(Article que vaig escriure fa 10 anys adaptat a les circumstàncies d’avui)

Aquesta remor que se sent no és de paraules.
Han prohibit les paraules perquè
no posin en perill
la fràgil immobilitat de l'aire.
I, tanmateix, la remor persisteix

Miquel Martí i Pol

 

 

Fa 35 anys de la signatura a Madrid dels acords tripartits, acords que són l’inici del conflicte del Sàhara Occidental. Un conflicte que omple de vergonya i del que han estat víctimes,  i encara en són, milers d’homes, dones i nens sahrauís que continuen patint a la seva pell, molts d’ells a l’exili, el drama d’un procés de descolonització inacabat. Un poble que no renuncia a decidir lliurement el seu futur malgrat que se’ls ha negat reiteradament el dret a la lliure determinació.

És un conflicte que no figura dins les prioritats de l’agenda internacional. Fets com els recentment esdevinguts a l'Aaiun el retornen a la memòria d’una comunitat internacional condicionada pel Marroc, país que es nega a parlar de qualsevol solució que no passi per la integració del Sàhara dins el seu estat.

Si l’actitud tradicional de l’administració espanyola davant del conflicte ha estat la de mantenir una posició definida com d’estricta neutralitat, fet que a la pràctica ha significat recolzament tàcit a la part forta del conflicte, el Marroc, molts ajuntaments hem mantingut sempre una actitud molt diferent, clara, bel·ligerant, a favor de la justícia.  I ho hem fet perquè la sort d’aquest poble, d’aquests centenars de milers d’éssers humans, ens interessa i ens preocupa. Ens  interessa als qui sentim com a propi el drama dels qui pateixen, ens interessa als qui fem nostra la causa del respecte als drets humans i la d’un món on els pobles puguin decidir lliurement el seu futur sense imposicions. Però el problema sahrauí el sentim encara més proper perquè és innegable l’existència d’una responsabilitat espanyola, encara que fos de la dictadura, en l’origen del conflicte i, en conseqüència,  un deure moral de tots els qui integrem l’Estat en la seva resolució pacífica.

Sovint es parla del component ètic de la política internacional. Es pretén que les relacions internacionals deixin de moure’s en exclusiva per interessos comercials o estratègics. Molts governs utilitzen sovint aquest concepte, l’espanyol també, però caldria que no fos només de paraula.  Calen acció i compromís reals. Cal allunyar-se d’actituds hipòcrites davant del conflicte, com la de la influent França, sense anar més lluny,  que celebra la Declaració Universal dels Drets Humans alhora que dóna recolzament incondicional al Marroc,  mentre espera que el temps faci oblidar el conflicte menyspreant els centenars de milers de persones que malviuen de l’almoina de l’ONU en un desert de lloguer de sorra i pedres.

Molts ajuntaments catalans assumim la responsabilitat històrica i humana amb totes les víctimes del conflicte. Homes, dones i criatures, refugiats en definitiva,  que un dia van ser obligats a deixar les seves cases, la seva terra, (en molts cassos ni tan sols la coneixen) i que esperen tornar aviat a casa. És per això que desenvolupem una política activa a favor de la causa sahrauí, de solidaritat amb les víctimes del conflicte, de sensibilització de l’opinió pública. El nostre compromís, que és el dels nostres conciutadans, ens legitima i omple de força per exigir a les altres administracions que estiguin a l’alçada de les circumstàncies i per demanar als nostres amics sahrauís que no defalleixin, que estem amb ells i que esperem poder celebrar la llibertat del seu poble.

Ahir Sant Cugat va aprovar per unanimitat una declaració sobre el conflicte, la gent dels campaments, les víctimes dels territoris ocupats, l’apagada informativa,… No ens falten motius per reiterar la nostra solidaritat.