Aquesta setmana he participat com a ponent a l'edició per Europa del Personal Democracy Forum (PdF).

Concretament he intervingut a la taula Online Political Organizing in Regional and Local Campaigns dedicada a la participació política a través de les tecnologies de la informació i la comunació.

Una de les idees que he compartit  és que un cop fas el salt a la xarxa 2.o ja quedes atrapat. Com puc estar al Twitter amb un miler de Followers i no respondre quan em fan un Missatge Directe o menció? Si pel carrer parlo quan la gent m'atura, a la xarxa també ho he de fer.

He explicat una de les experiències que em van fer veure la immediatesa de les xarxes socials. Va ser durant les fortes nevades que enguany van caure a Sant Cugat mentre jo era de viatge a Hamburg. A través del Facebook i el Twitter, vaig poder informar molts ciutadans de l’evolució dels esdeveniments. Explicar-los quines escoles estaven tancades, quins carrers tallats o quan es restablia el servei de trens, tot en directe, al moment. Aquest volum d’informació i rapidesa donen vertigen, és un somni fet realitat per als que ens agrada resoldre els problemes de la gent i el país.

En la meva xerrada al PdF he comentat aquest gràfic que mostra les vies de comunicació que tinc amb els meus conciutadans. El quadre exposa els 13 canals a través dels quals hom s’està adreçant a mi. L’espectre s’ha ampliat, abans s’adreçaven a l’Alcalde per una primitiva instància que passava pel registre i ara la gent m’envia DMs (Direct Missatges) del twitter per demanar que els arregli el carrer.

Ara els veïns i veïnes de la meva ciutat, Sant Cugat del Vallès, però també els de tot Catalunya i de tots els racons de món poden adreçar-se a mi. Sempre els atenem, més tard o més d’hora, però crec que això és la base d’una política moderna, d'una democràcia personal.