Fa poques hores que he aterrat a Barcelona després de passar tres dies al sud de l’Índia, a Anantapur,  visitant alguns dels projectes que el nostre ajuntament està finançant i que gestiona la Fundació Vicenç Ferrer. Coneixia la tasca de la Fundació a través del testimoni d’alguns dels seus col·laboradors, dels mitjans de comunicació i d’algun llibre, però no acabava de ser conscient de la magnitud de l’obra que aquest català universal havia engegat en aquest racó del món.

Ara fa uns mesos vàrem visitar la seu de la Fundació a Barcelona amb motiu de la proposta que havíem fet a la conselleria de Salut per tal que l’hospital que s’ha de construir per donar servei a Castellbisbal, Rubí i Sant Cugat portés el nom de Vicenç Ferrer. El director de la Fundació, Jordi Folgado, nebot del “father” com anomenen a Vicenç a l’Índia i amb una semblança física increïble amb el propi Vicenç, em va reiterar la invitació a desplaçar-me a l’Índia dient-me “si hi vas quedaràs atrapat”.

He de confessar que el món de la cooperació al desenvolupament no m’és aliè.  Hi he dedicat molts esforços al llarg de la meva vida i d’una forma molt especial quan era diputat a Madrid,  però també des de l’ajuntament, que ha estat un dels primers i dels pocs del país que dedica l’1% del pressupost a l’Ajut Oficial al Desenvolupament (AOD). En aquest sentit,  i en base a l’experiència,  no em considero una persona impressionable malgrat que moltes vegades he expressat la meva admiració per persones que fan de la seva vida un exercici constant de servei als més necessitats.

Confesso que la predicció d’en Jordi s’ha complert i he quedat atrapat davant la magnitud de la feina de Vicenç Ferrer i la seva gent.  Impressionat per les condicions d’extrema pobresa en que allà viuen milions de persones, a només 300 kms de Bangalore (l’exuberant Silicon Valley indi); impressionat per la magnitud de l’obra que arriba a 2,5 milions d’éssers humans; impressionat per la intel·ligència i el “seny ordenador” de Vicenç Ferrer que va idear una estratègia transformadora d’una crua realitat i que poc a poc està retornant la dignitat a persones a qui mai els ha estat reconeguda; impressionat per l’equip, pel recolzament de tanta gent, per la determinació que va demostrar al llarg de la seva vida.

Torno carregat de vivències, d’increïbles històries personals que constitueixen les cares de la cooperació, satisfet de saber que els recursos dels santcugatencs que gestiona la Fundació són una llavor que dóna molt de fruit. Torno empetitit davant la magnitud de la feina de Vicenç Ferrer i, com va anunciar-me en Jordi Folgado, atrapat.

Podeu trobar més informació AQUí i també AQUí