L’any 1992 vaig participar a la Cimera sobre la Terra a Rio de Janeiro. Sóc membre del Project Climate d’Al Gore a Espanya i he participat a la Cimera contra el Canvi Climàtic de Copenhaguen el 2009.

Participo activament donant conferències a escoles, grups empresarials, universitats, etc…, amb l’objectiu de sensibilitzar i donar a conèixer comportaments que poden reduir els efectes del canvi climàtic. Qui em coneix sap que defujo la tensió innecessària, la demagògia i el catastrofisme. Sóc optimista de mena, però la humanitat s'està enfrontant a uns perills que en algunes parts del planeta poden adquirir tons dramàtics a curt termini. Les societats més desenvolupades perdrem qualitat de vida, però la nostra capacitat tecnològica potser ens permetrà minvar-ne els efectes. Els qui no podran fer-ho seran els països del Tercer Món. 

Tenim molts motius per actuar, us en diré alguns que a mi em motiven: les meves filles i el seu futur, la meva gent, el meu país i aquest únic món que tenim… En algun moment vàrem creure que la Terra era el centre del Univers. El 1968, en una mítica foto feta des del Apolo VII a mig camí entre la terra i la lluna (que reprodueixo), vam descubrir la seva petitesa i la feblesa de la seva atmosfera -1/100 en relació al gruix terrestre- i vam ser conscients que aquest petit planeta no suportaria el mal que els humans li estem fent.

Ens toca mitigar els efectes del canvi climàtic, adaptar-nos-en o patir-lo. Jo m'apunto a la primera opció.

Congrés mundial de líders en Canvi Climàtic
Sevilla, octubre de 2007


"Canvi Climàtic" Trade Center
Sant Cugat del Vallès, abril de 2008


"Canvi Climàtic" Pavelló de Suècia
Berga, juliol de 2008

Si tens interès en que et fem una presentació, posa't en contacte amb mi. 

Si tens interès en que et faci una presentació, posa't en contacte amb mi.

He participat a la reunió del TCP (The Climate Project) que s'ha desenvolupat entre els dies 13 i 15 a Amsterdam. Ens hem reunit un centenar de persones i hem comptat amb la presència entre d'altres, d'Al Gore, promotor del projecte, Jacqueline Cramer, ministra holandesa de Medi Ambient, o Jean Pascal Van Ypersele, vicepresident de l'IPCC, el grup d'experts que assessora l'ONU en la matèria. És difícil resumir en poques ratlles el contingut de la reunió, però permeteu-me algunes reflexions:

-S'estan acomplint els pitjors escenaris per al planeta descrits al primer informe encarregat per l'IPCC a 2.500 científics i lliurat el 1990 (v. www.ipcc.ch )

-L'any vinent tindrem a Coopenhage la possibilitat i la obligació, d'esmenar aquest perillós rumb, allà es renegociarà el protocol de Kyoto, hem d'exigir als nostres governs responsabilitat i alçada de mires

-És ben segur que després de les properes presidencials dels EEUU tot serà sortosament diferent -és impossible superar la miopia de l'administració Bush- també per a la salut del planeta, la lluita contra el canvi climàtic és un altre motiu que em fa desitjar ferventment la victòria d'Obama 


Qui em coneix sap que defujo la tensió  innecessària, la demagògia i el catastrofisme, sóc optimista de mena, però la humanitat s'està enfrontant a uns perills que en algunes parts del planeta poden adquirir tons dramàtics a curt termini. Les societats més desenvolupades perdrem qualitat de vida, però la nostra capacitat tecnològica potser ens permetrà minvar-ne els efectes, els qui no podran fer-ho seran els països del Tercer Mon. 

Tenim molts motius per actuar, us en diré alguns que a mi em motiven: les meves filles i el seu futur, la meva gent, el meu país i aquest únic món que tenim i que en algun moment vàrem creure que era el centre del Univers  fins que el 1968, en una mítica foto feta des del Apolo VII a mig camí entre la terra i la lluna que reprodueixo, descobrirem la seva petitesa i la feblesa de la seva atmosfera -1/100 en relació al gruix terrestre- i adquirirem la convicció que aquest petit planeta no suportaria el mal que els humans li estem fent.

