“Veïns i veïnes de Sant Cugat del Vallès, autoritats.

Benvinguts un any més a aquesta plaça tan plena de records. Aquesta plaça entranyable on durant tants anys hem escoltat els pregoners de la nostra festa gran, hem vist acabar la Rua de Sant Antoni, cada 3 de març hem rebut els banderers camí de Sant Medir i generacions de criatures han viscut el vespre del 5 de gener l’arribada dels Reis d’Orient. Ja és una petita tradició de més de 10 anys, trobar-nos aquí per celebrar institucionalment la Diada Nacional de Catalunya. Molts en sou fidels i any rere any hi veniu, d’altres ho feu esporàdicament, no podem evitar trobar a faltar alguns veïns que ja no són entre nosaltres. Mirant aquestes cases antigues, no poques amb mot, no puc evitar recordar fesomies d’entranyables veïns que ens han deixat. Éssers estimats que han creat un buit entre els seus però també al poble que ells tant varen estimar, del que en foren part i al que donaren vida durant anys i panys. Però així és la vida dels pobles com també ho és la dels països: gent que se’n va, gent que arriba de nou;entorns i coses que canvien mentre d’altres és mantenen inalterables com a estendard d’allò més permanent dins la nostra existència col·lectiva.

Catalunya ha estat sempre terra d’acollida, igual que Sant Cugat. Una terra on tothom ha estat benvingut, un país que s’ha enriquit amb pòsits culturals i humans que han vingut d’enllà. El nostre és un país, com aquest poble, orgullós de la seva identitat, una identitat oberta, inclusiva que vol ser compartida, que ens estimem i per això valorem tant que els qui més recentment han vingut a formar part de la nostra comunitat s’hi apropin i poc a poc l’ha facin seva.

Però els països com els pobles no es fan només amb bons desitjos, cal gent amb visió de conjunt, de poble, amb projecte de futur i voluntat de fer-la realitat. I no us estic parlant de política, parlo d’identitat, de tot allò que ens uneix com a catalans o santcugatencs i que ens fa singulars. Estem  al segle XXI, el segle de la globalització, sabem com és i serà de difícil mantenir les identitats, i per això ens caldrà molta determinació. Sortosament som aquí, continuem vius, som molts els qui malgrat defalliments puntuals, ens sentim motivats per continuar lluitant per un país pròsper i lliure. La nostra gent és el nostre gran actiu, és la força que ens permetrà defensar democràticament allò que catalans i catalanes hem decidit que ens correspon.

Enguany la crisi econòmica continua planant damunt les nostres vides, una crisi profunda que colpeix greument les nostres famílies, veïns, amics,...una crisi global però que a Catalunya és especialment greu, amb unes taxes d’atur que doblen les europees, i això, que ens passa i que no és casual, ens hauria de servir per prendre les difícils decisions que permetin redreçar el rumb de la nostra economia, fer-la més competitiva en el marc global en que ens trobem immersos i poder tornar a confiar en el futur. Per a Catalunya aquesta és una necessitat vital i inajornable, si continuem fent la viu viu ens anirem empobrint i deixarem de ser el país d’oportunitats que havíem estat. Hem de redreçar el rumb, pensant en el nostre benestar col·lectiu però també en la pervivència de la nostra nació.

La revolució industrial va tenir lloc al nostre país durant la primera meitat del segle XIX, justament al mateix moment que als països europeus més avançats. Un poble com el català que havia relegat la seva llengua a l’us familiar, que havia desat en el record la seva realitat nacional i s’havia quedat sense institucions de govern, un poble perseguit després del desastre de la guerra de successió que va culminar amb la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714, va veure com amb la industrialització i la generació d’un cert benestar compartit sorgia la Renaixença, la recuperació amb orgull de la llengua, l’exaltació de la cultura nacional, de l’estima per la terra i el paisatge. Probablement sense la revolució econòmica del segle XIX, avui el nostre poble estaria més a la vora de ser una simple província d’aquesta Espanya que no estima la diversitat. Sense una Catalunya capaç de sentir-se orgullosa d’ella mateixa, capaç de crear feina, benestar i cohesió social, el nostre futur nacional és més aviat magre. Per tant, hem de sortit de la crisi, hem de crear riquesa i feina, hem de garantir la pervivència del nostre estat del benestar, ens cal una bona educació, bones infraestructures, una bona sanitat,...i també necessitem reorientar el nostre futur econòmic per estar a la primera línia mundial i sentir l’orgull de nació que és capaç d’integrar, d’acollir i donar oportunitats als seus fills i filles. I això requereix valentia i decisions difícils que com a país no podem ajornar.

La Sentencia del tribunal Constitucional, va despertar mortes consciències adormides. Mirall trencat, una porta tancada violentament, són metàfores que serveixen per descriure la sensació produïda per la sentència d’un tribunal del tot desprestigiat.

Es miri per on es miri, la sentència va deixar ferit de mort el nostre text estatutari. La retallada va afectar el moll de l’os de l’Estatut. Sobretot perquè la sentència toca tres aspectes fonamentals: la definició de Catalunya com a nació, la llengua i el finançament.

