Fa uns dies vaig participar en un debat sobre la cooperació público-privada, organitzat pel grup Clade, un dels principals grups cooperatius catalans, que ha aconsseguit agrupar empreses amb presència en àmbits tan diversos com l'habitatge, els serveis o el comerç de material educatiu.

Des dels ajuntaments, cada vegada és més habitual la prestació de serveis a través d'empreses o entitats del tercer sector. És ben cert que, des de les forces polítiques d'esquerra, sovint s'ha vist aquesta cooperació amb forta reticència i ha estat la imparable realitat el que els està fent resituar-se.

 

Penso que l’administració pública ha d’integrar en la seva gestió, amb normalitat, la cooperació amb el sector privat i que el sector privat pot donar resposta a la demanda creixent de serveis que la ciutadania reclama a l’administració, una adminitració que no pot ser especialista en tot i que per raons d'eficàcia i cost ha de recorrer als qui en saben. A més, sovint, una forma de fer més àgils els serveis públics és prestar-los mitjançant aquests agents privats.

 

La cooperació público-privada pot comportar una major eficiència per l’administració, una agilització dels processos, una reducció del personal funcionari o contractat i un estalvi econòmic. Aquests darrers factors i la penúria de recursos en que tan sovint ens movem els ajuntaments, juguen a favor d'aquesta cooperació.

Per si aquests no fossin arguments prou sòlids en defensa d'aquesta cooperació, deixeu-me'n afegir un darrer: a Catalunya durant moltes décades, han estat els patronats, fundacions, mútues, cooperatives de treballadors i ordres religioses, els qui han fet una tasca encomiable de suplència d'una administració que sovint no arribava a prestar els serveis sanitaris, educatius, culturals o de lleure que la societat reclamava. Aquesta tradició ens dóna un bagatge que hem d'aprofitar, fem-ho!