIX es va crear el primer parc nacional del planeta, el de Yellowstone (1872), ho tenien molt clar: en un país jove sense pràcticament patrimoni cultural acumulat, calia aprofitar els valors naturals i paisatgístics per reforçar la seva identitat nacional. Catalunya, a diferència dels EUA, és un país de la vella Europa que compta amb una història mil·lenària i un patrimoni cultural riquíssim, però no per això hem de renunciar a valorar el nostre entorn natural com a patrimoni nacional. Els cims, els rius, les valls, els boscos o les cales. Des del Canigó a l’Ebre, molts paisatges del país formen part de l’imaginari nacional de Catalunya: són els símbols que han inspirat l’origen del catalanisme, des de la Renaixença fins l’excursionisme, i que avui, també, formen part de les nostres referències geogràfiques i emocionals com a poble.

Tota aquesta reflexió ve a tomb de la necessitat de seguir posant en valor el nostre privilegiat territori i els nostres espais naturals, malgrat algú pugui pensar que aquest no és el millor moment per posar damunt de la taula aquests temes. És veritat que la principal prioritat del país en aquest moment és fer front a la crisi econòmica que patim, però el preu de la sortida de la crisi no pot ser en cap cas abdicar de la nostra manera de ser, dels nostres valors, ni tampoc el renunciar al nostre capital natural, que no només ens permet tenir un país ric en biodiversitat i sistemes naturals, sinó que ens permet, ara i en el futur, mantenir un actiu patrimonial i turístic de primer nivell i uns espais generadors de projectes econòmics per a les comunitats que hi viuen. No podem oblidar, a més, que els ecosistemes propers tenen un paper essencial en la prestació de serveis ambientals que reverteixen en la nostra qualitat de vida, com a garants de les reserves d’aigua, com a embornals de CO2 o com a espais de salut i de lleure. Protegir espais naturals vol dir, en definitiva, millorar la vida de les persones que viuen al seu voltant. La protecció dels espais naturals mesura el progrés i el civisme d’un país.

Aquest rerefons és present en les darreres decisions que ha pres el departament de Territori i Sostenibilitat en matèria d'espais naturals protegits. Amb la sortida a informació púplica del procés d'ampliació del Parc de la Serralada Litoral es culmina una primera etapa de legislatura, que ha comportat també la decisió d'ampliar el Parc Nacional d'Aigüestores i Estany de Sant Maurici i el Parc Natural de l'Alt Pirineu, dos exemples claríssims de com la declaració de zona protegida ha contribuït al desenvolupament econòmic de comarques que veien qüestionada la seva competitivitat territorial si no posaven en valor la riquesa natural que posseïen.

Per tot plegat, el procés que s'ha iniciat, i que compta amb un ampli suport institucional, polític i social en els territoris on es troben els tres parcs, ha de comportar una millora en tots els sentits del espais protegits a Catalunya, mantenint la tradició iniciada en aquest àmbit per la Generalitat republicana que l'any 1932 ja va incloure algunes de les zones que avui estan protegides en el Regional Planning.

Avui ningú s'imaginaria una Catalunya on no poguéssim reconèixer el Montseny, Montserrat, el Montsant o el Cadí. La nostra tasca de salvaguarda del patrimoni natural ha de continuar perquè també forma part de la nostra història, com la nostra llengua o la nostra cultura. Aquest és el propòsit del govern, que seguirà liderant tots els processos que permetin seguir aquest camí de progrés i civilitat que fa possible compaginar protecció del territori, identitat i economia.

Fa 20 anys vaig assistir a la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro formant part de la delegació espanyola en la meva condició de diputat al Congrés. A la tornada el comentari més freqüent entre els delegats era que la Cimera havia estat un fracàs.

Ja llavors jo no compartia aquesta opinió. És cert que les expectatives eren molt altes i, en canvi, les sessions oficials van ser tedioses, els protocols feixucs i les actituds dels estats receloses. Ben diferent del dinamisme i del compromís dels actors no estatals, com les ONG o els ens locals i regionals, que van adoptar un ampli ventall de compromisos.

Crec que no m’erro si dic que el temps m’ha donat la raó. Els cinc acords adoptats, és a dir: la Declaració de Rio, els convenis sobre la Diversitat Biològica i sobre el Canvi Climàtic –que es concretaria uns anys més tard a Kyoto- la Declaració dels Boscos, o les “Agendes 21” són claus per entendre les polítiques ambientals dels darrers vint anys. Ara tothom està d’acord que la Cimera de la Terra va marcar un abans i un després a tot el planeta.

