Rodriguez  Zapatero, el president que volia passar a la història com el més “social” de la democràcia espanyola, quedarà com el responsable de la més gran retallada de drets i prestacions.  Quines coses té la vida!

Després de governar durant sis anys en harmonia amb la UGT, el passat mes de maig el fràgil castell de cartes que era la política d’aquest pèssim governant, es va enfonsar.  I ho va fer per obra i gràcia de les exigències de la Unió Europea i una part influent del món polític i econòmic internacional, preocupats per les gravíssimes conseqüències que la volàtil política de Zapatero podia representar per a l’euro. Una casa construïda sense fonaments a la primera ventada acaba caient i la frivolitat d’aquest home gestionant els afers públics s’ha guanyat un lloc destacat als manuals de males pràctiques polítiques.

La UE ens va salvar de la catàstrofe. Catàstrofe pels bancs? Pels “poderosos”? Què va! Catàstrofe per al nostre sistema públic de prestacions socials! La reacció dels sindicats la tenim avui en forma de vaga general.  Uns sindicats defraudats per un president, per un govern, que els havia fet confondre la realitat amb la ficció. Com a espectadors, una ciutadania confosa per una situació econòmica que no ofereix perspectives de millora i una opinió pública conscient que, si en Zapatero hagués governat seriosament en comptes de prendre opció per una política curterminista i frívola, probablement la situació actual convidaria a un major optimisme.

Felipe Gonzàlez i Aznar varen patir sengles vagues generals i la conseqüència va ser un viratge de llurs respectives polítiques econòmiques.  Però Zapatero no ho podrà fer i vull creure que els sindicats ho saben.  Saben que al davant tenen la Unió Europea i que no tenen  un president amb marge de maniobra, sinó un home que, per la seva mala gestió, ha estat a punt de conduir el seu país a l’abisme. Sortosament pel nostre benestar futur ara,  Europa i els mercats,  el condicionen.