Cada cop hi ha més gent que ens diu “a veure si torneu aviat al govern”.

Entenc el cansament, el desànim que sent una part de la societat catalana en veure com estem afrontant la crisi econòmica i nacional: sense rumb, sense projecte col·lectiu, sense lideratge, amb un govern que és una suma de projectes sovint contradictoris, construït en front de l’adversari, però amb forces polítiques que més que sumar es neutralitzen.

La recent llei d’educació, pactada entre l’oposició i una part del govern n’és una prova flagrant: en un tema clau, potser la llei més important del mandat, no hi ha acord dins del govern, increïble!. La gent entén que malgrat el desprestigi de la política, aquesta és necessària especialment en moments com l’actual on cal que els governs donin respostes, siguin valents i decidits.

Però ves per on, no comparteixo del tot la tonada: els “convergents”, entengui’s CiU, no hem de “tornar”, no hem de “repetir”, no hem de “recuperar” el govern que “temporalment” ens va ser democràticament arrabassat malgrat haver guanyat les eleccions.

Els “convergents” han de venir, orgullosos del llegat dels 23 anys de govern Pujol, però amb noves idees, projectes i persones. La Convergència que ha de “venir”, és una força política nacionalista i centrada, com sempre, amb la prioritat de la defensa de l’interès col·lectiu per damunt del particular, que sap col·laborar amb el sector privat en benefici del conjunt de la societat, fins aquí som el que sempre hem estat.

En l’agenda dels que han de venir no es tanca la porta a les propostes regeneracionistes d’Espanya en la línia del que ha estat la tradició del catalanisme polític, però aquesta ja no és una prioritat, cansats com estem de l’engany sistemàtic i de la incomprensió vers la reivindicació nacional. Preferim construir Catalunya portes endins, vetllar per la nostra projecció exterior com a nació i cercar les vies d’entesa segons el nostre interès nacional i, si volen res, que ens convencin.

La Convergència que ha de “venir”, ha de prioritzar amb valentia l’educació per treure’ns del pou on ens ubica any rere any l’informe PISA i situar el debat en la competència i qualitat de l’escola, per damunt dels interessos inamovibles de col·lectius professionals o dels debats caducs sobre el model d’escola. I el mateix criteri de competència i qualitat ha de esdevenir el repte de la universitat, on l’immobilisme i els suposats “mals” de Bolonya ens distreuen del que de debò ens hauria de preocupar que és fer que les nostres universitats estiguin entre les millors del món, i ara no surten ni entre les 200 primeres.

La “Convergència” que ha de venir ha de prioritzar un model econòmic sòlid, basat en el coneixement i la innovació, vacunat contra les deslocalitzacions, construït damunt la roca d’una bona formació i no damunt la sorra de l’excessiu pes en el nostre PIB del turisme de sol i platja o la construcció. I per empènyer aquest renaixement econòmic hem de resoldre allò que és bàsic: el model energètic, el subministrament d’aigua, les imprescindibles i noves infraestructures viàries i ferroviàries. Som l’únic país del món que té un govern que presumeix de les infraestructures que no ha fet!.

La “Convergència” que ha de venir ha de situar les polítiques mediambientals en el centre del seu pensament i la seva acció: el “desarrollisme” queda lluny, hem de créixer però amb qualitat, defensant la salut de les persones, el paisatge de Catalunya tan malmès –hi ha molta lletjor que hem d’arreglar.  Però amb tanta bellesa per preservar, hem de ser punters en la reducció d’emissions de CO2 i fer la nostra gran aportació a l’enemic invisible que amenaça la humanitat, el canvi climàtic.

La Convergència que ha de venir...i així podríem continuar, és la força política moderna, que sap connectar amb les línies més avançades del pensament mundial, capaç de conduir Catalunya pel camí del progrés, la llibertat i el benestar compartit. Semblant al que hem estat i alhora diferent. Per tant, “els convergents no han de tornar, han de venir”.