Dedicar esforços per canviar els models de gestió i la manera d’entendre la política en un entorn com l’actual s’ha convertit en una autèntica necessitat. Cal plantejar canvis perquè el món, i la societat en el seu conjunt, ja no són els mateixos.  Estem immersos en un nou paradigma en tots els sectors i en totes les activitats però, malauradament de moment,  encara no es planteja de forma seriosa i estricte que la política i el sector públic  estan també sotmesos als mateixos canvis i entorn,  quedant per tant afectats en igual mesura per la necessitat de transformació si és que volem que puguin donar resposta als entorns actuals.

Estem vivint uns moments de provisionalitat on cal saber reaccionar. Ens correspon a nosaltres establir noves bases que conformin l’estabilitat i els creixements adequats pel benestar i el progrés d’una nova era. Cal afrontar el repte de forma positiva.  Estem davant una situació històrica.  El món en el seu conjunt està immers en aquest procés. La nostra democràcia i els valors de la societat occidental han recorregut un camí extraordinari els últims dos segles. És el moment de fer un pas endavant de cara a impulsar la seva qualitat i executivitat en uns entorns globals com els actuals.

La política i les organitzacions públiques en conclusió han de ser competitives, flexibles i àgils per a ser realment útils a la societat a la que representen.  Una representació forta, capacitada i madura sabrà afrontar aquest reptes de forma adequada.

Des de la política hem d’entendre que l’administració, les organitzacions públiques en el seu conjunt, aquelles que gestionen el diner públic,  són l’eina o empresa de la que disposem per a convertir les idees en realitat.  Tot això amb una única finalitat: el servei i el benefici públic. Parlant del sector públic i la seva executivitat, parlem de l’empresa col·lectiva més important d’una economia que genera, segons últimes dades Eurostat UE15, el 52% del PIB. És a dir, més de la meitat del PIB UE15 és despesa pública, gestionada per organitzacions públiques, i que forma part dels pressupostos que s’alimenten dels recursos econòmics aportats per tots els seus ciutadans. Això demana organitzacions competitives que possibilitin marcs de creixement reals i efectius, marcs de llibertat individual potents, eficaços i eficients. Això no és tecnocràcia, això és realisme.  És en definitiva allò que la societat exigeix per dret.  Es tracta de POLÍTICA en majúscules, la que ha de correspondre al segle XXI.

La gestió pública i l'involucrament de la política que ha estat sotmesa a Sant Cugat a un procés de canvi cultural atrevit i no exempt de dures dificultats,  es basa en un model que persegueix un pacte entre la política i la gestió. Un apropament de la política a la seva empresa, a l’organització pública.  Un apropament a la gestió des d’una posició eminentment política.  Un apropament a la realitat del dia a dia, d’allò que és possible sota el compliment estricte de la sostenibilitat econòmica, del que és realment estratègic per a la competitivitat i el futur d’un territori, ciutat o entorn concret, evitant tant com sigui possible qualsevol tipus de tacticisme partidista improductiu i, per descomptat,  frenant en sec la despesa descontrolada que fins al dia d’avui ha caracteritzat el comportament de les nostres administracions  i que malauradament ens ha portat a situacions realment crítiques com les actuals,  on el finançament del dèficit es posa en dubte per la manca de credibilitat i confiança per part dels mercats.

Des de la nostra manera d’entendre la política i la gestió pública, cal vincular l’estratègia i les decisions polítiques amb els recursos financers.  No és possible desenvolupar una estratègia executiva sense tenir en compte el marc d’ingressos i la restricció pressupostària. El model que ha seguit Sant Cugat incorpora un sistema de pressupostació executiva que es desenvolupa en paral·lel al pressupost tradicional.  Un és complement de l’altre. Un és executiu, per a la gestió del dia a dia, per als directius públics i per al seguiment econòmic, al mateix temps que es desenvolupen i es porten a terme totes les polítiques públiques. L’altre, el tradicional o clàssic,  està concebut sota la lògica del control ex-post.

Un directiu públic que no vulgui portar el seu compte de resultats no compleix amb els requisits mínims que han de ser exigits a qualsevol directiu en qualsevol organització. Aquesta desvinculació de la responsabilitat financera dels directius públics és una pràctica habitual dins la nostra cultura administrativa on la justificació d’allò que porta la qualificació de “públic” dóna una llicència màgica per a desvincular-se per complert dels recursos econòmics.

