A finals de l’any 1980 vaig tornar a Barcelona després d’haver passat catorze mesos fora fent la mili. Com tants joves després del llarg parèntesi vaig haver de tornar-me a situar, reprendre estudis, buscar feina.... Un amic amb qui compartíem ideals i lluites polítiques de nom Ermengol Passola, em va comentar que el seu pare necessitava una persona que pogués coordinar els temes jurídics de la seva empresa, Mobles Maldà. D’aquesta manera, a només una assignatura del títol de llicenciat en dret, a finals de 1981 vaig començar a treballar a les ordres de qui des d’aleshores seria per a mi el senyor Passola. No només vaig fer la feina encomanada movent-me amunt i avall, endreçant arxius, preparant documents i fent d’enllaç amb els despatxos especialitzats amb qui treballava, sinó que vaig tenir l’oportunitat de parlar llargament amb ell, escoltar-lo, conèixer-lo.

El senyor Passola era un home executiu, un empresari lluitador i amb idees, tot ho feia fàcil, els seus consells eren intel·ligents i amables, les crítiques constructives i, a més, la nostra complicitat en el terreny de les idees i de les aspiracions pel país eren totals. Recordo que endreçant papers que feia anys que ningú no havia tocat vaig descobrir i arxivar documents dels inicis de la Cova del Drac, de Concèntric, d’Edigsa, una edició facsímil i clandestina de la “Justificació de Catalunya” de Mossèn Armengou, papers que em transportaven al temps on pocs es jugaven els diners “fent país”, intentant salvar els mots, promovent el que calia i podien per salvar la llengua i la cultura catalana tot somiant amb el país democràtic, culte i lliure amb el que somiaren i pel que lluitaren tants patriotes i el franquisme estroncà. La meva feina a Maldà acabà al cap d’un any quan ja com a advocat vaig poder orientar-me cap a la meva vocació, l’urbanisme. Mai no vaig perdre del tot el contacte amb el senyor Passola, massa interessos comuns ens unien, ambdós pertanyíem al col·lectiu format per aquells milers de catalans i catalanes per als qui la causa de Catalunya era la nostra causa, ell hi pertanyia amb mèrit, jo modestament. Conservo a la memòria la imatge de dolor que cobria el seu rostre el dia del funeral del seu estimat Ferran, el fill a qui la malaltia s’endugué amb vint i tants anys deixant vídua i una nena petita que, per casualitat ahir vaig saber que ja es metgessa. Amb quina passió vivia les primeres passes de la Generalitat recuperada. Amb quin orgull exhibia als actes públics la Creu de Sant Jordi! Com sentia el seu simbolisme! Amb quina intensitat sentia Catalunya! Però amb el nou any ens deixà, molts han parlat d’ell, del seu compromís. Jo també volia fer-ho i aquest és el meu senzill i emocionat homenatge al senyor Passola, referent de compromís il·lusionat amb Catalunya, memòria contra el defalliment. Descansi en pau senyor Passola.