Durant aquest període Catalunya ha capgirat la seva fesomia ambiental. És cert que tenim importants problemes per resoldre però, si ens centrem en els vectors més rellevants, coincidirem que la situació és radicalment diferent a la que hi havia abans del 1992 en matèria d’aigua, residus, atmosfera o espais protegits. Ara tenim major coneixement d’on som i de què ens falta.

Llavors era impensable controlar tots els residus i fer-ne recollida selectiva, sanejar el 95% de les aigües residuals o tornar la vida a rius que eren clavegueres. Tot això, que està en la ment dels ciutadans, no s’hauria assolit sense l’acció de les administracions locals i de la població i de la societat; Catalunya és un dels territoris on més ajuntaments tenen Agendes 21 i on la societat civil és més exigent i participativa.

Aquesta transformació ha comportat el desenvolupament d’un sector econòmic mediambiental de referència, amb capacitat d’innovació, molt internacionalitzat i capaç d’exportar tecnologies i models de gestió.

Catalunya -Govern, ens locals, empreses i ONG- torna ara a ser present de manera activa a la Conferència de les Nacions Unides Rio+20 per renovar el compromís amb el desenvolupament sostenible i per impulsar polítiques d’economia verda i a favor de l’eradicació de la pobresa.

Els tres objectius són, altra vegada, ambiciosos i difícils d’implementar: en primer lloc, renovar el compromís amb el desenvolupament sostenible i, en aquest tema, els governs subestatals –i Catalunya particularment-  anem a totes, a diferència d’alguns estats.

En segon lloc, crear un nou marc institucional pel desenvolupament sostenible, o model de governança. Es tracta de millorar la forma de prendre decisions i de regular els conflictes d’interessos per assolir el desenvolupament sostenible i l’eradicació de la pobresa.

En tercer lloc, avançar cap a l’economia verda per millorar el benestar de les persones i l’equitat social i, a la vegada, reduir els riscos ambientals i les tensions ecològiques. Segons l’ONU l’economia verda és la que comporta baixes emissions de carboni, utilitza els recursos de forma eficient i és socialment incloent. No es tracta, doncs, de desindustrialitzar sinó de reindustrialitzar i modificar a fons les polítiques energètiques.

El Govern de Catalunya té, a més, altres objectius: impulsar la projecció internacional de Catalunya en matèria ambiental, avançar cap al ple reconeixement del caràcter governamental de les regions en el marc de les Nacions Unides, i promoure la declaració de la Regió Mediterrània com a zona d’acció prioritària en la lluita contra el canvi climàtic.

Per avançar cap aquests objectius treballem amb aliats internacionals mitjançant la Xarxa de Regions per al Desenvolupament Sostenible (nrg4SD), que copresidim, i on ens apleguem governs regionals que defensem l’eficàcia dels territoris subestatals per implementar les polítiques ambientals, o el Climate Group, el lobby de regions i empreses promovem l’economia verda.

Malgrat els esforços de la ONU, els acords previs són escassos: avui només 70 de les 329 propostes disposen d’un principi d’acord. D’aquí a una setmana, quan tornem de Rio, potser parlarem de nou de la manca de resultats de la cimera, més, encara, que fa vint anys, i dels compromisos que no s’hauran tancat a la conferència. Però estic convençut que, tal com va passar fa vint anys, els resultats quedaran molt allunyats de la dimensió dels problemes ambientals del planeta, però alhora s’obriran algunes portes a l’esperança.

( Article publicat al Diari Ara )

Resposta oral al Parlament en el Ple sobre les previsions d'inversions dels pressupostos generals de l'Estat per al 2012

"Si no penses en el teu futur, no el tindràs". Aquesta és una de les reflexions que John Kenneth Galbraith, un dels economistes més influents del segle XX, feia en el llibre que va dedicar al Crash del 29. Malgrat pugui semblar una sentència òbvia, massa sovint els problemes del present, especialment si és complicat i dur com aquests dies, ens impedeixen veure clar el camí de futur que hem de seguir.