Anem a pams. En primer lloc s’ha negat cap mena de validesa a la definició de Catalunya com a Nació. Un raonament que xoca de ple amb els drets històrics que el nostre país s’ha guanyat al llarg de més de 10 segles. Catalunya és una Nació. Clar i ras. I cap jutge ni legislador pot negar una evidència històrica ni negar-li validesa de cap tipus.

En segon lloc se’ns ha negat el deure de conèixer el català a Catalunya i que el català hagi de ser la llengua preferent per part de les administracions públiques i els mitjans de comunicació. I a més a més, es posa ombra al model escolar d’immersió lingüística que tants bons resultats ha donat. Per  tant, la sentència obre la porta a deixar sense validesa jurídica qualsevol esforç que es faci per preservar la llengua catalana, que és l’ànima de la nostra identitat.

I en tercer lloc se’ns ha negat un control sobre el nostre finançament i una relació de bilateralitat amb el govern de l’Estat. El nostre esforç fiscal continuarà controlat per l’Estat i les relacions entre Catalunya i Espanya no es podran entendre com a iguals. La sentència, en definitiva, ve a dir que a Catalunya sempre ha de prevaldre el poder i les decisions de l’Estat.

En resum: ni caixa, ni llengua, ni nació.

El 10 de juny Barcelona va acollir una manifestació com poques havia vist. Però tenim clar que la manifestació no pot ser el final de la nostra pacífica revolta en contra de la sentència. Si ens han tancat la porta de la Constitució com a empara de les nostres aspiracions nacionals, d’altres n’haurem d’obrir, i aquesta serà feina del conjunt del país, dels ciutadans i ciutadanes, de la societat civil i de les institucions polítiques que hauran de liderar la represa. Ara estem vivint un impàs, el 28 de novembre Catalunya és cridada a les urnes, i serà funció del nou govern donar resposta a la demanda de llibertat del poble català, no s’hi valdrà fer fintes o maniobres de distracció, caldrà afrontar amb coratge i voluntat de suma el repte que ens ha llençat el Constitucional i dir  a Espanya que no acceptem aquestes regles del joc que ens volen imposar i que al segle XXI no es poden limitar les ànsies de llibertat del nostre poble. És a les urnes, com no pot ser d’una altra manera en una societat democràtica, on tocarà decidir quin camí ha de prendre Catalunya en el futur i com ha de ser la relació amb Espanya. El 28 de novembre hem de fer una altra gran manifestació. Aquesta vegada us demano que sortiu al carrer no a reivindicar sinó a decidir. És el moment de decidir i hem de ser-ne responsables. Participeu en les eleccions al Parlament de Catalunya i escolliu lliurement la millor proposta política a criteri de cadascú de vosaltres.

En qualsevol cas, la nova etapa que estem encetant s’ha de fonamentar sobre el dret legítim i democràtic dels catalans i les catalanes a escollir lliurement i en pau. Sense presses, amb pactes, amb seny, respecte, fermesa i unitat.

Si el nostre projecte nacional és il·lusionant sumarem; si som capaços de convèncer a tots els ciutadans del nostre país, fins i tot a aquells que tenen un sentiment nacional diferent, que són dins d’un vaixell que necessita autogovern i ser amo dels seus recursos per no naufragar, triomfarem; si el nostre projecte de nació convida a integrar-s’hi als qui han arribat a Catalunya més recentment potser des de l’altra banda de l’oceà, serem forts, si nosaltres no oferim aquest projecte no dubteu que des del nacionalisme espanyol excloent se’ls oferirà; si estem units, serem invencibles i els nostres somnis es faran realitat. El somni de tantes generacions de catalans i santcugatencs que varen creure que valia la pena lluitar per una Catalunya que com volia Macià , havia de ser econòmicament pròspera, socialment justa, espiritualment gloriosa i nacionalment lliure.

Celebrem com es mereix la nostra Diada! Amb alegria, amb orgull, amb passió, amb unitat, amb sentiment de país, amb ganes de treballar per Catalunya, amb la senyera al balcó, amb el cant dels Segadors... i celebrem-ho també per reivindicar que Catalunya, com qualsevol altre país del món, té la seva pròpia Diada Nacional... encara que hi hagi jutges que ens ho neguin.

I per acabar, deixeu-me traslladar-vos un missatge de caire més personal, pel que us en demano disculpes per avançat. Com molts ja sabeu, el d’avui serà el meu darrer discurs institucional de la Diada Nacional com alcalde de Sant Cugat. No em tornarè a presentar com a candidat a l’alcaldia. L’any vinent farà 12 anys que soc alcalde i penso que ha estat temps suficient i cal renovació.

Ara li tocarà a algú altre fer d’alcalde o alcaldessa. Ho decidireu també vosaltres, a les eleccions municipals del maig vinent. Una cosa és segura, a mi ja no em podreu escollir. Més enllà de si en altres ocasions heu triat la nostra candidatura o n’heu recolzat qualsevol altra us en vull donar les gràcies.

Gràcies per haver-me deixat construir aquesta ciutat amb vosaltres.

Que la estimació per la  nostra gent i la nostra terra, i l’amor a la llibertat que inspiren la Diada Nacional ens ajudin a fer realitat els nostre desitjos de llibertat i prosperitat per a la Catalunya del segle XXI.

Visca Sant Cugat i Visca Catalunya”.