Ciutadans i ciutadanes de Sant Cugat del Vallès, autoritats.

Benvinguts de nou a la plaça Barcelona, aquesta plaça de poble al bell mig de la ciutat, aquesta plaça on qui ho vulgui escoltar, pot sentir el bategar del Sant Cugat de sempre, del poble antic dins la ciutat nova, de la vila pagesa dins la ciutat moderna, industrial, de serveis, de tot allò que hi ha dins la nostra ciutat condensat en aquest nucli entranyable fet de cases i famílies amb mot com Cal Tartaner o Cal Guillem, la Casa de la Vila, entitats antigues, carrers amb nom de sant, de ciutat, de cases, de llocs, ...sota l’ombra llunyana però omnipresent del monestir que és alhora símbol, lloc pregària naixement i comiat, festa i dol.

De nou ens trobem aquí per commemorar la Diada Nacional de Catalunya, diada festiva però sobretot, jornada d’afirmació. Només els pobles dits normals viuen la seva diada com una gran festa, però nosaltres som lluny de ser un país normal. Hi ha qui pensa som una anomalia fruit d’un defectuós procés de consolidació nacional d’Espanya que no va saber desfer-se de la diferència. Altres ens veuen com una nosa, una colla d’obstinats tancats en les nostres dèries obsedits per la diferència. Uns no ens entenen, altres ens admiren.

Nosaltres, però, som aquí, un poble viu que ha superat els reptes que li ha suggerit una història difícil, amb molta gent que malgrat defalliments puntuals se sent motivada per continuar lluitant per un país més ric i lliure, gent que pensa que la nostra llengua és un tresor a preservar i per tant, respectant a tothom, cal que sigui la llengua del país, de l’escola, de l’administració, per poder ser-ho també del treball i del carrer. I també amb gent disposada a defensar democràticament allò que els catalans i catalanes hem decidit que ens correspon.

Enguany la inquietud i la preocupació planen damunt la Diada. La profunda crisi econòmica que patim fa que a moltes llars falti la feina, els diners i, sobretot, la esperança en el futur. La crisi és global, però així com a d’altres països del nostre entorn comencen a albirar la llum al final del túnel, a Catalunya i Espanya ni els més optimistes són capaços de predir quan ens en sortirem. I els més observadors veuen amb preocupació com creix el dèficit de les administracions i, no ho oblidem, els deutes, sempre els paga algú, tant a les famílies com a les ciutats com als països, els que l’han generat o els ciutadans que venen al darrera, les futures generacions.

Preocupació perquè l’atur encara creix, l’activitat econòmica llevat d’excepcions, no arrenca. Hem de demanar que cada govern faci el que li pertoca per ajudar a superar aquesta situació i esmorteir-ne els efectes damunt les famílies i les empreses, i també, és clar, capacitat per entendre que el benestar futur del nostre país ens el juguem ara, i per tal de poder albirar un futur de prosperitat pels nostres fills i filles ens cal una bona escola, una excel·lent universitat, bones carreteres i ferrocarrils, una economia que primi el talent, en definitiva, un país de primera, modern, que recuperi el valor de l’esforç i el treball, la disciplina i el gust per la feina ben feta.

Inquietud que està generant el Tribunal Constitucional en una part important de la societat catalana per la seva lentitud alhora de dictar la sentència de l’Estatut.. Haurien d’afanyar-se els membres d’aquest tribunal, i dir el que hagin de dir ràpid, l’espera fa créixer l’escepticisme. Entre tots varem cansar els ciutadans de Catalunya en un llarg debat estatutari de tres anys, però aquest tribunal en tres anys no ha estat capaç de fer la sentència! Qué estan negociant? No vull ser pessimista, però ull amb el conflicte de legitimitats que aquests magistrats poden provocar. Que no oblidin que amb una barreja d’il.lusió i resignació, els catalans varem aprovar en referèndum un Estatut retallat, diferent del que va aprovar el Parlament. Que no ens el devaluïn més! Que pensin els magistrats del Constitucional que segons cap on vulguin conduir Espanya amb la seva sentència poden generar una gran frustració en una part de la ciutadania de Catalunya i el pacte constitucional que va possibilitar la transició política espanyola podria quedar tocat de mort. Quina alternativa ens deixarien als catalans?

Ens diuen que deixem treballar als magistrats i ja fa tres anys que ho fem. Ens demanen que no els pressionem quan segurament des de Catalunya és on menys se’ls pressiona. La nostra paciència és gran, però no han d’oblidar que tal dia com avui els catalans rememoren allò que se’ns va prendre per la força fa gairebé 300 anys, i que per tant el nostre país ja hi era abans de la Constitució de 1978 com hi era fa tres segles. Nosaltres no som una comunitat autònoma més creada pel pacte constitucional que ens va retornar part del que se’ns havia arrabassat en pro de la convivència, els catalans i catalanes volem definir els límits de la nostra autonomia i no estem disposats a acceptar en silenci una sentència adversa que seria un cop molt dur d’encaixar.

La nostra força com a poble està en aconseguir unir la majoria del país en la defensa de l’autogovern, si més no ho hem d’intentar, i si malauradament arribés el moment de respondre a una sentència que afegís més aigua al vi, només una decidida voluntat de defensa de l’autogovern per damunt dels interessos de partit esdevindria el fonament sòlid de la reacció.

Una reacció que hauria de ser eficaç, no estètica: ni podem perdre el mon de vista ni deixar-nos arrossegar per una espiral de declaracions, frases i propostes que no ens duguin enlloc. No ens cal tant radicalitzar els convençuts com sumar voluntats a la causa de Catalunya, on ens hi hem de trobar tan aquells que sentim Catalunya com la nostra nació i tenim el català com a llengua pròpia, com tots els qui sense compartir del tot aquest sentiment formen part de la nostra comunitat nacional, són víctimes del dèficit fiscal català i volen construir una Catalunya de progrés pels seus fills.

Avui recordem la caiguda de Barcelona l’11 de setembre de 1714 i els defensors de la ciutat, recordem l’esforç tenaç i continuat de tantes generacions de catalans antics i nous, de tants santcugatencs i satcugatenques que han permés que Catalunya seguís viva i amb molta gent disposada a treballar per mantenir la seva identitat, per construir un futur millor, una societat moderna, justa, cohesionada i lliure. I amb aquest record ens reafirmem en la nostra voluntat de continuar essent, un poble, un poble que reclama el que li pertoca: el seu dret inalienable a decidir el seu futur en pau i llibertat.

Que la estimació per la nostra gent i la nostra terra, i l’amor a la llibertat que inspiren la Diada Nacional ens ajudin a fer realitat els nostre desitjos per a la Catalunya del segle XXI.

Visca Sant Cugat i Visca Catalunya!