Tornem-hi amb el cas Vic, ara arran de l’afirmació de la comissària europea d’interior, Cecilia Malström que, responent la pregunta de l’eurodiputat Ramon Tremosa, ha dit que a Europa no es pot fer la vista grossa amb la immigració il·legal com durant tant de temps han fet els governs espanyols d’un i altre signe.

Com ja vaig dir en el seu moment, la ciutat de Vic ha estat exemple d’una activa política d’acollida a la nova immigració i la seva experiència d’integració escolar dels nouvinguts és modélica.  Per tant les acusacions de xenofòbia cap a l’ajuntament de la ciutat, només són explicables des de la immaduresa amb que una certa esquerra ha tractat aquest tema. Jutjar una ciutat amb un 25% d’immigració des d’una ciutat com ho és Sant Cugat, amb una taxa del 8%,  és molt difícil. Nosaltres empadronem i continuarem empadronant els immigrants amb independència de la seva situació legal fins que no se’ns faci fer el contrari, de la mateixa manera que un parell de vegades l’any depurem el padró per donar de baixa aquelles persones immigrades que no han complert el requisit legal de la confirmació de la seva situació.

 

Des de la nostra experiència ens podem imaginar la realitat de la ciutat de Vic.  Part de la població es troba en situació de feblesa i requereix integració social, alhora que demanda ajut a l’administració. Nosaltres,  com a ajuntament,  ho vivim en el nostre dia a dia. La nostra responsabilitat i sentit de la justícia ens fa actuar, com a Vic, davant de les situacions de necessitat que se’ns plantegen. I això, com a Vic, ho fem sovint sols.

 

Es per això que resulta irritant rebre lliçons de moral per part del President espanyol qui, des del seu pedestal monclovita,  va assenyalar acusadorament a l’ajuntament de la capital d’Osona quan és per culpa de la seva política irresponsable en la matèria que els ajuntaments hem de resoldre situacions que ens superen. El tema de la immigració l’hem de tractar. N’hem de parlar i ho hem de fer amb maduresa, precisament el que li manca a una part dels nostres opinadors polítics. No parlar-ne, com de vegades se’ns demana, no condueix a res. Només a deixar el terreny lliure als qui volen aprofitar el conflicte per atiar la xenofòbia.

El conflicte hi és i cal tractar-lo prenent nota dels errors que han comès altres països i des del nostre tarannà acollidor i civilitzat. Però defugir-lo, jugar a la demagògia, desqualificar al qui se surt del políticament correcte o simplement discrepa, està fora de lloc i jo, personalment, no hi vull jugar. No fa gaires anys que un candidat a la presidència de la Generalitat o un alcalde de Barcelona, es tancaven en una església en solidaritat amb uns immigrants. Tampoc fa gaire que l’aeroport de Barajas era porta d’entrada principal de la immigració il·legal a Europa. I l’economia submergida s’ha aprofitat de la presència entre nosaltres de persones en situació irregular. Tots aquests fets han tingut i tenen lloc a casa nostra davant la sorpresa de l’Europa culta, civilitzada i democràtica. Mirem d’assemblar-nos-hi en allò bo que tenen.  Amb capacitat per afrontar els problemes amb maduresa, des de la centralitat democràtica, defugint l’extremisme xenòfob o la immaduresa bonista. Si fossin capaços de fer-ho, ben segur que les coses ens sortiríem millor. Ja veiem on ens porta la inacció. A la generació dels conflictes que, precisament, hem volgut evitar,