Entrevista publicada al Tot Sant Cugat

Lluís Recoder explica els motius de la seva retirada de la primera línia política en la primera entrevista que concedeix com a exconseller

El polític santcugatenc tenia molt clar que no volia estar més de 4 anys al Govern de Catalunya. Quan es van avançar les eleccions a meitat de legislatura va decidir no iniciar un segon mandat. Lluís Recoder ens parla obertament en aquesta entrevista del seu passat, present i de futur i també de la coalició nacionalista de Convergència i Unió.

El president Mas tenia constància quan va entrar al Govern que el seu objectiu era estar només 4 anys de conseller?

No. El mes de setembre, poc després de convocar les eleccions, li vaig anunciar la meva intenció de no continuar al Govern. Porto molts anys dedicat a la política de manera exclusiva, sempre he pensat que la política és una vocació, una dedicació, un servei. Mai he cregut que havia de ser una professió i en aquest moment estava en una situació compromesa, perillosa, perquè podia haver acabat fent de la política la meva professió. Necessito tenir la llibertat de saber que em puc guanyar la vida fora de la política.

I deixa un Govern que pot ser històric perquè treballa a fi que Catalunya tingui un estat propi...

Sí, ho faig amb una gran recança, amb una tristesa confessable i ho lamento moltissim, però vaig creure que s'havia d'imposar la raó i la raó en aquest moment m'aconsellava un camí professional. I conscient que hi ha una renúncia important com és la renúncia d'exercir el que és la meva vocació real: la política i al servei públic.

Hi ha qui critica que abandoni el vaixell en plena crisi econòmica.

Perdoni, però només té dret a criticar-m'ho la meva família, ningú més. Perquè, com a mínim, porto des de l'any 1999 treballant set dies a la setmana, i no tenir un espai per a tu mateix... I la meva família m'ha fet suport en aquesta decisió.

Li ha influït el fet de promoure a contracor la venda de Tabasa i del servei d’Aigües Ter-Llobregat?

Gens, gens, gens. Quan formes part d'un govern ets copartícip en la presa de decisions. Jo no era partidari de vendre Tabasa perquè creia que era l'única manera que la Generalitat tenia de fer obres, però quan el Govern pren la decisió de vendre perquè necessita fer caixa –perquè és fonamental reduir el dèficit públic i és la manera d'evitar fer ajustos en altres àmbits com en l'educació, sanitat o les polítiques socials que realment ataquen l'estat del benestar– jo, com el primer, treballo per fer possible la venda i al millor preu d'aquestes empreses.

Ha perdut la il·lusió?

No!, la tinc tota, estic content amb el que faig i amb el que faré en el futur. Continuo creient en aquest país i en la seva gent, i continuo creient que la política i el servei públic és una magnífica forma, no l'única, de fer que tinguem un futur millor.

Què li va dir el president Artur Mas quan li va comunicar la seva decisió?

Va entendre les meves raons, però no li van entusiasmar. Vam tenir diferents converses i ell em va insistir perquè continués al Govern, però com que els meus arguments són sincers i el president i jo ens coneixem molt, finalment els va acceptar. No va compartir la meva decisió, però sí que la va entendre.

Li va oferir alguna altra conselleria per no marxar?

Em va preguntar si em sentia còmode a Territori i Sostenibilitat o si pensava que podia ocupar algun altre lloc al Govern. Però no vam arribar a entrar en aquest debat de carteres perquè el debat no era on continuava sinó el fet si jo continuava o no. I la meva determinació era clara.

Els seus enemics li han guanyat la partida o la partida encara no ha acabat?

Jo enemics polítics no n'hauria de tenir perquè sóc una persona que en política sempre he actuat honestament. He dit i he defensat sempre el que pensava, i he pensat sempre més en el conjunt que en mi mateix, mai he treballat en la meva promoció personal. Sempre he treballat per sentir-me bé jo mateix fent el millor servei que podia. Hi ha persones que els pot costar d'entendre aquesta independència de criteri i de manera d'actuar, però a mi en dóna una gran llibertat.

