No negaré que la creació de l’Oficina Antifrau va ser rebuda amb desconfiança per part de  molts ajuntaments. Com que ja no sóc alcalde puc dir sense que se m’acusi de gremialisme que el món local desenvolupa una feina difícil en un entorn gens fàcil, fins i tot m’atreviria a qualificar-lo d’hostil.  La manca de recursos, la feble cultura de gestió pública, la complexitat administrativa, les càrregues que s’atribueixen als ajuntaments des de les altres administracions, l’exigència ciutadana i la multiplicitat de controls, són alguns dels elements d’entorn que em porten fer a aquesta afirmació.

A aquest fet cal afegir-ne un altre com ho és la progressiva judicialització de la política local, utilitzada sovint com a arma de pressió cap els consistoris o, de vegades derivada de l’exigència de les mateixes autoritats judicials.

Quants alcaldes o alcaldesses no han estat imputats judicialment fent-los responsables d’abocaments fecals a lleres públiques que han fet particulars coneguts als qui s’eximeix de tota responsabilitat? El fet de ser l’autoritat més propera al ciutadà i als problemes comporta una especial exigència als consistoris per fets presumptament delictius atribuïbles a tercers coneguts, demanant que exerceixin unes competències de control que sovint no poden exercir, ja que no  tenen els mitjans per fer-les efectives.

Des d’aquesta perspectiva, que és compartida per una part molt significativa del món local català, s’entendrà que la creació de l’Oficina Antifrau i el nomenament del seu director, el fiscal David Martínez Madero, fos rebuda amb prevenció. La mateixa prevenció amb que vaig assistir a la reunió de presentació a la que em va convocar. La conversa amb ell i el seu equip va ser llarga i franca tant que el sentiment de desconfiança inicial donà pas a la seguretat que estava davant d’un home sensat, que comprenia la nostra realitat i que volia ajudar-nos a fer les coses bé com a garantia del respecte a la legalitat. Des d’aquell moment varis cops s’adreçà a l’ajuntament demanant-nos la participació en sessions de formació per a electes i funcionaris locals, col·laboració que li brindàrem amb la seguretat que treballàvem per un objectiu comú que no era altre que la transparència i netedat del món local català.

Sovint els ciutadans tenen la percepció de l’administració com a ens sense ànima que actua mecànicament prescindint dels problemes de la gent. La idea que d’una administració que cada cop exigeix més i comprèn menys s’ha de desterrar amb un canvi d’actitud dels servidors públics. Aquesta mateixa realitat la perceben molts ajuntaments respecte les altres administracions. El fiscal Martínez Madero ens mostrà el seu rostre humà i va ser home exigent i alhora proper, disposat a fer complir la llei tot assenyalant el camí per fer-ho.

El seu sobtat decés em va trasbalsar, les paraules de la seva esposa Elisa i dels seus col·laboradors, em confirmaren que els homes bons que arrisquen i es sacrifiquen rere un ideal, deixen una profunda i serena petjada en el cor dels qui l’han conegut i estimat.