Ens toca mitigar els efectes del canvi climàtic, adaptar-nos-en o patir-lo. Jo m'apunto a la primera opció

Fa un parell de mesos ens vam trobar amb l’alcalde d’Ascó, Rafael Vidal, i vam poder comentar vàries qüestions de la vida municipal. No em va semblar que l’opinió de l’alcalde Vidal fons gens forassenyada, ans al contrari. Vaig veure un home molt preocupat pel futur del seu poble quan l’any 2023 es tanqui la nuclear que hi ha al seu municipi i que dóna feina a una part molt significativa de la població d’Ascó i  comarca, una terra econòmicament molt castigada.

Poc després, vaig anar a Copenhaguen,  on els líders mundials pretenien arreglar els problemes de la humanitat acordant accions per aturar el canvi climàtic, creant l’Agència Mundial pel Medi Ambient i pactant els objectius  de reducció d’emissions de CO2. En el breu temps que hi vaig ser i en els debats i discussions posteriors, vaig veure molta gent opinant i intentant prendre decisions per millorar el llegat ambiental  de les futures generacions, malauradament sense acords plausibles.

En ambdós casos calia prendre decisions en temes que afecten la relació de les persones amb el seu medi natural, un debat on el model energètic és clau. Avui, el debat energètic a Catalunya torna a estar damunt de la taula arran de la decisió del consistori d’Ascó de presentar-se com a seu del centre d’emmagatzemament dels residus nuclears. Residus que, per altra banda,  són generats a les centrals estatals,  fruit de les nostres necessitats i del propi desenvolupament de la nostra societat i que, ara per ara, el seu emmagatzament comporta el pagament d’un altíssim peatge a l’estat veí.El debat energètic –i com tants d’altres-  necessita un lideratge. Cal afrontar la situació i prendre decisions quelcom que darrerament, al nostre país, sembla impossible  Per això plantejo una triple visió del que crec que tenim al davant.

Els que som al capdavant del govern d’un poble o una ciutat, ens juguem l’orientació futura del poble o ciutat pel que treballem en moltes decisions. Cada quatre anys som jutjats pels nostres conciutadans. Prenem les decisions que creiem que són les millors: gestionem els nostres residus, organitzem els recursos, planifiquem els equipaments i estem al peu del carrer en contacte directe amb la gent per qui treballem.  No tinc cap dubte que l’únic que ha mogut l’alcalde d’Ascó, acompanyat per una àmplia majoria  del consistori, ha estat el fer possible el que ell creu millor per al seu poble. I això s’ha de respectar, més quan fer-ho suposa enfrontar-te al govern del teu país, al teu partit, als contraris a l’energia nuclear, a una part gens menyspreable dels mitjans de comunicació i l’opinió pública. Ha estat una actitud conseqüent i valenta, en un moment on allò que és políticament correcte domina.

Quant al discurs de defensa del medi ambient, està clar que aquest ni és ni ha estat ni ha de ser patrimoni d’algunes forces polítiques que se situen a l’extrem de l’arc parlamentari. Una força nacionalista té com a eix prioritari la defensa del seu  país i,  per tant,  la preservació del territori.  El debat sobre les alternatives energètiques és obert i hem de ser prudents però també conseqüents. Hem de saber combinar  progrés econòmic i social i respecte pel medi ambient. Podem veure què fan països com França, Holanda o Alemanya.., l’energia nuclear avui és encara una alternativa vàlida a les nostres necessitats. Respectats ambientalistes com James Lovelook la consideren ara per ara la millor alternativa als combustibles fòssils en la lluita contra el canvi climàtic. La connexió amb França garanteix el nostre subministrament elèctric però en aquest país hi ha 59 reactors nuclears. El nostre país necessita un debat madur al respecte, un debat que es troba a faltar.

I des del punt de vista nacional hem de tenir, Catalunya ha de tenir, una política ambiental consensuada i rigorosa.  Hem de tendir a ser un país autosuficient i políticament responsable en un món global. I hem de tenir un criteri català a l’hora de produir energia i a  l’hora de tractar els residus que generem, que generem nosaltres. Crec que això no ho hem d’oblidar.

De ben segur que podríem fer d’altres lectures, com l’econòmica o l’europeïsta. El que és clar és que hi ha moments en que és necessari prendre decisions. Ja n’hi ha prou d’indecisions i de paraules d’acontentament. No es pot ser ministre d’Indústria i  fomentar un pla d’energia nuclear i alhora de la veritat desdir-se’n. Som en una cruïlla i hem de triar el camí.  Necessitem lideratge de partits i de governs. Sabem el què volem? Sabem què vol i què necessita  el país? Solucionem els nostres debats amb decisió. Pel bé del país, prou de vol gallinaci.

