Vivim aquests dies pendents del desenllaç dels problemes en les centrals nuclears japoneses, de l'evolució de les revoltes al nord d'Àfrica i de les conseqüències que puguin tenir aquestes dues crisis en el nostre model econòmic. El XXI és un segle que viu accelerat i que, des del fatídic 11 de setembre de 2001, no ens deixa respirar amb els seus convulsos canvis polítics, econòmics i socials. Canvis globals que ens toquen de ple i que requereixen una adaptació constant per competir en el món.

Estem doncs davant un dilema històric i hem de tenir clar els nostres horitzons polítics i econòmics. Avui m’agradaria escriure sobre una infraestructura que simbolitza perfectament d'on venim i cap a on volem anar. Escrivia Cambó fa un segle que defensar la riquesa de Catalunya era defensar la seva llibertat. Avui, en ple segle XXI, la sentència és, si més no, més encertada.

Sens dubte els parlo d'una infraestructura que, de fer-se bé, marcarà el nostre avenir els anys vinents. El Corredor Ferroviari del Mediterrani pot  esdevenir per a Catalunya -i també per a Espanya-, el que va ser la Via Augusta en temps de l'Imperi Romà: un eix creador de riquesa i creixement durant segles.

No obstant això, convé refrescar la memòria per saber en quin punt ens trobem i no permetre que ningú no aixequi expectatives infundades sense proves fefaents d'un canvi polític profund. Els catalans i les catalanes tenim sobrada, i encara molt recent, experiència a donar-nos de cara amb la dura realitat centrípeta de totes les institucions de l'Estat. No revelo res si dic que la política d'infraestructures ha estat, és i seguirà sent essencialment radial i centralitzadora. Com s'entén sinó l'aposta que PP i PSOE han fet en els últims vint anys pel model d'Alta Velocitat? És normal haver rebut en l'últim quart de segle més de 150.000 milions d'euros en ajudes comunitàries i seguir mantenint un vergonyant tram de via única en la principal connexió ferroviària entre Europa i Espanya?

Aquest model i el menyspreu a l'eix Mediterrània només s'entén des d'una visió recentralizadora i la missió –en alguns més dissimulada que en altres- de fer de Madrid l'únic pol econòmic de la Península. Les xifres parlen soles. Malgrat sumar el 45% de totes les exportacions espanyoles, l'arc mediterrani només acumula el 26% del capital d'infraestructures.

La història, doncs, ens ha fet escèptics. Tanmateix en els últims mesos hem vist moviments que ens permeten un cert grau d'optimisme. L'aliança amb València i Múrcia i la mobilització de tota la societat civil catalana amb un mateix objectiu obliga el govern espanyol a comprometre's públicament d’una vegada per totes amb el Corredor del Mediterrània.

El ministre Blanco ha entès bé el missatge i avui estarà a Barcelona presentant la seva proposta d'eix. No obstant això, el meu temor –i  de molts catalans i catalanes- és que, una vegada més, la promeses caiguin en sac foradat. No n’hi ha prou amb les paraules. La situació econòmica i el dèficit històric d'infraestructures de Catalunya obliguen al ministre a presentar un pla que inclogui una memòria pressupostària i una periodització de les obres.

En aquest sentit, Catalunya té pendents quatre actuacions irrenunciables: la finalització del desdoblament de la via única entre Tarragona i Vandellòs, els nous accessos ferroviaris al Port de Barcelona, la connexió en ample UIC del Port de Tarragona i la incorporació del tercer rail per a mercaderies en la línia convencional des de Portbou fins a Alcanar. Sense aquests elements, difícilment serà creïble l'aposta del govern espanyol  pel Corredor Mediterrani.

PD Aquest article ha estat publicat La Vanguardia http://www.lavanguardia.es/