La situació actual de les inversions en infraestructures m'evoca al que explica la narració bíblica que va passar fa varis milers d'anys a Egipte i que és un fenomen que es repeteix al llarg de la història de la humanitat: hi un temps de vaques grasses, després del qual sol venir un temps de vaques magres. Després de l'abundància, pot venir la sequera. I cal estar preparat per quan vingui la sequera.

Els darrers anys, a Catalunya i a l'Estat Espanyol hi ha hagut una gran voluntat per planificar i executar determinades infraestructures, gaudint a més d'una gran capacitat per obtenir el finançament necessari per a poder fer-ho. Tot era qüestió de pensar una mica on es volien posar les vies, les carreteres, els ports o els aeroports, i el finançament ja vindria, d'una manera o una altra.

En moltes ocasions no s'havia reflexionat suficientment sobre si la demanda feia necessària la infraestructura, o si la seva posada en servei estimularia l'economia en un grau que permetés considerar que la mateixa infraestructura tindria un retorn positiu.

A més, no es va reflexionar suficientment sobre els perills de sobre-endeutament que podia suposar l'acumulació de mètodes de pagament diferit en l'execució d'aquestes infraestructures, aquell finançament fàcil i que sempre arribava que esmentava al principi de la meva intervenció.

Aquestes dues reflexions es poden fer sobre moltes de les infraestructures planificades i executades per l'Estat en molts punts de la geografia espanyola en els darrers anys. Però en el cas de Catalunya, no és així.

Les infraestructures compromeses per l'Estat a Catalunya no són supèrflues. Molts anys de manca de inversió, d'estrangulació de la nostra economia, han generat un dèficit important en l'estoc d'infraestructures del país, provocant veritables colls d'ampolla en la xarxa viària i ferroviària del país.

Per això, malgrat que els signes dels temps són i han de ser d'una gran contenció pressupostària, els compromisos que l'Estat va expressar i anunciar amb gran solemnitat quan els va convenir, s'han de complir. Perquè són infraestructures que ens ajudaran a aguantar els temps de sequera que estem vivint, i a projectar-nos endavant quan comencin a retrocedir.

Però, com he esmentat i com ara veurem amb concreció, Catalunya no ha estat una prioritat inversora de l'Estat en els darrers anys. És cert que s'ha invertit, però bàsicament s'ha fet en obres que eren retards històrics com el tren d'alta velocitat o la nova terminal de l'aeroport del Prat.

Fora d'aquestes dues grans obres, els compromisos del ministeri de Foment amb Catalunya, alguns anunciats i signats a bombo i platerets, són més aviat escassos, per no dir ridículs.

Llegir més