Que citi un economista de prestigi no és casualitat perquè l'economia té molt a veure amb la reflexió de caire més polític que m'agradaria fer. Avui Catalunya es troba en una doble cruïlla històrica. Davant nostre tenim un enorme desafiament econòmic: el repte de competir amb el món sencer i aprofundir en el nostre estat del benestar. Fins fa pocs anys, les nostres empreses competien entre elles, amb les d'altres indrets d'Espanya i, en alguns sectors, amb empreses europees.

Ara però aquest desafiament és global. La puixança de països com Xina, Índia o Brasil ha canviat les regles i no ens queda més remei que apuntar-nos a aquest gran joc a nivell planetari. Ja vam tenir un desafiament similar al segle XIX i ens en vam sortir prou bé. Catalunya va ser un país capaç de fer la revolució industrial sense tenir ni ferro, ni carbó, ni cotó i, a més a més, formant part d'un Estat en fallida i colpejat per constants guerres. De la fortalesa de la nostra economia en depèn el vigor del nostre benestar.

Però per poder fer front al repte que ens posa el segle XXI, abans necessitem resoldre també el nostre futur polític. La cruïlla on estem la tenim tots molt clara: Catalunya necessita tenir els instruments d'estat necessaris per defensar-se al món. I, és evident que ja fa massa anys, que l'Estat espanyol no ens permet gaudir d'aquests instruments. Tornem a estar davant d'una afirmació òbvia, però que cada dia que passa suscita un consens polític, econòmic i social més ampli.

Un estat no ha de ser una finalitat en si mateix, sinó un instrument per millorar les condicions de vida del ciutadans. I Espanya, en la visió que genera més consens, s'ha convertit en una finalitat en sí mateixa: un estat on tot el poder polític i econòmic es concentri a Madrid. L'anomenada Villa y Corte ha esdevingut un entramat polític, funcionarial i econòmic que s'ha convertit en el principal obstacle a l'encaix de Catalunya.

Tot i el meu compromís sobiranista, sempre he estat pragmàtic i he defugit les grans declaracions, amb voluntat de servir eficaçment a Catalunya a través del diàleg sincer amb l'Estat. Sempre he cregut en la necessitat de construir ponts. Passa però que la sensació que massa sovint he tingut és que aquesta voluntat només era evident a la part catalana. Que tots els intents en aquest sentit des de les diferents sensibilitats del catalanisme, des del federalisme fins el sobiranisme, topaven una vegada rere una altra amb la paret del centralisme espanyol, avalat tant pel PP com pel PSOE.

El 30 de setembre de 2005 des de Catalunya vam intentar construir l'últim gran pont. Aquell dia, enmig d'un esclat de joia, el Parlament va aprovar un Estatut que era la gran oportunitat de l'Estat per acceptar la relació bilateral amb Catalunya. Aquell pont fa temps que ha quedat completament esmicolat per la nul·la voluntat dels partits i institucions espanyoles a complir no només la lletra sinó també l'esperit del text.

Som doncs en temps de descompte. El congrés de Convergència Democràtica de Catalunya d'aquest cap de setmana serà una nova constatació que la centralitat política d'aquest país s'ha mogut molt en els darrers anys. Ja no ens plantegem canviar Espanya. Ens plantegem com exercir el dret a decidir el nostre futur.

El pacte fiscal és el nostre horitzó immediat. L'acceptació per part de l'Estat d'un pacte basat en el concert econòmic és l'última oportunitat que els camins de Catalunya i Espanya no continuïn separant-se. La nostra convicció política i la crisi econòmica que ens posa contra les cordes fa que aquesta vegada l'objectiu sigui àmpliament compartit i irrenunciable per institucions i partits.

Però hem d'estar preparats per si, una altra vegada, aquest pont és dinamitat fins i tot abans de construir-se. D'aquí la frase inicial d'aquest article que cal pensar en el futur. I el futur passa perquè Catalunya decideixi quin és el seu propi horitzó, que no ha de ser altra que el de tenir l'estat que garanteixi la defensa dels seus valors ciutadans, econòmics i culturals i la projecti al món com una nació oberta, moderna i democràtica.

Article publicat al Diari ARA. Imatge de Francesc Melcior / Diari ARA.

Ara fa deu anys, l'aprovació de la llei d'urbanisme de Catalunya va suposar un gran avenç i va marcar un abans i un desprès en el desenvolupament de les polítiques urbanes en el nostre país.

