Autoritats, ciutadans i ciutadanes de Sant Cugat del Vallès

Benvinguts un any més a la plaça Barcelona, aquest espai entranyable, que ha acollit la seu de l’ajuntament durant més de 75 anys o del Club Muntanyenc durant unes quantes dècades. Avui les antigues seus ens contemplen mig buides, pendents de tornar-se a omplir de vida i activitat, però la plaça continua mantenint el seu caràcter, el caràcter de poble. Avui, que és un dia on catalans i catalanes afirmem la nostra identitat, els santcugatencs ens unim a aquest clam nacional, però aprofitem també per dir des del cor de la nostra ciutat, que Sant Cugat vol continuar sent un poble, una comunitat viva i cohesionada i que treballarem decidits per tal que així sigui per molts anys.

Com a molts de vosaltres, m’agradaria celebrar la nostra Festa Nacional amb total normalitat, amb la normalitat d’un país que tot i tenir problemes depèn d’ell mateix a l’hora d’encarar el seu futur, en la mesura que això és possible en un món globalitzat. Però sabeu prou bé que això no és ben bé així i que la Catalunya d’inicis del segle XXI travessa un moment especialment clau de la seva història però no té instruments suficients per decidir-ne el rumb.

Sóc optimista de mena, i més que lamentar-me per allò que podríem haver estat prefereixo fixar-me en el que hem arribat a ser gràcies al nostre esforç col·lectiu i, especialment, al compromís individual de tants catalans i catalanes de diferents èpoques que han fet del treball per la col·lectivitat una responsabilitat personal. Durant molts anys la nostra llengua va ser perseguida, va desaparèixer de la vida pública, de l'escola, de les institucions, i malgrat tot el mal que se li ha fet, el català és i serà una llengua viva. Les nostres institucions nacionals des de la promulgació del Decret de Nova Planta i l'abolició de la Generalitat fa gairebé 300 anys han estat l'excepció més que no pas la norma en la nostra vida, i sense institucions pròpies no es pot defensar el país.

Del llibre “Història de Sant Cugat” publicat l’any 2006 he extret un paràgraf que il·lustra fins a quin punt el centralisme es va acarnissar amb totes les institucions de Catalunya. El text diu així:

““El decret de Nova Planta, i sobretot la posterior reial cèdula de 1718, vingueren a capgirar l’estructura de govern municipal a Sant Cugat. En comptes de l’antic règim de jurats elegits per insaculació, es creà, seguint el model de Castella, un ajuntament integrat per regidors nomenats per la ‘Real Audiència’. El centralisme absolutista del nou model imposà que totes les reunions públiques haguessin d’estar presidides per un representant de l’autoritat reial”.

És clar que això ara ja no és així, però fixem-nos que dels darrers 300 anys, l’anormalitat nacional ha estat present a la vora de 250. Quin país pot aguanta-ho sense desfer-se, sense diluir-se, sense perdre la seva consciència de ser, sense perdre la seva identitat, allò que el fa diferent. Els catalans, a Europa en som la excepció, som exemple de resistència front l’adversitat i ens en podem sentir orgullosos. Podem dir ben fort a Espanya i al món que malgrat l’absència d’institucions nacionals pròpies, malgrat la persecució de la nostra llengua, malgrat tot el que hem tingut en contra, Catalunya perviu. Aquesta capacitat que tenim demostrada per vèncer les dificultats ha de transformar-se en energia front el desànim o la dimissió de la que molt sovint ens podem sentir temptats.

No podem caure en el desànim, no ens ho podem permetre. Mantenir-nos vius en el concert de les nacions molt sovint ens exigeix remar en contra. Deixar-nos portar per la inèrcia és letal pel nostre poble. Els catalans de principis del segle XXI no podem donar per bo el llegat de la història. A casa nostra hi ha gent que diu i defensa que no es poden forçar les coses, que hem de deixar que tot evolucioni amb naturalitat i que qualsevol intent de canviar el nostre destí és contrari als drets individuals. Ens diuen que no cal protegir el català, que qualsevol mesura en aquest sentit és contraria als drets individuals. De la demanda de justícia en diuen victimisme i de la defensa de la nostra identitat en diuen romanticisme tronat. Massa sovint aquestes afirmacions amaguen una perversa complicitat amb tot el mal que se’ns ha infringit, amb el llegat del franquisme, i defensen la immobilitat d’una història que va bé als defensors de la Espanya uniforme i sense matisos, però a nosaltres no.

