Membres del Consistori, autoritats, ciutadans i ciutadanes de Sant Cugat:

Gràcies per ser un any més en aquesta plaça de Barcelona, al cor de Sant Cugat, per celebrar plegats la Diada Nacional de Catalunya. Som a una plaça que desprèn tota ella sabor de poble, en el sentit més entranyable de la paraula, en el sentit de comunitat, de voler viure en comú, de compartir present, futur, anhels i il·lusions. I aquesta voluntat, que és ben viva en el sentiment dels nostres conciutadans, també és ben viva a la consciència d’una ampla majoria de catalans i catalanes d’inicis del segle XXI.

Aquest és el sentiment compartit per la majoria del país, és la nostra realitat, i ens plau que encara sigui així malgrat que hem estat tant maltractats per la història. Al llarg de molts anys, segles, la nostra llengua va ser perseguida, se la va fer desaparèixer de la vida pública, de les institucions, de l’escola, se la va intentar arraconar i extingir, encara avui se l’ha vol trossejar amb divisions fictícies mancades del més mínim rigor, i malgrat això és ben viva al Principat, a les Illes, al País Valencià o a la Catalunya Nord, però necessitada d’ajut com a llengua minoritzada que és.

Les nostres institucions nacionals només han format part de la vida de Catalunya dels darrers 300 anys com a petits parèntesis en mig de llargues etapes d’uniformisme obligat. I sense institucions de govern pròpies poc podíem fer per defensar el nostre país.

Però si seguim existint malgrat l’absència d’institucions nacionals pròpies, malgrat la persecució de la llengua i els constants intents de diluir-nos en una Espanya que no entén la diversitat –si més no com la entenem els catalans o com va ser fins el Decret de Nova Planta abolit després de la caiguda de Barcelona, avui fa 293 anys– si malgrat tenir tant en contra Catalunya segueix essent una nació, és sobretot pel compromís personal dels seus ciutadans, per la identificació dels catalans amb el seu país. El compromís personal, la identificació dels catalans amb el país és allò que ens permet seguir presents en el concert de les nacions.  

Sovint la defensa tossuda d’allò que és obvi, dels nostres drets encara malmesos, de la nostra llengua no renunciant-t’hi a la primera, pot provocar cansament i fins i tot ens podem sentir temptats a dimitir del nostre compromís. Utilitzar amb normalitat i desacomplexadament el català requereix determinació, intentar que ens entenguin fora de Catalunya  sovint sembla un esforç inútil més encara quan s’escampa un missatge negatiu i s’utilitzen de forma irresponsable els nostres errors per fer créixer l’animadversió en contra nostra. Lluitar per incrementar l’autogovern o aconseguir que una part substancial d’allò que paguem els catalans en forma d’impostos es quedi a Catalunya i serveixi per millorar la nostra qualitat de vida, forma part d’una batalla dura que requereix un esforç tenaç, amb uns fruits que no guarden proporció amb l’esforç que posem en la reivindicació.

Avui és el dia on posem de manifest que per damunt d’una història difícil i dolorosa, i dels intents d’extingir-nos com a poble, sobresurt tossuda la determinació de catalans i catalanes de no desaparèixer i no deixar-nos diluir nacionalment. La voluntat decidida de defensar la nostra llengua, cultura, territori, paisatge, la nostra visió del mon, en definitiva, la nostra identitat.

Aquesta voluntat, renovada dia rere dia, generació rere generació només pot sorgir del compromís individual de tots i cadascú de nosaltres en la defensa i el futur del país.

I enguany, la Diada Nacional coincideix amb un moment d’ensopiment, on la nostra autoestima no travessa el seu millor moment, on ens manca il·lusió col·lectiva, confiança en el futur com a país, i a més la malfiança cap als qui desenvolupem responsabilitats polítiques està en un dels seus moments més àlgids. La sensació que no avancem, que altres ens passen al davant, que les carreteres, trens i aeroports no funcionen creix. La idea que això ens perjudica en el desenvolupament, en la qualitat del país i en la capacitat de ser competitius i generar riquesa està calant. La convicció que comunitats que es beneficien dels nostres impostos es permeten practicar polítiques socials impensables a Catalunya perquè no ens les podem pagar és difícilment acceptable i du a la conclusió que el preu de la nostra solidaritat és la desatenció de les necessitats dels nostres conciutadans.

