Amb les eleccions a la cantonada, la designació del corredor del Mediterrani com a infraestructura prioritària per part de la Unió Europea corre el risc d'esdevenir un element de confrontació i no un objectiu de país, com ha estat fins ara. Candidats i membres del Govern espanyol han desembarcat a Catalunya amb l'objectiu d'utilitzar des del punt de vista electoral la decisió que avui ha de prendre la Comissió Europea de declarar com a prioritari el corredor del Mediterrani. Aquest diumenge van ser el candidat Alfredo Pérez Rubalcaba i la ministra Carme Chacón, i ahir mateix va ser el secretari d'Estat de Transports, Isaías Táboas, en aquestes mateixes pàgines el que va intentar fer un exercici de desmemòria i posar-se una medalla a l'estil Màgic Andreu.

S'equivocaran tots aquells polítics que ara es vulguin posar la medalla i donar cops de colze per sortir a la fotografia que previsiblement obrirà les portades dels diaris de demà. En cas que avui es confirmi la bona notícia, el corredor del Mediterrani no ha estat la conseqüència dels moviments d'un partit polític, una administració, un ministre o un conseller, sinó que ha estat fruit d'un treball de llarga durada en què el principal protagonisme s'ha d'atribuir a la societat civil. Especialment a Catalunya, les forces que han liderat el debat i que han exercit la pressió necessària sobre les institucions polítiques europees, espanyoles i catalanes han estat les econòmiques i socials, que van comprendre des d'un primer moment que aquest era un projecte de país. L'èxit, doncs, és seu.

En un moment d'incertesa econòmica com el que actualment vivim, em sembla poc adequat voler treure rèdits electorals i partidistes d'un projecte tan potent com el del corredor del Mediterrani, sobretot si aquestes intencions provenen de nouvinguts a una reivindicació històrica catalana.

Aquest ha estat un procés llarg i convé fer memòria de com ha anat tot plegat, perquè no fa pas tants mesos al Ministeri de Foment més d'un confonia la reivindicació del corredor del Mediterrani amb la construcció d'una línia ferroviària d'alta velocitat entre Barcelona i València. No era pas això. Sinó tot el contrari. Des de Catalunya, a més a més, hem tingut la sensació que l'aposta pel corredor del Mediterrani no ha estat mai prou contundent per part de l'Estat espanyol. Cal recordar, per exemple, que dels 51.300 milions que l'estudi que el Ministeri de Foment va presentar a Barcelona el mes de març passat, més de 30.000 milions anaven destinats a connexions del corredor amb Madrid. O cal recordar que la primera línia de mercaderies que es va plantejar seriosament el Govern socialista durant el seu mandat va ser la València-Terol-Saragossa-Cantàbria, una manera de buscar la connexió amb Europa a través de l'arc atlàntic deixant de banda Catalunya.

Que ningú s'enganyi, però. El reconeixement europeu al corredor del Mediterrani no té a veure amb cap acte heroic del Govern d'Espanya, sinó amb el convenciment que tenen les autoritats europees que aquesta és la via més ràpida que permetrà unir els ports del Mediterrani amb el cor d'Europa. Una infraestructura que ha de vertebrar una macroregió que les inversions de l'Estat han tingut oblidada hi hagués qui hi hagués al palau de la Moncloa. Una via que sempre ha tingut una gran reticència des de Madrid, que ha vist amb recel la voluntat de Catalunya de ser el motor del desenvolupament econòmic dels territoris de l'arc mediterrani, tant dels que formen part de l'Estat com dels dels nostres veïns del nord.
Pel seu propi pes

El corredor del Mediterrani s'ha imposat pel seu propi pes. Pel sentit comú. Perquè és una infraestructura que tindrà un retorn econòmic i social molt potent en forma de creació de riquesa i de llocs de treball en els territoris que travessa. I sobretot perquè Europa desitja que els seus fons deixin de servir per finançar infraestructures al servei d'una ideal polític, el de l'Espanya centralista i radial, que gairebé ens porta a la fallida econòmica.

Europa, doncs, ens ha avalat una infraestructura que havia estat llargament reivindicada per la nostra societat. Hem guanyat una batalla molt important. Però, no ens enganyem, la victòria no està assegurada. Hem gastat sang, suor i llàgrimes per arribar aquí, però tot just som a l'inici del camí. Igual que els Jocs Olímpics no van començar el juliol del 1992, sinó el 17 d'octubre de fa 25 anys quan Joan Antoni Samaranch va pronunciar aquelles paraules d'«à la ville de...».

Avui la Comissió Europea aprova una proposta que, a banda del Mediterrani, inclourà altres vies d'accés a la Península que també optaran al finançament comunitari. És doncs el moment de seguir remant tots en la mateixa direcció perquè tan aviat com sigui possible es puguin anar desenvolupant tots els projectes relacionats amb el corredor.

En aquest sentit, des del departament de Territori i Sostenibilitat ja fa mesos que treballem en l'elaboració del Mapa Català del Corredor del Mediterrani, un projecte de definició de totes les infraestructures que formen part de l'eix i que ben aviat veurà la llum. Som en el bon camí, estic segur que avui Europa avalarà el nostre projecte, tenim unes aliances sòlides amb els nostres veïns del sud i del nord, sabem que l'Estat ja no es pot permetre inversions en indrets de dubtosa rendibilitat socieconòmica i, sobretot, tenim la voluntat de liderar la construcció d'una infraestructura que ens permetrà competir en condicions d'igualtat amb les principals regions econòmiques d'Europa.