El que no vull és caure, en algun moment de la meva vida, en la necessitat de continuar en política per poder portar un sou a casa. Hi ha qui això els pot no agradar; és cert que la política en aquest país té un pèl d'endogàmia i que aquests vells esquemes d'uns partits molt monolítics i de llistes tancades necessita un canvi profund i de regenaració democràtica de primera divisió perquè, del contrari, l'allunyament entre la ciutadania i la política, i el fet que hi ha persones amb capacitat que no se senten atretes per la política, ens empobreix a tots plegats.

Què ha estat més perillós, fer el Montblanc o ser conseller durant dos anys?

Quan vaig pujar i baixar el Montblanc ho vaig fer per una via que no és l'habitual. No va ser una ascensió ni una baixada fàcil, sí que va ser apassionant, però va ser una feina de dos dies, i fer de conseller han estat dos anys. Ser conseller ha estat un repte diari perquè m'ha tocat posar ordre en unes finances públiques molt desornades. Em vaig trobar unes empreses públiques que havien gastat més del que havien ingressat i això és un atac a la línia de flotació dels serveis públics. Ho hem endreçat, hem mofidicat lleis encotilladores, hem fet polítiques ambientals modernes, etc. En aquest temps m'he reunit amb 800 alcaldes i he assistit a 633 actes per tot el territori.

Marxa sense que Sant Cugat estigui a la zona 1 com va anunciar...

Sí, però hem posat les bases perquè aquest 2013 es desenvolupi el nou sistema del transport metropolità de Barcelona que és la targeta sense contacte i això permetrà que a partir del 2014 desapareguin les zones. Així, tots els usuaris del transport públic tindrem una mateixa targeta.

Va ser un error convocar eleccions a mig mandat?

No hi havia cap altra sortida. En Rajoy va dir que ni parlar-ne de pacte fiscal. Podríem haver continuat dos anys fent la viu-viu, però crec que el poble català demanava que obríssim la pàgina del dret a decidir. I això, per ser honestos, ho havíem de fer amb un suport real del poble de Catalunya i per això es van convocar les eleccions.

Lluís Recoder vol una Catalunya independent?

Vull una Catalunya que sigui un país que pugui decidir el seu propi futur, que tingui el seu propi estat.

Les contínues declaracions de Josep Antoni Duran Lleida (UDC) demostren que està més en contra que a favor d'aquest procés. Perilla el futur de la federació nacionalista CiU?

Són declaracions que generen confusió i els ciutadans de Catalunya es mereixen que CiU llanci un missatge clar. Ja vam patir aquest confusionisme durant la campanya electoral. Si pot perillar la coalició? En algun moment sí. Si hem d'aclarir el nostre discurs, pot haver un moment en què el discurs de CDC i el d'UDC siguin dos camins que prenguin viaranys que siguin divergents. Hem de fer esforços per veure fins on podem anar plegats i si hi ha una via de treball en comú de futur.

Anirà a treballar al bufet d'advocats de Miquel Roca?

No hi aniré.

L'ha perjudicat l'eterna etiqueta de Roquista?

No, és un orgull. El que passa és que a les meves filles quan els parlen del roquisme no saben que és, però no m'ha fet mal. Miquel Roca és un polític que ha estat un home brillant que ha defensat Catalunya a Madrid amb contundència, que ha defensat una Catalunya de progrés i que ha defensat la via del diàleg. I estic segur que si en Miquel Roca estigués avui en política activa estaria defensant que Catalunya fos un país que tingués el seu propi estat, com evolució natural del que ha estat el catalanisme polític.

Si en el futur el partit li proposa ser candidat a la presidència de la Generalitat, s'ho pensarà?

Jo no tanco la porta a res, però no forma ni ha format mai part dels meus plans poder arribar aquí on vostè diu.

Tampoc havia entrat entre els seus plans ser alcalde de Sant Cugat...

