La Joventut Nacionalista de Catalunya ha celebrat el seu 13è Congrés, hi vaig assistir dissabte. D’entrada el lloc on el feien deia molt: el centre que la Fundació Catalana de l’Esplai té al barri de Sant Cosme al Prat de Llobregat. Sant Cosme ha estat molts anys un barri al que se li esqueia  el títol de Paco Candel “Donde la ciudad cambia de nombre” i on després de molts esforços i molta inversió s’hi respira un aire de normalitat. Molts hi han gastat il·lusió en una aventura que fa anys semblava impossible en un barri proscrit.

Voldria retre dos homenatges, l’un a una persona, l’altre a un col·lectiu, sabent que seré injust doncs no parlaré de tots els qui ho mereixen. L’un és en Pere Balta, en Pere del Prat de Llobregat, lluitador incansable des del periodisme, l’activisme social i la política, primer al PSC d’en Pallach i després a Convergència.

Amb en Pere vàrem compartir anys al Congrés dels Diputats, il·lusions patriòtiques i socialdemòcrates. Per ell vaig conèixer la realitat del barri i sóc testimoni del que va fer. Va treballar per a dignificar la vida d’aquelles persones que, cercant feina i un futur per a les seves famílies, varen anar a parar a un barri que va sobreviure la provisionalitat amb que havia estat concebut.

L’altre reconeixement és per a la gent de la Fundació Catalana de l’Esplai. Activistes incansables en favor de la dignitat i la justícia, joves compromesos que en el seu dia decidiren implicar-se en la promoció personal dels fills de les famílies de la immigració dels anys 60 i 70 arribades als barris del Baix Llobregat, a través de l’educació en el temps lliure. Aquesta feina l’han dut a terme amb eficàcia, de vegades acompanyats de l’administració i d’altres marginats per governants miops que els veien com a enemics del control social que pretenien exercir des d’algun ajuntament.  Cercant nous reptes, varen aconseguir els ajuts que els han permès aixecar al mig del barri un focus de cultura, civisme i punt de trobada. Un centre que ja no és una illa en el desert perquè el barri abandona a gran velocitat la marginalitat en que va néixer.

I és aquí on la JNC ha fet el Congrés. Tot un símbol per a una organització que va néixer amb un missatge compromès socialment, amb voluntat transformadora de la societat, en un sentit de progrés, i impulsor de la llibertat nacional de Catalunya.

Aquesta és la JNC que, amb molts altres, vaig veure néixer l’any 80 i que ha esdevingut l’Escola de Patriotes que vàrem somiar. Una organització influent dins de CDC, moduladora del missatge del partit, i alhora capaç de convertir el sentiment nacional, més o menys difús dels seus militants, en quelcom sòlid que esdevingui motor de vida.

No puc negar que dissabte em vaig emocionar. No és tendresa de vell, que no ho sóc. Són les llàgrimes invisibles d’algú que ha dedicat més de la meitat de la seva vida al servei d’un ideal i constata que aquest és compartit pels qui representen el futur de Catalunya.

Per molt anys JNC.