Si a aquesta cultura de la gestió pública clàssica li sumem la pressió política que impulsa i força despesa extra pressupostària per la seva baixa involucració amb la gestió econòmica i amb l’esforç que suposa adaptar els recursos disponibles amb la necessitat de despesa, amb l’esforç que suposa pensar i tenir en compte els processos i les dinàmiques d’execució pròpies de qualsevol empresa o organització, ja hem localitzat les causes principals que estan portant els comptes públics i al conjunt de l’economia del país molt a prop del seu col·lapse.

No voldríem ni pensar que els comptes públics locals, autonòmics i/o del govern central no incorporin en aquests moments tota la despesa real efectuada.  És a dir,  que no existeixi despesa extra pressupostària no aflorada o que s’estigui desplaçant cap a pressupostos futurs. Si això estigués passant, en un moment de consolidació fiscal com l’actual i quan la vigilància dels mercats financers és extrema, les conseqüències serien dures de veritat a causa d’una pèrdua extrema de credibilitat.

La no existència de les “factures dels calaixos”, el compliment estricte i rigorós del principi d’anualitat,  ha estat senzillament la fórmula utilitzada per l’Ajuntament de Sant Cugat durant tots aquests últims anys.  Una fórmula que li ha permès fer front a totes les seves obligacions amb tercers de forma ràpida, tot i que se l’acusava des de diferents sectors d’expertesa professional que seria una ciutat insostenible econòmicament pel model urbanístic i de desenvolupament portat a terme, per la seva extensió, per la seva poca densitat de població i pel nivell de qualitat imposat en el manteniment.

Finalment aquesta mateixa ciutat, i sota els efectes d’una crisi demolidora, ha estat capaç de tenir unes finances fortes i sanejades que li han permès prendre una decisió política de primer nivell: fixar com a objectiu el pagament a 30 dies a tots els proveïdors facilitant l’accés a la liquiditat al món empresarial. Garantir la liquiditat del circulant a l’empresa privada que treballa per l’administració pública és una mesura pública i social de primer ordre que possibilita l’estabilitat econòmica i laboral dels treballadors implicats en la mateixa; això és política de foment de l’ocupació directe al sistema.

Com podem demanar des de la política que els bancs facilitin crèdit quan el sector públic té una demora mitjana en els seus pagaments de 12 a 18 mesos? Com es pot entendre una situació com aquesta?

El pagament a 30 dies és la gran prova de foc. LA CAIXA AL FINAL, ÉS L’ ÚNICA QUE NO ENGANYA. El paper, (els pressupostos) ho han aguantat tot fins que impacta la crisi que ens destapa totes les vergonyes. No tenim el menor dubte. ÉS IMPOSSIBLE COMPLIR AMB LA LLEI DE PAGAMENT A 30 DIES SI NO ES CORREGEIX DE FORMA INMEDIATA L’EXISTÈNCIA DE DESPESA EXTRA PRESSUPOSTÀRIA, si no es corregeix el costum d’encarregar obres o serveis sense disposar dels recursos econòmics per a fer-hi front, de fer encàrrecs i compromisos de despesa sense la consignació pressupostària corresponent, si no es corregeix el costum de traslladar el que no ens entra al pressupost d’aquest any cap al pressupost de l’any vinent i “JA HO ARREGLAREM”.  Si aquesta, per desgràcia, és la manera que tenim d’entendre un procés tant delicat com és el de la consolidació fiscal, tenim un problema molt seriós. No podem parlar de cap reforma a l’administració, no podem parlar de cap tipus de transformació, no podem parlar de management, de bona gestió, ni d’eficàcia ni d’eficiència, si no desterrem d’una vegada per totes aquest conjunt de pràctiques que malauradament han format part de la nostra cultura política i que no haurien d’haver existit mai en un país que pretén estar entre els més avançats.

Alemanya està com està.  És país de referència en la credibilitat del deute que alimenta el seu dèficit perquè ha estat rigorosa, perquè és estricta dins el seu marc d’ingressos, perquè si fa dèficit ho fa per a les inversions i no com a resultat corrent, És molt comprensible que li costi assumir el cost de pràctiques com les descrites i que a sobre estan posant en risc al conjunt i viabilitat del projecte comú europeu mentre ells actuaven rigorosament i nosaltres estàvem de festa.

