Com molta gent, he seguit amb una certa estupefacció els esdeveniments protagonitzats per un grup d’estudiants de la tan propera UAB oposats al Pla Bolonya. Del seu incivisme n’ha estat víctima la pròpia universitat, les instal·lacions que paguem entre tots, els estudiants privats arbitràriament del dret d’assistir a classe, i els professors i membres del rectorat víctimes de les ires dels vaguistes. Imagino que l’equip rectoral sortint deu d’haver patit la solitud dels qui han de fer front a la intolerància i es troben que pocs volen mullar-se al seu favor per no córrer el perill de ser assenyalats, quan no amenaçats.

Es pot estar en contra de tot i, per descomptat, del pla Bolonya. El que és inadmissible és exercir la coacció damunt de persones que exerceixen la responsabilitat universitària. El silenci ens fa còmplices dels intolerants. Per tant, des d’aquest espai, expresso la meva solidaritat amb l’equip rectoral de l’UAB i em permeto recomanar al moviment anti-Bolonya que es desmarqui dels qui practiquen la coacció i no se’n faci solidari, altrament els mètodes d’alguns deslegitimaran el fons de la reivindicació.

Sobta comprovar com a la resta de països de la Unió Europea aquest pla gaudeix d’una notable acceptació dins del món universitari com també passa a la resta de l’Estat, i és a Catalunya on sorgeixen les protestes. No sé si això es deu a que no s’ha plantejat o explicat correctament, o bé que no s’han articulat i anunciat les mesures que caldrà prendre per millorar-ne els efectes. En tot cas, malgrat que una petita part de la nostra universitat s’hi oposi, el nou sistema universitari europeu ja és aquí i,  a més, crec que es bo que així sigui.

 

El nostre món ja fa temps que és el món. Europa és un espai obert a la circulació de professionals, els nostres universitaris fa temps que coneixen els beneficis de programes com l’Erasmus que els permeten conèixer altres realitats universitàries, millorar l’aprenentatge d’idiomes i fer realitat des de la seva pròpia experiència el projecte europeu. Per tant, la nostra universitat ha de formar professionals capacitats per moure’s en aquest món obert que serà el seu. Un mon, a més, que no acaba a la Europa dels 27, sinó que s’estén molt més enllà: els nostres universitaris han d’estar en condicions de competir pels seus coneixements i la qualitat de la seva formació també amb els que surten de les universitats d’Amèrica del Nord o d’Àsia. I està clar que, avui, les universitats catalanes encara no són a la primera divisió mundial, i jo vull que hi siguin i , a més, ens convé que hi siguin.

Una bona universitat és sinònim de professionals preparats i competents, ajuda a formar persones capaces d’aportar valor a la feina que fan a través del seu compromís ètic i social, ha d’estar oberta a la innovació, ha de disposar de mitjans i alhora ha de ser exigent amb els seus alumnes. També ha de tenir bons professors que han de demostrar la seva capacitat de forma permanent i, per tant, s’ha de primar el valor de la qualitat del professorat –que beneficia a tothom- front a la estabilitat de per vida en la docència –que beneficia només uns quants.

El nostre país va haver de donar passes gegantines en polítiques ambientals per atendre les exigències de la normativa europea, molt més avançada que la nostra. També vàrem haver de posar al dia les nostres polítiques macroeconòmiques per complir amb les exigències comunitàries. Ara, la modernització de la nostra universitat també pot venir de la ma d’Europa, i ens convé que sigui així ja que ens hi juguem el futur.