S’acosta la Cimera de Copenhaguen on els caps d’Estat i de Govern han d’aprovar el tractat internacional que ha de substituir el Protocol de Kyoto. L’actual acord no va ser subscrit per algunes de les principals potències mundials –Estats Units, Xina o Rússia- i també ha estat incomplert abastament per alguns dels països signants, rànquing on Espanya ocupa un lloc destacat.

El pas del temps no fa més que posar en evidència la gravetat del problema del canvi climàtic, un gran enemic invisible al qual s’enfronta la humanitat, i front el qual no s’hi val a badar.

Sé que hi ha gent que encara es pregunta què hi ha de cert en tot això. Gent de bona fe, confosa i poc disposada a confiar en falsos redemptors. Que pensin per un segon que el diagnòstic de la comunitat científica és unànime, que la Unió Europea o Barack Obama malden per una acció decidida per aturar els devastadors efectes del canvi climàtic i que, a l’altra banda, a la negacionista, només hi ha Aznar, el pintoresc Vaclav Klaus i poca cosa més.

A partir d’aquí, que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Estem vivint un temps de rècords climàtics: increment de la durada i intensitat dels huracans, rècord de tifons al Japó, aparició d’huracans a l’Atlàntic Sud, o tancament necessari de les barreres del Tàmesi a Londres. Tot això, acompanyat d’un retrocés dramàtic arreu de les glaceres o la reducció del gel Àrtic, el creixement del desglaç estacional a Groenlàndia, el trencament de la plataforma Larsen a l’Antàrtida, els rècords de calor arreu, també a casa nostra..., i un llarguíssim mostrari de canvis que no tenen altre origen que l’acumulació progressiva de C02 i altres gasos causants de l’efecte hivernacle a l’atmosfera, fenomen que de forma continuada es produeix des de la revolució industrial.

Com a seguidor de totes les notícies que van apareixent als mitjans i que alguna cosa tenen a veure amb aquest tema preocupant, em crida l’atenció la que es refereix al govern espanyol. El govern de l’Estat intenta aparèixer davant l’opinió publica com a una administració amb sensibilitat ambiental però es manifesta contrari a l’aturada de la producció d’energia elèctrica d’origen tèrmic altíssimament contaminant. La raó no és altra que els compromisos polítics de Zapatero i el PSOE amb la mineria del carbó lleonesa i asturiana.

Any rere any, aquest partit recupera la seva ànima obrerista a Rodiezmo, on podem veure mocadors vermells al coll, punys enlaire i el cant de la Internacional, on aquest partit intenta retrobar-se amb els seus orígens.

Winston Churchill, a la dècada dels anys 30 del segle passat i davant l’imparable avanç del nazisme i la inòpia de les democràcies europees, va afirmar que “L’era de la manca de decisions, de les coses a mig fer, dels remeis ineficaços i dels expedients confusos està arribant a la fi. El que estem iniciant és un període de conseqüències”. Aquesta màxima és aplicable al clima.

Hi ha governs que encara juguen amb el tema, l’utilitzen políticament alhora que es comporten irresponsablement. Avui en dia ser progressista no és aixecar el puny un cop a l’any i mantenir viu un sector econòmic perillós pel clima i sense futur, sinó actuar de front i jugar-se-la pel clima. Però malauradament Zapatero passarà a la història com el president irresponsable que, per voler quedar bé amb tothom, va ser un pèssim president.

Vaig tenir ocasió de participar la setmana passada a Brussel·les en una trobada excepcional. No és freqüent que al Parlament Europeu s'hi apleguin centenars d'alcaldes i alcaldesses d'arreu del continent units per un mateix objectiu: lluitar contra l'enemic invisible i una de les grans malalties que afecten el planeta, el Canvi Climàtic.

Sota la presidència del president de la Comissió Europea,  Durao Barrosso, uns 300 alcaldes i alcaldesses de grans ciutats com ara Paris, Londres, Amsterdam, Budapest, Lisboa o Madrid, de viles i pobles com Castellnou de Bages, Cardedeu o Fogars de la Selva, passant per Heidelberg, Munic, Lyon, Sevilla, Figueres, Donosti, Grenoble o Sant Cugat del Vallès, varem signar el Pacte d'Alcaldes contra el Canvi Climàtic, assumint públicament el compromís comú de reduir abans de l'any 2020, un mínim del 20% dels gasos d'efecte hivernacle en relació a les emissions de l'any 2000 i fer que almenys el 20% de la nostra energia provingui de fonts renovables.