El problema doncs per pagar a 30 dies de forma diligent està a la base, està en la gestió econòmica de les institucions públiques, en la realitat del seu marc d’ingressos pressupostaris, en la certesa que la despesa és única i exclusivament allò que possibilita aquest marc i no el desborda. Si això es compleix, no hi ha cap motiu pel que una administració local no pugui fer front als seus compromisos de caixa de forma correcte. Com resoldre-ho ? Com aconseguir que no sigui possible l’ existència d’aquesta pràctica d’una forma ràpida i eficaç? Doncs fent responsable al conjunt dels actors, desenvolupant una altre llei que acompanyi a la de l’obligació del pagament a 30 dies que deixi clar que tota factura efectuada sense la comanda/contracte corresponent serà nul·la de ple dret. No hi ha en definitiva enriquiment injust per part de l’administració si no hi ha comanda/contracte escrit. Aquesta ha de ser l’ única garantia vàlida d’una empresa privada vers l’administració pública per a assegurar el seu correcte pagament.

El recorregut és dur. La política no ha volgut afrontar temes com aquests per entendre que no aporten resultats polítics a curt termini.  La política clàssica ha cregut fins ara, de forma equivocada, que tot això no interessava al ciutadà.  Un gran error. Precisament la ciutadania, i la societat en el seu conjunt amb tots els seus actors, ja estan esgotats de la manca de rigor, de la manca de preparació, d’autoexigència i molt sovint d’ètica,  d’aquells que estan a la política i en general en el sector públic, d’aquells qui tenen les responsabilitats més rellevants i clau en un país, territori o ciutat.

L’objectiu ha de ser arribar a tenir un pressupost públic net, actualitzat, real i preparat per a fer front als canvis que la conjuntura del dia a dia exigeixi a través de processos interns polítics i tècnics àgils i eficaços, pagar a tots els proveïdors de forma ràpida i fluida, disposar d’escenaris de riscos i contingències, tenir una organització pública professional, competitiva i motivada.  Difícil? De ben segur.  És que ho tenen fàcil les empreses i totes les persones que treballen al sector privat? Ho tenen fàcil les empreses per a competir en escenaris cada dia més exigents?  Ho té fàcil la tecnologia per a superar-se de forma constant i a preus de mercat?.  Aquesta ha de ser doncs la nostra tasca dins el sector públic i és necessari fer-ho amb èxit,  perquè del nostre èxit depenen la resta d’actors. La política i la gestió pública impacten directament sobre les possibilitats de desenvolupament i creixement d’una economia.

Si s’assoleix l’objectiu no deixaran d’existir els problemes ni les restriccions, per descomptat, però la fortalesa de les nostres institucions i la seva capacitat operativa vers la societat no tindran res a veure.

Malauradament com a país hem fet tard davant un escenari de crisi tant dur. És per això que cal reaccionar i sacsejar tot el sistema, cal superar les reformes per passar directament a les transformacions. Els processos de consolidació fiscal, quan un arriba tard, es converteixen en un autèntic drama senzillament perquè ja no hi ha temps per a posar en funcionament aquelles mesures “que haurien de ser”. Cal prendre les decisions “que podem”, aquelles que tenen un impacte immediat en el retall de la despesa pública,  deixant de banda criteris racionals i organitzatius correctes que són els que haurien de prevaldre. En paral·lel però a les decisions urgents i d’escenificació davant els mercats,  caldria prendre una altra bateria de mesures més conjunturals, més pensades de cara al llarg termini. Aquí sí que estaríem garantint compromís, estabilitat, credibilitat i confiança real.

En definitiva, en aquests moments haurem de suportar les conseqüències de no haver entès que la consolidació fiscal no són uns deures que de forma cíclica i puntual han de ser atesos. Els processos de consolidació fiscal existeixen per a ser tinguts en compte sempre i, molt en especial, durant els moments àlgids de l’economia, precisament quan més flueixen els ingressos.

A disgust hem d’acceptar doncs les mesures d’impacte ràpid però a la vegada hem d’exigir canvis culturals i polítics perquè això no ens torni a passar. Si el 94% de la despesa pública és despesa consolidada no discrecional, és a dir, despesa pública invariable en el curt termini (12 mesos), cal posar en marxa mecanismes que ataquin aquesta quantitat i la corregeixin per la via de la productivitat i l’eficiència, per al via de l’optimització dels processos i del replantejament dels serveis prestats. Gran part d’aquest volum és resultat d’uns processos ineficients .... i és que no hi ha eficiència possible on no existeix funció directiva competitiva i capacitats professionals i polítiques.

És l’hora de ser realistes i auto exigents. És l’hora de la reacció.  Tenim tot allò que cal i de ben segur que amb el rumb correcte, no només ens en sortirem sinó que construirem un país motivat, orgullós i capaç d’afrontar grans reptes de futur.

LLUÍS RECODER i JORDI JOLY

Jornada ACM "Llei de morositat, endeutament i cancel·lació d'operacions de crèdit"

Barcelona, 3 de desembre de 2010