Cal el nostre compromís personal amb el futur del país, amb la llengua, amb la nostra cultura, amb Catalunya, una Catalunya que no cal que tots l'entenguem o vulguem igual, però que en els seus trets mestres i en les seves institucions i símbols ens hi trobem molts, ens identifiquem la majoria del país.

Com gairebé tots els països, nosaltres ens enfrontem a nous i grans reptes: la nova emigració, la globalització cultural i econòmica, reptes que hem i podem superar bé si ens ho proposem. Però hem de ser ambiciosos, i sobretot, hem de tenir els instruments per poder-ho fer. Necessitem més i millors infraestructures, ens cal una justícia eficaç, una bona escola, una universitat de referència. Sabeu que el moviment de la Renaixença que va suposar la recuperació dels nostres símbols, la revalorització del català com a llengua de cultura, en definitiva, el nou despertar de la Catalunya ensorrada després del 1714 es construeix damunt la base del despertar econòmic del país. Es la Catalunya locomotora d’Espanya i regió puntera d’Europa la que es desperta a mitjans del segle XIX i veu renéixer la seva adormida consciència nacional. Tinguem-ho ben present per que si Catalunya perdés la seva prosperitat no només entraríem en una fase de decadència social i posaríem en qüestió el nostre benestar col·lectiu, sinó que també veuríem perillar la nostra identitat i orgull nacional.

És per això que des del patriotisme cal recordar a totes les institucions que el progrés del país és clau per a la nostra cohesió social, per al progrés individual i col·lectiu i la justícia social però també per al futur de la nostra identitat nacional. Crec que és bo recordar-ho en un moment on la crisi econòmica ja deixa sentir els seus efectes a les nostres llars. I és aquí on el tema del finançament català pren força. Catalunya demanda a Espanya de forma quasi unànime un nou sistema de finançament  que garanteixi els recursos que el país necessita i corregeixi el dèficit fiscal que arrosseguem fins a esdevenir clamorosa injustícia cap tots els catalans i catalanes, amb independència d’origen o pensament.

És important la unitat política amb que s’està conduint aquest debat. Com a país no ens podem permetre el luxe de negociar dividits davant del govern espanyol. Som massa febles per permetre’ns-ho i és massa el que ens hi juguem. Però potser és hora de dotar de contingut aquesta unitat i formular una proposta catalana compartida. De moment veiem amb satisfacció que avancem plegats, però estaríem fent un mal servei al país sinó fóssim capaços de donar una forma explícita a aquesta unitat. El país ens demanda unitat, però unitat en front a un objectiu que hem de quantificar i hem de fer-ho ben aviat. Si anem units, Espanya no pot fer-se el sord davant la nostra reivindicació. Fem-ho, aprofitem aquesta oportunitat per sortir guanyant, el país ho necessita, la societat catalana ho necessita, la nostra escola, el nostra sistema sanitari, les nostre carreteres, trens, en definitiva el nostre benestar col·lectiu requereix nou finançament.

Avui recordem la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714 i els defensors de la ciutat, recordem l’esforç tenaç i continuat de tantes generacions de catalans antics i nous, de tants santcugatencs i satcugatenques que han permès que Catalunya seguís viva i amb molta gent disposada a treballar per mantenir la seva identitat, per construir un futur millor, una societat moderna, justa, cohesionada i lliure. I amb aquest record ens reafirmem en la nostra voluntat de continuar essent, un poble que reclama el que li pertoca, la capacitat de decidir i d’administrar els seus recursos.

Que l'estimació per la nostra gent i la nostra terra, i l’amor a la llibertat que inspiren la Diada Nacional ens ajudin a fer realitat els nostre desitjos per a la Catalunya del segle XXI.

Visca Sant Cugat i Visca Catalunya!