S’acosta la Cimera de Copenhaguen on els caps d’Estat i de Govern han d’aprovar el tractat internacional que ha de substituir el Protocol de Kyoto. L’actual acord no va ser subscrit per algunes de les principals potències mundials –Estats Units, Xina o Rússia- i també ha estat incomplert abastament per alguns dels països signants, rànquing on Espanya ocupa un lloc destacat.
El pas del temps no fa més que posar en evidència la gravetat del problema del canvi climàtic, un gran enemic invisible al qual s’enfronta la humanitat, i front el qual no s’hi val a badar.
Sé que hi ha gent que encara es pregunta què hi ha de cert en tot això. Gent de bona fe, confosa i poc disposada a confiar en falsos redemptors. Que pensin per un segon que el diagnòstic de la comunitat científica és unànime, que la Unió Europea o Barack Obama malden per una acció decidida per aturar els devastadors efectes del canvi climàtic i que, a l’altra banda, a la negacionista, només hi ha Aznar, el pintoresc Vaclav Klaus i poca cosa més.
A partir d’aquí, que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Estem vivint un temps de rècords climàtics: increment de la durada i intensitat dels huracans, rècord de tifons al Japó, aparició d’huracans a l’Atlàntic Sud, o tancament necessari de les barreres del Tàmesi a Londres. Tot això, acompanyat d’un retrocés dramàtic arreu de les glaceres o la reducció del gel Àrtic, el creixement del desglaç estacional a Groenlàndia, el trencament de la plataforma Larsen a l’Antàrtida, els rècords de calor arreu, també a casa nostra..., i un llarguíssim mostrari de canvis que no tenen altre origen que l’acumulació progressiva de C02 i altres gasos causants de l’efecte hivernacle a l’atmosfera, fenomen que de forma continuada es produeix des de la revolució industrial.
Com a seguidor de totes les notícies que van apareixent als mitjans i que alguna cosa tenen a veure amb aquest tema preocupant, em crida l’atenció la que es refereix al govern espanyol. El govern de l’Estat intenta aparèixer davant l’opinió publica com a una administració amb sensibilitat ambiental però es manifesta contrari a l’aturada de la producció d’energia elèctrica d’origen tèrmic altíssimament contaminant. La raó no és altra que els compromisos polítics de Zapatero i el PSOE amb la mineria del carbó lleonesa i asturiana.
Any rere any, aquest partit recupera la seva ànima obrerista a Rodiezmo, on podem veure mocadors vermells al coll, punys enlaire i el cant de la Internacional, on aquest partit intenta retrobar-se amb els seus orígens.
Winston Churchill, a la dècada dels anys 30 del segle passat i davant l’imparable avanç del nazisme i la inòpia de les democràcies europees, va afirmar que “L’era de la manca de decisions, de les coses a mig fer, dels remeis ineficaços i dels expedients confusos està arribant a la fi. El que estem iniciant és un període de conseqüències”. Aquesta màxima és aplicable al clima.
Hi ha governs que encara juguen amb el tema, l’utilitzen políticament alhora que es comporten irresponsablement. Avui en dia ser progressista no és aixecar el puny un cop a l’any i mantenir viu un sector econòmic perillós pel clima i sense futur, sinó actuar de front i jugar-se-la pel clima. Però malauradament Zapatero passarà a la història com el president irresponsable que, per voler quedar bé amb tothom, va ser un pèssim president.
| < Anterior | Següent > |
|---|