Una gran notícia, d’aquelles que t’omplen d’alegria. Som molts els qui tenim motius per estar ben contents, però hem patit força. Més d’un i dos cops ens han posat la mel als llavis i tot seguit ha quedat en un no res. El Parc Natural posa punt i final a 8 anys de declaracions, manifestacions de voluntat, rodes de premsa i anuncis sobre la imminència de la declaració, que no s’acabava concretant. El febrer de 2005 el govern de la Generalitat parlava de tenir enllestit el decret en un termini de 6 mesos... i ja han passat 5 anys. Sóc conscient que tot plegat no deu haver estat gens fàcil, i així li ho vaig transmetre al Conseller Baltasar quan em va trucar per comunicar-me la bona nova dimarts al migdia.

A Sant Cugat ens congratulem d’aquesta declaració que suposa blindar la protecció de la serra i que, juntament amb el monestir, és una de les nostres joies. També espero que la implicació del govern de la Generalitat en la gestió de l’espai es tradueixi en una gestió més compromesa, sobretot per la major quantitat de recursos de que disposarà l’òrgan gestor del Parc, un Consorci que amb pocs diners anava fent coses però clarament insuficients.

La propietat pública del sòl continua sent la millor garantia d’una bona gestió. Ara caldrà treballar-hi a fons. Som el municipi que disposa de més territori dins del Parc, un 25,6% del total (el 44% del nostre terme municipal és zona protegida). Hem conegut per la premsa les disputes entre Generalitat i ajuntament de Barcelona per determinar l’extensió del territori que s’hi havia d’incloure. La nostra determinació ha estat exactament la contrària, és a dir, plantejar una ampliació generosa de la zona protegida. És per això que el creixement del Parc s’ha produït sobretot damunt del territori de Sant Cugat. Han quedat paleses dues maneres ben diferents de concebre la necessària protecció dels espais naturals.

Torre Negra també ha sortit guanyant, ja que la declaració reconeix aquesta zona com a espai a protegir. Recordem que els tribunals ens van obligar a reiniciar els tràmits de preservació per quant entenien que no podíem fer-ho en base a la figura de l’”especial protecció” sinó per la via de declaració de sòl no urbanitzable ordinari. Ara això també queda resolt.

Portem anys en aquesta lluita, el que posa de manifest que això de “reqüalificar” sòl urbanitzable per fer-lo no urbanitzable és massa complicat i encara no ho tenim ben resolt. Amb tot, el desig de transmetre la serra als nostres fills, millor que no la vàrem trobar nosaltres, va prenent cos.