El drama de Gaza omple aquests dies pàgines de diaris i informatius de televisió. La informació, especialment la audiovisual, des del meu punt de vista està excessivament mancada de la mínima i exigible profunditat, és epidèrmica i incapaç de traslladar a la opinió pública les causes reals d’un conflicte antic que sembla enquistat al Pròxim Orient, just al punt on es creuen les tres religions monoteistes -judaisme, cristianisme i islamisme - on es troben Orient i Occident, dues concepcions del mon, el lloc on qualsevol esdeveniment s’amplifica fins a convertir-se en “el tema”.

Les imatges són colpidores, criatures mortes, famílies desfetes, un balanç de víctimes absolutament decantat en contra dels palestins. L’agressivitat, el fanatisme i la manca d’escrúpols de Hamas topa amb la fortalesa d’un dels exercits més potents i motivats del món, esperonat per la cursa de la supervivència que és la seva raó de ser, que en l’intent de colpejar els qui els ataquen castiga una població civil indefensa i utilitzada per els islamistes.

Des de Catalunya i Espanya l’opinió pública i publicada s’arrenglera majoritàriament amb la víctima, el poble palestí, sovint amb una força discursiva inusual en tants i tants conflictes que colpegen diferents parts del món. Barcelona es torna a convertir en capital de la pau, escenari de manifestacions amb la presència de membres del Govern que demanen el trencament de relacions diplomàtiques amb Israel, crits a favor de Hamas i altres contrasentits barrejats amb tanta gent de bona fe que el que vol és que s’aturi la violència farta de veure la mort i el patiment. Òbviament em sento orgullós que el Cap i Casal de tant en quant esdevingui “capital mundial de la pau”, però hauríem de ser capaços d’esdevenir també capital mundial de la excel·lència, la innovació, la recerca i sembla que això no interessa a una part excessiva de la nostra societat i ni a la majoria del nostre Govern.

I veient la contundència amb que aquests dies els dits acusatoris s’han aixecat contra Israel m’ha vingut a la memòria una entrevista a La Vanguardia de fa uns anys al Premi Nobel Amos Oz, pacifista israelià, partidari del diàleg amb els àrabs i de l’estat palestí, excel·lent literat, amb novel·les delicioses i unes memòries que no em canso de recomanar. A propòsit de la superioritat moral amb que Europa encarava el conflicte ell recomanava que “Europa hauria de meditar abans d’assenyalar amb el dit, especialment, -deia-, perquè alguns dels conflictes més sagnants són el resultat de l’imperialisme, del colonialisme europeu o de l’antisemitisme. Per això, seria més útil per Europa enlloc de dir qui son els dolents, preguntar ¿podem ajudar?” El 27 de gener els jueus i gent d’arreu del món rememoren l’holocaust, un bon moment per reflexionar: què se n’ha fet de la rica cultura jueva catalana-medieval? I dels jueus espanyols? Bé, ja ho sabem, els Reis Catòlics varen començar una feina que la Inquisició rematà. I de la cultura jueva centreeuropea: Austwitz, Mathaussen, Bierkenau, ...éssers humans convertits en cendra. On son els jueus d’Orient? Què els hi hem fet entre tots a aquesta gent, no nosaltres però si els nostres avantpassats, governants, església? La nostra intolerància al cap i a la fi. De tot aquell dolor i desesperació ve el mal d’avui. M’aturo i amb Amos Oz pregunto, què podem fer per resoldre el problema d’Orient Pròxim, per acabar amb tant de patiment? Des de la llunyania física demano perdó a l’abandonat poble palestí, des de la responsabilitat d’europeu espero que el poble jueu sigui capaç algun dia de perdonar-nos el mal que durant segles els hem infringit i la indigna superioritat moral amb que sovint els jutgem!