Va ser una llei al redós de la qual s'ha desenvolupat tota una generació de nou planejament urbanístic de gran qualitat. Una llei que va introduir per primer cop aspectes tant rellevants com les reserves per a habitatge protegit, les cessions d'aprofitament urbanístic en sòl urbà, o els criteris per la preservació dels sols no urbanitzables.

Per seguir llegint el text complert, clica aquí.

No fa gaires mesos, durant el transcurs d’un acte a la Cambra de Comerç de Sabadell vaig fer una metàfora sobre el rol que juga el Vallès a Catalunya que crec val la pena repetir: deia que el Vallès és el rebost de Catalunya; aquella estança de la casa on hi guardem el menjar, la importància de la qual és de suma importància per a la vida de la llar i fins i tot equiparable al seu esplèndid rebedor, o sigui, la ciutat de Barcelona.

En aquell moment vaig dir rebost, però potser hauria estat més encertat dir que el Vallès fa també les funcions d’obrador del país, donada la importància del seu sector productiu. Metàfores a banda, ja sigui rebost o obrador, el cas és que els dos vallesos, l’Oriental i l’Occidental, juguen un paper completament essencial dins de l’economia catalana, tal com ha posat de manifest el recent estudi de la UB “El Vallès, motor productiu de Catalunya”.

No pretenc comentar al detall les xifres i les conclusions d’aquest exhaustiu estudi comparatiu (que podeu trobar aquí) però sí que vull fer unes consideracions sobre la relació entre l’economia i les infraestructures de les dues comarques.

No descobreixo res a l’afirmar que les infraestructures són un mitjà indispensable per impulsar el desenvolupament econòmic d’una determinada regió. Concebem les infraestructures de comunicació com un instrument hàbil per transportar bens tangibles, però també perquè les persones es puguin moure pel territori, sigui pel motiu que sigui. És de calaix que aquells territoris que concentren població i activitat econòmica han de disposar d’una bona xarxa d’infraestructures, ja que d’aquesta manera s’afavoreix el sector productiu donant-li sortida al mercat de manera ràpida i eficient.

El Vallès conté un seguit d’empreses i centres de diversos àmbits que, en conjunt, generen el 17% del PIB del nostre país. És una xifra molt significativa, sens dubte, que encara es veu més reforçada quan t’adones que el Valor Afegit Brut industrial del Vallès és el 25,6% del total català. 

Tanmateix, hi ha un aspecte de les conclusions de l’estudi que m’ha cridat especialment l’atenció: la importància de les exportacions. Es diu literalment que si es depura l’”efecte seu” pot resultar que el Vallès sigui el primer àmbit territorial de Catalunya en nombre d’empreses exportadores, molt per davant del Barcelonès i del Baix Llobregat. És conegut que en un context com l’actual les exportacions s’han convertit en una de les principal vies que permeten que la nostra economia aguanti els embats de la crisi estructural que patim. No en va, durant el primer quadrimestre del passat 2011 van créixer un 16%, esdevenint la cerca de mercats exteriors essencial per a la nostra recuperació econòmica, especialment important en un moment en que la demanda interna continua sota mínims. 

Així doncs, perquè el Vallès i el conjunt de Catalunya puguin exportar els seus productes industrials de manera eficient i eficaç és clau que la dotació d’infraestructures s’adeqüi a les necessitats reals del territori, cosa que malauradament encara no és així. En aquest aspecte, sobretot, cal tirar endavant aquell conjunt d’infraestructures que, d’una manera o altra, estan relacionades amb el Corredor Mediterrani, un eix que la gent de FEM Vallès no s’està de destacar amb rotunditat a la introducció de l’estudi: l’opció potent és ser corredor i mai cul-de-sac.

L’actual crisi no pot ser excusa per deixar d’executar sine die aquelles infraestructures que ens són estratègiques. I és clar que tot el que està relacionat amb el Corredor Mediterrani ho és, d’estratègic. En aquest sentit, la inclusió, finalment i després de molts esforços, del Corredor Mediterrani dins de la Xarxa Transeuropea de Transports va ser una gran notícia. De seguida que la decisió de la Comissió Europea es va fer pública la Generalitat va moure fitxa i va presentar l’Agenda Catalana del Corredor Mediterrani, un full de ruta amb l’objectiu de definir aquestes actuacions i establir els seus terminis d’execució. 

