L’agost del 2001, estava passant uns dies de vacances amb la família. Entretant, a Sant Cugat avançaven les obres de la llavors polèmica remodelació de la Plaça Octavià –la plaça del Monestir-. Una decisió ens neguitejava al Jan Carbó, tinent d’alcalde d’urbanisme del moment, i a mi: quin tipus de pedra havíem de posar en un lloc tan emblemàtic.

Els arquitectes de l’obra havien viatjat a Navarra i el País Basc per tal de veure propostes sobre el terreny i havien tornat amb mostres i fotos, però no en teníem prou. La decisió era compromesa pel que,  d’un dia per l’altre,  en Jan,  jo i les nostres esposes i filles vam agafar una furgoneta i vam anar cap allà en un viatge llampec. Vam passar una nit a Pamplona, vam visitar pedres de places i carrers de pobles i ciutats (per a desesperació de les nostres filles) i vam tornar carregats amb una pedra de 40 quilos que va anar directe al Laboratori general d’Assaig de la UAB i que és el tipus de pedra que avui cobreix les places Octavià i Augusta i el carrer de la Torre.

Però no volia parlar de pedres sinó explicar que, quan vam arribar a Pamplona, ens vàrem trobar amb la plaça del Castillo oberta, al cor d’Iruña, ja que s’estava construint un pàrquing al que envoltava la polèmica. Per l’interès del moment (nosaltres també vivíem una polèmica amb les obres de la nostra plaça) ens vam interessar pel tema i, especialment, per un nombrós grup de nens que embolcallats amb grans bosses d’escombraries a manera de bata i animats per pares i mestres, estaven pintant missatges i dibuixos a la tanca que envoltava les obres.

La nostra sorpresa va ser majúscula en comprovar que les criatures escrivien frases de la categoria de “Barcina a la cocina”, en al·lusió a l’alcaldessa de la ciutat. Una frase masclista i lamentable però res comparat amb els “d’ETA mátala”, “Barcina pim, pam pum”, a part de fotos de l’alcaldessa amb la diana al cap,... En fi, que les nostres mentalitats pacífiques i catalanes van quedar esparverades en veure la barbaritat que perpetraven aquelles criatures amb l’escalf dels seus progenitors i educadors.

He recordat la patètica situació en llegir l’article de Natàlia Molero titulat “Mestres covards, manipuladors” on posa exemples de la instrumentalització dels infants per part d’adults, fet que conculca greument la Declaració dels Drets dels Infants promulgada per l’ONU l’any 1959. L’autora recorda les postals que va rebre l’ambaixador d’Israel a Espanya des d’escoles de Barcelona, València i Saragossa, escrites per nens de 9 anys amb missatges tan “innocents” com “Porqué matáis por dinero”, “Judíos marcharos a otro lugar que no os quieren” o “Señor embajador, tendréis que pensar un poco (mucho) en los demás y no matar a mayores y a pequeños”, ...exemples d’utilització de les criatures al servei de les fòbies dels adults, allunyades de la reflexió crítica que hem d’esperar dels bons educadors, siguin pares, mares o mestres.

Unes criatures que només alguns manipulen i de les que alguns també n’han abusat,  com tristament comprovem en els escàndols sexuals dels que han estat víctimes menors. Unes criatures que a Occident sovint sobre protegim amb aquesta idea d’estalviar-los els nostres patiments infantils, de pensar que han de ser feliços, ja que la vida serà dura amb ells, o de no confrontar-los amb la frustració, idea molt present en moviments pedagògics que han estat hegemònics en el nostre sistema educatiu i que penso tenen una part important de responsabilitat en el seus pobres resultats.

La importància i impacte d’aquestes realitats és diferent. Són fenòmens incomparables, alguns clarament delictius però que a tots, en la mesura de les nostres responsabilitat, ens han de fer pensar en el bagatge que els deixem en forma d’odi, traumes, valors, maduresa, doncs,  al cap i a la fi,  de grans seran, en gran part, allò que de petits els haguem ajudat a ser.