Són compromisos que tenen un valor especial venint com venen del món local que haurà de fer un esforç de conscienciació dels ciutadans i ciutadanes i alhora de presa de decisions molt gran, amb les limitacions d'actuació que això suposa sobretot a casa nostra, tant en l'àmbit normatiu com en el financer. Tanmateix, la voluntat hi és, el compromís també, i per tant l'esforç no hi mancarà i els resultats esperem que es facin notar ben aviat amb una clara contribució del món local a la lluita contra el canvi climàtic. A Sant Cugat ja hem posat en marxa la nostra estratègia local que consta de 146 mesures concretes.

A Brussel·les no hi érem tots els que hi havíem de ser. Vaig poder seguir les al·locucions dels alcaldes de Paris, Londres, Budapest..., però no la del nostre Cap i Casal, Barcelona. L'autoanomenada capital de la Pau, no ha considerat convenient adherir-se encara a aquest Pacte d'Alcaldes tot i que així es va proposar des del grup municipal de CiU a Barcelona, un error que cal que s’esmeni ben aviat.

Una notícia d'avui a La Vanguardia indica que "el canvi climàtic s'accelera més del previst en augmentar els gasos d'efecte hivernacle produïts entre els anys 2000 i 2007", segons afirma Chris Field, membre del Grup Intergovernamental d'Experts sobre el Canvi Climàtic (IPCC) de l'ONU.

Només apareixen noticies negatives que no fan més que incrementar la preocupació sobre la gravetat de la catàstrofe que ens amenaça. Obama pensa que la revolució verda serà una de les conseqüències d’aquesta crisi, nosaltres ens apuntem a la idea i treballem per fer que així sigui.

He participat a la reunió del TCP (The Climate Project) que s'ha desenvolupat entre els dies 13 i 15 a Amsterdam. Ens hem reunit un centenar de persones i hem comptat amb la presència entre d'altres, d'Al Gore, promotor del projecte, Jacqueline Cramer, ministra holandesa de Medi Ambient, o Jean Pascal Van Ypersele, vicepresident de l'IPCC, el grup d'experts que assessora l'ONU en la matèria. És difícil resumir en poques ratlles el contingut de la reunió, però permeteu-me algunes reflexions:

-S'estan acomplint els pitjors escenaris per al planeta descrits al primer informe encarregat per l'IPCC a 2.500 científics i lliurat el 1990 (v. www.ipcc.ch )

-L'any vinent tindrem a Coopenhage la possibilitat i la obligació, d'esmenar aquest perillós rumb, allà es renegociarà el protocol de Kyoto, hem d'exigir als nostres governs responsabilitat i alçada de mires

-És ben segur que després de les properes presidencials dels EEUU tot serà sortosament diferent -és impossible superar la miopia de l'administració Bush- també per a la salut del planeta, la lluita contra el canvi climàtic és un altre motiu que em fa desitjar ferventment la victòria d'Obama 

Qui em coneix sap que defujo la tensió  innecessària, la demagògia i el catastrofisme, sóc optimista de mena, però la humanitat s'està enfrontant a uns perills que en algunes parts del planeta poden adquirir tons dramàtics a curt termini. Les societats més desenvolupades perdrem qualitat de vida, però la nostra capacitat tecnològica potser ens permetrà minvar-ne els efectes, els qui no podran fer-ho seran els països del Tercer Mon. 

Tenim molts motius per actuar, us en diré alguns que a mi em motiven: les meves filles i el seu futur, la meva gent, el meu país i aquest únic món que tenim i que en algun moment vàrem creure que era el centre del Univers  fins que el 1968, en una mítica foto feta des del Apolo VII a mig camí entre la terra i la lluna que reprodueixo, descobrirem la seva petitesa i la feblesa de la seva atmosfera -1/100 en relació al gruix terrestre- i adquirirem la convicció que aquest petit planeta no suportaria el mal que els humans li estem fent.

Ens toca mitigar els efectes del canvi climàtic, adaptar-nos-en o patir-lo. Jo m'apunto a la primera opció