És cert. En el seu moment, la presidenta i vicepresident locals de CDC, Monserrat Rumbau i Manel Planas, em van proposar ser candidat a l'alcaldia de Sant Cugat; m'ho vaig pensar durant sis mesos i vaig acceptar.

Si arriba el cas que vostè em pregunta, m'ho pensaré. Però la meva vida ha girat cap a horitzons molt allunyats de la política.

Podeu veure l'entrevista al web del Tot Sant Cugat aqui

Últim espot de campanya de Convergència i Unió per les eleccions nacionals del mes de novembre de 2012.

Us deixo l'entrevista que m'han fet al Diari de Sant Cugat

El conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder, és el santcugatencs que va més amunt en unes llistes electorals. L’exalcalde de Sant Cugat és el número 8 de la llista de CiU a Barcelona i parteix com a favorit per repetir cadira al Govern de Catalunya.

Quins reptes té Catalunya en matèria d’infraestructures?
Per una banda, a Catalunya hem d’acabar grans obres en marxa com el desdoblament de l’Eix Transversal, les noves estacions dels Ferrocarrils de la Generalitat a Terrassa i Sabadell o la Línia 9 del Metro de Barcelona. Per altra banda, hem de planificar, perquè recursos no en tenim.

Per què no tenim recursos?
Pel mal finançament del país i perquè es van gastar molts diners que no teníem i estem altíssimament endeutats. Gairebé la meitat del pressupost del Departament de Territori és per pagar obres que s’han fet en els últims anys i que pagarem fins més enllà del 2040. El dia que gestionem els nostres recursos podrem tornar a fer grans projectes.

De nou, la N-II convertida en protagonista negativa. En el transcurs de les darreres setmanes s’han succeït almenys dos esdeveniments que confirmen que aquesta dissortada carretera no es troba en la llista de prioritats del Govern de l’Estat. En primer lloc, el Ministerio de Fomento ha fet explícit a través d’un anunci oficial publicat al BOE que renuncia a desdoblar el tram Tordera – Maçanet de La Selva i planteja una nova via d’alta capacitat entre Granollers i Maçanet, quelcom que equival a abandonar el projecte actual i substituir-lo per una alternativa que no té cap sentit. En segon lloc, la presentació del projecte de Pressupostos Generals de l’Estat pel 2013 ha acabat de reblar el clau anunciant una insuficient partida de prop de 30 milions d’euros, la major part dels quals es destinen al tram a mig fer entre Sils i Caldes de Malavella. Un tram que el 2012 ja rebia una aportació de 15 milions que encara s’han d’executar.

La realitat de la carretera N-II és més que coneguda, ja sigui pels seus prop de 25.000 vehicles que hi circulen diàriament de mitjana, per l’elevat trànsit de camions o per la seva elevada sinistralitat. No valen excuses per no fer res, i menys apel·lar a la falta de disponibilitat econòmica. Tot plegat, al cap i a la fi, es redueix a una manca de voluntat política. Arribats a la situació actual, la conclusió lògica és que un Estat que no exerceix les funcions que se li suposen no ens serveix, ni com a país ni com a societat. Generalitat, governs locals i societat civil ha constatat que tota reclamació i tota demanda raonada presentada a Madrid ha acabat topant amb una paret. I per això mateix, ara també és hora d’exercir el dret a decidir sobre les nostres infraestructures.