Però a més tot això ens toca de ple en la moral col·lectiva i no acabem de trobar la via per sortir-nos-en. El nou Estatut havia de ser una solució. Quan debatíem el nou text estatutari sovint havíem de recordar que parlar de l’Estatut era i és parlar del futur del país. No era un debat superflu com es deia des de Madrid però també des d’aquí. Parlar de l’Estatut no era oblidar allò que li interessa a la gent, perquè allò que preocupa als catalans del s XXI, sigui l’economia, la educació dels seus fills, la immigració, les infraestructures o els impostos, un Estatut generós ens podia donar la capacitat d’afrontar-ho des de Catalunya, a la nostra manera.

L’Estatut que el 30 de setembre 2005 va aprovar el Parlament suposava una autèntic salt endavant en la forma d’entendre les relacions de Catalunya i la resta de l’Estat. Era un Estatut ambiciós que no arribà a bon port com era previsible, però que marcà un horitzó d’ampli consens a Catalunya. L’Estatut aprovat i vigent és un instrument millor que el del 79, però encara no s’ha desenvolupat i té al damunt l’espasa de Damocles del Tribunal Constitucional.

Però mentre esperem veure que dóna de sí el nou Estatut, a la societat catalana s’està instal·lant una realitat tossuda que potser ni el nou Estatut no podrà resoldre i que és la desafecció d’àmplies capes de la societat catalana conseqüència d’una política d’oblit sistemàtic de les nostres necessitats. Un oblit que les últimes setmanes han denunciat els dos anteriors presidents de Catalunya. Una situació del tot injusta que hem d’afrontar amb decisió, aquí a Catalunya però que també hauria de preocupar allà, a Madrid. 

La Catalunya d’avui no és el país trist que cantava Salvador Espriu al seu “Assaig de Càntic en el Temple”, tenim molts motius per sentir-nos-en orgullosos. Amb esforç personal i amb els instruments que l’Estatut del 79 ens va donar hem fet un país que és exemple arreu per la seva cohesió social, dinamisme cívic i empresarial, solidaritat i capacitat de projectar-se en fora. I tot això no ho podem perdre, ho hem de defensar si cal amb les ungles i, sobretot, ho hem de fer units. Als catalans ens costa molt posar-nos d’acord, massa, la llavor de l’individualisme forma part de la nostra essència més profunda, però en moments decisius com l’actual hem de fer un esforç per trobar els punts d’unió, forces polítiques i societat civil, és responsabilitat dels nostres governants però és un deure de la societat catalana en el seu conjunt, altrament no ens en sortirem i Espanya no ens escoltarà si no ens plantem col·lectivament per fer-nos sentir.

Estic convençut que la Catalunya del futur serà allò que els catalans vulguem que sigui, que val la pena preservar allò que podem oferir al mon, allò que no ens fa ni millors ni pitjors, simplement diferents, i que és obligació i és de justícia defensar allò que se’ns nega però que ens pertoca.

Avui recordem la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714 i els defensors de la ciutat, recordem l’esforç tenaç i continuat de tantes generacions de catalans antics i nous, de tants santcugatencs i satcugatenques que han permés que Catalunya seguís viva i amb molta gent disposada a treballar per mantenir la seva identitat, per construir un futur millor, una societat moderna, justa, cohesionada i lliure. I amb aquest record ens reafirmem en la nostra voluntat de continuar essent, un poble que reclama el que li pertoca, la capacitat de decidir i d’administrar els seus recursos.

Que la estimació per la  nostra gent i la nostra terra, i l’amor a la llibertat que inspiren la Diada Nacional ens ajudin a fer realitat els nostre desitjos per a la Catalunya del segle XXI.

Visca Sant Cugat i Visca Catalunya.