Aquest mes de maig ha fet 10 anys d’ençà l’aprovació de la llei que posava fi a la mili obligatòria. Ens ho recordava aquests dies en Carles Campuzano en el seu blog i, confesso, que sinó arriba a ser per la seva memòria, aquest aniversari m’hagués passat per alt.

Aquesta va ser una de les darreres lleis que vaig poder votar com a diputat a les Corts, i va ser el resultat d’un treball intens i tossut de molts anys en el qual hi tingueren un protagonisme especial  molts joves que amb actitud valenta i assumint risc personal, varen posar en evidència una situació –la de la mili obligatòria- que la societat catalana i espanyola feia temps que donaven per superada. I també la determinació d’una organització política, la JNC, que en va fer bandera, que fou capaç de convertir aquesta bandera en una prioritat política per a CiU que quan els equilibris a Madrid ho permeteren –govern en minoria del PP-, transformà la prioritat en acord polític i l’acord en llei.

Enrere queda la memòria dels objectors empresonats que visitàvem a la Model o a l’Hospital Militar de Barcelona amb en Jaume Padrós, de la complicitat de la Direcció general d’Acció Cívica liderada per en Francesc Marimon amb la col·laboració entusiasta de l’avui diputat Jordi Turull, del treball cívic i parlamentari d’en Carles Campuzano,...i la resistència del PSOE a posar fi a un servei que ells entenien com a igualatori però que a la pràctica la majoria de joves l’assimilaven a una gran pèrdua de temps.

Diu en Carles al seu post “Va valer la pena i ens en sentim orgullosos”. Jo també ho crec i amb la distància del temps penso que accions com aquesta ens mostren el valor de la política per transformar la realitat.