Aquest any 2012 fa exactament 30 anys que el Parlament de Catalunya va aprovar la creació dels primers espais naturals protegits del nostre país, el Parc Natural de la Zona Volcànica de La Garrotxa i el Paratge Natural d’Interès Nacional del Pedraforca. La tasca de salvaguarda del nostre patrimoni natural i paisatgístic es va iniciar fins i tot abans de la restauració de la democràcia, però no serà fins a la recuperació de les nostres institucions d’autogovern que es produirà un gran impuls, també en la definició del marc legal que regula els espais naturals catalans. Als primers espais protegits els seguiran molts d’altres: els Aiguamolls de l’Empordà, el Cadí – Moixeró, el Delta de l’Ebre, El Cap de Creus i un llarg etcètera, fins arribar al que és, ara per ara, el darrer parc natural de Catalunya: el de Collserola. En total, 165 espais d'alt valor ecològic que sumen més d’un milió d’hectàrees de superfície sumant àrees terrestres i marines. Podem dir amb orgull que, a data d’avui, més del 30% del territori català es troba protegit legalment, ja sigui sota una o altra figura de protecció.

La identitat d’un poble es fonamenta en la seva història, en la seva llengua i en la seva cultura

Fa 20 anys vaig assistir a la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro formant part de la delegació espanyola en la meva condició de diputat al Congrés. A la tornada el comentari més freqüent entre els delegats era que la Cimera havia estat un fracàs.

Ja llavors jo no compartia aquesta opinió. És cert que les expectatives eren molt altes i, en canvi, les sessions oficials van ser tedioses, els protocols feixucs i les actituds dels estats receloses. Ben diferent del dinamisme i del compromís dels actors no estatals, com les ONG o els ens locals i regionals, que van adoptar un ampli ventall de compromisos.

Crec que no m’erro si dic que el temps m’ha donat la raó. Els cinc acords adoptats, és a dir: la Declaració de Rio, els convenis sobre la Diversitat Biològica i sobre el Canvi Climàtic –que es concretaria uns anys més tard a Kyoto- la Declaració dels Boscos, o les “Agendes 21” són claus per entendre les polítiques ambientals dels darrers vint anys. Ara tothom està d’acord que la Cimera de la Terra va marcar un abans i un després a tot el planeta.

Un esdeveniment musical històric, únic i irrepetible per una bona causa. El concert a favor de la fundació que fa recerca contra el VIH!

https://vimeo.com/lluitacontralasida

Resposta oral al Parlament en el Ple sobre les previsions d'inversions dels pressupostos generals de l'Estat per al 2012

"Si no penses en el teu futur, no el tindràs". Aquesta és una de les reflexions que John Kenneth Galbraith, un dels economistes més influents del segle XX, feia en el llibre que va dedicar al Crash del 29. Malgrat pugui semblar una sentència òbvia, massa sovint els problemes del present, especialment si és complicat i dur com aquests dies, ens impedeixen veure clar el camí de futur que hem de seguir.

Que citi un economista de prestigi no és casualitat perquè l'economia té molt a veure amb la reflexió de caire més polític que m'agradaria fer. Avui Catalunya es troba en una doble cruïlla històrica. Davant nostre tenim un enorme desafiament econòmic: el repte de competir amb el món sencer i aprofundir en el nostre estat del benestar. Fins fa pocs anys, les nostres empreses competien entre elles, amb les d'altres indrets d'Espanya i, en alguns sectors, amb empreses europees.

Ara però aquest desafiament és global. La puixança de països com Xina, Índia o Brasil ha canviat les regles i no ens queda més remei que apuntar-nos a aquest gran joc a nivell planetari. Ja vam tenir un desafiament similar al segle XIX i ens en vam sortir prou bé. Catalunya va ser un país capaç de fer la revolució industrial sense tenir ni ferro, ni carbó, ni cotó i, a més a més, formant part d'un Estat en fallida i colpejat per constants guerres. De la fortalesa de la nostra economia en depèn el vigor del nostre benestar.

Però per poder fer front al repte que ens posa el segle XXI, abans necessitem resoldre també el nostre futur polític. La cruïlla on estem la tenim tots molt clara: Catalunya necessita tenir els instruments d'estat necessaris per defensar-se al món. I, és evident que ja fa massa anys, que l'Estat espanyol no ens permet gaudir d'aquests instruments. Tornem a estar davant d'una afirmació òbvia, però que cada dia que passa suscita un consens polític, econòmic i social més ampli.