Dins d’aquestes actuacions i tot parlant d’exportacions, n’hi ha una que, per la seva importància específica i urgència, destaca per sobre de tot: els accessos ferroviaris al nou moll de càrrega del Port de Barcelona, les obres del qual estan sent executades empresa multinacional xinesa, fet que dona fe de la importància del mercat asiàtic. Es pot donar la circumstància que d’aquí a quatre dies disposem del port de mercaderies més gran del sud d’Europa, però que accedir al port esdevingui una autèntica odissea, cosa que no podem tolerar de cap de les maneres i per això exigim a l’Estat que executi els accessos sense més demora. Al mateix temps, cal que totes les actuacions en matèria ferroviària i viària que manquen també es desenvolupin. Ressalto la paraula viària, doncs el Quart Cinturó, també part del Corredor Mediterrani, no ho oblidem pas, també s’ha de finalitzar. 

Ara és l’Estat qui té la pilota a la teulada i cal que es posi a treballar urgentment. Portem massa anys esperant el corredor i l’economia del Vallès i de Catalunya no pot esperar més temps. Aquest estudi dóna dades i xifres molt concretes de la que és una de les principals àrees productives del nostre país. El Vallès és una comarca legalment dividida en dues i que aglutina població, activitat econòmica i coneixement de manera exemplar. Ara el repte és aconseguir que pugui exercir tota la seva força sense restriccions i aquí cal que l’administració pública i la societat civil anem de la mà.

Ara, més que mai, cal fer valer que com el Vallès no hi ha res, emprant de nou la coneguda frase del no menys conegut poema de Pere Quart. Ara ja no es tracta de la típica i tòpica autocomplaença identitària pròpia d’un vallesà com jo, sinó d’una constatació avalada amb estudis acadèmics.

Fa una anys ens va tocar viure l’angoixa de la sequera. D’aquella crisi van quedar molts comportaments i normes afavoridores de l’estalvi. Vaig viure la crisi des de l’alcaldia de Sant Cugat, en recordo l’impacte sobre les famílies, els jardins públics,...i també i recordo com ens les varem enginyar per estalviar aigua i les mesures, sovint dràstiques, que haguérem de prendre per fer front a la situació. Va ser la primera gran crisi de l’aigua del segle XXI a Catalunya, ens n’ha quedat la lliçó, prou apresa pels nostres avis, que l’aigua és un bé escàs que no podem malbaratar

Aquests dies hem debatut al Parlament de Catalunya, sobre l’aigua i la situació de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). Catalunya és davant d’una segona crisi de l’aigua, la fallida econòmica de l’Agència Catalana de l’Aigua em du a fer aquesta afirmació. La gestió del cicle de l’aigua ens han abocat a una situació que es pot qualificar com a insostenible. La gestió dels nostres recursos hídrics no pot continuar com fins al moment.

Ara tenim els embassaments del país plens, però tenim la caixa buida. L’ACA va tancat l’exercici passat amb un dèficit pressupostari de 106 M€ i un endeutament de 1.367 M€ que provoca, en el 2011, uns venciments de 211 M€.

Com a govern no volem defugir els problemes. Per això hem proposat un seguit de mesures per redreçar la situació econòmica de la gestió de l’aigua com reduir despeses, refinançar el deute o estudiar l’increment  del cànon, gradualment i causant el menor impacte en una població que ja està prou escanyada per la crisi.

I a mitjà termini proposo que reflexionem sobre el model de gestió i en aquest sentit  plantejo si podem destinar 3.500 M€ per a millorar la garantia de subministrament  amb mesures com dessalinització, regeneració i reutilització, modernització de regadius, per a obtenir 389 hm3 anuals, o, per contra, hi ha altres infraestructures, de menor esforç inversor, capaces d’aportar més recurs, i amb menors costos d’explotació?

Podem tenir depuradores que, abocant directament a mar, i no a llera, incorporin sistemes d’eliminació de nutrients, amb els conseqüents costos, quan a la resta d’Europa això no succeeix?

Té sentit, per a petits nuclis de població, projectar complexes depuradores amb sistemes altament consumptius d’energia, o, atès el baix impacte al medi, podríem anar a sistemes més senzills?

Aquestes i d’altres qüestions són les que caldrà posar properament al damunt la taula. Hem de sanejar econòmicament la gestió de l’aigua tot reflexionant sobre el model que tenim. Es tracta de fer-lo sostenible ambientalment, però també econòmicament.